Dia de verema

Per David Carabén

Em llevo a l’Hotel Condes de Urgel prou aviat. Tenint en compte que ahir vam tocar, és totalment inusual que ho faci abans de les deu. El sol entra radiant a l’habitació quan obro les cortines. No hi ha gran cosa a veure, a l’exterior. Ni a escoltar. L’aïllament sonor de l’habitació emmudeix el cotxe solitari que creua d’esquerra a dreta la meva vista i desaccelera abans d’entrar a una rotonda. L’hotel es troba a la zona industrial dels afores de Lleida, en el triangle que formen la LL11, el riu Segre i l’Avinguda Victoriano Muñoz. Molt a prop, hi ha la Fàbrica San Miguel, que és on ahir vam tocar. 

D’uns anys ençà, les marques de cervesa han obert les seves fàbriques al públic i les llueixen amb orgull. Després de participar en l’esclat dels festivals de rock de la primera dècada del segle, les cerveseres han coincidit, a la segona, en l’esforç de demostrar que elaboren un producte de proximitat. És veritat que a nivell comunicatiu, la cervesa, com la llet, sempre ha jugat la carta de l’arrelament, de la identificació amb un territori, més o menys real, més o menys inventat. El Mediterrani on va néixer Serrat i al que cantava Moustaki a Le Méteque, no és una manera brillant de superar totes les nostres disputes identitàries en favor d’una pàtria neutral i fantàstica, sense exèrcit, sense policia? Aquí, la nostra mar ven discos i cervesa. A Nord-Amèrica, en canvi, es veu que ven vi. Diu que un dels efectes més inesperats de l’èxit de la dieta mediterrània als Estats Units, va ser l’augment espectacular del consum del vi. Llavors, d’on surt aquesta fal·lera per les fàbriques? 

Hi segueixo donant voltes mentre esmorzo i, fins i tot, després, mentre carrego l’equipatge al cotxe i agafo la carretera cap al sud. Contra la idea que les llaunes de cervesa apareixen per generació espontània a la nevera d’un súper, les fàbriques venen a recordar-nos que la cervesa es fabrica, es produeix, s’elabora. 

El dia és esplèndid. Ahir va ploure a ratxes, i avui l’aire net defineix amb precisió els contorns de totes les coses. Els verds esclaten quasi elèctrics als dos costats de la C12. La columna de fum que escup l’enorme xemeneia de la central nuclear d’Ascó sembla de cotó fluix i la zona industrial de Flix no em sembla tan sinistra quan creuo el pont. Sobre els llots contaminats per Ercros, l’Ebre salta viu i ben blau. Dec tenir els neurotransmissors pompejant serotonina. Vam fer un bon concert, ahir a la nit. Però tampoc prou com per tenir l’ànim tan exaltat. Sens dubte, hi té més a veure la perspectiva del que m’espera avui a Falset. He quedat amb la família i els amics del Sergi Montalà i del Salvi Moliner, amb qui fem els vins de Mishima, per veremar un coster de vinyes centenàries de Samsó. Tenen la idea de fer un vi de parcel·la per celebrar el desè aniversari d’Estones Vins, el 2018. 

Només arribar al celler, que ocupa una antiga discoteca al polígon industrial de Falset, avis, parelles, amics i canalla, ens distribuïm per cotxes i fem cap al Mas d’en Fornós, entre La Serra d’Almos i Els Guiamets. Els gotims foscos ens esperen voluptuosos, sota les fulles tacades de tardor. Quin plaer notar el seu pes, quan els sostenim delicadament uns instants abans de deixar-los a les caixes! La feina no és complicada ni gaire exigent, així en família, i pels que encara no l’hem fet tantes vegades, ve acompanyada d’un vocabulari que dringa a les orelles del neòfit com l’argot d’una societat secreta. El carroll és el raïm que no collirem, perquè ha brotat més tard. Enlloc de fulles, digues pàmpols. El sarment sosté el gotim i la rapa els grans. En tornar al celler, fem el derrapat amb la màquina i aboquem el raïm a les bótes de roure obertes on haurà de fermentar amb el peu de cuba que hem fet a la vinya. 

També és per això que soc aquí. Per aquest nou idioma. I per tantes altres coses. L’Empar Ballester, per exemple, la mare del Sergi, ha preparat una amanida de xató espectacular i un fricandó que fa caure de cul. Regats amb els magnums que van destapant sense manies, si fos per mi, veremaria cada dia. Però no és només això. 

Gràcies a la música descobreixes una manera molt peculiar de viatjar, de conèixer i de relacionar-te amb el país. Moltes vegades toques en llocs que desconeixies, i durant el concert estableixes un grau de complicitat amb la gent que acudeix a escoltar i a cantar amb tu les cançons, així que, necessàriament, t’hi impliques emocionalment. Al principi n’hi havia prou amb això, amb l’efímera intensitat d’aquest acte de comunicació. Però de manera natural, amb el pas dels anys, potser empesos a aprofundir la relació amb el territori on la nostra música tenia sentit, potser gelosos de com n’és de transversal i d’universal, els Mishima hem acabat fent vi. Com si fer vi arrelés la nostra música. Com si fer música enlairés el vi. 

David Carabén
David Carabén (1971) és líder, lletrista i cantant del grup Mishima. Llicenciat en Ciències Polítiques, ha exercit d’escriptor, realitzador de televisió, traductor i presentador a Barça TV i del programa musical Nit i Terra a Betevé. Actualment, a la seva faceta d’artista se suma la de col·laborador setmanal a La Vanguardia i restaurador, ja que recentment va obrir el seu propi negoci amb els seus socis Flora Saura (esposa de David i presentadora de televisió) i Zico Judge. La seva cocteleria La Javanesa –situada al carrer Joan Gamper del Barri de Les Corts de Barcelona– s’inspira en una coneguda cançó de Serge Gainsbourg.

Hits: 16

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *