De la super extracció a la infusió (Petita història sideral)

Per Bartolomé Sánchez

“El rellotge de la nau espacial que circula a la velocitat de la llum, anirà més a poc a poc, però també el cervell del que la porta”.
Richard Phillips Feynman

Portaven totes les dades meticulosament estudiades, un treball impecable recopilat a força d’etapes siderals. Portaven així mateix el planell del lloc exacte on haurien de prendre contacte amb la superfície, un lloc apartat, en una gran extensió plana i acolorida, coberta de vinyes per tot arreu.

Pel que fa a la resta, tot anava meravellosament bé, segons les previsions. Es trobaven complaguts, radiants, plens per l’emoció, per fi estaven sobre sòl, llargues jornades enyorat. Aquesta nau corresponia a la tercera missió que s’acostava al planeta Terra. Ho feia uns anys després que la primera expedició recollís totes les dades precises per dur a terme la important missió que el Gran Consell Estel·lar els hi havia confiat. Trobar els paràmetres necessaris perquè aquesta gran beguda, anomenada vi pels nadius, es pogués produir, o almenys transportar, als dominis de la seva organització planetària.

Els emissaris que van conformar la segona missió havien triat una de les seves zones geogràfiques, encara dividides per unes fronteres invisibles des de l’espai, que els aborígens anomenen Espanya. Precisament va ser designada aquesta demarcació, per posseir més plantacions de vinya a tot el petit planeta, i ells van raonar, amb tota lògica, que on hi ha quantitat hi ha d’haver qualitat, gairebé per obligació.

Ja havien assimilat que la gent dedicada al sector que envolta aquest meravellós elixir es comporta d’una manera bastant estranya. No acabaven d’assumir, des de la seva ment radicalment regida pel fred raciocini, que en aquest país poc menys que es menyspreés el producte. Per què consumeixen una quantitat ridícula de vi, només comparable a un poble sense cultura vinícola, si es posseeix la major plantació d’aquestes vinyes meravelloses? Així, portaven els nostres curiosos personatges aquestes confuses conclusions, llacunes incomprensibles entre el seu meticulós i ben desenvolupat programa.

Bartolome_Sanchez_VilaViniteca3

Es van dur la segona expedició, l’immediatament anterior, profundes anàlisis de com elaborar l’admirable beguda, quins paràmetres seguir per a obtenir un producte d’altíssima qualitat. Les determinacions a què van arribar eren molt clarificants. Havia de procedir de varietats (l’espècie de planta d’on surt el fruit) “nobles” entenent per aquesta expressió plantes que han demostrat sobradament el seu pedigrí. Per descomptat, preferentment les vingudes d’altres famosos dominis, trobats darrere d’unes altes muntanyes a les que anomenen Pirineus. “Petaban” en aquell temps les anomenadess Cabernet, el Merlot, la Syrah, fins i tot estrnayes com la Petit Verdot, i ja, en menor mesura, en ser oriündes, és clar, l’Ull de llebre i altres com la Mencía. Existien diverses més, per descomptat, però ja no es cotitzaven el mateix, eren ceps que es reconeixien entre els savis com empestades, sobretot aquella trucada Garnatxa, que, excepte en alguna petita comarca, no la volien ni els fabricants de vi “peleón” (d’aquesta forma tan pintoresca definien aquests productes de menor consideració).

Als seus apunts asseguraven que una vegada aconseguida una verema ben sana, de la seva transformació en aquella rica medicina depenia el seu posterior èxit. Aquesta s’hauria d’encaminar a concentrar al màxim el most. Si de cas en el seu procés s’advertís quelcom diluït, es separava suc dels dipòsits, fins a un 20%! L’objectiu era que el futur elixir quedés ben concentrat, al gust del moment. Les maceracions haurien d’anar “més enllà”, és a dir, es podien allargar fins més d’un mes (30 sols terrícoles) tranquil·lament, amén d’enfonsaments del barret al màxim i extreure de les pells qualsevol escletxa de color i de tanins. No només es feien aquelles pràctiques, que a més els seus autors s’afanaven d’ell, sinó que, si a més havia d’afegir algun producte per a millorar aquella extracció, sens dubte es posaven els mitjans; per exemple, el més utilitzat era afegir encara més taní i enzims pectolítics, per a que allò resultés el més semblant a una bomba enològica.

La criança, ai, la criança! també representava el seu què. El màxim del lux era disposar de bótes a estrenar i acabades d’importar, vingués la matèria primera d’Amèrica del Nord –menys valorades- o bé europees, franceses principalment. Encara que els creadors atrets per l’exotisme buscaven per d’altres verals, Txetxènia, Balcans, Hongria… El normal era portar a aquells neòfits vins fins la dotzena de mesos de la seva vida i aprenentatge a l’interior d’aquella armadura vegetal sense màcula, però hi havia elaboradors entusiastes, verdaders fanàtics d’aquest curiós mètode, i feien viure als ja, potentíssims vins, en aquests recipients fins uns altres 24 mesos, i alguns, en un gest de generositat i poder, en envasos flamants de roure dues vegades! És a dir: quan els vins s’havien criat un any en bótes noves els tornaven a tancar uns altres 12 mesos en una altra fusta immaculada. Però el que pot semblar una exageració no era tal, eren dissenys estudiats per a que aquestes obres d’art es poguessin consumir més enllà dels 12-15 anys després del seu naixement. (Encara que en realitat, quina contradicció, la majoria es consumien immediatament, només posar-los a la venda). Totes aquelles pràctiques, com poden suposar els pacients lectors d’aquest quadern de bitàcola, encarien massa el producte final. Tampoc importava massa, per aquells anys als habitants naturals d’aquell bonic lloc, tiraven amb llargada d’un plàstic estrany, genial invent, tan generós que els concedia qualsevol desig per difícil que semblés, adquirir qualsevol caprici resultava una operació tan senzilla com respirar aquell aire que envolta el globus terrestre.

Bé. Pi45 i Erre2, components de l’equip de la tercera expedició sideral, portaven tots aquells paràmetres tan ben estudiats que eren capaços de reconèixer al vol la majoria de les marques punteres. Un d’ells era Erre2 (diminutiu afectuós del seu nom, errkoñqnkefquy8yio nvkqnsty236524443). A aquest replicant l’havien dissenyat per a percebre els aromes tan peculiars que aportaven aquelles prolongades criances en bótes noves; mostrava la seva gran sensibilitat, una vertadera màquina (mai millor dit) en captar els efluvis, encara que mai els havia tingut sota la seva arromangada trompa. Tot ho havien reproduït en els seus sofisticats laboratoris. Però tenia molt clar el que haurien de buscar si volien un excel·lent vi de qualitat, fora de qualsevol dubte. Pi45 (amb nom senzillament no reproduïble) era més de paladar, venia preparat, llest per a apreciar aquells vins tremends que, beguts joves, fan brotar les llàgrimes d’emoció al més pintat.

Bartolome_Sanchez_VilaViniteca2

El primer que van fer, després de felicitar-se per l’excel·lent i perfecta maniobra d’aterratge, així com informar a l’Alt Càrrec de Comandament de la nau, fou mimetitzar la seva càpsula, de forma que aparentés ser un d’aquells molins metàl·lics que es distingien a l’horitzó. Així mateix, adoptar una aparença d’un paisà normal. Per a això s’inseriren el programa normalitzador de l’idioma en el seu receptacle de microxip. Ja preparats, amb el seu auto transportador personal començaren la recerca cap a la glòria, a gaudir d’aquelles ambrosies tan llarg temps enyorades. Per suposat -era la seva principal missió- provenien a elevar els exhaustius informes per a que, després, els responsables trobaran la solució, per a que tots els pobladors de l’associació de planetes d’on provenien, es poguessin delectar amb aquella gran beguda, fins llavors gaudida només pels paladars privilegiats que integraven l’ambiciós projecte.

Van vagar erràtics, sense pressa, gaudien d’aquells paisatges tendres i “envinados”. Van inspeccionar vinyes de tota índole, es van delectar amb aquells panorames tan diversos i salvatges. Van entrar en un dels abundants cellers gegantins, amb instal·lacions en les que un sol dipòsit podia albergar fins a mig milió de opijoijqfn (litres). Van degustar els seus vins i els hi semblaren molt ben elaborats, amb força sabor i clars aromes de fresca fruita exòtica (cal advertir que per als nostres amics totes les fruites resultaven exòtiques). I quan van departir opinions amb els responsables, aquests, molt ufanosos, deien d’enviar-los a altres països, així a l’engròs, denominaven, que dóna menys feina, a ni més ni menys per la xifra d’uns cèntims per litre (ells no entenien molt bé aquestes quantitats, però els hi semblaven summament ridícules). En una altra ocasió van observar, a prop d’aquell celler, que una gran màquina arrencava, sense misericòrdia alguna, grans i vells ceps plantats sobre un empinat turó. Pel que havien estudiat, aquell fet ho van considerar gairebé un crim. A Pi45 li va brollar una perla d’un producte anomenat iniqngri –quelcom semblant a la glicerina– de les seves obertures visuals que feien la funció de cèl·lula fotoreceptora, alhora que mussitava, “el meu tresor, el meu tresor”.

Bartolome_Sanchez_VilaViniteca

També van passar per menjadors, que els naturals solien cridar restaurants, i allà van comprovar amb sorpresa com de malament tractaven a aquestes boniques ampolles, l’altíssim i absurd preu que havien de pagar els clients que volguessin destapar-les en aquelles instal·lacions. Per molt menys, en el seu sistema planetari haguessin estat acusats de crim d’ofesa a la humanitat. Fins i tot van fer un buit, per apreciar, degustació inclosa, uns vins posats de moda, que els autors els batejaven com a “vins naturals”. La veritat és que aquí els van enxampar in albis, no van saber definir, ni reaccionar, és més, a Erre2 gairebé se li esclaten els bits i li provoca un curtcircuit. Per molt que els elaboradors asseguraven que es tractava del “vi influït per les estrelles i que mira a la natura”, no comprenien res, encara que ells mateixos procedissin de l’altra banda del firmament.

Es van deixar d’elucubracions, incapaços de percebre tan grans subtileses. La situació els superava, senzillament van pensar que eren massa novells en això del tast per entendre aquella branca de l’enologia-microbiologia. Ja, decidits, van marcar rumb al que de veritat els interessava: triar els vins que havien d’analitzar per dur a terme la seva missió amb èxit. Van arribar a la gran ciutat, van escodrinyar locals on aquesta captivadora beguda representava la seva raó de ser. Van buscar l’avantguarda del vi (com els seus col·legues de l’anterior missió), el més d’allò més de la moda, el millor valorat. Van trobar, indubtablement van trobar, el que venien a estudiar.

Quina sorpresa! Aquests vins s’assemblen als altres, als que anys enrere havien estudiat, conegut o enyorat, com un rnodnaeo (ou) a una jojpqpbgb (castanya). Van mirar, van examinar amb els seus ultimíssims invents de feixos de raigs ultra. Res s’assemblava a les seves previsions, ara en aquests vins tot havia canviat. On no fa tant de temps una gruixuda capa no deixava veure l’altre costat de la copa, ara les tonalitats del líquid eren gairebé descolorides. Les aromes, ai, les aromes! Erre2 no encertava a definir-les. El record de fusta, que tan nítid portava implantada a la seva memòria, havia desaparegut: només notes de fruita i flors. Mineralitat! Terme de nou encuny. Pi45, que esperava un vi poderós, masticable, va trobar un elegant, encara que tímid “reguerillo” en el seu àvid paladar. Més tard van saber que ara el Sr. Cabernet i la seva quadrilla eren en la pràctica uns proscrits. L’autèntica estrella, la Garnatxa, es mostrava esplendorosa, oblidat ja el seu injuriat passat i, també altres, diferents, que es trobaven a punt de la desaparició, de propietats originals, algunes amb els noms més rars que els seus propis (d’ells) que els crítics les s’erigien com les salvadores transcendentals dels valors patris.

La distracció entre els nostres protagonistes va ser majúscula, monstruosa. A qui cal recórrer perquè la situació llancés llum, els il·luminés en el nou sender? Van posar tota la seva memòria ram a treballar, la seva inspiració algebraica i exacta funcionarà. De seguida van donar amb la solució. Qui millor que un d’aquells excel·lents sommeliers que treballen en aquestes luxoses botigues especialitzades? Ells ho saben pràcticament tot, els seus gruixuts currículums els enalteixen i els certifiquen com a posseïdors de gran experiència, n’hi ha que practiquen veremes en terres llunyanes, posseeixen màsters que ho avalen. Van acudir al millor. Va començar el tècnic a donar una minuciosa explicació sobre el afortunats que eren els nouvinguts. Podrien degustar, precisament en aquest instant, a preu d’oferta –intraduïble aquest– la flor de l’enologia avantguardista. “Heus aquí un vi –assenyalava una ampolla– que tot just ha mantingut uns dies el most al costat de les pells; durant la fermentació aquests ni es mouen, perquè no hi hagi massa intersecció, la superfície es rega amb una regadora”, deia convençut de que era la troballa del segle. “En aquest altre, la fusta on s’ha criat ha estat recuperada en la seva cinquena generació”. Perquè aquesta era una altra. Ara el que primava era que les bótes de criança mai havien de ser noves, per no interferir en la finíssima personalitat afruitada del preuat elixir. Si de cas les aromes d’un vi contenien alguns records del seu pas per bóta, de seguida saltava algú d’entre els entesos presents amb una frase cruel i lapidària: “quin ‘maderón’, aquest ha sortit de la piscina de Pinotxo”.

Bartolome_Sanchez_VilaViniteca4

Tot s’havia posat de l’inrevés, al·lucinaven. Ara es distingien aquestes ampolles avantguardistes per les seves etiquetes, tan summament originals que més aviat semblen sortides del seu propi planeta que no d’aquest que trepitgessin dies enrere amb gran il·lusió. Però és que els noms, o les marques, que lluïen no es quedaven enrere. Massa variables en un cicle tan curt. L’alienació estava a punt de cremar les connexions neuronals de tots dos! Era possible tant canvi? Feien olor ja a socarrat, només els hi va salvar la bateria de reserva extrema que va aconseguir equilibrar la freqüència d’ones. Bé, això i que una cosa van trobar similar en els dos estils tan summament diferents: el preu dels nous vins seguia sent equivalent al dels altres, els que ara resultaran excel·lents per a la seva degustació. És clar que aquest detall no els afectava gens: ja s’encarregava el Gran Consell de facilitar-los els mitjans adequats.

Què fer? Triar aquests vins que ara oferien les seves virtuts? Tindrien futur, o la pèndola tornaria a l’altre extrem a més velocitat encara de la que va venir? Com pot ser que en el curt lapse de dos viatges interestel·lars, raigs a la velocitat de la llum, l’inevitable pèndol de la moda hagi passat d’un extrem a l’altre sense passar pel centre si més no? Ja de tornada, a la nau nodrissa van meditar, van aprofundir, fins i tot filosofar. I, per descomptat, la missió la van considerar fallida. Ells, que havien estat bregats en centenars de delegacions interestel·lars, que havien resolt grans enigmes astronòmics, no van poder determinar a quina carta (de vins) quedar-se.

Només se’ls va ocórrer enviar un missatge a l’uníson per telepatia: “estan bojos aquests humans”.

Bartolomé Sánchez
Bartolomé Sánchez és tastador. Posseeix, entre d’altres, el premi periodístic “El Cava”. Va ser cofundador de la revista Mivino. Durant un cicle, director de la revista Mivino i de la revista Vinum. Avui president honorífic de l’editora Opus Wine, creadora d’esdeveniments com Vinoble, Enofórum o Primer.

Hits: 3

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *