Beethoven a Casablanca (blues capficat)

Per Joan Anton Cararach

«Bresca de mel són les paraules gracioses,
dolces per a l’ànima i saludables per al cos.»
Proverbis 16:24

L’any 2020 havia de ser un any especial, perquè celebrem el 250è aniversari d’un dels grans genis que ha donat la humanitat, Ludwig van Beethoven, i el centenari del naixement d’un altre tità, Charlie Parker. I sí, sens dubte ha estat singular el 2020, una metàfora cruel de la nostra fragilitat, de les nostres circumstàncies efímeres, amb pluges en el moment que no tocava i, si em permeteu la metàfora, el míldiu feréstec fent malbé els nostres somnis i les nostres realitats.

Beethoven és, ja ho saben, un dels monuments més grans que la història de la música ens ha llegat. Un tipus, expliquen els seus biògrafs, que anava gairebé sempre malgirbat, entre misogin i misantrop, borratxo, fill d’un pare bevedor que el va maltractar en la seva infància, amb problemes físics com una diarrea constant, desil·lusionat en una Europa convulsa on se succeïen les guerres, perseguint el favor i els diners dels poderosos per guanyar-se la vida, rondinaire, sord i irascible i, per què no dir-ho, potser no la persona amb la qual un compartiria amb tranquil·litat una ampolla de vi.

Però aquest mateix individu turmentat i en ocasions ferotge va escriure música bellíssima, aquella que acompanya any rere any (les sonates per piano i els quartets de corda, per exemple) com un mirall en el qual mirar-se i qüestionar-sense descans. Música amb la qual un conviu amb l’esperança i el plaer d’anar descobrint a cada nova escolta coordenades i pistes. «El seu regne no és d’aquest món», va deixar escrit el seu contemporani l’escriptor i crític musical E.T.A. Hoffmann, que va instaurar la visió romàntica encara avui vigent que identifica el compositor alemany com el messies del pentagrama que es va sobreposar a tot per crear una música immortal per la qual sovint no tenim resposta més enllà de l’esglai, la commoció, la sorpresa.

Què es pot dir encara de la Novena simfonia, una obra ben maltractada pels concerts, tenint en compte que hi ha moltes orquestres que la programen sense tenir-ne les condicions artístiques ideals? Aquella obra el final de la qual, amb l’Oda a l’alegria de Friedrich Schiller, ha estimulat la imaginació de tants artistes -des de Gustav Klimt amb el seu fris al Pavelló de la Secessió de Viena fins al ballet creat per Maurice Béjart-, i també ha servit ideals d’allò més heterogeni, des de l’Alemanya nazi -en la qual Beethoven compartia amb Wagner el segell de garantia de la superioritat de la cultura alemanya- a l’himne de la Unió Europea, una de les utopies coixes de la nostra contemporaneïtat. «Vivim a la vall de la Novena simfonia», va escriure sense manies el 1967 el musicòleg Joseph Kerman.

*******************

M’imagino Ludwig van Beethoven a Casablanca, no la ciutat marroquina, sinó la pel·lícula, tractant Rick, el personatge de Humphrey Bogart que, després de les moltes decepcions de la vida (entre elles la seva participació al costat republicà de la guerra civil espanyola), no reconeix cap altra nacionalitat sinó la del bevedor.


Aquest és el diàleg a tres veus entre el major Strasser, oficial nazi, Rick i el burleta capità francès Renault:

-Major Strasser: Quina és la seva nacionalitat?
-Rick: Sóc un borratxo.
(Rialles.)
-Capità Renault: Això fa de Rick un ciutadà de el món.

Casablanca, dirigida per un exiliat europeu a Hollywood, l’hongarès Michael Curtiz, barreja un romanç impossible i melodramàtic amb la propaganda contra el nazisme, llavors, el 1942 (apunteu la data; apareixerà de nou una mica més tard), encara no derrotat i consumant amb matemàtica precisió l’Holocaust. Situem en aquest plató a Beethoven, potser cantant La Marsellesa en una de les escenes èpiques de la pel·lícula, o potser abans entonant amb els oficials nazis la patriòtica cançó alemanya de segle XIX Die Wacht am Rhein (La Guàrdia del Rin), recordant la seva decepció amb l’esdevenir del seu ídol Napoleó, a qui tenia previst dedicar la seva simfonia número 3 –després anomenada Heroica–, i la deriva de la Revolució Francesa. Un personatge, Ludwig van Beethoven, afligit enmig d’una guerra atroç, amb gent de totes les nacionalitats intentant escapar via Casablanca i a qualsevol preu d’un destí despietat.

 

*******************

Tornem a la Novena, la simfonia de les simfonies, la culminació de la carrera de Beethoven, l’obra d’art per antonomàsia, la peça que els comentaristes beneits defineixen com el cant suprem a la germanor, el segell definitiu de bondat del gènere humà, el testament últim del geni de Bonn. L’esperança traduïda en música colossal.

Aquella obra que, després de tres moviments que són pur deliri de bellesa, culmina en l’Oda a l’alegria (An die Freude), el poema mig ingenu de Friedrich Schiller que ja havia estat musicat abans per altres compositors, entre ells Franz Schubert .

Culmina o, s’atreveixen a dir alguns, es dilueix en una quart moviment caòtic que és per si sol una altra simfonia. Donem la paraula al compositor Louis Spohr, que a més a més es va enfrontar a la partitura com a director d’orquestra:

«La veritat, confesso que mai he sentit cap plaer amb les últimes obres de Beethoven. I sí, entre elles he d’incloure la molt admirada Novena simfonia, l’últim moviment de la qual em sembla tan lleig, tan de mal gust, i tan barata la concepció de l’Oda a l’alegria de Schiller, que no acabo d’entendre com un geni com Beethoven la va poder escriure.»

No opina el mateix el gran melòman Alex, protagonista de la novel·la d’Anthony Burgess La taronja mecànica, convertida en cinema per Stanley Kubrick el 1971. Una sàtira salvatge d’una duresa tal que la pel·lícula encara avui conté imatges torbadores sota l’advocació de Beethoven, a qui Alex invoca posant al seu equip de música l’enregistrament de 1958 de la Novena signada per Ferenc Fricsay (nota al marge: diu la llegenda que Gene Kelly no va suportar que s’usés Singin ‘in the Rain cantada per Alex durant una escena de violació amb pallissa inclosa).


Kubrick, mestre de l’ús de la música com una protagonista més de les seves pel·lícules, es delecta poc després amb una molt esbojarrada versió de l’anomenada marxa turca del quart moviment de la Novena (signada per Wendy Carlos, en aquell temps Walter Carlos), quan Alex entra en una botiga de discos i sedueix dues noies amb les quals acaba en un trio sexual hilarant amb la banda sonora reproduint de Guillem Tell de Gioachino Rossini. Tot això sota la inquisidora mirada de Ludwig van, que és com Alex es refereix a Beethoven.

 

*******************

Recordem l’argument de La taronja mecànica: Alex (Malcolm McDowell) és un delinqüent juvenil al qual les canallades l’han portat fins a l’assassinat d’una dona gran en el seu retir de ioga (i altres coses: la imatgeria lesbiana no hi és d’adorn); una dona que es resisteix i intenta evitar l’agressió colpejant el nostre heroi (és una manera de parlar) amb un bust de, caram, Beethoven. Consumat l’homicidi (arma: l’escultura d’un penis gegant), Alex, traït per la seva banda, és detingut i acaba empresonat. Però a la presó s’assabenta de l’existència d’un programa especial, anomenat Ludovico (quina casualitat), destinat a la reinserció de delinqüents amb mètodes diguem-ne poc políticament correctes, que en el seu cas consisteixen en l’associació sistemàtica de la música del seu estimat Ludwig van amb imatges de terror i destrucció que inclouen un recorregut per l’Alemanya nazi i els camps de concentració. Després d’unes extenuants sessions, Alex, en teoria, es regenera, però ja no pot suportar sense dolor la música de Beethoven i la seva sortida en llibertat no li implica més que desgràcies i un intent de suïcidi induït després de ser tancat en una habitació amb el segon moviment de la Novena (el mateix que abans de passar pel mètode Ludovico embogia Alex pel seu so esplendorós) sonant a tot drap.

Tornem a Casablanca. Som al 1942. Lluny de Hollywood, a Berlín, l’Alemanya nazi celebra a l’abril el 53è aniversari d’Adolf Hitler. Entre els fastos, s’inclou la interpretació de la Novena a càrrec de Wilhelm Furtwängler i la Filharmònica de Berlín, icones de la cultura alemanya, entre imatges de Hitler i esvàstiques i davant l’atenta mirada d’alguns dels peixos grossos del règim. És, sens dubte, una de les versions més commovedores de la Novena, malgrat que està condicionada per les circumstàncies de la seva interpretació, amb una tensió desafiant en la qual alguns han volgut detectar una protesta de Furtwängler, la batuta que es va quedar a l’Alemanya nazi, segons els seus defensors, per salvaguardar Beethoven i tants altres compositors de la seva apropiació per part del feixisme.


Perquè la realitat és aquesta: l’Oda a l’alegria serveix tant per celebrar amb Leonard Bernstein la caiguda del Mur de Berlín el 1989 amb una versió no del tot memorable (i en la qual la paraula alegria, Freude, es va convertir en llibertat, Freiheit) com perquè el règim racista de Rhodèsia (avui Zimbabwe) readaptés la melodia amb una nova lletra i creés el seu himne, O Voices of Rhodesia.


Anys després, el 1991, Michael Jackson, per suggerir la seva confiança en la humanitat, recupera el Beethoven més inspirador, allunyat de nazis i practicants de l’apartheid. A l’inici de la cançó Will You Be There, del disc Dangerous, el Rei de Pop fa servir un extracte de l’últim moviment de la Novena en una altra versió de referència, la de George Szell al capdavant de la Cleveland Orchestra.

«Agafa’m
Com un germà.
Estima’m com una mare.
Seràs allí?»

Això canta Michael Jackson, que sens dubte té el mèrit d’haver donat a conèixer Beethoven, després de vendre més de 32 milions d’exemplars de Dangerous, allà on no va arribar la Cleveland Orchestra, que no obstant va aprofitar l’oportunitat per demandar Jackson i cobrar uns bons drets per l’ús d’aquest poc més d’un minut de la seva gravació dels anys 60.


*******************

Charlie Parker és un altre dels regals inefables que la música ens ha llegat. Si abans, mitjançant una llicència poètica, ens hem permès imaginar Beethoven a Casablanca, ara portem Charlie Parker cap a Els raïms de la ira, la novel·la de John Steinbeck publicada el 1939 que un any més tard John Ford va convertir al cinema amb Henry Fonda com a Tom Joad i Jane Darwell en el paper de la seva mare, protagonista de l’última escena de la pel·lícula, apoteosi memorable de l’orgull de la classe treballadora en les circumstàncies més penoses.
Charlie Parker, com la família Joad, va emigrar el 1939 a una de les costes dels Estats Units. Si els desnonats Joad tenien com a rumb Califòrnia i origen a Oklahoma, Parker, des de Kansas City, va emigrar a la capital del jazz, a Nova York, on la seva primera feina va ser fent de rentaplats en un restaurant de Harlem en el qual tocava un dels seus ídols , el pianista Art Tatum.

Després de múltiples decepcions en la seva adolescència i primera joventut (vegeu l’escena de la humiliació a l’escenari reproduïda per Clint Eastwood a la pel·lícula Bird), Parker sembla culminar el somni americà convertint-se en un gegant del jazz que, practicant a fons el seu instrument i estudiant teoria musical sense descans, va deixar enrere tota indecisió i es va convertir en el millor saxofonista del món, en el paladí d’una fecunda revolució anomenada bebop.

Anys després, sota el vel protector del productor Norman Granz, Parker pot complir un dels seus somnis: gravar amb una petita orquestra de corda un repertori d’estàndards jazzístics. Segons Tad Hershon, biògraf de Granz (The Man Who Used Jazz for Justice), els arranjaments es van fer amb pressa a l’estudi mateix i la primera sessió, al novembre del 1949, va ser caòtica perquè Parker –segons algunes fonts– va acudir-hi tocat per les drogues i l’alcohol. Tot i així, va aconseguir gravar sencera una primera presa brutal de Just Friends, una cançó composta el 1931 per John Klenner (música) i Sam M. Lewis (lletra). Música del desamor («Just friends, lovers no more», diu el primer vers) que Parker converteix en tres minuts i mig d’una bellesa única. Vull pensar que el fugitiu Tom Joad, de qui no sabem res més després de fugir de nou perseguit llevat que va a lluitar per la justícia i els oprimits (i a qui també van rendir homenatge musical Woody Guthrie, Bruce Springsteen i Rage Against The Machine), va aconseguir ser més que un fantasma, establir-se, envellir i potser va fer prou diners per comprar el 1950 el disc Charlie Parker With Strings, en el qual s’inclou Just Friends, l’èxit comercial més important del saxofonista en vida.


*******************

I així estava jo, en ple confinament, fantasiejant amb trobades entre personatges ficticis i reals, quan la realitat va aparèixer al meu ordinador: el 25 de maig de 2020, un ésser humà, George Floyd, mor caigut en un carrer de Minneapolis davant la mirada displicent d’uns policies, un d’ells pressionant amb el genoll el coll de l’immobilitzat Floyd durant 8 minuts i 46 segons.

El contrast a les meves xarxes socials, que combinen interessos musicals amb altres gastronòmics i vinícoles, era dolorós: entre skylines d’ampolles de somni, receptes de cuiners i entrevistes amb vinyerons, a la bombolla del jazz explotava de nou la indignació per tants segles de greuge als Estats Units, un país –no s’ha d’oblidar– que es va enriquir i va establir bona part de la seva fortuna amb el comerç d’esclaus.
La de Floyd és una mort més en una llarga llista d’injustícies que s’han acarnissat en famílies com els Joad, però encara més en els ciutadans afroamericans descendents la gran majoria d’un pròsper comerç d’esclaus que va començar el 1619 i va causar unes ferides encara avui obertes. Vaig escoltar els sanglots i les últimes paraules de Floyd, entre elles aquesta frase per desgràcia avui tan familiar: «No puc respirar.» I l’esgarrifós crit amb el qual invocava la seva mare morta. Durant aquests dies, influït per la lectura d’un article del crític musical i escriptor Alex Ross a The New Yorker dedicat a la seva mare recentment desapareguda, vaig honrar la memòria de Floyd acudint no a Bach, sempre àncora a la qual amarrar-se buscant pau en el desassossec, sinó a Joachim Brahms i el seu Intermezzo opus 117, número 1, en la interpretació sublim del pianista Radu Lupu. Així descriu Ross aquesta obra mestra de la contrició de l’ànima:
«[La peça] comença amb una cançó de bressol d’una senzillesa i una puresa punyents, però dona pas a una secció intermèdia de arpegis inquietants, explorant el registre baix, i quan la cançó de bressol torna, està ricament llaurada, dispersa, allunyada de la realitat. Abans de la cadència final, la música s’atura, com si s’estremís en silenci.»


Sí, és un tòpic, però no podem sinó compartir-lo: la música, potser la més inefable de les arts, reconforta en temps llòbrecs, quan tot sembla caminar a les palpentes.

*******************

El setembre passat, poc abans de fer 90 anys, el saxofonista Sonny Rollins, amb qui he tingut l’honor de treballar en diverses ocasions, va concedir una entrevista al periodista Lee Mergner (es pot llegir a www.tidal.com) on, sota el títol “It Takes a While to Perfect Your Soul”, parla dels seus records d’infantesa, de beisbol, de les seves trobades amb gent com John Coltrane i de les seves creences espirituals, com la reencarnació:
«La reencarnació té molt de sentit en aquest món. No és només un viatge. No podem aprendre-ho tot en un sol viatge. Molta gent et confon amb el teu cos. El meu cos es convertirà en pols, com tota la resta de coses en aquest planeta. No es tracta del meu cos, es tracta del meu esperit, de la meva ànima. El meu cos serà en una funerària, però aquell no sóc jo. Un cop mort, deixo aquell cos. Llavors busco un altre cos, i després puc continuar el meu viatge i aprendre de què tracta aquest univers preciós. Pren molt de temps.»
Com suggereix Rollins, que d’altra banda sembla descriure el procés vital d’un vi, no cal descartar que els esperits es vagin desplaçant sense descans d’un lloc a un altre, creant misteriosos corrents d’energia que no sabem desxifrar tot i que els intuïm i els sentim ben pròxims. En tota la seva carrera, Rollins només va gravar, el 1956, una peça de poc més de 12 minuts, Tenor Madness, amb John Coltrane, cosa que significa que no cal descartar que en una altra vida tots dos deixessin (o deixaran, potser en el futur) més testimonis de la seva amistat. És un blues, però no és un blues trist; és una batalla de saxos tenors, però ningú s’hi baralla. Bé, sí, hi ha una mica d’ironia: Rollins no pot evitar en algun dels seus solos respondre a Coltrane amb alguna broma refent detalls de la frase que el seu col·lega acaba de tocar.
Alguna cosa vam fer bé en el nostre trajecte per l’univers si durant aquesta parada vam tenir ocasió de conèixer Rollins i escoltar amb passió desbordada el seu llegat.


*******************

Tornem a Casablanca i ens retrobem amb els seus personatges (Rick, Ilsa, Victor Laszlo, Sam, el capità Renault …). Una pel·lícula en la qual no s’hi creia, i per a alguns bastant desconcertant: l’actriu Ingrid Bergman explica a les seves memòries que al rodatge ningú li sabia dir amb certesa de qui havia d’estar enamorada el seu personatge, Ilsa, si del desencantat Rick o de Victor Laszlo, el seu encara idealista marit que va ser donat per mort, poc abans que ella conegués Rick a París i comencessin el seu romanç inconclús. Una obra mestra, resumeix Umberto Eco, «realitzada gairebé per casualitat», i que «probablement es va fer sola, sinó en contra, almenys més enllà de la voluntat dels seus autors i dels seus actors». «De la mateixa manera que el súmmum del dolor arriba a la voluptuositat i el súmmum de la perversió frega la força mística, el súmmum de la banalitat deixa entreveure un edifici del sublim», prossegueix un ja desfermat Eco reivindicant l’estatus d’obra d’art única de Casablanca.
Potser, doncs, totes i cadascuna de les nostres vides no són sinó petites obres d’art que es construeixen a pesar nostre, amb la mà ferma i incontrolable de l’atzar bellugant els nostres destins.
Però bé, no desesperem: «Remember anyone can dream», canta Nat King Cole a Pretend, una de les seves cançons fetitxe, que abans ens ha alliçonat de la millor de les maneres:

«Fingeix que ets feliç quan estiguis trist.
No és gaire complicat.
I trobaràs felicitat sense fi
sempre que fingeixis.»


Recordin: tots podem somiar. I què és la vida, en efecte, si no un somni?

******************

EPÍLEG – CARTA DE VINS

No sé si creuen en la reencarnació com Sonny Rollins, ni si mai s’han emocionat amb els personatges de Casablanca o escoltant algun solo estratosfèric de Charlie Parker. Tampoc sé si consideren que a la Novena de Beethoven li sobra el quart moviment (de fet, desconec si els al·ludits tenen a casa alguna del gairebé centenar de versions discogràfiques encara avui al mercat), ni si fingeixen ser feliços quan estan tristos. Però els seus vins m’han acompanyat aquests mesos, sovint evocant visites i converses a casa seva, als seus cellers i a les seves vinyes. Aquí va la llista, compartida amb Beethoven, Parker, Rick, Alex i tants altres durant els meus deliris de l’any de la pandèmia:

–Carriel dels Vilars Novell d’Agulla 2019
–D’Anguera & Valencia Irakere 2017
–Gramona Imperial Gran Reserva edició especial 50 anys Festival de Jazz de Barcelona

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


–Recaredo Turó d’en Mota 2006

–Nuria Renom La Maca Beu 2018
–Muchada-Léclapart Elixir 2017
–La del Terreno La Cañada del Jinete 2018
–Joan d’Anguera Vinya de la Glòria 2016
–Mas Martinet Els Escurçons 2015

Joan Anton Cararach
No ha canviat molt la seva biografia des de la seva primera intervenció en aquest blog, que per alguna estranya raó no ha estat l’última. El més destacable?: acaba de tancar aquest octubre l’edició número 52 del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona (tota la informació a www.jazz.barcelona), i no sap si els concerts programats es duran a terme o no, donada la pandèmia que amb tossuda obstinació ha vingut a canviar les nostres vides a l’any del 250 aniversari de Beethoven (1770-1827) i del centenari de Charlie Parker (1920-1955). Va estudiar filologia i va estar a punt de doctorar-se en Literatura Comparada. Però la vida el va portar per altres camins: entre moltes altres ocupacions, ha fet de traductor editorial, també per al cinema i la televisió (una de les seves fites és la traducció d’Emmanuelle: L’antivierge), periodista cultural, crític de jazz, de música clàssica i d’òpera. Des del 2003 és el director artístic del Festival de Jazz de Barcelona. Ha escrit tres llibres, tots ells al voltant d’assumptes musicals (la història de Palau de la Música Catalana i la del festival de jazz de Barcelona, ​​i un monogràfic dedicat al compositor argentí Osvaldo Golijov). Creu en Déu –és a dir, en Johann Sebastian Bach– , el seu apòstol des de l’adolescència es diu Sísif, i pensa de si mateix (potser massa optimista) que encara està a l’inici del vessant del coneixement.

Hits: 37

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *