El Marco de Jerez i el canvi possible

Per Armando Guerra

Der Guerrita és una taberna de barri. Quan l’any 2008 em vaig proposar aprofitar un petit espai a la taberna del meu pare per a oferir als aficionats del món del vi un espai especialitzat en vins de la regió, tenia una lleugera sospita del que anava a passar. Set anys després, veient-ho amb perspectiva, he de dir que la realitat ha superat àmpliament les meves expectatives. I me n’alegro.

Aquell any, just quan la crisi queia sobre la major part dels espanyols, vaig apostar els meus estalvis en la compra d’una bona quantitat de vins vells, rars, bons dels Marco. Molts em van acusar d’estar com una cabra i la veritat és que la comparació mai em molestà. Segur que hi cabres felices.

Llavors semblava que tot s’enfonsava i, de fet, una bona part del Jerez que existia, ja no hi és. Alguns cellers han desaparegut, les vinyes han minvat, hi ha pagos reconvertits en horts solars, vells edificis cellerers on creixen ravenisses o s’hi aparca el cotxe. És cert, Jerez estava en crisi i era fàcil caure en el desànim. Afortunadament, Der Guerrita era una taberna de barri baix, però amb clients fidels. I la sala de tast i la botiga van créixer lentament gràcies a la paciència del meu pare, qui no tan sols va saber transmetre l’amor pels vins de la meva terra, sinó que a més els estima i els coneix molt millor que jo.

DerGuerrita3

Però el 2008 ja és lluny. El 2015 llegim que estem davant del nou gin tònic. No arribarem a aquest nivell de frivolitat, tot i que clarament quelcom està canviant. Poso un exemple demostrable: si avui volgués tornar a comprar els vins amb els que mig vaig omplir les estanteries de la botiga, hauria de pagar un 70% més. O vaig comprar molt bé llavors, o els vins han pujat de preu. I creguin-me: sóc molt dolent comprant.

Siguem sensats, quan parlem de vins amb costos de producció tan elevats com els de Jerez, la pujada de preus és absolutament necessària. Si ets aficionat a aquests vins, hauràs de sentir-te content de que es comencin a pagar a preus lògics. L’altra situació era no guardar quan es té, no menjar quan es vol (Pan para hoy y hambre para mañana). O el què és el mateix: o el vi es ven a un preu adequat o desapareix. Estimat aficionat: decideix què prefereixes.

Què ha passat? Abans de res, no perdem de vista la següent màxima: fins i tot en els pitjors moments, Jerez ha tingut molt a oferir, així com seguidors fervents. Si un vi és més o menys gran per uns pocs factors, Jerez els té tots. Sòl, orografia, varietats, clima, història, pràctiques culturals diferenciades del comú dels mortals… Jerez ha estat especial fins i tot en els seus pitjors moments.

Sempre recordo que en aquell 2008 vaig llegir una frase que em semblà reveladora: “Compte, que estem davant d’un dels grans vins del món, encara que sembla que ells no se n’hagin adonat” (Anaya Touring/Enoturisme/2008-en referència al Marco de Jerez)

La feina d’algunes persones i empreses han contribuït al canvi de tendència. Uns són petits i altres grans, però tenen en comú una sèrie de decisions que han canalitzat la regió cap a l’èxit, i el que és més important, han aconseguit, en la meva opinió, compensar amb escreix altres desvaríos que es continuen donant per aquestes terres.

DerGuerrita1

Em permetran vostès que faci un recorregut –personal i incomplet, buscant oferir una imatge de conjunt i deixant fora a qui segur mereix estar dins– per alguns dels actors del canvi de tendència pel qual el Marco de Jerez promet alegria i diversió.

  • Alba i els seus quatre propietaris, esperits lliures disposats a qualsevol cosa.
  • Alberto Orte d’Olé Imports, que ha posat el focus a la Carretera de las Tablas… ull!.
  • Alexander Jules, marquista amb bon gust que fa la guerra per Jerez des de Califòrnia.
  • Equipo Navazos i les seves edicions limitades o les seves elaboracions de blancs amb flor i sense encapçalar.
  • Fernando de Castilla, celler boutique dedicada amb èxit a l’alta gama.
  • González Byass, un altre exemple de conservació d’antiga trama bodeguera, aquesta vegada a Jerez. Las Palmas i el Fino en rama són un altre exemple de pes en aquest context del que parlem. La feina recent de Juanma Terceño en aquest cas és encomiable. Així com la capacitat de comunicació i adaptació a un missatge canviant per part d’Antonio Flores.
  • José Estévez, amb la identificació dels seus interessos comercials en relació amb els pagos d’origen.
  • La Callejuela, resistint com Asterix a la Galia des de dalt del puig d’Hornillos a Sanlúcar.
  • Lustau amb les games “de Almacenista”
  • Méndez, una aposta de futur feta sobre els vins vells de la desapareguda Pedro Romero.
  • Osborne pels vins vells de Domecq, que en pau descansi.
  • Ramiro Ibáñez amb els seus treballs sobre sòls i rescat d’antigues varietats.
  • Tradició, conquistador de contrabarres d‘altes volades amb Miguel Llanos al capdavant.
  • Xpertvinum, Antonio Barbadillo i Roberto Amillo, descobridors de tresors.
  • Williams Humbert i els seus treballs com les anyades tant oxidatives com biològiques.
  • Willy Pérez, obstinat en elaboracions de Jereces sense encapçalar i amb treballs sobre sòls en comú amb Ramiro Ibáñez.
  • I Barbadillo. No negaré la meva actual implicació personal amb Barbadillo, però em permetran vostès certa intenció d’objectivitat fins i tot en aquest cas. Quan parlem del canvi de tendència a Jerez, cal reconèixer que no es podria haver portat a terme sense el compromís d’algunes de les grans i el cas de Barbadillo és evident. Ja el 99 treia al mercat una Manzanilla en rama de sacas estacionals… Quan encara aquí s’estava pendent d’una altra cosa. La posada en valor dels vins vells mitjançant la comercialització de les Relíquies com a producte ultra premium i l’experimentació amb els escumosos i els vins blancs, són altres exemples de la feina de molts anys en consonància amb les tendències actuals. La firma optà per la conservació de l’antiga xarxa de cellers en ple Barrio Alto de Sanlúcar. En resum: sempre apostà per la innovació a la vegada que per la conservació d’actius contraris a una senzilla i, a curt termini, lògica empresarial moderna.

Tots ells, grans, petits, dins de la DO, fora de la DO…, han fet la seva pròpia proposta i l’han defensat amb els mitjans que tenien a l’abast. En el cas del més petits, hauran arribat a llocs on a les grans no els interessava o no sabien arribar-hi. Investiguen, arrisquen d’una altra manera, treballen a deshores. Han complert una funció fonamental: complementar a la gran empresa. I ho han fet bé. En el cas de les grans, és evident que el compromís d’algunes d’elles ha estat fonamental en el procés de re-posicionament, de tal manera que sense el seu concurs, el mateix que avui parlem d’un sector desert que, afortunadament, no ha arribat a donar-se.

DerGuerra2

L’ordre en el caos. Després de l’experiència traumàtica que està suposant aquest procés, arriba el moment d’intentar posar una mica d’ordre. Han anat passat els anys i hi ha resultat que són evidents. Almenys, hi ha camins que són evidents. Si n’arriben més, benvinguts siguin. Personalment, identifico:

  • Blancs amb criances curtes bajo velo.
  • Blancs amb criances sin velo de sòls o vinyes d’especial interès.
  • Escumosos de varietats tradicionals exclusivament o no i plantades en sòls d’albariza.
  • Criança biològica d’alta gama, identificada per sacas especials o amb indicació de les dates d’embotellada.
  • Criança biològica o oxidativa sense encapçalar.
  • Criança biològica o oxidativa d’anyada.
  • Recuperació de varietats històriques.
  • Negres de tintilla de rota.
  • Re-posicionament dels vins vells de Jerez.
  • Posada en valor de camp i cellers com destí enoturístic de qualitat (contribució al conservacionisme d’edificis històrics i paisatges)

Així que més que d’una moda, caldria parlar d’una nova tendència, d’un canvi de rumb. Compte que cambiar el rumb al Marco no era fàcil…  no era petita la criatura. Han fet falta molts projectes afins a una idea: El Marco de Jerez no ha de morir. Allí hi eren per a recordar-ho Girón, Asenjo, Bellver, Luis Gutiérrez, Ivison, Oldemburg, Pepe Ferrer, Liem, Jancis Robinson, Roca, de la Serna. Són els que investigaren, escrigueren i es declararen amants de la Manzanilla de Sanlúcar i del Jerez; y ho van fer sense condicions.

Cap de nosaltres volia que morís Chanquete, però era inevitable. Segurament vaig plorar per tan luctuós succés amb un Cola-Cao a la mà. El Marco és una altra cosa; el Marco de Jerez es podia arregar.

Armando Guerra
Llicenciat en Dret, a més de MBA especialitzat en empresa agroalimentària per l’Escola d’Organització Industrial i Máster en Viticultura i Enologia per la Universitat Politècnica de Madrid. Des del 2008, Guerra és responsable de la Taberna der Guerrita: taberna clàssica de Sanlúcar, sala de tastos i botiga especialitzada en vins del Marco de Jerez. Des del novembre del 2015, exerceix com a Director d ‘Alta Enologia a Bodegas Barbadillo.

Hits: 7

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *