Qui beu vi? 

Per Empar Moliner

L’altre dia la meva filla de set anys, per fer les paus amb mi i amb el seu pare (l’havíem renyat) em va fer un dibuix de nosaltres dos prenent una ampolla de vi. Dibuixa molt bé. Va fer-nos amb la magnum perquè és una cosa que compartim: el vi. Ens regalem vi pels aniversaris, destapem ampolles sempre que la butxaca ens ho permet. Ens ha vist emocionar-nos pel vi (però també per la música, pels llibres, pel menjar…).

Apreciarà el vi quan sigui gran aquesta nena? Podria ser tot el contrari de nosaltres, esclar. Vull dir que jo als disset anys també em vaig emborratxar d’anís i ja entenc que no podrà proposar als amics de fer un botelló de Dofí. Podria no beure, esclar. Però tinc l’esperança que, tot i que potser no renunciarà al botelló, sabrà apreciar, quan toqui la litúrgia del vi. De molt petita li deixem ensumar les copes. De vegades, ha dit que sentia olor de coses molt encertades sense cap prejudici.

L’amic Joan Gómez Pallarès es preguntava, en aquest mateix blog, per què no beuen vi els joves. Apuntava tot de causes (els locals amb aparença de cars i refistolats, per exemple). Jo agafaria el seu fil i em preguntaria, a més a més, per què no beuen vi els altres, els que no són joves. I també em preguntaria si hem d’intentar que això no passi. És una pregunta recorrent, com la que fa referència al meu ofici. “Per què no llegeixen els joves?”. I “com podem fer que la gent llegeixi”. Hem de fer-ho? Suposo que sí, pel bé de tots nosaltres, els que escrivim, però jo sempre em dic que els llibres -com el vi- no són per a tothom. I quan pretenem que tothom llegeixi, el que acabem fent són llibres assequibles en el pitjor sentit de la paraula. Novel·les històriques i histèriques on la protagonista, casualment, fa coneixença en una taverna amb un navegant anomenat Cristòfol que ha de partir en vaixell a les Índies l’endemà i amb el que se’n va al llit. Novel·les per a joves que només tenen el mèrit de ser políticament correctes. Amb els vins pot passar el mateix. Pot passar que, per fer-ho popular, fàcil, per a tots els públics acabem fent vins facilots i “asangriats”, vins tecnològics sense ànima, gens complicats, tot argument, res d’estil. Si ara a algú que no ha llegit mai res li donéssim Shakespeare, diria que està bé, però no l’entendria. Per entendre Shakespeare s’ha d’haver fet un llarg camí. S’han d’haver tastat moltes coses abans: senzilles, punkies, porno, lleugeres, complicades, dolentes… I amb el vi passa el mateix. Per apreciar un bon vi, un vi honest, un vi memorable, s’ha d’haver fet un llarg camí. Com que tothom que em coneix sap com m’agrada el vi, tot sovint hi ha qui em diu: “M’agrada el vi”. I resulta que la manera que ells tenen que els agradi no és en absolut la meva. “Ahir em vaig prendre un vi molt bo”, em diu algú. “Quin?”, pregunto. “No me’n recordo”, contesta. Déu meu. En canvi, quan llegeixen un llibre bé que en recorden l’autor. “D’on era?”, pregunto. “No ho sé, català”, contesta. Per on començar? T’ha agradat? Doncs apunta’t d’on és. Qui l’ha fet, amb quin raïm.      

EmparMoliner_Tast Vins_Vila Viniteca
Jo vaig començar molt tard amb això del vi. Sóc una aficionada, però per mi, totes les aficions esdevenen passions. Si em poso a córrer, faig la marató de Barcelona. Si em poso a beure vi, estudio molt i tasto i tasto i tasto. Jo no vaig a les rebaixes de roba, però sí que vaig a les rebaixes de Vinacoteca. De vegades, només a mirar.

Per això diria que els que no són joves no se submergeixen en els esculls marins plens de sorpreses que hi ha a dins del vi. És més fàcil tenir una opinió sobre gintònics. Només has de triar tres elements: la tònica, la ginebra i la verdura. És senzill, doncs, declarar que saps “on fan el millor gintònic”. Fer un gintònic malament és difícil (però ja sé que es pot aconseguir). El que és apassionant del vi és el mateix que és apassionant de córrer: es necessita persistència. Has de treballar.

He vist a Londres, que podríem dir que és la capital dels còctels, com els joves, en sortir de la feina, beuen vi. Potser no beuen vi massa bo, però beuen vi en copes Riedel. I aquesta és una raó. Als bars de Londres hi trobes una normalitat copera que aquí ja t’agradaria. Aquí només et posen copes Riedel als bars, figura, “especialitzats” o als restaurants “bons”. Aquí sembla que ens faci por que se’ns trenquin, les copes. Si el que ven el vi no troba important ni necessari servir el vi en una bona copa, què en pensa, doncs, del vi? Quin respecte li mereix? És com tenir una biblioteca on no hi hagi llum natural per llegir. Al centre de les ciutats com Barcelona, per exemple, al Passeig de Gràcia, en cap bar hi ha copes Riedel. En gairebé cap bar hi ha vi a copes. Els guiris no prendrien vi i bombolles si ho tinguessin a l’abast? En aquest sentit, per exemple, te’n vas a Toro i a qualsevol bar de tapes humil hi ha copes Riedel i una carta de vins que fa morir d’enveja.

Diria que a més a més d’això, hi ha la qüestió dels horaris. Els joves beuen de nit i a la nit, en una barra, aquestes copes ocupen molt d’espai i no caben a qualsevol rentaplats. El vi, en realitat, jo trobo que s’ha de beure de dia. Per mi, l’hora màgica són les dotze del migdia o abans, per esmorzar. A les dotze, la primera copa, amb el sol il·luminant-la. Menjant, parlant, potser tocant-se…

Empar Moliner
Escriptora i periodista, Empar Moliner ha estat guanyadora de prestigiosos premis literaris com el Lletra d’Or el 2005 o el premi Josep Pla el 2000. La seva trajectòria l’ha portat a col·laborar a El País i a programes de ràdio com El matí de Catalunya Ràdio o Minoria Absoluta, a més del magazine matinal Els Matins de TV3. El 1998 va presentar el programa Els migdies a COM Ràdio. Actualment, continua col·laborant a ràdio i televisió, i es articulista del Diari Ara. Com autora de relats curts i novel·les, les seves obres s’han traduït al castellà, alemany i anglès.

Hits: 75

Aquest article té 2 comentaris

  1. Héctor Angulo Reply

    Em quedo amb aquesta frase: “És com tenir una biblioteca on no hi hagi llum natural per llegir”. Es molt gràfic i intel.lible inclús per aquells que no estan familiaritzats amb el sector de la Summilleria.
    Gràcies Empar per ser directa i sincera amb les teves paraules, sinceritat que cada cop va més buscada en escrits que quedaran per la prosperitat. Aquí evidenciem que quan un parla sobre un tema desde l’experiència, sobren les paraules.

  2. Pingback: Quemar la Constitución en televisión: ¿sí o no? | Dashground

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *