El vi de la vida

Per Xavier Graset

La vida m’ha ensenyat que el vi hi va associat, com l’aire que respirem. El pare recitava uns versos populars, una rima d’aquestes per dir en una festa, en un casament. El recordo, jo de ben petit, i ell aixecat enmig d’un menjador amb la copa enlaire dient allò de: “La copa és prou ampla, bevem-hi tots dos, tots dosets alhora que serà millor. Bevem el vi de la vida, el vi de l’amor, ta boca i la meva s’uniran en un bes. La copa és prou ampla bevem-hi tots dos!”. Em deu fallar la memòria perquè quan jo l’he rellevat en la declamació, he d’acabar dient que els que beguin siguin tres per arrodonir la rima.

Sigui com sigui, tot i que hi ha molts poetes que s’han abocat a la vinya i a la copa com a font d’inspiració, em sembla que aquesta associació de cultura popular, de festa i vi remarca un dels aspectes que sempre han anat lligats.

És clar que el vi també és un aliment, fins i tot és cuina, perquè hi ha una elaboració, una transformació, però també és cultura, també és plaer, també és festa. I també hauria de seguir sent quotidianitat.

Aquest és potser un altre dels canvis que han afectat la relació entre les nostres vides de diari, i el vi.

Entre els gestos quotidians, aquells que no es veuen alterats ni per un desamor, ni per unes eleccions, hi ha el de parar taula. Posar les estovalles, els tovallons, els coberts, plats i gots, l’aigua i el vi. Tornant a la infantesa, el porró tenia sempre una presència vital en aquella taula familiar.

Possiblement, els nostres pares i avis tenien unes feines més físiques, vinculades al camp en molts casos, i les cases no estaven tan ben escalfades a l’hivern com ara, però el vi, sovint comprat a doll a la cooperativa del meu poble (Vila-seca) presidia les taules al costat del pa i de l’aigua.

Els canvis laborals, sociològics, de ritmes diaris, les noves feines, les dietes han acabat arraconant el vi, i també moltes vegades el pa. Aquell consum, presència i conformació d’hàbits han canviat. Qui ens havia de dir que a les llars mediterrànies, hi hauria soja i wasabi per acompanyar menjar japonès, o que hi entrarien burritos i tortitas mexicanes, o els ceviches peruans, per esmentar tres exemples.

Doncs si això ha passat amb el menjar, què no ha passat amb el vi,  que sovint només es consumeix el cap de setmana o com a motiu de festa. De nou la celebració.

Per a mi que m’agrada recuperar en certa manera el calendari vital, que també es va modificant amb el canvi climàtic, el vi és un centre de gravetat on miro d’agafar-me. Poder veure l’evolució del raïm al cep, a la vinya, veure el canvi de color amb la maduració, em segueix seduint, més que no pas la voracitat del Twitter i la cascada d’informacions vertiginoses. Per això, de la mateixa manera, recuperar el vi a taula els dies de cada dia vull que m’ajudi a recuperar un batec vital que em fa sentir feliç. Em retorna les parets del menjador i els quadres de les estovalles que parava de petit.

I mirar de no demonitzar-lo més. Una demonització que acaba obrint les portes i els mercats a d’altres begudes i refrescos que no suposen cap benefici per la nostra salut.

M’encanta que m’expliquin deu mil vegades el procés d’elaboració cada vegada que visito un celler nou. Gairebé com si fos un conte a la vora del foc. M’encanta veure els tractors i remolcs carregats i arribant al celler. I tastar un most, i tastar-lo evolucionat, i veure els dipòsits on passa el vi abans d’anar a la bóta, i abans d’anar a l’ampolla.

Fer tot aquest recorregut, també és la vida. També és un recorregut vital, que acaba a la copa, acaba a taula, acaba al nostre paladar. I al voltant del vi sempre hi haurà modes i tendències, com la que arriba d’Amèrica, la dels vins blaus. Potser és una manera de dir-nos que ja no tenim olfacte, que no tenim nas, i que el reclam visual té més força. De la mateixa manera que ja no mengem picant (tret que sigui de cuines “exòtiques”), ni freixures, ni coses massa dures.

Per això crec que hem de fer bandera d’aquest vi quotidià, a taula, de presència diària, que no exclou és clar, la de la festa, la de la celebració. Perquè a la vida hi ha de tot, coses de mal rosegar i pastissos. Bevem el vi de la vida, el vi de l’amor!

 

 

Xavier Graset
Periodista i home de ràdio i televisió, llicenciat a CCI per la UAB, dirigeix i presenta al Canal 324TV3 el programa d’actualitat política amb tertúlia i entrevistes, Més324. També dirigeix la tertúlia diària d’actualitat L’Oracle (de 15 a 16h), que fou premi RAC al millor programa de ràdio 2009. Ha rebut també el Premi Proteus 2014 per Líquids, el programa d’estiu de L’Oracle. A Catalunya Ràdio ha dirigit i realitzat els programes El món s’acaba, Tot Gira i De 4 a 7. Ha estat durant set anys corresponsal a Madrid i subdirector a El matí de Catalunya Ràdio. A TV3, també ha presentat 12 punts i Artèria 33, ha col·laborat a Sense Títol i a El Club, S-avis, Com som. A la Red de TV, Situacions extraordinàries i Etiqueta Negra. Ha col·laborat a premsa escrita a El Pont de Fusta, Catalunya Sud, El Periódico, Metro, El Temps i, actualment, a El Punt Avui, Nació Digital, Revista de Reus y Diari de Tarragona. El seu últim llibre és Bon vent (Cossetània).
També té un llarg recorregut com actor de teatre, amb La Tramoia de Vila-seca, amb la que ha representant La cantant calba, Tafalitats, Aigües encantades, La dama del mar, Així és si us ho sembla, L’esquella de la Torratxa… Ha participat en el muntatge El mort del CAER, i sota la direcció de Francisco Cerro ha interpretat Sobre danys del tabac i les ostres d’Anton Txèkhov, representat al Teatre Lliure i a la Sala Villarroel de BCN, i Novel·la en nou cartes de Fiodor Dostoievski. Ha col·laborat com a rapsoda amb l’Orquesta Camera Musicae, i amb Eszena. Ha participat a la representació popular d’El rescat de Sant Esteve i, anualment, als Pastorets de Folch i Torres de Vila-seca. Presenta el cicle Converses amb els artistes del Festival Grec de Barcelona i col·loquis postfunció del Teatre Lliure, i ha estat membre de la comissió artística del teatre Bartrina de Reus. Els vincles amb el vi passen per la copa i l’ampolla. De petit havia veremat, ja que el seu pare era pagès abans de dedicar-se al sector turístic a la Costa Daurada. I encara conserva quatre ceps de moscatell a Pratdip (Baix Camp). Té amics al sector, bodeguers de gairebé totes les denominacions d’origen de Catalunya.  A casa tenien vi a bótes i encara recorda el Lluquet de sofre que cremava per evitar l’oxigen a la bóta. Del porró ha passat a l’ampolla, y ha pogut tastar des d’un Astralis, a un Vega Sicilia del 1965, o un Clos Mogador de les primeres anyades, per citar tres. Al Bar del Diego a Madrid hi ha un còctel que porta el seu nom.

Hits: 116

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *