Côtes du Roussillon 2018 per Hervé Bizeul

“All’s Well That Ends Well” – “Tot va bé si acaba bé”, William Shakespeare

Sense cap mena de dubte, la 2018 és l’anyada del segle.

No, estic fent broma… En fi, sobretot perquè no us escric des de Bordeaux, vignoble que adoro, on l’ofensiva mediàtica (victoriosa…) arriba al seu terme, mostrant al món sencer que la del 2018 és la –nova– anyada del segle. Després de 2000, 2005, 2009, 2010, 2015 i 2016. Set en menys de 20 anys, com ho assenyala rient-se el mordaç Stéphan Von Neipperg, amic meu, propietari de Canon la Gaffelière.

Abans d’explicar-vos l’anyada, salvada per eBay –tal com ho descobrireu si llegiu fins al final– haig de dir-vos que ha estat tota ella complicada. Per resumir-ho, ha plogut més al desembre que al juny. A més a més cada tres o quatre dies, entre el març i el juny. Una primavera horrible, un llarg túnel de pluja, regular, el model climàtic ideal per a la proliferació del míldiu.

El míldiu, per tal que ho entengueu, és un ninja. Sí, això és: un ninja. És invisible, traïdor i mortal. I quan el detectes, és massa tard, ja ets mort. Una maniobra pèrfida, anglesa, com indica el seu nom original: mildew. Una bruta malaltia criptogàmica, molt coneguda però que la ciència continua descobrint de mica en mica cada any. És un subgènere de Fungi, un Chromista: un d’aquests noms que sona com si fos una malaltia venèria. Va atacar la vinya cap al 1880, després de destruir les plantacions de patates de tota Europa. Venia d’Amèrica, com totes les porqueries (i no parlo del McDonald’s…) i va destruir les vinyes al segle XIX. Les vinyes d’allà n’estaven habituades; no pas les nostres.

A l’hivern, els ous (oospores), s’amaguen a les fulles mortes i fustes dorments. A la primavera, quan comença a fer calor, es transformen en esporangis, els quals, tan bon punt apareix una mica d’humitat, alliberen les zoospores. És com si fos un alien, ho sé, és una mica fastigós. Imagineu-vos si fos gran en lloc de petit! I si tingués potes! Pluges, esquitxades, calor, de 4 a 20 dies d’incubació i ja ho tenim: l’esporulació que forma una mena de petites taques d’oli sobre de les fulles. Arriba una infecció secundària, el cicle torna a començar, la malaltia s’escampa destruint les fulles. Sense fulles no hi ha fotosíntesi. Ho miris com ho miris, si no l’atures baixa fins als raïms joves, encara verds, impedint que madurin. Al final, abans de veremar, la vinya pot semblar haver passat sota un llançaflames.

La dificultat es troba en què la fase d’incubació és gairebé invisible, especialment al Roussillon. Sembla estrany, com que la tramuntana caça les rosades matinals i el sol llueix, alguns havien arribat a pensar que aquí el míldiu no existia pas. Greu error.

El model climàtic era favorable, però tampoc no ens fiàvem, ja que el Serge, el nostre director tècnic, al qual en devem tant, ve del nord de la Vall del Rhône, i té experiència en això i una gran intuïció.

Després, al final de l’hivern, una mica per atzar, un amic periodista em va aconsellar de comprar per eBay una relíquia, un llibre de Joseph Capus, escrit el 1930: Com combatre el míldiu a la vinya. El vaig comprar, me’l vaig llegir, el vaig entendre, i això ens va salvar. Us ho resumiré perquè haig de guardar una mica d’espai per parlar-vos dels vins; però, principalment, Capus aconsellava tractar la vinya molt aviat, amb dosis molt petites de coure, especialment els sòls, just abans no broti la vinya, i si les pluges d’hivern han fet acte de presència. Ho vam fer i ens en vam sortir prou bé.

I bé, arribades les veremes, no havíem perdut res. En altres llocs, hi havia qui no tenia res a veremar. Trist. Però si la justícia existís, ja estaríem classificats com a Grand Cru Classé!

Les veremes? Fàcils. És per això que he triat aquesta frase de Shakespeare: “Tot va bé si acaba bé”. A més, aquesta obra explica, com sabeu –no en tinc cap dubte– les tumultuoses noces del fill del Comte de Roussillon…

Per què us escric tan content? Perquè, encara que no vagi a fer servir el gran recurs de l’anyada del segle, heu de saber que 2018 és una Fuck… Good Vintage, com diria l’altre. Eh, però perquè posa paraules en anglès a tot arreu aquest any l’Hervé? Vinga! Us ho dic: Clos des Fées serà el primer vi de fora de Bordeaux distribuït per Petrus (Duclot) als Estats Units. I això ens ha fet molta il·lusió! Som-hi, qui no boti no és Clos des Fées!

La gamma dels 2018 frega la perfecció (reservada a Déu, tots ho sabem), els vins fruita ja estan embotellats i donen la talla. El Vieilles Vignes és molt aromàtic, amb un equilibri sorprenent. El Clos des Fées és senzillament impressionant, i el 2018 només tindrà un problema en la seva vida, com el germà petit: arribar després de 2017, una meravella que, abans del seu embotellat, compleix totes les seves promeses. A La Petite Sibérie no li puc dir res. Fa el que vol, canvia, gira, al seu ritme: fa 18 anys que ens coneixem, i sé del cert que donarà la talla, com sempre, amb honor.

Ah! Una última cosa, allò que s’haurà de recordar d’aquesta anyada és que, tot i la seva riquesa i la seva intensitat, els vins estan marcats per uns pH espectaculars, força baixos, que finalment han donat molta tensió, frescor i fent-los fàcils de beure.

DESCOBREIX TOTS ELS VINS DE VENDA A L’AVANÇADA DE CLOS DES FÉES AQUÍ

Hits: 35

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *