Caiguda i ascens de la garnacha a Aragó?

Per Norrel Robertson

Mentre escric, la collita del 2014 a Aragó està arribant a la seva fi. En aquesta verema hem vist, possiblement, la major quantitat de garnacha a Espanya des de la collita del 2004. La qualitat està probablement determinada per aquells que van ser prou valents com per veremar en verd abans del verol i evitar el risc de malalties, especialment botritis, la qual ataca els raïms forts i compactes que la garnacha produeix quan es prescindeix de la intervenció en favor dels quilos.

Per a molts productors, viticultors i cellers aquesta verema ha suposat un descans després de cinc o sis anyades austeres en les que la garnacha s’havia convertit en una mercaderia escassa. El preu de la garnacha a doll ha pujat durant els últims anys, atès l’interès internacional que ha suscitat, encara que el valor de l’ampolla no ha augmentat en conseqüència. Quelcom no funciona.

Com a propietari de cinc hectàrees de vinyes velles de garnacha sóc molt conscient dels costos de producció involucrats. Per gestionar i obtenir raïms a 1 ha plantada a marc real —una densitat de plantació de 2,5 x 2,5 metres, amb unes 1.400 vinyes per Hamàs, estem parlant d’uns 3.000 euros per ha cada any per podar, llaurar, collir, etc. Fins i tot si s’estan produint 3.000 kg per ha —en moltes ocasions les vinyes velles de qualitat només poden produir d’1 a 2 tones, depenent de l’any— es paga 1 euro per quilo de raïm. Per què estem venent “vinya vella” de garnachas d’Aragó a un preu proper a l’euro per ampolla?

Norre lRobertson

Això em porta a definir el que és una vinya jove i una vella. Parafrasejant al destacat viticultor espanyol José Ramón Lissarague, és com demanar-li a algú opinió sobre una dona jove o gran: les valoracions poden variar. Existeix la concepció generalitzada de que les vinyes velles tenen un equilibri natural, ja que la planta s’ha adaptat, fins i tot, a condicions extremes i ha arribat a un punt en el que el seu vigor és equilibrat, i el sistema d’arrels ha explorat el sòl i s’ha autoregulat. En el cas de Calatayud, el terme de vi vell pot utilitzar-se per vinyes amb 35 anys o més i parcel·les on el rendiment es limita a 4.500 kg per ha. Per experiència personal diria que és estrany mantenir el més alt nivell de qualitat amb més de 3.500 kg per ha. A la collita del 2014 hem vist moltes vinyes que, realment, han assolit i superat els límits legals de producció. No és sorprenent ja que moltes cooperatives paguen habitualment només 0,35 euros per quilo, de manera que els costos de producció esmentats anteriorment no tenen cap mena de sentit. Dit això també tenim un escenari en el qual alguns cellers paguen al voltant d’1 euro per quilo de raïm procedent de vinyes velles seleccionades amb un escàs rendiment.

A la meva arribada a Calatayud el 2003 vaig comprar els mapes del 1955 al 2001. A l’actualitat, Calatayud té poc menys de 3.500 ha —aproximadament la mateixa superfície de vinya que Châteauneuf-du-Pape encara que menys concentrada—, àmpliament plantades en el que és una de les majors comarques d’Espanya geogràficament parlant. El 1955 he calculat que l’àrea tenia al voltant de 45.000 ha de vinya. Des d’aquest any fins als nostres dies hem perdut més del 90% de les vinyes originals. Aquesta extracció de la vinya no es va restringir només a la garnacha a Calatayud, sinó al conjunt d’Aragó i, per tant, d’Espanya. Fins al 1990 Espanya encara tenia l’hegemonia amb 169.000 ha de garnacha: llavors la varietat negra més plantada al país. El 2013 aquesta s’havia reduït a unes escasses 63.000 ha (font JR Lissarrague) i, tot i ser el lloc de naixement d’aquesta varietat, Espanya ja ha estat desbancada per França en aquest sentit. El país gal lidera en aquest terreny amb més de 95.000 ha plantades tot i que el 1958 només disposava de 24.886. Llavors, què ha precipitat tal desastre i la pèrdua del patrimoni i les vinyes que es van heretar de la garnacha espanyola? Actualment a Aragó comprar 1 ha de vinyes velles de garnacha pot costar entre 5.000 a 10.000 euros. No obstant això, a Châteauneuf-du-Pape el preu ronda els 400.000 euros (font Adam Dakin, Vinea Transaction).

Podem definir alegrement aquesta situació com a un triumvirat de desastres. En primer lloc, com era el cas de molts altres països productors de garnacha com Austràlia, les vinyes velles d’aquesta varietat van caure preses de les subvencions destinades a l’arrencada de vinyes, amb molt poc respecte per les vinyes velles difícils de treballar, inconvenient que se sumava al baix rendiment i, en ocasions, el terreny inhòspit i complicat de treballar per a molts viticultors. Per aquestes raons, estic totalment en contra dels subsidis disponibles de la Unió Europea sense miraments ni discriminacions per afavorir el patrimoni vitícola.

En segon lloc, a Espanya, com va passar a molts països que elaboraven vi, vam ser testimonis de la internacionalització de les vinyes des de la dècada dels vuitanta en endavant amb noves plantacions que van afavorir la selecció de cabernet, merlot, chardonnay, etc. Aquesta internacionalització també es va acompanyar de la selecció clonal de garnacha que va afavorir la formació i creixement dels raïms i un major rendiment en molts vivers francesos mentre que als viticultors se’ls ha donat una limitada selecció clonal per escollir en cas de voler plantar garnacha.

Això, en primer lloc, va en contra dels arguments originals d’arrencar les vinyes. A dia d’avui estic sorprès per l’escassetat de material disponible per a aquells que volen plantar noves vinyes de garnacha. De les prop de 100 ha sol·licitades per a la serva plantació durant els últims 2 anys, encara veig a nivell local molts productors plantant clons 70 i 224 —que afavoreixen la fructificació i rendiment per sobre del color, tanins i gust—, els quals no m’atreviria a recomanar ni per a l’elaboració de vi rosat. Hi ha bones seleccions que es basen en estudis realitzats a Aragó, Navarra i Castella i Lleó i és encoratjador veure com encara en alguns pobles es cultiva la selecció masal per defensar el concepte de garnacha fina. No obstant això, fins que no hi hagi una clara guia per part dels governs locals i les Denominacions d’Origen, on la garnacha és predominant, i incentius perquè els productors es basin en una menor rendibilitat i clons de més qualitat, el més probable és que siguem testimonis de la plantació de ceps per sota dels estàndards.

Norrel Robertson amb un raïm de garnacha

L’estructura socioeconòmica de la indústria del vi a Espanya segurament ha jugat un paper important en la desaparició de la garnacha, el malestar actual i la impossibilitat de seguir endavant basant-se en un argument de qualitat del patrimoni i en les vinyes velles. Al voltant del 60-65% de la producció del vi espanyol està impulsada per les cooperatives. A Aragó, sens dubte, la xifra és superior. És difícil assignar la definició francesa de vigneron a Espanya amb el mateix significat que a França ja que la majoria de productors de raïm a Espanya es guanyen la vida amb la policultura (es dediquen a altres cultius, fruites, cereals, etc.).

És a dir que, en realitat, poques vegades a Aragó tenim una cultura de viticultors de garnacha que, realment, elaborin i comercialitzin el seu propi vi prenent el raïm de la cooperativa. Una vegada més, tornant a l’exemple de Châteauneuf-du-Pape, les cooperatives només suposen el 7% de l’elaboració del vi, hi ha al voltant de 320 productors o négociants independents i d’una producció mitjana de 105.000 hectolitres produïts es generen al voltant de 13.750.000 d’ampolles l’any. Això equival a un 100% de conversió de la vinya en ampolles sense vendre res a dojo o com a vi de taula: Per què fer-ho quan el teu patrimoni costa 400.000 euros per hectàrea? No hi ha cap zona de producció de garnacha a Espanya que s’acosti més a aquesta envejable defensa del terroir, però la realitat és que la garnacha espanyola i aragonesa supera a França en el dia a dia quant a termes de qualitat. En el concurs Grenache du Monde de 2014 celebrat a Perpinyà, Calatayud va aconseguir 14 medalles d’or tot i ser francesos la majoria de membres del jurat.

Amb l’excepció del Priorat, Montsant i l’aparició en els últims 10 anys dels productors de qualitat-terroir centrats a Gredos i el ressorgiment de la vinya vella de garnacha a Navarra, La Rioja i alguns productors a Aragó, Espanya no té la cultura del vigneron. Fins que no desenvolupem aquest concepte a Aragó és probable que seguim venent el nostre vi massa barat i tirem també el nostre patrimoni per la borda.

La comercialització i el posicionament de la garnacha de vinyes velles en els mercats d’exportació han agreujat encara més la situació. Qualsevol comerciant de vi dirà que un cop el consumidor ha forjat la seva opinió de qualitat-preu del vi és molt difícil fer-li pujar a l’escala de la qualitat, fins i tot afegint marques de caire ultra premium, com a idea d’última hora.

Si prenem com a exemple el mercat nord-americà —on la majoria de la garnacha de Calatayud s’exporta com si fos Campo de Borja— molts productors de garnacha estan lluitant per un segment de preus que suposi un cost de 7 a 10 dòlars pel consumidor final. La conclusió és que si s’aplica l’estructura de vinya típica discutida prèviament i es tenen en compte els costos de producció, els comptes no surten. Entrar en aquest joc als Estats Units significa vendre la garnacha a menys de 2 euros per ampolla ex cellar. Una vegada que s’eliminen els costos del raïm i l’elaboració, podem veure que per a la majoria de viticultors aquestes pràctiques de negoci no són sostenibles a llarg termini.

No és d’estranyar, doncs, que molts productors de garnacha d’altres països que s’oposin a competir amb aquests preus en mercats internacionals. Per què haurien de fer-ho? Els presents en el Simposi Internacional de la Garnacha de 2010 que va tenir lloc a la Provença recordaran la fèrria defensa de la garnacha per part dels productors australians com ara Dave Powell de Barossa i Chester Osborn del McLaren Vale, que es burlaven de les versions més barates i fins i tot van fer un pas més enllà i van dir que la producció de garnacha rosé era un menyspreu a la varietat. El seu negoci resideix en la defensa i recuperació de les velles parcel·les de garnacha en ambdues regions i això podria i hauria de ser el futur pas també a Aragó. El 2007 a Barossa Valley, Austràlia, Yalumba i Michael Hill van llançar The Barossa Old Vine Charter amb un registre de vinyes velles “per ajudar a destacar i protegir aquests tresors vitivinícoles per tal que no tornin a ser arrencats de Barossa”. En el cas de McClaren Val, també han posat en marxa un pla similar denominat Cadenzia per protegir les seves vinyes velles i el patrimoni, però amb un enfocament més centrat en la diversitat d’estil i terrer de la zona. “Cadenzia és una expressió creativa i individual de la garnacha de McLaren feta per un inspirat enòleg per demostrar harmonia, emoció i energia”. La iniciativa més semblant que tenim a Espanya són les garnachas de Gredos a Madrid i Àvila, però a la resta d’Espanya aquesta iniciativa per protegir la garnacha brilla per la seva absència. Encara hi ha molta feina per fer per protegir el patrimoni i la diversitat de la garnacha.

Norrel Robertson amb el seu vi

Norrel Robertson

Norrel Robertson MW porta elaborant vi a Espanya des de fa més de 10 anys i, actualment, és l’únic Master of Wine vivint i treballant al nostre país. Norrel va néixer i es va criar a Escòcia i, després de graduar-se a la Universitat d’Aberdeen amb MA Honours en Ciències Polítiques i Relacions Internacionals, va treballar a la indústria del vi durant 20 anys, començant en vendes, compres i desenvolupament de producte. A la dècada dels noranta, Norrel va decidir seguir la seva carrera en el món del vi i va decidir que la millor manera era treballant i aprenent en un celler. Va treballar alguns anys a Chianti (Itàlia), Portugal, Austràlia, França i Xile. Del 1998 al 2000, va estudiar per a Master of Wine, títol que va obenir el novembre de 2000 juntament amb el premi Robert Mondavi. De 2002 a 2003, va estudiar un Postgrau de Viticultura i Enologia a la Universitat de Lincoln a Christchurch (Nova Zelanda), obtenint el seu postgraduat amb distincions. El 2003, es va traslladar a Espanya com a winemaker for International Wine Services i aviat es va enamorar de les vinyes de garnacha situades a la zona de Calatayud (Aragó) i va decidir començar a elaborar els seus propis vins. La seva companyia, El Escocès Volant SL (The Flying Scotsman) va guanyar fama i, actualment, Norrel produeix nombrosos i premiats vins de vinyes plantades a elevades altituds a Aragó.

Hits: 8

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *