Cap a on va el periodisme gastronòmic?

Per Roser Torras

Periodisme gastronòmic. Això és del que m’interessa parlar avui, deixant de banda altres formats basats fonamentalment en les xarxes. I m’interessa parlar-ne perquè, veient el panorama actual, em pregunto quin serà el futur d’aquesta premsa especialitzada. Vull deixar clar que, a dia d’avui, estan en ple exercici i jo els gaudeixo, un bon grapat de periodistes dedicats en cos i ànima a la cuina i amb un coneixement del sector variat i immens. No obstant això, la pregunta que em faig, perquè crec que cal pensar sempre en el futur, és: quin serà el seu relleu?

M’explico. Des del meu punt de vista, el periodisme gastronòmic és una professió que exigeix ​​molt. Demana vocació d’entrada, per descomptat, i no només conveniència financera perquè “està de moda”, ja que, ho sabem tots, sense passió no es poden abordar les dificultats professionals i els sacrificis que demanen ser professional del sector. I després hi ha més, molt més. Per exercir aquest periodisme tan específic calen moltes habilitats: coneixement enciclopèdic, coneixement empíric, inquietud constant i viatges sense parar. Tot això ens porta a un sol lloc: costos. Quant costa ser periodista gastronòmic? Doncs, ara mateix, un munt. Però anem per parts.

El coneixement enciclopèdic és la base sobre la qual se sustenta la professió. Curiositat i molta lectura, cosa que avui és més fàcil gràcies a Internet. Coneixement empíric: aquí hi ha la primera gran dificultat en relació als costos. No és possible ser crític gastronòmic sense conèixer de forma directa i amb detall les cuines tradicionals, que són la base de tot, ni sense haver menjat ni menjar constantment a les grans cases, que són les que marquen les tendències. Per no parlar de totes les novetats que van obrint cada dia. Cada any, entenc, el periodista hauria de prendre el pols a tots aquests restaurants tradicionals, punters i nous. Això comporta molts diners en temps, viatges i menús. Perquè fa anys els mitjans de comunicació en la seva majoria pagaven als seus redactors gastronòmics les despeses que he citat; però en aquests temps de crisi periodística molts ja no ho fan. Llavors, com? Com fa un periodista per pagar-se la seva “feina”? I ja no parlem de viatges. No és barat, per posar un exemple clar, viatjar a Llatinoamèrica, continent que marca línies culinàries des de fa anys i que cal conèixer al meu parer per després poder comparar. Però és que tampoc és barat anar-se’n a Dinamarca. Ni a Itàlia. Ni a Galícia.

El plantejament llavors és: com crearem nous periodistes si no els ajudem, des de les direccions dels mitjans, per tal que puguin aprendre? La problemàtica està en que els mitjans no tenen diners. Ni per pagar aquesta secció “comme il faut” ni per a, i molt pitjor, tenir un periodista en condicions. La realitat és que en moltes ocasions aquesta informació es deixa a les mans de becaris que acaben visitant només aquells establiments “que conviden”, aliens a qualsevol criteri professional, que, d’altra banda, tampoc tenien d’entrada. Per no dir que, a conseqüència de la manca de diners, i en la terrible dinàmica periodisme-màrqueting, moltes vegades els articles són “discs sol·licitats” a major glòria dels sponsors de la publicació. És així que ens trobem amb el que està passant, amb periodistes poc formats i amb escàs criteri, amb becaris sense la formació mínima i més encara, amb un alt percentatge d’intrusisme professional, bloggers de mig pèl, influencers que es venen per un xupito i barruts que pretenen menjar gratis com a “periodistes freelance” prometent crítiques complaents, un fet que col·labora al caos informatiu (moltes vegades fins i tot per raons més fosques), i que redunda en l’empobriment periodístic, en menor coneixement del lector, i fins i tot en la terrible postveritat tan de moda. En resum, retrocés en la difusió i el negoci del sector. Males notícies.

Crec sincerament, i ho dic des del meu punt de vista, amb una llarga carrera dedicada a la gastronomia que m’he pagat de la meva butxaca, que el futur del periodisme gastronòmic estarà en dubte fins que, des de les direccions dels diferents mitjans de comunicació (sí, cal destinar pressupost a un àmbit informatiu que el públic requereix), no hi hagi una aposta seriosa per tornar a crear seccions gastronòmiques que costegin les despeses del periodista, de manera que aquest pugui aprendre, viatjar, formar-se i, amb el temps, convertir-se en un professional que influeixi en els lectors i que mantingui i difongui el coneixement culinari, tal com fan ara mateix aquest magnífic col·lectiu de periodistes especialitzats, tan importants per al sector des de la seva eclosió. El present és nostre; però, i el futur?

D’esquerra a dreta i de dalt a abaix:
50 Best Talks, Mercat de Mercats, San Sebastián Gastronomika i Tast a La Rambla

Roser Torras
Nascuda el 27 de novembre de 1956 a l’Arboç del Penedès (Tarragona), divorciada i mare de 2 fills, Pau (mort el 2012) i Marc. És una de les personalitats més influents del sector enogastronòmic nacional i internacional, i la propietària i directora de grup gsr, empresa que va fundar fa ja 20 anys especialitzada en la producció, consultoria i comunicació dins l’àmbit enogastronòmic. Va canviar la bata blanca de la clínica Dexeus pel davantal de cuina, iniciant-se en l’univers culinari i gastronòmic al costat d’alguns dels més grans cuiners espanyols: Juan Mari Arzak, Pedro Subijana, Karlos Arguiñano, Roteta, Neichel, Zalacaín… Es va acostar a ells per aprendre i amb els anys s’ha convertit en la seva aliada. Fins a l’actualitat, ha estat dedicada a la promoció nacional i internacional de la cuina i els productes agroalimentaris espanyols. La seva empresa grup gsr, organitza alguns dels esdeveniments gastronòmics més exitosos d’Espanya, com San Sebastian Gastronomika – Euskadi Basque Country des de 2009, Alimentària Experience des 2014, BCNVanguardia, per Alimentària de 2004 a 2010, Andalusia Sabor a Sevilla de 2007 a 2011. a nivell internacional ha realitzat els congressos World Flavors – Spain, a Napa Valley (USA) el 2006, i Mesa Tendencias a Sao Paulo (Brasil) el 2008. A Barcelona organitza 2 esdeveniments multitudinaris i amb gran desplegament gastronòmic que són cita obligada cada any per als ciutadans i turistes: Mercats de Mercats des del 2010 i Tast a la Rambla des del 2014. De 2014 a 2015 va ser “chair” (presidenta) de la regió d’Espanya i Portugal de la prestigiosa llista The World ‘s 50 Best Restaurants, i l’encarregada d’elegir els 35 membres del jurat (periodistes, xefs, restauradors i alts professionals del sector ) amb dret a vot en l’elecció del millor restaurant del món, que aquest any va triar a El Celler de Can Roca com Nº1. Dins del grup, Roser Torras compta també amb la revista digital gastronòmica 7Caníbales, “una de les més influents del sector” i en què escriuen els crítics gastronòmics dels principals diaris i mitjans de comunicació d’Espanya i Sud-amèrica.

Hits: 109

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *