Com em vaig enamorar de la carinyena

Per Miquel Hudin

Com que Califòrnia és el meu estat d’origen, des de petit he estat “adoctrinat” amb la idea de que l’anomenat Golden State és al centre del món quan en realitat n’és ben bé al final. Després de la segona estavellada de les empreses punt com, vaig adonar-me de que no tot el que llueix és or i vaig dedicar-me a viatjar més enllà de les fronteres americanes, i amb cada viatge les meves estades es van anar allargant. Fins que va arribar un moment en què viure a Califòrnia em va deixar de semblar pràctic per a la meva passió i incipient carrera en el món del vi. Així que el 2012 em vaig plantar a Barcelona amb la intenció de quedar-m’hi a treballar.

Les meves primeres incursions per terres vinícoles catalanes havien començat cinc anys abans, el 2007, i s’havien centrat sobretot en la DO Empordà ja que la meva dona és de l’Alt Empordà. En aquella època vaig tenir la sort de veure néixer cellers com La Vinyeta i Martín Faixó, i d’observar la consolidació d’altres com Espelt així com la gran evolució de les cooperatives. Durant aquests darrers deu anys he vist la DO Empordà madurar i florir, convertint-se en una de les millors denominacions de Catalunya, i per això li vaig dedicar el meu primer llibre de vins catalans, “Vinologue Empordà”.

Des que vaig començar a profunditzar en les regions i denominacions vinícoles catalanes, amb les seves característiques i matisos propis, també em vaig adonar amb tristesa del gran desconeixement que els professionals del vi estrangers continuen demostrant, amb idees superficials i sovint antiquades sobre els vins catalans. Com ara:

  • “El Cava és un escumós senzill i barat elaborat sobretot al Penedès”.
  • “El Priorat és una zona de terrasses de pissarra, vins bons però molt cars”.
  • “Alguna cosa més? Ui, ara no hi caic, però assegura’t de menjar tapes i paella a la zona de les Rambles si visites Barcelona”.

A mesura que vaig anar desenvolupant els meus coneixements, el meu aprenentatge va dur-me cap al sud de Catalunya a la zona on trobem les denominacions Priorat i Montsant, i també a la Terra Alta. Els constants viatges amunt i avall cada vegada se’m feien més feixucs i vaig decidir canviar la vida urbana de Barcelona per les vinyes acaronades per les brises del riu Ebre. Així que un bon dia vaig traslladar-me al poble de Porrera. I és a Porrera on la carinyena, que ja m’havia captivat tant a l’Empordà com a la Terra Alta, Montsant i Priorat, va acabar d’atrapar-me del tot.

Quan parlem de raïms negres catalans, la garnatxa és estimulant i bella, el trepat està clarament en alça i el monestrell té els seus mèrits, que s’han de saber descobrir. També he tastat vins atractius i delectables elaborats amb raïms que temps enrere només es consideraven bons de debò si eren fets a França, com el cabernet, el merlot o el sirà. Però per alguna raó la carinyena m’ha captivat d’una manera que no ho han fet altres raïms, potser degut a la meva ignorància abans de visitar aquestes terres, o potser simplement perquè és un raïm tan desconegut als Estats Units i per tant especial per definició. Quan organitzo tastos per a professionals estrangers o visitants interessats en els vins locals, normalment també cauen en el seu encís i a vegades fins i tot també es tornen, com jo, en Conversos de la Carinyena.

Fa poc la redactora en cap de Decanter, una de les revistes amb les que col·laboro, em va encarregar un article centrat específicament en la carinyena, i per això recentment he estat tastant vins de tota mena fets amb aquest raïm i parlant amb elaboradors de punts tant allunyats com la Terra Alta o la Vall del Roine per intentar esbrinar què fa que sigui tan especial, únic i atractiu, i pels que l’han conegut en dècades anteriors, tan menystingut.  

I és que en el passat la reputació de la carinyena era de fer vins de baixa qualitat, vins de batalla. Els productors francesos sobretot de la zona del Llenguadoc eren empesos a fer el que aquest raïm fa molt bé: sobreproduir. Feien produccions de 200hl/ha, que per fer-nos una idea és quasi un 300% més del màxim permès a les DO Empordà, Montsant i Terra Alta, i un 500% més que a la DOQ Priorat!

No ens ha d’estranyar, doncs, aquella fama de fer vins prims i poc atractius si se li donava aquest ús. És com si demanéssim a una persona fer feines manuals feixugues durant una setmana seguida sense cap dia lliure. Quanta personalitat i bon humor tindria aquesta pobra persona? 

El secret de les carinyenes més extraordinàries és el mateix aquí que a França: donar poc rendiment als ceps. Tant a les DO Empordà, Montsant i Terra Alta com a la DOQ Priorat trobem vinyes velles que amb prou feina aconsegueixen produir 1kg de raïms per cep i sovint molt menys, i algunes de les millors ni arriben als 300g. Això fa que es concentrin les aromes en cada gra de raïm i que produeixin vins d’una qualitat superlativa amb molt bona acidesa, tanins fins, i notes de prunes i cacau en pols.

Cal dir que les vinyes de poca producció només són una de les parts de l’equació. Malgrat que tenen la capacitat de produir bons vins, no arribaran a ser excel·lents si l’elaboració no és a l’alçada dels raïms. De fet, la carinyena pot veure’s fàcilment afectada per la reducció, aquella pudor sulfurosa, si no es gestiona bé durant la fermentació. Si una viticultura ferma va de la mà amb una vinificació sàvia, el resultat serà un vi meravellós i carregat de matisos, que t’inunda els sentits com ones sísmiques plenes d’aromes profundes, delicioses.

Potser el lector s’estarà preguntant d’entre totes les DOs i AOCs d’aquestes regions mediterrànies, qui aconsegueix fer brillar la carinyena amb més intensitat?  La veritat és que recomanaria gairebé totes i cadascuna de les més de 100 carinyenes que vaig tastar per l’article en qüestió. Però com a mostra, n’he triat una de cadascuna de les denominacions o zones principals. Tenint en compte que, com sempre intento fer, els tastos de tots els vins es van fer a cegues.

Languedoc
Domaine Anne Gros et Jean-Paul Tollot – Les Carrétals 2015 – AOC Minervois

De Borgonya havien de ser aquests elaboradors per aconseguir produir la carinyena que per mi és la més energètica de tot el Llenguadoc. No ens hauria de sorprendre ja que els millors vins de la Borgonya donen molt de protagonisme al “terroir” i solen ser fets amb raïms provinents de petites parcel·les, tal i com passa amb els millors vins de carinyena. Aquest vi té una profunditat i definició increïbles, amb una acidesa que eleva el vi sense dominar-lo, sense perdre el pes típic que trobem en una carinyena. Un vi que crida sense complexos, “No sóc un Pinot Noir”.

Roussillon
Domaine Ferrer-Ribière – Carignan Vignes de Plus de 100 ans 2014 – IGP Côtes Catalanes

El Rosselló formava part de Catalunya fa alguns segles, per tant és lògic que trobem petites parcel·les de carinyena en diferents racons de la regió. Aquest celler s’ha dedicat precisament a buscar aquestes petites joies per fer els seus vins. Aquest vi concretament prové d’una vinya vella que demostra que podem trobar grandesa en l’anyada 2014, oferint notes de sotabosc i abundants fruites de bosc. Malauradament, tal i com és habitual a la majoria de les appellations franceses, un monovarietal 100% de carinyena no està permès i per tant l’han hagut d’embotellar sota el segell de la IGP Côtes Catalanes.

Empordà
Vinyes d’Olivardots – Vd’O 1.11 2011

Any rere any al celler Vinyes d’Olivardots han demostrat que entenen les seves vinyes velles i sobretot les de carinyena. Aquest vi prové de dues vinyes de pissarra i, després de tastar-lo en diferents anyades, encara no m’ha decebut mai. La 2011 mostrava més notes especiades i de pebre que en altres anys, però alhora mostra fruites de bosc blaves en boca i un final que no s’acaba mai. És la perfecta il·lustració de la frase repetida per alguns que l’Empordà —o una part— és “el Priorat vora el mar”.

Priorat
Vall Llach – Mas de la Rosa 2015

La decisió del 2010 de separar el Vi Vall Llach en un Vi de Vila i un Vi de Finca va ser un encert i tots dos vins han continuat madurant des d’aleshores. El Mas de la Rosa, d’una vinya vella parcialment plantada el 1906, és impressionant tant a la vinya com a l’ampolla, demostrant les possibilitats de la carinyena en tota la seva plenitud. Herbes aromàtiques i notes de fruites de camp, és delicat en boca malgrat un vigorós 16% d’alcohol. I una de les coses que més aprecio d’aquest vi és que en els anys més difícils com el 2014, i més encara el 2011, doncs simplement no l’embotellen, cosa que diu molt del celler.

Montsant
Vinyes d’en Gabriel – Mans de Samsó 2014

La DO Montsant és un cas molt interessant ja que encara que potser no ho sembli té més vinyes velles que la DOQ Priorat, però tan sols estem començant a veure el creixement de vins fabulosos d’una sola vinya. Ja que a la carinyena li agrada una mica de calor —al contrari que a la garnatxa, a la qual se li disparen fàcilment els nivells de sucre—, les zones més meridionals de la comarca del Priorat li són molt favorables. En aquesta DO la decisió ha estat difícil perquè Les Sorts Vinyes Velles 2013 del Celler Masroig quasi va empatar, però al final m’he decantat pel Mans de Samsó ja que any rere any ha demostrat la seva excel·lència, fins i tot en la nefasta anyada 2014. De manera semblant al Domaine Ferrer-Ribière, mostra la cara positiva del 2014 amb una alegre acidesa que equilibra l’amplitud en boca típica de la carinyena. Amb els tanins potents que presenta i la definició de la fruita, aquest és un dels vins del 2014 als quals donar una llarga criança.

Terra Alta
Celler Josep Vicens – Mon Iaio Sisco Vinyes Velles de Samsó 2012

En total vaig rebre unes 10 mostres de monovarietals de carinyena d’aquesta regió de la frontera sud de Catalunya, cosa que em va sorprendre ja que del que sempre es parla és de la garnatxa o a més, garnatxa blanca. Però es veu que també tenen carinyenes i totes les que vaig tastar van semblar-me molt agradables. També cal fer molta feina ja que, com passa amb d’altres regions que he esmentat, encara estan intentant trobar la identitat pròpia de la seva carinyena. El que em va agradar d’aquest vi en concret es que no té complexos i, malgrat tenir un cert aspecte rústic de la carinyena clàssica —el qual és excel·lent si es controla adequadament—, el celler va treballar-lo de manera correcta aconseguint mantenir una molt bona acidesa i alhora mostrant fruites apetitoses i un aspecte floral de violetes deliciós que és una de les característiques que més m’enamoren d’aquest raïm.

Però deixant de banda el debat —sempre estèril— de quina és la “millor” carinyena de totes, el cas és que trobem dos estils ben diferenciats als dos costats de la frontera. A França cullen els raïms molt més aviat, a vegades tan aviat com mig setembre. A Espanya, per altra banda, la carinyena no es cull fins a l’octubre o fins i tot el novembre depenent de les vinyes.

Quan es cull abans, la carinyena produeix vins menys alcohòlics, amb més acidesa i més atractius per un cert públic que busca vins podríem dir més lleugers. Personalment no sóc partidari de collir-la massa aviat, tal com em van demostrar uns vins de carinyena que vaig tastar fa poc elaborats a la meva Califòrnia nativa —sí, allà també tenim carinyenes velles per la mateixa raó que les tenim aquí: perquè poden produir quantitats desorbitades de raïms—. Vaig tenir l’ocasió de xerrar amb un dels elaboradors i em va comentar que havien collit la carinyena a finals d’agost, cosa que em va entristir ja que el resultat era fluix, sobretot comparat amb una altra carinyena d’una vinya quasi veïna que havia estat collida a finals de setembre i que va oferir-me un nivell de qualitat molt més semblant al que trobem a Catalunya. 

La preocupació pels nivells alcohòlics no pot ser l’única cosa que dirigeixi el camí de l’elaboració d’un vi, ja que quan la carinyena creix en sòls pobres com les pissarres del Priorat o de l’Empordà, això sembla mitigar els problema del protagonisme de l’alcohol i converteix els vins resultants en més rodons i agradables. La carinyena que gaudeix d’una llarga maduració generalment és la que més m’agrada, malgrat que haig d’admetre que quan es cull abans produeix vins de més fàcil acompanyar amb el menjar perquè si et beus una carinyena potent del sud amb formatges forts —sobretot formatges blaus—, el resultat serà horrible. Dues meravelles competeixen per l’atenció com si en Jackson Pollock hagués pintat una obra a sobre d’una escultura de Rodin. Per mi aquestes carinyenes es gaudeixen millor amb carns rostides, sobretot xai.

L’única cosa de la que em penedeixo quan escric sobre la carinyena és d’haver de compartir aquests vins amb els altres ja que, egoistament, vull guardar-me’ls tots per mi i els meus amics. Em preocupa que si un dia els arriba l’explosió de popularitat, els preus de les carinyenes més especials, les de vinyes velles de petites parcel·les úniques, es posaran pels núvols com ha passat amb molts vins de Borgonya i ja no me les podré permetre amb els meus magres honoraris de periodista. Si això passa m’hauré de resignar per la meva magra butxaca, però també m’alegraré de que finalment s’hagi redreçat la mala fama actualment gens merescuda d’aquest raïm. I també seria positiu per inspirar d’altres a elaborar vins varietals de qualitat amb aquest deliciós raïm en el futur, i per evitar d’una vegada per totes que ningú més arrenqui cap cep antic ignorant del que és capaç amb la cura adequada. 

Miquel Hudin
En Miquel Hudin és un sommelier californià transplantat a Catalunya el 2012. És l’autor de la sèrie de llibres Vinologue sobre regions vinícoles, incloent la DO Empordà, DOQ Priorat i DO Montsant a Catalunya. Ha fet de jutge en diversos concursos i competicions en diferents països, com els Premis Decanter del Regne Unit o el Concours International de Lyon a França. També és un col·laborador habitual de les revistes Decanter, World of Fine Wine i Harper’s, entre d’altres, i el 2017 ha estat guardonat amb el premi al millor escriptor sobre vins i begudes per Fortnum & Mason.

Hits: 71

Aquest article té 1 comentaris

  1. Pingback: The Grand Carignan Tasting ~ A Wine on VI

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *