Côtes du Roussillon 2019 per Hervé Bizeul

M’ha calgut, ho confesso, força temps per escriure aquesta oferta a l’avançada de l’anyada 2019. No obstant això, els mosts amics meus, els mosts…

Vaig començar força bé, content d’explicar-vos l’anyada, l’estrès hídric ideal d’estiu, les veremes i les fermentacions que, a poc a poc, em feien pensar en les passarel·les, els camins que es fan clars a mesura que avancem. I després va arribar el confinament i l’incertesa. Què passarà demà? Podem fer com si res hagués passat, omplir el celler amb grans ampolles pels dies de sol que vindran, per les rialles i per compartir?

I llavors, ahir, quan tot tornava, de mica en mica, a la vida a Clos des Fées, vam degustar amb l’equip, una altra vegada reunits, els vins que s’estan criant. Afegiu una mica de Vivaldi, que em transporta sempre i us escric. Hi ha alguna cosa sincera i profunda en aquesta música barroca, una vigorosa alegria que em toca el cor. No he estat mai a Venècia, i sense cap dubte no penso anar-hi mai. Perquè prefereixo somniar amb aquella Venècia del 1727, aquella on a la llum de les espelmes Vivaldi inventava el “concerto”. Viatjar en diligència cap a Hamburg, escoltar Telemann, viure al segle de la llum… Dimonis, ja m’hi estic perdent!

Què dir-vos d’aquesta anyada 2019? Que el pitjor no és mai determinant, estimats amics. Després d’una tardor plujosa i una primavera clàssica, el 28 de juny, el foc s’abalançava sobre les vinyes. Un episodi de canícula extrema, acompanyada d’un vent cremant vingut del Sàhara. A Gard, la temperatura va pujar, cap a les 15:00 hores, fins als 58 ºC al sol. És com si haguessin ruixat les vinyes amb un llença-flames. Al Roussillon el clima va avisar. Però alguns, no obstant això, van tractar la vinya el dia abans o el mateix matí. Sabent l’endemà, que aquell any no collirien res. Nosaltres vam tenir algunes fulles tocades. Saber el temps a deu dies vista és realment meravellós, i el sentit comú del pagès, el millor dels mestres…

El temps va refrescar d’una manera sobtada, gairebé brutal. A l’altiplà, les vinyes florien i “integraven” d’alguna manera el perill. Van tenir calor i ara molt fred, va caldre anar de pressa, madurar. La collita seria precoç, a partir del 20 d’agost. Contràriament, a les parts altes, la flor encara no havia començat, la saba tornava a circular i la vinya semblava decidir-se a fer el contrari, a no anar de pressa, a esperar, a veure el que vindria. Finalment, més de tres setmanes de diferència, gairebé un mes, als terrers més llunyans. Res no es colliria abans del 15 de setembre.

Nosaltres comencem els grans vins cap el 10 de setembre i, per primera vegada, veremem els primers raïms blancs quan el 60% dels negres ja estaven al celler. I alguns mourvèdre, abans que les garnatxes, el que encara em segueix sorprenent avui.

Ho admeto, marcada per aquest episodi canicular, breu però violent, no m’esperava, al principi de la verema, l’anyada del segle. Quatre mesos de canícula, ni una gota d’aigua, un estiu cremant. Fifty ways to leave your lover cantava Paul Simon el 1975… com vosaltres, sens dubte, conec un cert nombre de maneres de perdre una història d’amor, sense per contra, conèixer la recepta per aconseguir l’èxit segur. Al vi, és semblant, llavors, vaig esperar, confiant. I quina bona idea vaig tenir… El 12 de setembre, 30 mm d’una pluja inesperada tornava a activar la maduració. Dia rere dia, els fruits passaven de bo a bonic, després de magnífic a excepcional. Vam posar el punt final a les veremes el 5 d’octubre. Va ser llarg… però va valdre la pena prendre-s’ho amb calma.

Per Nadal, abans dels assemblatges, davant els lots de varietats pures, jo em deia a mi mateix que només fèiem un mourvèdre d’aquesta potència i profunditat algun cop cada deu anys; que els syrah eren l’arquetip del que aquesta varietat pot esdevenir al sud; que les garnatxes tenien una fruita lluminosa. Només, potser, les carinyenes estaven una mica apagades. Els hi agrada la calor, però no en excés.

Les baies de raïm eren minúscules i, per tant, els rendiments baixos. Amb 600.000 hectolitres i un 40% menys en volum, el Roussillon registra el 2019 una de les seves collites més petites. El Clos des Fées no s’escapa de la regla i algunes cuvées es poden veure afectades, en particular Modeste, per tal que no falti Sorcières.

Aquells de vosaltres que acabeu de tastar Sorcières 2019, teniu una idea precisa del que és aquesta anyada 2019: una fruita única, acideses al seu lloc, tanins ultra fins i finals vibrants. Aquest any, els vins “són”. I amb això n’hi ha prou. No han de demostrar res, tot és just. Degustant-los ahir, el Clos des Fées 2019 tret de bota nova, vaig pensar en aquella anyada 1990, degustada en aquella època amb la meva amiga Christine Valette. Durant l’esmorzar, al jardí de roses del Château Troplong-Mondot, ella ens deia “què voleu beure amics meus?” Aquell estiu només vam veure 1990, directament de la bota, tant ens atreia, ens captivava, ens alegrava el cor i l’ànima. Els grans vins es posen a lloc immediatament i per sempre. Jo no sé gran cosa. Però això, sí que ho sé. La degustació d’aquests vins, tan joves, m’ha transportat, d’un sol cop, a la joia dels meus anys de joventut. Anava amb bicicleta, pels camins dels voltants, pedalant amb tot el meu cor la joia de la primavera!

També, –sense cap dubte amb una certa lleugera falta de modèstia que assumeixo plenament enguany–, el nen que porto a dins, que protegeixo amb cura, trapella, alegre i orgullós del vi i d’escriure-us amb tota llibertat, que té el plaer d’anunciar-vos que el Domaine du Clos des Fées ha fet aquest 2019 un dels seus vins més grans, tant Sorcières (viu, afruitat, amb tensió, captivador i misteriós), el Vieilles Vignes (amb notes de cirera Burlat, present, dens, afruitat, fumat, fresc), el Clos des Fées (es resisteix increïblement a marcar-se per la fusta, en levitació entre potència i finor, final interminable), com La Petite Sibérie (perfilat com una espasa en atac, tanins estupefactes al mig de la boca, vi amb trama, gairebé amb nusos, únic).

Hervé Bizeul i tot l’equip del Clos des Fées, a qui els hi dec tot, i qui lluiten, en aquest moment, amb mi, contra el míldiu en aquestes condicions difícils.

P.S.: començava el blog del celler, el meu diari de veremes 2019, amb aquesta pregunta existencial: “I en tu, què posaria jo de mi?”
Sense parlar d’ego, buscant saber quant “terroir” hi hauria, quant “climat”, quant de “mi” i de les meves experiències de vida en la collita 2019 als meus vins? Sis mesos més tard, no tinc de ben segur cap resposta. Però tinc la certesa que fent-me totes aquestes preguntes els vins progressen, ho penso, any rere any.

Hits: 56

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *