Descripció dels vins

Per Joseph Puig

Un vocabulari distant i inútil, però sobretot sectari, frustrant i cruel és el que fem servir els professionals. Mea culpa, almenys.

Es veu que avui no m’he aixecat amb bon peu una altra vegada, però el que diu el títol, sobretot per al consumidor, és la pura veritat, i la veritat, que jo sàpiga, mai menteix, almenys de forma premeditada.

El lèxic que utilitzem per descriure els vins (segur que de vegades fins i tot sense voler, inconscientment) és distant, prepotent, estrambòtic, però per sobre de tot pedant, de difícil ratificació, d’absoluta manca científica i, a més, i segons com es miri o es senti, fins inclusivament “xulesc”.

Quan descrivim el vi, pensem realment en el consumidor (el públic captiu) perquè se’ns entengui bé o només en nosaltres mateixos i en que som molt bons pel que fa a les altisonants descripcions?

Crec que si no canviem tots molt aviat d’estratègia, ho pagarem car, ja que, pel nostre ego entestat a construir descripcions noves i mediàtiques, assimilant-les amb els productes o situacions més estrambòtiques, al final allunyarem al consumidor, això sí: ​​fugint de les divines prestatgeries vinícoles, ja que entre tots el convencerem de que, efectivament, no entén.

I ell, però que molt ell, que anava a la botiga tan il·lusionat perquè algú, fos un simpàtic i moderadament tècnic empleat o alguna cosa més, l’atengués de manera simple, humil i potser amb simpatia… O potser pensava que es toparia amb alguna contraetiqueta enganxada al dors de l’ampolla, escrita amb sentit comú o algun que altre altre fullet didàctic i ben expressat, que l’ajudarien durant l’encomiable tasca de triar l’emboscada ampolla, la que quedaria eternament registrada com la del seu propi descobriment…

Doncs no, després de gairebé una hora forçant la vista (maleïdes ulleres, me les vaig deixar a casa!), gairebé res d’això succeeix: cap ajuda voluntària i la persona que intenta comprar comença a perdre la il·lusió. I pensa, a més amb sentit comú, que això, l’afició pel vi, no és per a ell.

No seria millor i més gratificant per poder ajudar als altres redescobrir el nostre vocabulari (el dels professionals, el del viticultor, etc.) per un lèxic més pla, més transparent, més perceptible, més humà, però sobretot més semblant als adjectius, substantius o el que sigui que fem servir normalment en el nostre quotidià ús de la paraula social? (Que no el del buit i tendenciós lèxic polític, que no).

D’aquesta nova forma contemporània, molt a l’antiga o a l’estil bíblic, si així ho volem anomenar, crec que segur tots o gairebé tots ens entendríem molt millor, doncs parlant amb bondat, de manera racional i coherent, encara que tingui els fums pujats, sempre cap amunt i sense quimera, la gent tendeix a entendre’s. Sempre ha estat així. L’etern i eficaç diàleg .

He sentit en algun lloc: “Aroma o gust a sotana de capellà plena de pols” o “a enagos de monja recent emmidonades”, o, ja al límit dels tòpics, “rebolcada pel matí en un paller”. “A cafè de Colòmbia”, que no de Kenya (ull, doncs), o “durian”, o fins i tot a “rambutà”, a “gingebre”, a “cirera picota”, a “cadira de muntar usada” o “acàcia”, entre d’altres, molt legítims tots ells, encara que opino que, tractats en l’ona vitivinícola, generalment, demostren lleugeresa, poc respecte cap a l’entorn, manca de sentit comú i escàs rigor divulgatiu. Si us plau centrem-nos en el nostre negoci d’una vegada!

Hauríem de preguntar com sempre al sofert consumidor, si aquest ja està acostumat a olorar o a descriure aquests aliments i atributs amb tanta freqüència com per poder identificar-los en el precís moment del tast del pobre vi. O si, per contra, aquests clients segueixen, per simpatia, vana admiració i sense esforçar-se massa, les teories alcoràniques dels grans “gurus” mundials, “paridors” d’estúpids vocabularis totalitaris de l’anàlisi sensorial per allò que (diu el tastador-enòfil-aprenent): “Si li trobo el que diuen els mestres de les guies i els articles especialitzats, és senyal que tinc molt bon paladar i ja sóc gairebé o tan bo com ells”.

En aquest domini, bon tastador no és ningú més que la persona que tasta; no ho oblidem mai, sigui pobre o ric, ignorant o intel·ligent… El paladar no té rei ni és vassall de ningú, per definició, i potser també per fortuna congènita.

Al món som ja més de 7.000 milions de persones, entre les quals, totes les ètnies incloses, no hi ha ni tan sols dues que tinguin la mateixa percepció en el noble túnel de la boca, que és, en definitiva, el nostre millor professor particular. Ell és física i química pures. Sense cap mena de dubte.

Doncs, per això, hauria de ser “no”, un “no” rotund pel que fa als “gurus” i professionals mediàtics del ram. Aquestes opinions són precisament les que l’aficionat hauria evitar per salvaguardar la nostra honra sensorial; potser fins i tot hauria de ser a l’inrevés (per què no?): “No trobo res del que diuen, ni en l’aroma, ni al paladar i, per tant, el meu aparell sensorial és diferent i tinc la meva pròpia personalitat; vaig a continuar practicant pel bé de les meves papil·les i del meu cos “. Sense cap tipus de por ni de pensar en l’estúpid ridícul…

Seria aquesta una lectura molt més honesta, més agraïda i molt més genuïna, penso jo. Una viticultora americana de Los Angeles, Sandy Garber per a més informació, em deia l’altre dia: “El paladar és només nostre, fiem-nos d’ell!”. Una apreciació molt sàvia, sí senyor.

Atès que, al final, el vi agrada més o agrada menys, tant ens costaria saber dir: és un vi amable o simpàtic, o romàntic, o dur, o monolític, o suau, o agradable, o fins i tot polític (clar, va venir d’esquerres, “suavecito” ell, i vi de dretes, una mica més “durillo”), o sedós, o dinàmic, o envoltant, o atrevit, o càlid, o complex, o divertit, o llaminer, o gastronòmic, o elegant, etc., utilitzant el nostre sentit comú i no la nostra fantasia animadament descriptiva (que malauradament no la tenim tots), perquè el neòfit pogués baixar sense por del què diran i pujar-se al carro del gust personal?

No seria més fàcil i gratificant fer ús d’aquest vocabulari, pla, sense esforços, que de l’abans descrit amb el poc conegut durian o la ja famosa cadira de muntar usada, sense parlar de la corresponent espremuda i opressió innecessària de neurones per intentar dir alguna cosa que ja han dit els “tècnics”? Si us plau, no seria millor percebre allò que és més fàcil i real que l’estrambòtic i altisonant?

I així de pas suavitzar i aplanar per al neòfit el sender de les pors i de la indecisió gustativa, perquè cadascú, després al seu aire i quan de veritat toqui, deixi córrer lliurement i a dojo la imaginació cap a l’exotisme, les fruites i les flors si així ho detecta, però no per imposicions alienes, sinó per sentiments propis si aquell fos el seu desig.

Ja sobre la base de la pràctica adquirida amb el temps, el propi tastador s’atrevirà instintivament i sense que ningú li digui o imposi, a descobrir i descriure tot el que el seu cos senti o li demani, sense cap necessitat de tenir la Bíblia a la mà. I podrà fantasiejar i deixar córrer la imaginació tant com vulgui.

La formidable i imaginària interpretació subjectiva només pot estar en la nostra mà, millor dit, en el nostre paladar. Com deia l’americana de marres: “És només el nostre i ben nostre”. Si és així, que ho és, llavors, què més volem? El cicle s’ha acabat i punt.

Parlem molt o poc de cada vi si és que així ho desitgem, però almenys procurem que se’ns entengui en el món del consum i sobretot en els mercats o sectors de públic on realment volem incidir comercialment.

I, professionalment, per a major comoditat de tots, comencem nosaltres mateixos amb un lèxic humanament fresc i comprensible, sapiguem transmetre-ho després als enòfils, després als clients i a la professió, per acabar afavorint seguint la cadena als amics i coneguts. Segur que, amb el temps, tots ho agrairan.

Però, evidentment, que cadascú faci amb el seu verb el millor que li sembli o que li vingui de gust, doncs seu és, igual que el paladar, sempre que redundi en benefici i satisfacció propis, i també del personal aliè. Faltaria més! Es veu que mai es podrà tastar amb paladar aliè. Sort !

És ja hora de posar-nos les piles doncs, com bé se sap, tempus fugit.

Am I really a fool_JosephPuig

Joseph Puig
Quarta generació vinculada a la vitivinicultura i a la restauració. A més de ser propietari de restaurants a Barcelona, va ser el primer gerent fundador del celler de Torres a Xile i director de vendes internacionals de Torres España. També és propietari de Cellers Puig & Roca, inventor del llevataps PuigPull, autor de diversos llibres – El mejor vendedor de vino del mundo, La discreta arrogancia del mundo del vino, Noé: más claro que el vino, Diccionario ético para las ventas de vino, Confieso que he soñado, Al norte del Edén, entre d’altres que sortiran properament–, assessor tècnic de diversos cellers i membres de l’Académie Internationale du Vin a Ginebra.

Hits: 95

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *