El plaer del vi

Per Didier Belondrade

Podria començar amb “Hi havia una vegada” o per la frase de Lamartine ” L’èxit és aconseguir als 50 anys els seus somnis de joventut”.

Sempre vaig somiar des de la infància i continuo avui dia, potser perquè sempre he buscat el plaer de la meva feina i continuo fent-ho amb el meu vi.

En parlar sobre el vi, la majoria de gent utilitza el terme d’épicurien. Crec que en el meu cas la paraula “sibarita” és més convenient perquè mai he estat partidari de l’abstinència per així tenir el plaer de gaudir. M’agraden molt més els qualificatius de delicat, goig, sensual, voluptuós propis dels sibarites i perfectament adaptables al vi que és, sens dubte, l’únic aliment que descrivim utilitzant paraules pròpies del gènere humà. Es pot dir d’un vi que té cos, carn, “de la jambe”, que té llàgrimes, que és jove, madur o vell, ple, discret, elegant o equilibrat. Pot ser també llaminer, agradable, viu o rústic com ric o tranquil.

2015_Assemblage_Añada 2014_Lotes (10)

Però tornem al principi, què és el plaer?

“Les causes i efectes”
En el meu cas, la causa o causes són el meu amor per Espanya, per aquesta terra de contrastos de sol i ombra, de sequera i fred, de silenci i soroll, de passió i de tranquil·litat, per aquesta terra mística i pagana alhora.

Tot això és en gran part degut al que va ser el meu professor de castellà, Joaquín Ruiz, fill d’immigrants republicans qui porta amb ell el dolor del desarrelament.

Ens va parlar de la Dama d’Elx , de les navalles d’Albacete, de les campanes de Covadonga, de les coves d’Atapuerca, de la Universitat de Salamanca, de La Casa de las Conchas, de Miguel de Unamuno i Lazarillo de Tormes, així com de la poesia de García Lorca, la música d’Albéniz o Falla, de les pintures de Velázquez i el Greco, de Toledo i el seu Alcázar, ens animava a cantar “La Fonseca”, a cridar al serè, a veure la llum dels carrers de Madrid i l’ambient que es respirava al Café Gijón, el Café de Oriente , els toros de Sevilla o la Maestranza . Les seves conferències eren un plaer.

Així que avui quan un periodista em pregunta: “Per què un francès ve a elaborar vi a Espanya?”. Sempre li responc amb: “He vingut a Espanya per fer vi o faig vi per viure a Espanya?”.

La resposta és clara i puc dir que l’efecte del meu plaer és elaborar un producte magnífic en un lloc on tinc el plaer de viure.

PaisajesBelondrade

El plaer del vi està en l’estètica i la màgia dels paisatges i en els llocs on s’elabora, està en la poesia del llenguatge que l’acompanya. Com no sentir plaer parlant de notes florals, de cítrics en nas, de rosa o llimona, de gessamí, mango, fruites exòtiques i de flors d’acàcia en descriure un vi blanc, o quan la definició d’un vi negre va acompanyada de fruits vermells, de cassis en nas, de groselles, de violetes, de pebre, de notes de sotabosc, i on per qualificar qualsevol defecte es parla de cuir, suor de cavall o animal de caça en nas?

Totes aquestes paraules apel·len a la nostra memòria sensorial (la famosa Magdalena de Proust). El plaer del vi està en el gust, l’olfacte, la vista, en l’oïda quan se serveix en una copa delicada que tindrem el plaer de tocar.

El vi és també el plaer de conèixer el descobriment dels altres, el plaer de compartir-lo, de ser lloat o criticat, de ser prohibit o desitjat.

El vi és el plaer d’acompanyar les tertúlies després dels partits del Reial Madrid o el Barça o les tardes de José Tomás o dels bous de Victorino Martín.

Però potser el meu major plaer és el d’interpretar cada any, en les paraules de Colette, el llenguatge d’una terra i un clima. És també acompanyar les alegries, èxits, celebracions i reunions dels meus companys que, sense saber-ho, em donen el plaer de triar el meu vi per celebrar-los.

Podria dir que el plaer del vi és inesgotable perquè és com un llarg viatge, el vam triar, el vam gaudir, el recordem i com no podem creure en el plaer de l’eternitat llegint aquesta frase de Víctor Hugo: “Déu només va fer l’aigua, però l’home va fer el vi”.

QUIN PLAER!

Didier Belondrade
La història de BELONDRADE és la història del seu fundador Didier Belondrade. I de com una copa de verdejo que va tastar en un viatge a Espanya a principis dels noranta, canvià la seva vida. El descobriment del vi, el portà a la recerca del lloc d’on provenia i es va trobar amb el vast paisatge castellà, amb unes condicions climàtiques excepcionals i un terrer de còdols. Didier va saber de seguida que aquests dos descobriments anaven a transformar la seva existència per sempre. Havia trobat el seu lloc al món. Així que, aquest executiu francès, nascut prop de Toulose, va decidir deixar la seva feina a Air France i embarcar-se en la gran aventura de la seva vida: convertir-se en bodeguer a Espanya. L’any 1994 va suposar un any important per a la DO Rueda. En aquest ja llunyà any, un nouvingut a Nava del Rey (Valladolid), un francès, anava a canviar per sempre el panorama dels blancs espanyols amb BELONDRADE Y LURTON: un verdejo fermentat i criat en bóta sobre les seves mares, elegant, integrat, untuós i que expressa la complexitat que li aporten les diferents parcel·les de les que s’obté el raïm. Perquè, com diu Didier: “El vi és el llenguatge de la terra i el reflex d’un clima, l’home és només l’intèrpret”. L’aposta de Didier Belondrade era arriscada, el seu vi no tenia res a veure amb els típics Rueda que es feien fins aquell moment, però el vi que ell volia fer era el reflex de la seva filosofia, de la seva visió personal i, per tant, el risc estava més que justificat. Aquesta filosofia es basa en una breu sèrie de normes, senzilles però innegociables: respecte per la natura; treball raonat a la vinya; acurada selecció del raïm, per tractar-la després amb cura; desenvolupament de les propis llevats del raïm i criança de gairebé un any del vi en bóta i, com a mínim, cinc mesos en ampolla.

Hits: 2

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *