Aleksandr Vasilievich Suvórov. La ciència de la victòria. L’Art d’alimentar-se

Per Rosa Mayordomo

25 de maig de 1861, la Guerra Civil dels Estats Units d’Amèrica fa un mes i escaig que ha començat. És temps d’exaltació militar. Temps de soldats. El Cambridge Chronicle, diari setmanal de Cambridge, ciutat del nord dels Estats Units, publica a portada unes anècdotes de Suvaroff (“Anecdotes of Suvaroff. From the Russian”).

Totes elles mostren alguna de les característiques que conformen el caràcter de Suvaroff.

Qui és Suvaroff? El soldat dels mil noms: Suvóroff, Suvaroff, Suvorov, Suvarov, Suwarrow, Suwarow, Suworoff, Souvaroff, Souvarof, Soovoroff, Suvorove, Soevorov… Per què el Cambridge Chronicle li dedica dues columnes en portada?

Aleksandr Vasilievich Suvórov Александр Васильевич Суворов, Comte de Rymnik (actual Râmnicu Sărat, Rumanía), Comte del Sacre Imperi Romanogermànic, Príncep del Regne de Sardenya, Príncep de l’Imperi Rus, i quart i últim Generalíssim de l’Imperi Rus. Mariscal de Camp, l’únic general que mai va perdre una batalla. 1 any després de la seva mort, és un mite reconegut pels seus mèrits militars.

Retrat per George Dawe, Circa 1830

El Mariscal de Camp Suvòrov representa el soldat “ideal”, el militar auster, el general que cuida i sap què necessiten els seus soldats. L’estratega que formula una nova visió de la guerra. L’home que mai va ser vençut per Napoleó Bonaparte.

Va participar en les següents batalles:

Guerra dels Set Anys

  • Setge d’Olmütz (Actual Olomouc, República Txeca) 4 maig-2 juliol del 1758

Plànol del Setge d’Olmütz

  • Batalla de Kunersdorf (Actual Kunowice, Polònia) 12 d’agost del 1759

“La batalla de Kunersdorff”, Alexander Kutzebuer

  • Incursió de Berlín – 5 d’octubre del 1760

Gravat de coure de Daniel N. Chodowiecki (1789), obra de J. W. v. Archenholz

  • Setge de Kolberg (Actual Kołobrzeg, Polonia) agost-desembre del 1761

“Captura de la fortalesa de Kolberg”, Alexander Kutzebuer

Confederació de Bar, Podolia (actual Ucraïna)

  • Batalla de Lanckorona – 23 de maig del 1771

  • Batalla de Stołowicze – 23 de setembre del 1771

Józef Chełmoński, 1875

Primera Guerra Russo-Turca (1768–1774)

  • Batalla de Kozludzha – 20 de juny del 1774

Segona Guerra Russo-Turca. Aixecament de Kuban Nogai (1783)

  • Batalla de Kinburn – 12 d’octubre del 1783
  • Setge d’Ochakov (Özü, actual Ucraïna) 1788

  • Batalla de Focșani (Moldàvia – Actualment a Romanía – 1 d’agost del 1789

Gravat de la Batalla de Focșani, per Carl Schütz. Dibuix de J. Petrich- Finals S. XVIII

  • Batalla de Rymnik (Polonia), 22 de setembre del 1789

Gravat d’H.G. Schütz, Final S. XVIII

  • Setge de Izmail (Khadjibey, actual Odessa, Mar Negre), 22 de desembre del 1790

Aixecament Kościuszko

  • Batalla de Brest, també anomenada Terespol (Polonia, actualmente a Bielorússia) 19 de setembre del 1794

Brest, Bielorússia, Finals S.XVIII

  • Batalla de Maciejowice (Polònia), 10 d’octubre del 1794

Jan Bogumił Plersch – Kościuszko cau ferit a la batalla – 1794

  • Batalla de Praga (Districte de Varsovia, Polonia) 4 de novembre del 1794

Vista de l’assalt a Praga

Guerra de la Segona Coalició

  • Primera Batalla de Marengo (Spinetta, Italia), 16 de maig del 1799
  • Batalla de Cassano (Llera del riu Adda, Cassano d’Adda, Lombardía, Italia), 27 d’abril del 1799

“Suvorov a la batalla de Cassano”, Luigi Schiavonetti (Inicis S. XIX)

  • Batalla de Trebbia (a la llera del riu Trebbia, a prop de Piazencia, Itàlia), 8 de juny del 1799

“La batalla de Suvarov a Trebbia”, Aleksandr E. Kotsebu, 1857

  • Batalla de Novi (Piamonte, Itàlia), 5 d’agost del 1799

Alexander Kotzebue – Entre 1852 i 1855

Expedició Suïssa de Suvorov

  • Batalla del Pas de St. Gotthard, 24-26 de setembre del 1799

“L’exercit de Suvorov creua el Pas de St. Gotthard”, Alexander Kotzebue

  • Batalla del Pont del Diable, 25 de setembre del 1799

“Creuant el Pont del Diable el 14 de setembre”, Alexander Kotzebue, 1857

  • Pas de Panix (Alps suïssos, entre els cantons de Glarus i Graubünden), octubre del 1799

“Suvorov creuant el Pas de Panix”, Alexander Kotzebue, 1860

“Suvorov creuant els Alps”, Vasily Surikov, 1899

L’heroïcitat de l’exèrcit de Suvorov, comandat pel vell Mariscal de Camp de 70 anys, sense provisions, mal equipats, les armes perdudes i extraordinàries condicions climàtiques, en creuar els Alps pel pas de Panix (2.404 m) li va fer guanyar l’admiració d’Europa i el malnom de L’Anníbal Rus.

****

El molt noble Sovórov va néixer a Moscou el 24 de novembre (Calendari Gregoriá) del 1729 i va morir el 18 de maig del 1800 a Sant Petersburg. És considerat com a un dels més grans generals de Rússia. Va assegurar els nous territoris annexionats a Rússia, en tant que va formular noves estratègies militars, sent el seu llegat nombrosos manuals militars, del que destaca La Ciència de la Victòria (Nauka pobiezhdat), traduïda de vegades com L’Art de la VictòriaCom guanyar. Una conversa amb els soldats en el seu propi llenguatge. És la primera constància de text militar escrit no només per a oficials, sinó per a cada classe de soldat. (Longworth, 1966)

La Ciència de la Victòria, Moscú, 1913

Portada de Suvorov i ego Nauka pobiezhdat (1931)

Els seus reconeixements militars:

* Ordre de Sant Andreu, de Primera Classe (Batalla de Kinburn)
* Ordre de Sant Jordi, de Primera Classe (Batalla de Rymnik)

Estrella i cinta de l’Ordre de Sant Jordi d’A.V. Sovorov

* Ordre del Sant Príncep Vladimir, de Primera Classe, (Aixecament de Kuban Nogai – 1783)
* Ordre Imperial de Sant Alexandr Nevsky, Imperi Rus
* Ordre de Santa Anna, de Primera Classe (30 setembre 1770)
* Ordre de l’Àliga Negra (Hoher Orden vom Schwarzen Adler,Regne de Prússia)
* Ordre de l’Àliga Vermella (Roter Adlerorden, Regne de Prússia)
* Ordre de l’Àliga Blanca (Order Orła Białego, Regne de Polònia)
* Ordre de Sant Maurici i Llàtzer (Order of Sts. Maurice and Lazarus)
* Gran Creu de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem (Ordo Fratrum Hospitalis Sancti Ioannis Hierosolymitani, Regne de Jerusalem, Rhodas, Malta, Sant Petersburg)
* Ordre de Sant Hubert, Ducat de Baviera
* Ordre de Sant Estanislau (Order Św. Stanisława Biskupa Męczennika, Regne de Polònia)
* Ordre de Maria Teresa, de Primera Classe, Militär-Maria-Theresien-Orden (Monarquia Habsburg)

*****

La figura del Mariscal de Camp Alexander Suvórov és de tal magnitud que ha donat nom a institucions, illes, vaixells, poblacions, epopeies, acadèmies militars, tals com:

  • Suvorov Memorial Museum (Музей Суворова), Sant Petersburg
  • The Page Corps Museum of Suvorov Military School, Sant Petersburg
  • Suvorov Museum, Timanivka, Ucraïna
  • V. Suvorov War History Museum in Kobrin, Brest Region, Kobrin (casa que va pertànyer a A.V Suvorov)
  • Suvorov Museum Izmail, Ucraïna
  • Suworow Museum Altdorf, Altdor, Suïssa
  • Suworow Museum, Glarus, Suïssa
  • Tota mena de monuments commemoratius a Suïssa, Itàlia, Crimea, Bielorússia, i camps de batalla.
  • Noms de carrers, com Suwarrow Circle, Tega, SC (EEUU) i Sowarrow St., Fairlight, Nova Gal·les del Sur, Australia
  • Localitat: Suvorov, Tula Oblast, Suvorovsky District, Rússia
  • Localitat: Suvorov, Rostov Oblast, Rússia
  • Localitat: Suvorov (Suvorovo), un “selo” a Suvorovsky Rural Administrative Okrug del Districte de Pogarsky, a l’Oblast de Bryansk, Rússia
  • Localitat: Atoló Suwarow, Illes Cook. El Vaixell “Suvorov” va arribar al 1814. Anomenada també com “L’illa del Tresor”, l’esposa de Robert Louis Stevenson, Fanny, la va descriure com “l’illa més romántica del món”.
  • Poema èpic de Lord Byron, Don Juan, 1879. Caràcter de Suwarrow.
  • Cartell publicitari de Cacao Suchard

Cartell publicitari Cacao Suchard, finals S. XIX

  • Vaixell de vela “Suvorov”, 1813 comandat per Mikhail Petrovich Lazarev

Ruta del Vaixell “Suvorov”

  • Knyaz Suvorov (Князь Суворов), 1904. Vaixell de guerra

  • Roble Suvorov, Crimea (Quercus Robur centenari anomenat en honor de l’A.V. Suvorov tot recordant que les negociacions de pau es van fer al seu voltant)
  • Pel·lícula “Suvorov”, producció de la Unió Soviètica, del 1940. Dirigida per Vsevolod Pudovkin i Mikhail Doller. Estrenada a Rússia el 23 de gener del 1941, cinc mesos abans de l’inici de l’Operació Barba-roja.

Cartell de la película “Sovorov”

Per visualitzar la película: https://youtu.be/-sDLmZeWG2w

  • Película “El teniente Suvorov”, 2009. Dirigida per Aleksey Kozlov

******

L’arribada del vaixell “Suvarov” a les illes Aleutianes (1813), que en aquell moment pertanyien l’Imperi Rus, i concretament a Unalaska, va tenir un gran impacte social. El cognom “Suvarov” –també amb la seva variant Sovoroff– es va fer servir pels nous nascuts de les relacions de la marineria amb dones locals.

Aquesta circunstància es pot verificar en les fixes dels nens que, molts anys després, ja sota la soberania dels EEUU, van ser apartats de les seves famílies i traslladats a escoles d’americanització, lluny de les seves localitats d’origen. Com a exemple, dues fitxes de dues nenes que a l’edat de 5 anys van ser enviades a la Carlisle Indian Industrial School, a Carlisle, Pennsylvania.

Fitxa de la nena Sosipatra Paula Suvaroff

Fitxa de la nena Irene Suvaroff

En aquest cas, les nenes eren entrenades per fer de minyonetes a cases benestants. A les fitxes es poden verificar a qui eren encomenades.

*****

Ens podem preguntar què té a veure Suvorov i l’art d’alimentar-se. Incidim en què el Mariscal de Camp Suvorov era home auster, poc amic de grans àpats. De físic magre, esprimatxat. Els seus hàbits són enumerats per Leger M.P. de Laverne, comte de Laverne i antic oficial de dragons de l’exèrcit austriac –que va conéixer a Suvorov– en el seu llibre La vida del Mariscal de Camp Souvarof, 1814:

 “… Era el seu costum aixecar-se de molt matinada, sobre el seu cos nu se li bolcaven diverses galledes d’aigua freda. … Sopava a les 8 o a les 9. Estant de servei, estava acostumat a viure amb el mateix menjar que els seus soldats, que consistía en un tros de pa gruixut, molt sovint agra, i un brou o unes farinetes grasses de civada o farina de civada. Quan no estava a l’exèrcit, afegia unes rodanxes de carn salada, amb una mica de mantega i formatge. La seva beguda habitual era un tipus de cerveza feta de blat fermentat que els russos anomenen Kislichtschy, i una mica de brandi després de sopar. Feia dos àpats al dia, i menjava amb vigor. Després de sopar dormia tres hores… Abans d’anar a dormir i tot just d’aixecar-se prenia una tassa de te o café.”

Aquestes “farinetes grasses de civada o farina de civada” és la kasha. És un plat tradicional rus que va passar de ser una menja ritual que se servia en totes les ceremònies de vida de l’individu a ser el plat de l’aristocracia i els camperols.

L’aportació de Suvorov a la gastronomia russa radica en que, segons es diu, trobant-se en una de les seves campanyes militars va ser informat que no hi havia prou gra de civada per alimentar la tropa. Mariscal de Camp va ordenar que es barregessin tots els tipus de gra disponibles, així com alguns llegums (pèsols). Va néixer la kasha mixta!

Kasha amb nabius

Aquest plat s’ajusta a la dieta i a la personalitat de Suvorov: nutritiu, auster, calòric per afrontar la batalla. La seva vida domèstica-familiar també es caracteritzaba per menges lleugeres i dejunis marcats pel calendari grec-ortodox.

L’home que mai va ser vençut per Napoleó hagués quedat bocabadat al saber que després de la seva mort, sobtada, rebutjat per el fill de la seva admirada Caterina II, tsarina de Rússia, Pau I, tota una sèrie de viandes rebrien el seu nom.

Caricatura de Suvarov: General empassis tots o Menjant un fricassé Francès

Pel que fa a la cuina internacional, l’inici del S. XVIII marca un punt d’inflexió en el prestigi de Suvarov. Està generalment acceptat que Antonin Carême (1784-1833) –el primer cuiner que s’anomena ell mateix com a xef de la cuina de, i que és reconegut com El rei dels xefs i el xef dels reis, cuiner de Charles Maurice de Talleyrand, del príncep-regent d’Anglaterra, del príncep Reial de Wutemberg i altres aristòcrates, va donar el nom de Souvarov a una elaboració a base de faisà, foie gras, tòfones i vi de Madeira. El punt de partida per aquest plat podria ser el de la Perdiu a l’Alcàntara, i que es va enriquir amb tòfones i altres variacions a la recepta original. En aquest context el faisà a la Souvarov s’incorpora al corpus culinarium universal.

Faisà a la Souvaroff

No em trobat en cap dels llibres d’en Carême, o en els seus menús publicats a Le Maitre-d’Hotel Français receptes amb el nom de Souvarov, Souvaroff, o Souvarow. La literatura gastronòmica li concedeix l’autoria del procediment, i en receptaris posteriors creats per nous xefs sí que es detallen receptes a la Souvarov. Becades, faisans, pulardes, guatlles, fins i tot ronyons, crestes de gall i galetes.

Auguste Escoffier (1846-1935), al seu llibre Guia Culinària (A guide to modern cookery) editat el 1907, inclou la Pularda Souvaroff (Pàg. 493), i a Ma Cuisine la Poularde Souvarow (Pàg. 334, Edició francesa), Crestes i ronyons Souvarow (Pàg. 368, Edició francesa), i la Guatlla Souvarow (Pàg. 524, Edició New York).

Henri-Paul Pellaprat (1869-1949), cuiner i mestre de cuiners, a la seva obra Modern French Culinary Art presenta les receptes de les galetes Souvaroff (Pàg. 1005).

Paul Haeberlin (1923-2008), xef i propietari de l’Auberge de l’Ill va crear La Truffe Souvarov, i Paul Bocuse (1926-2018) el Faisà farcit de “foie-gras”, a la Souvarov (Pàg. 307).

Geert Van Hecke (1956), xef del restaurant “De Karmeliet” de Bruges (que va tancar el 2016), va presentar a la seva carta de tardor del 2013 el Faisà rostic, foie d’oie i tòfona negra de Richerenches “Souvaroff”, parmentier de les seves cuixes.

La Enciclopedia de la Cocina de Luigi Carnacina (Pàg. 635) ens detalla el Faisà a la Souwaroff. Carole Faivre, en la seva Tesi Doctoral del 2012, Onomastique de l’art culinaire en France, determina que al Larousse Gastronomique del 1938 la denominació Souvarov es repeteix 7 vegades.

Antonin Carême va dir: La cuina és una ciència. Ningú neix cuiner. Com a ciència, la cuina requereix organització, observació, estructuració i classificació del coneixement, i experimentació. La seva obra L’art de la Cuina Francesa al segle XIX és un dels llibres més importants de la Història de la Cuina i de la Gastronomia. Suvorov, amb la seva obra La Ciència de la Victòria, va ordenar i organitzar els principis organitzatius de la guerra, teòrics i pràctics. La seva màxima Entrena dur, lluita serè es formula sobre models científics i empírics. Ambdós, art i ciència, requereixen sensibilitat, sacrifici i tenacitat.

Per saber més:

Bibliografía:

JOHANN FRIEDRICH ANTHING, History of the Campaigns of Count Alexander Suworow-Rymnikski, W.Green and T. Chaplin, London, 1813 (Traducció de la primera edició original en alemany, 1795)
L.M.P. de LAVERNE, The life of Field Marshal Souvarof, with reflections upon the principal events, political and military, connected wit the the history of Russia, during part of the eighteenth century. E.J. Coale, Baltimore;Eastburn, Kirk & Co. New York, and Mathew Carey, Philadelphia. 1814
H.S. SPALDING, Suvoroff, Chapman & Hall, London, 1890
AUGUSTE LOUIS CHARLES, COMTE DE LA GARD-CHAMBONAS, Anecdotal recollections of the Congress of Vienna, Chapman & Hall, Ltd., London, 1902
GOLDSTEIN, DARRA, “Russia, Carême, and the Culinary Arts.” The Slavonic and East European Review, vol. 73, no. 4, Modern Humanities Research Association, 1995, pp. 691–715, http://www.jstor.org/stable/4211935
AUGUSTE ESCOFFIER, A guide to modern cookery, W. Heinemann Ed., London, 1907
AUGUSTE ESCOFFIER, Ma cuisine, A&W Publishers, New York, 1978
Ma cuisine, Flamarion, 1934
HENRI-PAUL PELLAPRAT, Modern French Culinary Art, The World Publishing Co., Cleveland, 1966
PAUL BOCUSE, La Cocina de Mercado, Argos Vergara, Barcelona, 1979
BRUCE W. MENNING, Train Hard, Fight Easy: The Legacy of A.V. Suvorov and His “Art of Victory”, Army Combined Arms Center, Fort Leavenworth, Soviet Studies Office, DTIC (Defense Technical Information Center) ADA216366, Kansas, 1986
LUIGI CARNACINA, La Enciclopedia de la Cocina, Editorial Vergara, Barcelona, 1964

Rosa Mayordomo

Llicenciada en Història per la Universitat de Barcelona. Va obtenir la Suficiència Investigadora per la Universitat de Barcelona al programa de Doctorat del Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica, 1998-2000. Actualment, doctoranda en Història Moderna, Història de l’Alimentació, a la UB. Cuinera a l’àmbit de la llar, les seves arrels culinàries familiars s’estenen a diverses generacions de dones que feien meravelles amb pocs recursos, i que havien d’alimentar els seus en el dia a dia amb plats nutritius, saborosos i atractius a la vista. La cuina de mercat, de Paul Bocuse (1975), va representar un punt d’inflexió en la visió culinària que, fins aleshores, s’emmarcava en la tradició catalana i espanyola. La generositat de xefs de la gran cuina francesa, com el desaparegut Bernard Loiseau, de la Côte d’Or de Saulieu, li va permetre accedir a secrets d’alguns dels plats que va degustar a les taules. Interessada en la cuina japonesa, anglosaxona i hindú a partir dels anys ’70; en la mexicana i nord-americana, als ’80; i en la dels països que ha anat visitant, entén la cuina com l’expressió física de l’essència de les nacions. La seva apreciació per un bon vi es va consolidar en aprofundir en la vitivinicultura i la feina de l’ésser humà per extreure el millor de la terra, de la mà de l’Acadèmia de Tastavins Sant Humbert. Confrare de la Confraria de la Mare de Déu de l’Olivera. Membre del Club de Roma. Membre de la Taula Directiva de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, col·labora al blog d’aquesta institució i a revistes especialitzades.

Hits: 61

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *