Côtes du Roussillon 2017 per Hervé Bizeul

Descobreix tots els vins del 2017 de Le Clos Des Fées a Côtes du Roussillon

Benvolgut amic de Clos des Fées:

Arriba el moment de mirar enrere, de fer aquest exercici tan difícil que és jutjar, amb perspectiva i honestedat, el treball d’un any par tal d’explicar-li la nostra experiència i, –ho desitjo de debò– despertar en vostè las ganes de tenir unes ampolles a la seva bodega particular. Diguem-ho tal qual: s’ho mereix!

Tot i això, d’entrada no m’ho vaig creure del tot. Va ser una anyada complicada que ens va obligar a adaptar-nos-hi de manera constant, a ser versàtils, a actuar de manera àgil alhora que reflexiva. Recordo ara una conversació amb un amic, viticultor també, al començament del setembre, en la qual vam estar completament d’acord en què aquesta seria una anyada…correcta: sense vicis ni virtuts. M’he fet la ferm promesa de que mai més no tornaré a fer una reflexió tan idiota al bell mig d’una anyada. Si un no aprèn de la vida aquesta lliçó, l’aprendrà amb el vi: mai no en sabem res… ni el perquè, ni el com. Li ho explico? Aquest ha estat l’any de les dues veremes!

Per començar, aquest any ens va fastiguejar les vacances de tots. Va començar el dia 8… d’agost. Un mes d’avançament. De debò es va començar el 8 d’agost? I quan va acabar? El 8 d’octubre, com acostuma a succeir. No! Bé. En realitat, sí…

Aquesta primera verema la hi devem al compromís de tots els nostres col·laboradors. Molts no se’n van anar; d’altres, van esperar per fer-ho. Era absolutament imprescindible veremar ja els ceps joves: els de grenache blanc de Sorcières, i també, una mica, dels joves ceps de muscat que estaven patint. La intenció era crear una “reserva de frescor” pel futur, en especial a partir d’una gran parcel·la de syrah l’equilibri i nervi de la qual són essencials en l’assemblatge de Sorcières. I, òbviament, el pinot noir, que ja estava madur el 10 d’agost (haig d’admetre que ara entenc millor el dilema en què es troben els “delicats vins de pinot” de Grand Cru a Bourgogne, amb rendiments de 30 hl/ha). Quan d’1,8 hectàrees tot just en treus 25 hl, i les baies son tan minúscules que tens la impressió d’estar recol·lectant groselles, un entén perquè en anys precoços maduren tan ràpidament…

Si veremar van ser tot problemes, vinificar no ho va ser pas menys. Saber què anava a passar era impossible, i a mi em podia l’angoixa. Honestament: ja no podíem gestionar més quantitat de gotims en ple agost, per falta de mans. Per sort, les vinyes més tardanes de Vingrau maduraven al seu ritme habitual, donant-nos temps per córrer a fer una segona verema en dates gairebé “normals” (bé: a finals d’agost, de totes maneres…).

Com explicar aquestes dues veremes? Diria que tot és degut, sense cap dubte, a la hivernal glaçada que va assolar determinades regions, tot i què afortunadament no pas les nostres. En aquells terrers primerencs, on els ceps ja havien brostat, la gelada va semblar dir a les plantes: “aquí ve un perill, accelera!” I els tardans, que no havien brostat encara, al contrari, van entendre: “oh! No tan ràpid, aquí ve un perill. Redueix!” Bé: això, en el cas que acceptem que la planta tingui alguna consciència. Si no, la temperatura del sòl en aquests episodis de fred, podria explicar-ho millor. Però jo no tinc les competències tècniques per fer-ho.

Llavors, al principi de la segona verema vam recollir els primers syrah i grenache; i jo estava, com dir-ho?… Emprenyat. Serien vins corrents: no tenia pas motius d’eufòria. Ja gairebé havia llençat la tovallola, i llavors …

Llavors tot va començar, estranyament, a alentir-se. En primer lloc, vam encubar un syrah formós i molt sorprenent. I després un altre. I ens ho vam començar a qüestionar tot. El celler va començar a impregnar-se d’agradables fragàncies. I els colors, a revelar-se. I els tanins, a treure la punta del nas, i no eren pas uns tanins qualsevol, sinó uns tanins majestuosos!

Després, la carignan. I ens vam adonar que veritablement alguna cosa estava succeint. Alguna cosa gran. La fruita, l’acidesa, la profunditat, els excepcionals colors… Era encara d’hora per dir què teníem, però per descomptat no era aquella mitjania la possibilitat de la qual m’havia tingut desmoralitzat.

Faltava la mourvèdre, que es va mantenir a la planta fins ser veremada gairebé dos mesos més tard que las primeres varietats blanques. “Vet aquí” –vam pensar– “a un jugador de poker que mira la seva mà i veu que té unes cartes perfectes, justament les que necessitava per guanyar”: unes cartes com les que ens van permetre de fer el “duet màgic” de 2005/2007. 3 mesos després, mentre degustava els vins durant la seva criança, vaig voler cridar amb totes les meves forces: “Bingo!”

Menys la grenache. Oh, la grenache! En descubar-la, em vaig sentir francament pessimista. Poc color, sense profunditat, i uns tanins sense cap estructura. I a la meva cara, una ganyota. Però, al cap i a la fi, allò pitjor no és sinó una possibilitat: al febrer, arribat el moment de l’assemblatge del Vieilles Vignes i del Clos des Fées, vaig creure que no hi havia totes les mostres a sobre la taula. Jo esperava una grenache decebedora, però allò que tenia davant meu era tan diferent a aquella idea que no podia pas acceptar que fos el mateix.

La meva grenache havia canviat totalment, fins el punt de ser irreconeixible! Recordeu el film Sabrina, de Billy Wilder? Quan l’Audrey Hepburn torna de París, transformada en una formosa i sofisticada senyoreta, i el William Holden no la reconeix?… Exactament això! Vet-ho aquí!

I els vins com estan? Meravellosos, amic meu, meravellosos. En tastar-los, fins i tot de la bóta, em costa força no fer el meu petit ball, el meu famós “ball de l’ós feliç”. Estic veritablement feliç, fet no gaire habitual en mi, paraula de l’ós Balloo! … Una mica de raïm, uns quants grans vins. Es necessita tan poc per ser feliç!

Als vins d’aquest any hi ha pulsió, suor, ritme, substància, alegria. S’hi barreja el bon jazz clàssic de Julie London amb una cançó de Michel Legrand… com dir-ho? … Sap de què parlo?  D’igual manera, els vins em parlen, m’expliquen la seva alegria pel fet de ser l’expressió d’un terroir, d’una anyada, d’un treball dur, de la permanent proximitat del risc, del compromís de tot un equip.

Oh! Voldria també dir que si considera que els vins de Clos des Fées de la collita 2017 són d’antologia, ho ha comprès tot. Es basen una mica menys en la syrah que com sol ser habitual, i més en un assemblatge de mourvèdre/carignan/syrah. Són una mica més bruns que rossos, un xic més misteriosos, i no deixaran ningú indiferent.

Descobreix tots els vins del 2017 de Le Clos Des Fées a Côtes du Roussillon

Hits: 51

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *