Credibilitat i reputació per Joan Gómez Pallarès

Penso en l’Abel i la Maite, exemple de tot

Estic al món del vi des del 2004 però mai m’hi he guanyat la vida. Visc amb alegria el privilegi del seu aprenentatge i del coneixement constants i, en la mesura de les meves possibilitats, procuro tornar-los amb escrits i informació que transmeto amb passió i bona voluntat. Amb els anys, a més, he sabut apreciar el valor de fer-ho amb llibertat: sempre he fet el que creia que havia de fer i he intentat opinar amb la voluntat de que, per més que altres m’ajudessin (i moltes vegades, per a la meva fortuna, ha estat així), la meva opinió fos tan sols meva. M’he equivocat, he confós i mal interpretat, no sempre he sabut trobar la informació més propera a la realitat, tot i que sempre l’he buscat. Però per a bé o per a mal, allò que he fet o opinat ha nascut de la voluntat de descobrir i expressar el que sentia en mi mateix davant del que anava coneixent i bevent.

Durant molts anys m’han sorprès i agradat moltes coses i algunes, menys, m’han disgustat. Una ha estat la que ha unit la sorpresa al desgrat: com s’entén i es practica en el món del vi que jo conec (hi haurà, amb seguretat, altres mons però no estan en mi), la credibilitat i la reputació. Com es guanyen, com s’atorguen, com es perden. Vull proposar uns breus apunts sobre això al fil de les reflexions que va fer algú que, com pocs, pensà sobre la condició de l’ésser humà en la seva relació amb ell mateix i amb la natura de la qual formava part. Perquè d’això és del que parlem quan pensem en el vi, en els seus paisatges i les seves persones. Marc Aureli, l’emperador que vivia amb la filosofia, va morir fa gairebé dos mil anys, però la intimitat i frescor dels seus pensaments no han deixat de posar-me vermell i de fer-me pensar perquè al·ludeixen al més profund de nosaltres mateixos.

© Bust de l’Emperador Marc Aureli. Wikimedia Commons al Walters Art Museum.

Integritat: “si et limites a actuar conforme a la naturalesa del teu ésser i a dir senzillament la veritat en totes les teves paraules, viuràs feliç. I ningú pot impedir que et condueixis d’aquesta manera”.

Vivim en un món d’aparences i de modes, de corrents d’opinió i de mitges o falses veritats que solen utilitzar-se per fer creïble allò que no ho és. En ell, podem arribar a pensar que allò natural en l’ésser humà és mentir. Si creiem en això, tot valdrà i no tindrem ja cap agafall moral al qual aferrar-nos per conèixer i viure la veritat. Jo ho veig d’una altra forma. Amb els anys, he après que l’única veritat és la que neix de la persona que fa les coses a la vinya i al celler. També he après que s’ha d’estar amb la gent al lloc on fan els seus vins, s’ha de parlar amb ells, s’ha d’aprendre i escoltar, observar i contrastar. No per fer exàmens ni per donar segells d’autenticitat, sinó per poder transmetre de primera mà i sense filtres el que susciten en mi.

Per posar alguns exemples: si algú diu que ha après a fer vi amb un guru de la permacultura, que sigui perquè ha fet almenys una verema i una vinificació amb ell, no perquè l’hagi visitat dos dies. Si algú diu que practica la biodinàmica a les seves vinyes, ha de poder explicar sense vacil·lar quins preparats utilitza, com els fabrica i com i per a què els aplica. Si algú proclama que llaura les seves terres amb mules o cavalls, que sigui perquè les llaura totes, no un petit tant per cent del total del raïm que anirà als seus vins. Si algú diu que utilitza llevats indígenes, que siguin de la vinya d’on surten els seus raïms i d’aquella anyada. No d’altres anyades seleccionades, deshidratades, reproduïdes i reutilitzades; o, per més que siguin indígenes, que ho siguin d’un lloc molt diferent del que neixen els seus raïms i hi ha el seu celler. He arribat a un punt en que gairebé m’és igual què em diuen o escriuen. Només vull que em diguin la veritat sobre el que fa cadascú, sense falses aparences ni vergonyes ridícules. Necessito que la gent sigui íntegra i fidel a si mateixa i a la realitat del que fa al camp i posa en una ampolla, tant si utilitza osmosi inversa com infusions d’ortiga.

 

Coherència: “sols de mi depèn no obrar contra el meu déu interior, perquè cap força del món pot obligar-me a desobeir-lo”. Quan Marc Aureli parla de déu interior, utilitza la paraula grega “dáimon”. És una manera de parlar de la teva consciència, del teu esperit, d’allò que sols tu, en la teva intimitat, saps que penses. Allò que més busco en el món del vi és la gent que té la seva, insisteixo LA SEVA, idea (no la meva) del vi que més li agrada i busca per tots els mitjans poder embotellar-la. Qui arriba a aquest concepte perquè coneix perfectament les seves terres i el seu clima, els seus raïms i com evolucionen, acabarà elaborant un vi que el faci més feliç i amb el que se senti més còmode. Aquells vins solen ser els que més agraden i arriben.

© Tellus de l’Ara Pacis d’August a Roma. Wikimedia Commons.

S’ha de deixar de seguir les modes; hem d’oblidar les tendències de mercat perquè el ritme dels raïms i dels camps, de les estacions i les persones tenen una altra cadència, es mou en paràmetres que res tenen a veure amb això: volums de fusta petits allà on la tradició de l’indret utilitzava grans tines: roure francès, americà o hongarès on només hi ha boscos de castanyers; plantacions de raïms hiperbòris amb un cicle vegetatiu diferent del clima del lloc on van a parar; vinificacions que vénen marcades pel mantra d’“el mercat mana”’… En la meva experiència tot és més senzill: aquelles persones que són coherents amb la història de la seva terra, s’han impregnat de tal manera de la seva essència que acabaran fent vins que convencin i agradin als altres. Per una senzilla raó: perquè abans que als altres, primer es convenceren i agradaren a si mateixos.

Prejudicis: “avui he abandonat tot impediment, o millor dit, he expulsat fora de mi tot impediment. Ja que no era al meu voltant, era a les meves opinions”. Un prejudici és un “indici o opinió preconcebuts” o bé una “aversió no raonada per alguna cosa” (Diccionari de la Llengua Catalana, 2ª edició, de l’IEC). El món del vi que jo conec està ple d’opinions preconcebudes i aversions no raonades, que estan en les persones. Barrejats amb les opinions “de part”, que neixen dels interessos creats i poden ser positives (quan a algú li interessava “vendre” alguna cosa) o negatives (quan el que es cerca és perjudicar a la competència), formen el pitjor i més explosiu còctel. Impregnen la part més pública d’aquest món: tergiversen els tastos i encimbellen o enderroquen reputacions amb la rapidesa d’un llamp.

Fins a tal punt han contaminat a part de l’ADN d’allò que està a la nostra base (conèixer per primera vegada un vi, beure’l i opinar SENSE prejudicis), que s’han hagut de potenciar al màxim els tastos a cegues. Tot i amb aquest mètode (en el que, per cert, no hi crec), la cosa segueix sense funcionar. Quan un tast a cegues s’organitza per premiar vins (en un concurs amb puntuacions, per exemple), hi ha mil factors que, s’admetin o no, acaben filtrant un pretès resultat objectiu i que reflecteixi realment la qualitat d’allò presentat: els diferents grups de tast tenen dinàmiques diferents (és senzill: els grups de tast es relacionen de forma diferent perquè no hi ha dues persones iguals ni amb la mateixa formació, experiències i sensibilitat); beuen vins diferents i valoren de forma diferent (la manifestació de cada personalitat és imparable); hi ha tastadors que fumen i prenen cafè abans del concurs; d’altres mengen i beuen vins abans del tast; l’ordre dels vins pot alterar les valoracions i, per tant, les puntuacions.

I per més que les estadístiques i la seva mecànica facin les seves mitjanes i intentin corregir i polir els resultats, aquests sempre acaben donant sorpreses que no s’expliquen sense aquests condicionants. D’altra banda, quan un tast a cegues s’organitza per premiar la saviesa, la memòria i la perícia de les persones (individuals, per parella o en grups), succeeix tres quarts del mateix, amb un agreujant: per molt que la gent insisteix en que va a passar-s’ho bé, la tensió i la competència són enormes, gairebé insuportables. Els que trien els vins i el seu ordre estan ja prefigurant un tipus determinat de guanyador. I qui acaba guanyant després de concursar molt, confessa que “per fi podré descansar de tants anys de tensió i tants diners invertits en la preparació”.

© Tarragona per Joan Gómez Pallarès.

El que acabo de descriure, també el que he escrit entre cometes, prové d’episodis que he viscut en primera persona. No trobo cap plaer ni en puntuar vins ni en competir per saber qui n’encerta més. I ho confesso després d’haver provat diverses vegades ambdues modalitats. Admeto l’èxit rotund d’aquest tipus d’esdeveniments i admiro els que saben organitzar-los, però crec que es basen en els prejudicis amb que beu la gent i en les opinions “de part”. Dels tastos comercials amb ampolla vista, davant l’ordinador amb els resultats històrics dels darrers anys, i de les guies amb punts i comentaris que surten en elles, ja no en dic res: tots els interessos creats estan a la vista. L’únic avantatge que tenen és que són transparents i no enganyen a ningú.

Jo em podré equivocar una i mil vegades quan bec un vi nou, però ho veig tot, de nou, més senzill: per molt que els psicòlegs diguin que una etiqueta condicionarà la meva opinió, intento dir sempre el que sento, no el que veig o em volen fer veure (han intentat enganyar-me fins i tot amb taps i etiquetes falses): “quan un objecte aparegui davant la imaginació com estimable, s’ha de despullar, considerar el seu valor intrínsec i desposseir-lo de tot allò que pugui donar-li una dignitat fictícia. Una brillant aparença és la seducció més perillosa”. Atrevim-nos: és molt més excitant i divertit fer-ho així que no de les formes que acabo de descriure perquè “penetres en tu mateix. Allà es troba la font del bé, més inesgotable quan més profund s’excava”.

“No et preocupis més de la reputació que haguessis pogut deixar després de mort i conforma’t passant la resta dels teus dies tal i com la teva naturalesa exigeix”. Sigues congruent i conseqüent amb allò que penses, no amb allò que els altres decideixin pensar per tu o, fins i tot, pensin de tu per a condicionar-te. Perquè “si t’esforces per merèixer aquests títols sense desitjar que els altres te’ls concedeixin, llavors canviaràs per complet i seguiràs una nova vida”. Els títols de Marc Aureli són els de la bondat, la sinceritat, la prudència i la generositat. Jo afegiria aquí, és clar, la credibilitat i la reputació que aquesta comporta. El respecte neix d’un mateix i no s’ha de desitjar ni buscar en els altres. Arribarà si “l’acció no exclou l’observació, ni tampoc la confiança en tu mateix que resulta del coneixement de les coses, un sentiment secret i que, tanmateix, no pot ocultar-se”.

Bona part del món el vi que jo he conegut viu massa pendent d’allò que diran i pensaran els altres. Beu de les aparences i enfonsa les arrels en les modes passatgeres i els vaivens de renovacions poc meditades i, per tant, efímeres. Anhela, a més, la competició en tots els àmbits on aquesta és possible.

El món del vi que jo vull és un altre i, per descomptat, l’he anat trobant en petites dosis aquí i allà. No es tracta de preguntar-se què és una persona de bé. Es tracta de ser-ho. I essent-ho, no es tracta d’anar ostentant l’honestedat i la franquesa. Es tracta d’exercir-la de manera discreta però constant, fidel a la teva manera de pensar i de transmetre-la basant-te en els fets reals: “la paraula ha de quedar escrita primer de tot sobre el teu front. El que vols expressar ha de brillar als teus ulls”. Totes les persones que jo he conegut en aquest món del vi que són respectades per la majoria i tenen una credibilitat ben aposentada, són persones íntegres; no tenen prejudicis i opinen lliurement; són sàvies sense ostentació i generoses a l’hora de compartir el seu coneixement. I segueixen l’instint del seu esperit de forma coherent. No cal que posi noms: el lector perspicaç sabrà qui són i on es troben. I, per descomptat: els que jo tinc al cap i al cor no tenen per què coincidir amb els dels altres. Els meus coneixements són limitats.

I no oblidem una cosa: “per a donar lliçons de lectura o d’escriptura” (o del que sigui) “abans que mestre has de ser deixeble”. En un món com el del vi que, com pocs, gira al voltant de les experiències viscudes i transmeses al camp i des del camp, l’actitud d’aprenentatge permanent, de la modèstia, de l’atenció en escoltar i en l’observació, del reconeixement de que qui diu tenir totes les respostes, mai farà un gran vi, és fonamental. I segons la meva experiència intensa i constant de 14 anys, aquesta actitud és minoritària. La tendència a les grans paraules pròpies, a pontificar i a escoltar poc als altres és gran.

No tinc massa dubtes: si retornem al món del vi els valors ancestrals de la credibilitat i la reputació; si respectem allò que neix de nosaltres sense pretendre imposar-ho als altres ni disfressar-ho; si intentem compartir aquests valors amb els nostres fets quotidians i transparents i no amb paraules buides i accions grandiloqüents; si seguim el nostre criteri; si respectem la idea que hi ha “raïm verd, raïm madur i pansa. Tot és transformació, no en el que no és, sinó en el que no és encara”, és a dir, que també tenim el dret d’evolucionar i canviar d’opinió; si fem tot això, transformarem el món del vi en quelcom més atractiu per a la nova societat que està arribant.

Si volem ampliar la nostra base i atraure els joves, hem de practicar un dels millors consells de l’emperador filòsof: “si no és bo, no ho facis; si no és veritat, no ho diguis. Tu mateix ho has de jutjar”, perquè ets l’únic que realment ho sap, el que coneix què passa dins teu, a les teves vinyes, al teu celler i a la teva empresa. Si transmetem veritat des de l’interior, guanyarem credibilitat i obtindrem reputació d’una forma natural. Obtindrem, a més, el respecte que neix de l’espontaneïtat de la gent jove, que s’aproparà al vi d’una forma més còmplice i conscient. El vi ha de recuperar una dimensió ètica i una altra manera d’explicar les coses. Ha de proposar un apropament més sincer a les persones i a les seves coses al camp. Així podem transmetre valors per a un món millor, més respectuós amb la natura i amb el nostre deambular per ella.

Les traduccions catalanes entre cometes de Marc Aureli han estat revisades per l’autor d’aquest text a partir de les castellanes de Joaquín Delgado, publicades a Pensamientos para mí mismo. Marco Aurelio, errata naturae, Madrid, 2017.

Joan Gómez Pallarès
Joan Gómez Pallarès és autor del blog De vinis, en actiu des de juny del 2006 amb més de 1300 articles publicats i premiat al Primer Premi de la DO Catalunya. També és autor del llibre Vinos naturales en España. Placer auténtico y agricultura sostenible en la copa, del que està preparant una segona edició revisada i augmentada pel 2018. És col·laborador del suplemento dominical de El País, El País Semanal, en la seva secció de Placeres, amb una pàgina dedicada a El vino de la semana des d’abril del 2016. És membre de l’Asociación Española de Periodistas y Escritores del Vino des del mes d’octubre del 2017. Té el Diploma de Vinificación y Degustación a la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) i el Certificate in Wine Taste Perception –Advance Level– en The Barcelona Wine School. També ha estat membre del jurat d’alguns concursos del món del vi i de diversos festivals relacionats amb el vi.  En relació amb la història de la gastronomia també ha publicat, entre d’altres, Introducció, edició crítica i traducció al català dels Apicii De Re Coquinaria libri decem. Gaudeix de la naturalesa en general i dels ocells i les plantes en particular; intenta saber més de les abelles i d’ecologia; és professor de filologia clàssica a la UAB (especialista en literatura i epigrafia llatines) i director de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. 

Hits: 61

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *