Disrupció i fantasia

Per Sancho Rodríguez

La paraula disrupció s’utilitza per definir la reinvenció de processos i la contravenció de l’establishment. I, encara que és un terme que comença a fer pudor de socarrim, és el que em ve al cap quan recordo, encara amb una mínima ressaca (sense sulfits, però sí amb una mica d’acidesa), el que vaig viure a la fira Vellaterra 2018 de Barcelona. És brutal veure al públic que mou el moviment del vi natural. Vaig trobar-me pels abarrotats passadissos a uns quants fitxatges que en els 90 em creuava al Sónar, A Sac, o a qualsevol altre aquelarre pels que ens movíem. Mentre fèiem cua per tastar vins d’algun guru del moviment vingut des d’Itàlia, escoltava com em parlaven d’àmfores, que la fusta havia mort, que el que mola és fermentar amb un mínim de 50% de la rapa i dels 8 llocs comuns compartits i defensats amb passió per aquest públic de la mateixa manera que alguns vins certament estranys. I compte, la meva visió no és pejorativa. És molt gran que alguns d’aquests coneguts que van passar de la Xibeca a la cervesa artesanal, ara s’hagin apropat al món del vi atrets per la crida d’aquesta nova excitant tendència. Ja està! La modernitat beu vi a Espanya.

Ester Nin i Carles Ortiz fan una viticultura increïble a les seves vinyes radicals del Priorat

Molts professionals, institucions, publicistes, es pregunten com arribar al públic jove. Les xifres a casa nostra són força esfereïdores, els joves beuen el vi que beuen els seus pares (escuts i blasons en etiquetes que ens porten a altres temps) i només a cites excepcionals. Encara estem lluny dels nostres veïns francesos que ja des dels 19 tenen per costum portar a sopars amb amics una ampolla de vi. Com portem el món del vi als joves?, muntant concerts amb copes de vi?, amb esdeveniments finançats per a les D.O o grans grups industrials?, amb vi chill? Uuumm, no sé no sé…

Parlem de cervesa artesanal

També a Barcelona s’ha desenvolupat entre els dies 16 i 18 de març el Barcelona Beer Festival, un gran esdeveniment on es fa visible la potència d’aquest sector en xifres de públic i de negoci. És reconfortant veure que aquest nou públic es fa preguntes sobre l’origen del que beu, juga amb la recerca dels estils que més li agraden i permet així viure de la seva passió a petits productors que no necessiten grans pressupostos de màrqueting per vendre fantasia. És raonable pensar que aquest moviment tingui un fonament polític, que sigui un rebuig a la gran indústria i un suport als projectes de talla humana, d’allò que és petit. Però encara que facin molt soroll i es percebin com els “enrotllats”, només sumen al voltant de l’1% del nostre mercat, arribant fins al 12% a EUA. Els grups cervesers ara compren a les millors per grans sumes, i fins i tot creen plantes amb esperit craft cedint instal·lacions per elaboradors independents.

4Kilos i la seva recerca de distribuïdor a Corea del Nord

Parlem ara de fantasia

Ens n’anem al Sundance 2018. Cap membre de la família Coppola presenta pel·lícula, però The Family Coppola va tenir un gran protagonisme. Presenten The Red Stain, un curt i exercici de “branded content” de Rodrigo Saavedra, realitzador publicitari xilè, que signa aquest treball que permetrà al celler de la família Coppola publicitar el seu vi connectant dues de les seves grans passions (i negocis): el cinema i el vi. El celler és patrocinador oficial del Sundance Festival a Park City i activa la seva presència a l’esdeveniment amb The Coppola Club, el club com a visitant on es farà l’estrena mundial del seu nou “Diamond collection Chardonnay”. I per acabar de consolidar-se com el celler del món del cinema, els vins de Coppola són els únics que es van servir a la gala dels Oscars i al posterior sopar de The Governor’s Ball. En aquest cas veiem una celebrity global, autor d’alguns dels moments cinematogràfics més brillants del segle XX, signar un gegant projecte corporatiu que es dedica a produir milions d’ampolles, alimentant la seva marca gràcies a un parc temàtic del vi a la seva seu principal on porten endavant les més inimaginables fantasies enoturístiques. Des de la visita a la memorabilia dels hits de Francis Ford Coppola, un recorregut per la planta embotelladora, o fins i tot la possibilitat de fer-te el teu propi cupatge barrejant els vins del seu portfoli. És això fantasia? És bo o dolent? No ho sé, però sembla un exercici honest a nivell de producte i marca, no venen un imaginari de petit vinater en el seu paisatge tipus Masia de Casa Tarradellas. I, si a més genera riquesa a la seva comunitat, ajuda a generar ocupació entre els seus proveïdors i fan una viticultura industrial, però menys química doncs crec que és poc criticable.

Red Stain ©rodrigoSaavedra, The Coppola Family

M’agraden els vins purs, directes i fins i tot salvatges, com alguns dels naturals. No entenc els estranys i no m’agraden els que tenen bret i que nous bevedors defensen amb vehemència. No obstant això, em semblaria una bogeria no aprofitar l’oportunitat d’arribar a aquest nou públic/nova comunitat que ens arriba des de la cervesa artesanal i vins naturals. Els nostres petits productors de tota la península més enllà de parlar de processos, recipients, sulfurós i rapa, ens parlen de llocs i de com treballen amb passió vinyes al·lucinants plantades en paisatges meravellosos. Viticultors que reivindiquen els seus pobles i la seva gent, que intenten cuidar i respectar la natura i que no tenen els mitjans de Coppola per fer vídeos que expliquin el seu món. Però que sí que tenen històries de veritat, enormes albades, grans reptes, tristeses en forma de gelades i una gran eina que es diu Instagram per apropar el seu univers a una minoria que forma una comunitat gegant.

Comando G. Las Umbrías, Sierra de Gredos

Sancho Rodríguez
Em sento com si fos un intrús en aquest bloc, sóc un “outsider” del món vi. Em vaig criar passant diversos mesos a l’any a La Granja Remelluri a la vessant de la muntanya Toloño. Els meus jocs consistien en perseguir tractors i recol·lectores i tornar bojos als viticultors que tenien cura de les nostres vinyes. Vaig tenir la gran sort que els meus pares s’embarquessin, gràcies a un meravellós accident, en l’aventura de tornar a donar vida a una granja amb un origen antiquíssim. Em van portar per primera vegada al març de 1974, amb només un mes, i als 8 anys ja tenia responsabilitats a diferents departaments de l’empresa; des del maneig de “Pasquali”, el meravellós tractor articulat amb el qual Manin llaurava algunes de les nostres vinyes velles, fins a la responsabilitat del sofisticat departament d’“enoturisme”, que bàsicament consistia a ensenyar el celler a algun turista que arribava per sort, explicant que no utilitzàvem ni herbicides ni productes sistèmics a les nostres vinyes. Em posava de força mala llet quan el meu pare, en sentir que arribava un cotxe, m’enviava a fer la visita. El fet és que, després del cabreig, acabava gaudint obrint casa nostra a aficionats del món del vi que es sorprenien en descobrir l’ambient de la nostra finca i la meravellosa energia de la vall.

Fotografia encapçalament: @Iker Basterretxea

Hits: 16

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *