El pèndol líquid: vi, art i societat. Una dissertació mediterrània

Per Bernat Vilarrubla

Vet aquí una vegada una princesa que es deia Europa. S’havia criat a les costes del mediterrani oriental filla d’un rei Fenici. Europa irradiava bellesa, i el més poderós dels éssers que poblaven aquell món que avui és el nostre, Zeus, es va enamorar immediatament de la noia. Per no impressionar-la en excés, ja que els déus imposaven llavors tant com ara (encara que hagin canviat de nom i siguin avui una mica menys lúdics), Zeus es va acostar a Europa ocult sota la forma d’un bou blanc.

Ovidi, inspirat per una copa de bon Falernum en els seus anys de bonança abans de ser desterrat, narra de forma fascinant el rapte de la princesa al llibre II de la Metamorfosi, que va acabar l’any 8 d.C:

“Es va atrevir també la princesa, sense saber a qui muntava, a seure sobre el llom del bou; llavors el déu, apartant-se poc a poc de la terra i de la sorra seca (…). S’espanta Europa i gira els ulls a la costa que, raptada, va deixant enrere, i amb la destra agafa una banya, recolza l’altra sobre el llom; tremoloses, les seves robes s’ondulen amb el vent “.

El rapte d’Europa, mosaic de l’s.II d.C procedent de Mèrida

La rondalla, contràriament a la naturalesa tràgica de gran part dels mites clàssics, té un dolç final, i la princesa es corona com a reina de Creta. El mite, al cap i a la fi, no és més que una eina per explicar la realitat i respon a la necessitat de respostes essencials per a una comunitat. I, és clar, el lector espavilat pot trobar-hi elements que ofereixin informació sobre la realitat del moment.

Europa es trasllada a Creta, és a dir, portada de la barbàrie al cor de la civilització. Potser per això, a gairebé totes les representacions de l’escena (de Rubens a Rembrandt passant per la psicodèlica escultura de Fernando Botero a Barajas), la princesa no mostra cap pànic, sinó cert confort, i la imprescindible mà agafant fèrriament la banya del flamant bou blanc, simbolitzant així la fortalesa de la civilització grega com a llum de tots els homes.

Picasso ho aboca en un traç simple, on el bou mostra la mateixa fermesa que l’animal mostrarà al Gernika, amb la mirada ferma i impassible davant de l’horror. Serà aquesta la mirada de la veritat i la civilització, que no es tiren enrere ni tan sols davant dels actes més atroços?

El rapte d’Europa, Picasso

I és que aquella va ser la gran dicotomia de l’antiguitat, tot i que, potser no fou tan territorial com ideològica: occident i orient.

Aquesta dicotomia trobarà el seu apogeu a les llegendàries guerres Mèdiques on s’enfrontaran els perses, havent ja sotmès tota la mediterrània occidental, contra els grecs. Un model d’imperi i de conquesta a sang contraposat amb una sèrie de ciutats estat de lliure associació. Un model d’imposició dogmàtica enfront d’un altre eminentment llibertari.

La victòria de les ciutats d’Atenes i Esparta tot i trobar-se en clara minoria numèrica respecte les hosts del rei Jerjes, propicià de dos segles de major lluminositat per a la humanitat. Allà es va gestar el que avui assumim (quin remei!) com a millor sistema de convivència entre éssers humans, la democràcia. Va donar a llum la filosofia, el pensament científic i tot el que es desprèn d’ell: medicina, ciències naturals, matemàtica…

En certa manera, Grècia, com a cor del mediterrani occidental, i la victòria d’atenesos i espartans, són l’únic motiu que ens diferencia en la manera d’entendre el món de la mirada asiàtica que tan exòtica ens sembla.

I és més, si considerem que en origen, és el poble fenici, qui estén inicialment la vinya per tota la conca mediterrània, és com a mínim considerable el fet que la nostra princesa simbolitzi el cep, arrancat de les mans d’orient, amb la seva naturalesa ascendent i caòtica, per a formar part del cor cultural dels pobles hel·lens, al quals Roma va agafar el relleu, fent-lo arribar fins a les zones de producció modernes de l’Europa del nord: Borgonya, Rhin, Champagne, el Danubi…

Recordem que, segons sabem, el poble fenici cultivava la vinya com a enfiladissa, subjectant-se en moltes ocasions a fruiters i oliveres. També el poble etrusc, una mica menys donat a viatges i aventures ho entenia d’aquesta manera. Alguns exemples arcaics poden trobar-se a Marche (Itàlia) per posar un exemple, on en algunes zones allunyades, la malvasia abraça els pomers buscant el cel.

Conducció etrusca (pròpia del llevant mediterrani)

És el món occidental qui “domestica” la vinya. Quan observem la bellesa dels braços esquerdats d’una vinya en alberello (o vas, o gobelet) podem entreveure l’herència que la europeïtzació de la planta simbolitza.

Potser podem agafar amb fermesa un dels braços dels encara existents ceps centenaris d’aquest país com si es tractés de la banya de Zeus, per a mantenir-nos fermes davant del que se’ns ve a sobre.

Vinya vella a l’Axarquía, Màlaga

Les dues Europes modernes

En tot això em trobo pensant mentre escolto amb poca sorpresa l’última però no menys dolorosa maniobra insolidària de l’Europa del nord en mig de l’epidèmia i l’ombra de la inevitable recessió.

Europa, sí.

La dicotomia que ens ocupava fa unes línies s’ha modificat als temps moderns. S’ha simplificat m’atreviria a dir. El Nord – Sud no amaga significats profunds en cap manera. Ni tat sols requereix d’eufemismes el despotisme de qui posseeix recursos, davant els que els requereixen.

I és que, de forma ancestral, per a l’ètica mediterrània, el deure social i l’oci preval molt per sobre del control financer i així es pot comprovar (encara que cada cop menys) amb joia als carrers de Trieste, de Màlaga o de Patras.

Però el poder obliga, i la rígida mà de l’estat capitalista voraç, s’oposa naturalment a compartir, a acollir per raons que no siguin exclusivament productives, a l’intercanvi, amb aquell que se suposa d’extracte bancari ridícul. Mirin avui, les costes de l’altra banda del mirall (des d’aquí, des de Barcelona), els ports des dels quals van partir els fenicis, Líban, Síria, la cridada desoïda d’una emigració forçada dels nostres germans de mar.

Clar que l’ètica escuece. Perquè encara que es menysprea de forma institucional l’humanisme empobridor que circula per les nostres venes de navegants que comparteixen cançons en deu mil llengües barrejades, gran part del gran símbol hel·lè, el Partenón, es troben al British Museum. El comte d’Elgin va segrestar a principis del s. XIX més del 30% de les mètopes del fris i una gran col·lecció d’escultures, i tot i que en moltes ocasions s’ha intentat forçar al parlament britànic a tornar-les, mai s’ha aconseguit.

De fet, una de les peticions (tot i no especificada de forma explícita) als documents del brexit, esmenta el seu retorn. Perquè l’ànima d’Europa, sap bé Europa que no pot quedar fora de les seves fronteres, encara que aquestes minvin.

El comte d’Elgin, Thomas Bruce, va morir 14 anys abans del fet que ens ocupa a continuació, i que és sens dubte, la joia de la corona d’un sistema que en pro del mercantilitzar-lo tot, va fer el mateix amb un altre de les arrels de la cultura mediterrània: el vi.

La mercantilització del gust

El 1855 es crea la classificació de Grands Crus de Bordeaux. Són la cristal·lització de l’evolució, en gran part, dels preus pagats pels vins a la capital britànica.

Per dir-ho d’una altra manera, la constatació signada i vinculant ad eternum, que valor i preu són el mateix. La darrera victòria del modus vivendi anglosaxó sobre l’ànima mediterrània és fer-nos assimilar que el preu del producte modifica el seu valor intrínsec.

És la mercantilització del gust, ja sigui en l’art, la música o el vi, que coincideix amb el gran apogeu del capitalisme reestructurant les escales de valors estètics.

I és que… el gust, el judici estètic, més que aquesta imatge de tòtem mental que ens individualitza com a individus, es desplaça amb el poder, i nosaltres, (és clar!) ballem amb ell.

Creiem per un segon aquell tòpic que una imatge val més que mil paraules, i observem, per exemple, l’Afrodita de Praxísteles, el millor representant de l’escultura clàssica respecte la dona de rostre pàl·lid i figura escarida de qualsevol obra centreeuropea, ja sigui de l’edat mitjana o s’acosti a l’època Victoriana, (amb l’excepció òbviament de la renaixença) on la bellesa rau en la fragilitat de la figura. El cànon de bellesa es mou des de les cuixes generoses (generós, anoteu el terme!) i la força i plenitud, a la cotilla que estreny la figura per fer-la més lleugera i estreta, al límit d’esquerdar-se a la mínima bufada. L’expressió última de bellesa s’ha traslladat de la feminitat mediterrània a la germànica.

Afrodita de Knidos, de Praxíteles.

Però allò autènticament curiós, és que aquest prisma també es va imposar a la iconografia del sud, els quals, tot i que segurament tindrien més dificultats per endossar l’endimoniada cotilla a les seves pobres i torturades dones, passen a representar-les amb una àuria blanquinosa. Tots els retrats de duquesses i comtesses castellanes i aragoneses, amb els mateixos trets del nord, de cop i volta, com si a Saragossa, Nàpols o Barcelona els hi donés la mateixa llum que a Flandes, miri vostè.

Les nostres preferències estètiques, és clar, es nodreixen d’allò que hem vist i valorat (per nosaltres, però per altres abans!) com a bell. Ningú és aliè als seus contemporanis. I allò que se’ns ha estat presentat com a susceptible de ser-ho, està subjecte al moment històric i al jou de la cultura dominant. Com de falsa és la il·lusió del que ens plau i ens desagrada, si creiem que aquesta és fruit únicament del nostre judici!

Si alguna cosa evoluciona a menor velocitat que la pintura és sens dubte l’agricultura i els béns que d’ella es desprenen. Així que, durant la major part de la història, podem assumir que els vins es mantenen fidels a la seva pròpia naturalesa, i no es modifiquen per adaptar-se a les tendències del mercat. Hi ha excepcions a això. Com l’ús del governo toscano per elaborar vins a la zona de Chianti més robustos, amb la finalitat de poder viatjar de manera més estable, però en general és senzillament aquest centre de poder nòmada qui modificarà les preferències, un pèndol que cobrirà de glòria certes vinyes per sotmetre-les al més complet oblit a posteriori.

Així es troben àmfores fenícies (de vins originaris entre l’actual Palestina i les costes del Líban) a la badia de Cadis, fruit de la seva hegemonia comercial a la mediterrània des del 1600 aC. escampant amb la seva perícia de grans navegants la majoria de varietats blanques que avui bevem (o les mares de totes elles).

Així mateix una àmfora de preuat Falerno del Massico (Campania) de la gloriosa collita del 121 aC (si confiem en el nas i el bon judici de Plini el Vell) va ser servit per a honrar certes conquestes de Juli Cèsar al 60 aC amb, ni més ni menys que 61 anys de maduresa!

De la mateixa manera Lluís XIV prendrà Borgonya per prescripció mèdica per a combatre la seva gota cap a les acaballes del segle XVII. A Masandra (Crimea) es construirà un imperi d’inigualable versatilitat enològica sota el caprici dels Tsars de Rússia a finals del segle XIX. La llista d’exemples és tan divertida com interminable.

Mosaic romà retratant la verema, Algèria

El model agrícola: el cultiu extensiu enfront/davant de la cultura promíscua.

Sabem bé que la velocitat en el canvi de tendències tendeix a augmentar de manera vertiginosa al s.XXI. D’alguna manera sotmetem l’agricultura al mateix cronòmetre que marca el canvi de moda a la passarel·la de desfilada, o a la diabòlica escalada tecnològica que ens empeny a rebutjar aparells electrònics dels quals la vida útil amb prou feines supera ja l’any.

La vinya, per se, difícilment pot ajustar-se a la velocitat dels nostres temps. És un animal de ritme tan constant i pausat com el mar que la va portar a occident.

Esperem anticipar-nos al canvi de mercat i acabem comprometent l’ADN dels nostres pobles per nodrir una demanda de cabernet fosc al 15% que demà serà de gamay plantat a Alacant. En el fons, aquesta visió des de la cúspide del gratacels a Brussel·les és l’arrel que, des de la més profunda visió numèrica i sense ànim sincer de genocidi genètic, la Unió Europea hagi finançat durant dècades la més demolidora onada d’aniquilació sistemàtica de vinyes històriques a Itàlia, Grècia, Portugal, el sud de França, i notablement a Espanya des de la fil·loxera. Aquest és el fruit de la demonització del “mercat negre” que suposaven els milers de petits propietaris de vinya al qual es va amenaçar amb multes desorbitades si no arrencaven.

L’ànim regulador que abasta tots els aspectes de la vida pública troba un mal encaix en la cultura promíscua, un terme que troba el seu origen en els temps de Lorenzo de Medici, però que en la pràctica és consubstancial al desenvolupament mediterrani. La cultura promíscua és l’extensió de la saviesa agronòmica d’un territori. Es tracta d’allò que veiem avui com una solució sostenible, el cultiu múltiple de cereals, hortalisses, vinya i oliveres al costat de la criança d’animals de granja, sabent que els desitjos del clima bé poden privar-nos de la totalitat de qualsevol d’ells i deixar-nos sense collita. Això la situa a les antípodes de la visió capitalista del monocultiu, on en l’especialització radica la clau per disminuir costos i augmentar d’aquesta manera el benefici al final de l’exercici.

Un petit apunt al respecte: sense policultiu no hi ha biodinàmica possible, per molts segells que afegim a l’etiqueta.

No m’estendré en la tasca d’explicar detalladament el que el monocultiu representa per a un territori, ja que és sens dubte de coneixement públic que aquest ha estat des de la industrialització, el motiu de que l’aplicació de productes de síntesi hagi tingut tant d’èxit durant la segona meitat de la s XX. Un sol cultiu significa la modificació inherent de la diversitat d’un mitjà, amb la conseqüent aparició de plagues que tot i que ja existien de forma endèmica en un territori es trobaven autoregulades per l’equilibri natural de l’entorn. A això li podem sumar la pèrdua del coneixement agrari popular, la mecanització incessant del camp, un sector agrari que no arriba a l’1% de la població i la consegüent necessitat de l’aplicació de transgènics que tant demonitzem, i que tan diàriament consumim.

A Montalcino cohabiten vinya, cereal, oliveres i fins fa ben poc, tabac.

Estil i crítica als temps del gran mercat.

“Ningú neix dotat d’un gust infal·lible, ningú ho adquireix sobtadament a l’arribar a la pubertat, o més tard. La persona d’experiència limitada està sempre exposada a deixar-se enganyar per la falsificació o per l’article adulterat; i així veiem generació rere generació de lectors novells enganyar-se amb el fictici i adulterat de la seva pròpia època, preferint fins i tot, per ser més fàcilment assimilable, al producte genuí.”

La cita és d’un meravellós llibre del poeta T.S Eliot sobre la funció de la crítica poètica, encara que bé podem estendre-la a qualsevol camp artístic susceptible de ser jutjat des de l’estètica, on sens dubte podem incloure el món del vi.

Deia aquell, que els mediterranis hem perdut el primer lloc del pòdium en tot excepte en la literatura.

Potser hauríem recolzar-nos en ella per aconseguir una comprensió dels vins mediterranis que els jutgés des d’una òptica menys anglosaxona. I és que la quasi absoluta manca de crítica seriosa i lletrada en països com Espanya resulta, si més no, incomprensible. De plomes n’hi ha, comptades i sovint massa allunyades de les institucions com per fer concessions i aconseguir una veu de més pes. Especialment quan són realment brillants, amb l’aspecte crític que l’escriptura noble comporta.

La crítica enològica té avui una absoluta transparència: fem crítica per influir en el consumidor. D’aquesta manera es jutja el vi en base al seu possible mercat, cosa que no ens diu necessàriament res del vi en qüestió, perquè el subjecte de la crítica és en el fons el comprador. Publicacions com Porthos, a Itàlia, de caràcter independent i d’altíssim nivell cultural, sense enllaç directe amb el mercat, semblen destinades a la desaparició.

La crítica pel valor de mer judici estètic pràcticament ha desaparegut del mapa. Ja no ens queden “Luigi Veronellis”, encarnant l’humanista que jutja de forma multidisciplinar, un sol home amb moltes lents i grans principis.

La comunitat europea -en la qual havíem posat l’esperança- ha dictat regles subtils i falsament higièniques per treure del joc, a favor de la indústria, les conserves, salses, formatges i embotits, elaborats de forma artesanal, sense cap risc real durant mil·lennis. (Luigi Veronelli)

I és que es miri com es miri, des de l’òptica de les tendències al timó des dels anys 80, els nostres vins sempre perden.

Si abans de la revolució enològica de Bordeaux, que s’estén a partir de finals dels 70 cap a tot el món, els nostres vins eren rudes i mancats de tècnica, a finals dels 90 només interessaven aquells que havien adoptat la fórmula d’èxit Parker, la decadència del qual per cert, probablement a causa d’una despersonalització de la marca, podem celebrar.

Avui Parker ja no és Parker. És una amalgama de punts de vista absolutament divergents sobre cada territori. En el nostre cas, hem tingut la immensa sort de comptar amb algú que coneix el territori fil per randa i veu l’avantguarda (i el tradicionalisme, o no convergeixen en moltes ocasions?) a llegües. D’altres no han tingut tanta sort…

Maduresa i immaduresa

De la mateixa manera que el cànon de bellesa tendeix a prescindir de les línies sinuoses en les representacions humanes, així se’ns presenta l’alcohol, la maduresa i la voluptuositat avui: com el més gran dels pecats a la nostra copa. Àcid, atapeït, estirat, cruixent són els adjectius més escoltats pels que ens vam guanyar el pa escoltant i destapant (crec sincerament no haver confós l’ordre).

Què retorçat mecanisme mental entén la meravellosa generositat d’un fruit madur com un excés barroc i trampa mortal excedeix els límits de la meva intel·ligència. Potser l’excés d’abundància ens porta al rebuig de la voluptuositat? Vet aquí el triomf darrer de l’apol·lini davant lo dionisíac, el just excés de desmesura.

Perquè molt, i en paraules molt ben embastades, s’ha escrit sobre el Gevrey Chambertin, per posar un bon exemple. Quan fa ja gairebé dotze anys, em vaig submergir en la cultura del vi gal, mai vaig deixar de sentir fascinació per les notes de tast d’alt valor literari, on l’argot entenia “le fruit croquant” o la “noblesse du jus” com a un símbol inequívoc de noblesa en un vi. Perquè els adjectius, varien de funció segons l’òptica.

I quan l’òptica és la d’un arxiconegut crític adepte a Boredeaux i Bourgogne que destapa un Hermitage per variar, i una mica de la Saar quan se li desperta la gana exòtica, un negre de Nemea, o de Jumilla amb 0’8 d’acidesa volàtil és una obra com a mínim diabòlica.

Assimilar les mateixes tècniques vitivinícoles i enològiques per a Saint Emilion i Felanitx, buscant així una millora en el propi producte a través d’un maquillatge groller i una transformació profunda de les seves pròpies bondats (aviat assimilades com a objectius a batre) va ser, és, i sempre serà, un fracàs estrepitós. Potser avui ho comencem a veure de manera clara, però recordem que no fa molt que el cel es va enfosquir amb tant flying winemaker donant tombs.

Perquè no podem llegir els dos vins des dels mateixos paràmetres analítics ni des del dogma de la latitud. I recordem, en paraules del meravellós escriptor J. Norwich, que el mediterrani comença amb la primera olivera al nord i acaba amb l’última palmera al sud.

Gotims de Zibbibo a Pantelleria, a escassos quilòmetres de Tunis.

Cap a una sommelieria mediterrània

Fem doncs un exercici d’imaginació i de creativitat enriquidor, posar de nou la mirada a la mediterraneïtat adjectivant allò que és inherent als nostres vins.

Humilment, i després d’haver intentat saciar durant una dècada les goles de bevedors de totes procedències, i haver après infinitament de totes elles, puc corroborar que a força d’enginy i investigació, un pot construir un univers complet i satisfactori per a qualsevol bevedor fi sense sobrepassar el paral·lel 45, creuant més o menys per sobre del Rhône sud.

Així ho experimento a l’Alkimia, la meva actual segona casa avui, on veient com algú acaba una picada amb els interiors d’un conill i fruits secs, no puc sinó somriure i pensar que no hi pot haver seu millor per defensar aquesta causa.

I llavors és clar, somio. Somio amb l’aridesa d’un Châteauneuf i la seva distintiva aroma de pedra sorrenca. La fermesa d’una Xinomavro, fibrosa, rugosa en el seu tacte vegetal. El bouquet metàl·lic d’una cariñena de Porrera, i la suculència interminable d’una monastrel alacantina. Somio amb les mil facetes de l’espígol salvatge i el romaní tan sovint englobats en un trist “bajo monte”. La foscor suggeridora del buquet d’un Brunello madur, i la sapidesa salada i refrescant d’un vi de Macharnudo. Sense oblidar el fumat in crescendo amb els anys de captiveri en ampolla d’un gran Fiano d’Avellino, la sensual aroma d’acàcia i taronja amarga d’un moscatell de Samos i el fonoll, més o menys anisat, segons es trobi un passejant per Sant Sadurní envoltat de Xarel·lo, o per Ancona, a les Marques amb un bon Verdicchio a la copa.

I és que, a nivell estilístic, el mediterrani demostra com ningú una versatilitat que desestabilitza el principiant xerraire que ha interioritzat el seu curset sobre vins del món per proclamar-ho als quatre vents. La latitud, al mare nostrum pot portar de cap al tastador més experimentat.

Busqueu la violenta sensació de mineralitat racial al costat d’una trama àcida a l’altura del més gran dels Chablis? Inspeccioneu Santorini, busqueu en pobles com Imerovigli o Pyrgos per a una experiència transcendental i un forat a les genives.

Un equivalent Piemontès? Endinseu-vos en la tanicitat granulosa d’un Taurasi, o Aglianico del Vulture, per envoltar-vos de quitrà i rosa marcida, com si d’un Cannubi es tractés.

La màgica sensació del plaer eteri, del plaer sense pes, la trobareu a la nostra garnacha d’obaga, o escalant en virtut de paisatges abruptes.

Sense oblidar que la criança sota vel és sens dubte mediterrània. Els que avui descobreixen Jerez i Jura, obliden la Vernaccia di Oristano Sarda, o els vins de Zákinthos, per esmentar alguns exemples.

El skin contact, l’orange, no és sinó la forma mediterrània d’envellir vins que, no podent ser suportatsper l’acidesa, ho fan per la mòrbida estructura del contacte amb les pells. Al Friuli, sí, però a Gandesa i a Marsella (i mil punts més!) també històricament.

I a tots aquells que avorreixen la fusta nova (no és el meu cas quan el seu ús exalça el conjunt, com tantes vegades passa amb la pinot noir), com si els nassos dels quals heretessin el món vínic, recordin que l’ús de fusta nova no és més que una eina necessària per a dotar vins amb mancances tàctils i de vegades fer desitjable una manca de maduresa que rarament trobaran sota el sol de Palerm o Còrdova.

Assyrtiko, a porp de Akrotiri, al sud de Santorini

Terroir & Talent, cavall guanyador

Cal no perdre de vista que el nostre mercat del vi avui es troba recolzat principalment per aquells noms històrics que avui s’agafen a una paraula: “terroir”, per diferenciar-se de la resta de mortals sense llinatge.

Però que no ens encegui la manca de perspectiva històrica, dels tres elements que componen el terroir, terra, cel i home, l’únic canviant a curt termini, és sens dubte aquest últim. I si així és, perquè l’emplaçament és immutable, llavors gaudim com a mediterranis dels més antics terroirs del món del vi. Es pot encara llegir als murs de Pompeia allò de: “Per una moneda beuràs vi, per tres, el millor. Per sis monedes beuràs Falerno.” El Musigny del món antic, el primer vi cèlebre internacionalment es troba a la Campania (avui) italiana.

Hem pogut llegir en aquest mateix blog, un meravellós exemple de defensa mediterrània, “El despertar dels vins del Sol” per Alberto Redrado. I com a prescriptors, és la nostra funció interpretar des d’un prisma propi. El sommelier, i és la meva opinió sincera, hauria d’aspirar a teixir un discurs propi, una narració única que ens fascini de tal manera, que els vins i les paraules ressonin en nosaltres en la distància.

I a més, perquè no dir-ho, el talent floreix i madura en tot l’arc, des del Líban amb Maher de Domaine Sept a la Bekaa explorant de forma natural i brillant les varietats pròpies del llevant mediterrani, fins a la màgia de Yannis Economou a Creta i els seus vins de criances eternes a mig camí d’Egipte. Vassaltis ens ofereix un Santorini que mai haguéssim somiat. Grècia serà el pròxim gran país d’Europa en despertar de la seva llarga letargia.

Stella di Campalto ens ensenya que no tot estava escrit en Montalcino després de la mort de Gianfranco Soldera. El Chianti es reordena, torna a la seva grandesa amb els vins de Michele Braganti a Monteraponi.

La nova generació prioratina brilla amb llum pròpia i ens ofereix fins i tot blancs nus, de nucli càlid i línies ferms com els vins de René Jr.

Jerez reneix de les seves cendres. Els vins rancis salten de nou a les ampolles des del seu oblit fosc. Eslovènia (i l’Ístria sencera, i Geòrgia!) se’ns posen de moda.

De cop i volta el Rhône no és només l’Hermitage, i comencem a veure la joia en els vells Châteauneuf du Pape. Els blancs de Simone apareixen en els trofeus de tants caçadors d’ampolles. Eloi Cedó, amb el seu Château Paquita mallorquí ens reemplaça el Beaujolais a taula, i absurdament tornem a mirar-nos als ulls amb una familiaritat que mai va deixar de ser-hi.

Si en alguna cosa som els primers és en literatura deia aquell, i la truita ens pesa massa per donar-li la volta. Però deixin-me somiar. També en això som els primers.

Els hi diu algú que va néixer al mediterrani.

Bernat Vilarrubla
Descobreix el vi a casa seva, a la Noguera i amb 18 anys marxa cap a la Vall de la Loire on, amb les seves pròpies paraules “m’atrapa la cultura del vi a tal punt que ja no en sortiré”. Va cursar sumilleria a la URV i va treballar a Monvínic (Barcelona). Posteriorment va exercir com a Head Sommelier de Martin Berasategui i Ritz Carlton a Canàries. Va passar uns anys al País Basc, com a Head Sommelier d’Azurmendi (Bizkaia). Va ser “Millor Sommelier d’Euskadi 2019” i va obtenir també el Certified de la Court of Master Sommeliers. Actualment divideix el seu temps entre l’Alkimia i assessoria a cellers, a més de treballar de forma pausada però constant en un projecte propi de viticultura. En les seves hores mortes, es declara amant de la literatura.

Hits: 116

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *