El vi i la identitat

Per Oriol Pérez de Tudela

La identitat és un substantiu pesat, al qual alguns s’hi refereixen amb dolor, perquè senten la pressió que representa, i altres l’invoquen com l’encarnació d’allò sagrat.

Vázquez Montalbán va dir que “el país que desconeix els seus vins té problemes d’identitat”. I ho va dir en una terra que estava enfeinada en la recerca d’arrels alhora que intentava consolidar un corpus simbòlic fort i robust per vendre’l a l’exterior, però també per a consum intern. Montalbán va cridar l’atenció sobre un aspecte de la identitat que estava desatès perquè era poc folklòric, i potser resultava quelcom més ocult i subtil, poc apte per consumir com si fos un “souvenir”

El vi estava entre nosaltres des de la nit dels temps i deixant de banda algunes referències geogràfiques genèriques, ens mancava el coneixement mínim exigible per a una pertinent classificació de terrers, varietats i vins. Col·lectivament sabíem de llocs que acreditaven tradició i poca cosa més. Estàvem endarreridíssims i la vocació i la intenció les identificaríem amb l’adopció de l’esquema francès, clàssic i exitós per altra banda. Consistia en un estil de criances i −molt important− unes varietats de referència que haurien de portar-nos vers l’homologació. Fou l’època de la cabernet, la merlot i la chardonnay: sense elles era impossible presentar-se enlloc… Vam aprendre moltes coses. Els enòlegs i bodeguers els primers, que per la seva capacitació van introduir aquell progrés de l’època. Els seguiren els agricultors, que plantaren aquestes varietats de reconeixement internacional, i els Consells Reguladors les incorporaren en els seus catàlegs amb la categoria de “millorants”, en clara al·lusió a la limitació de la matèria vegetal autòctona. I els seguiren els consumidors, que volgueren aprendre i incorporar al seu bagatge aquests vins que gaudien de consideració.

Les dues circumstàncies van coincidir en el temps: va triomfar la imatge internacional del triumvirat vegetal francès (negant i simplificant l’enorme catàleg que la mateixa França podia oferir en aquest sentit), i nosaltres estàvem debatent-nos entre la nostra necessitat d’incorporació i homologació global, modernitzant-nos social i econòmicament, i la recerca d’identitats múltiples amb les que seguir afirmant-nos.

Encara que, en aquest debat, entre allò cosmopolita y allò tradicional, el vi estava lluny, potser per la seva dimensió comercial, que li feia albirar oportunitats a través de la imitació de tot el que fos francès. I fou en aquest punt que Montalbán esdevingué pertinent. Perquè assenyalava un desconeixement d’allò local que ens incapacitava per a l’amor, segons la vella idea occidental de l’auto-coneixement que Plató ens ensenyà amb el mite de la caverna. Ens estàvem modernitzant, perquè estàvem endarrerits i n’havíem pres consciència. El vi era, inicialment,  un producte de cotització dels mercats del sector primari, i en allò simbòlic estàvem immersos en una batalla folklòrica superficial. I aquest desvetllament cultural i social, econòmic i polític, es donava, a més, en un entorn general de globalització. Els temps semblaven apuntar vers un (feliç?) final de la història (en paraules de F. Fukuyama) que s’explica com a conseqüència de la caiguda del mur de Berlín i del final de la Guerra Freda. El model occidental havia triomfat i tenia unes regles que, en termes de vi, tenien França com a epicentre, des d’on s’irradiaven arreu, amb la benedicció dels mercats i amb els USA com a principal valedor.

Mondovino, el documental estrenat al Festival de Cannes de 2004, representa un curt-circuit en aquest camí traçat des dels anys 90 (en el cas d’Espanya ens estàvem presentant al món). Michel Roland, el gran enòleg global, imitat arreu, màxim representant d’una recepta triomfal que recollia èxits en el marcats, va tenir una resposta de la tradició. Alguns bodeguers europeus s’atreviren a discutir el sentit de l’hegemonia que representava i obriren de nou el debat. La promesa del final de la història era, en realitat, un atemptat a la diversitat i a la vida en última instància. I les forces s’invertiren per la inèrcia d’un moviment pendular. Des de França mateix començaren a sonar campanes de la singularitat d’allò local. I van créixer els moviments anti-globalització, que es van fer escoltar de manera violenta en una reunió del G-8 a Gènova, i i va créixer la consciència biològica per fer front al desenvolupament i als interessos de la indústria agro-química, que amenaçava la continuïtat de la diversitat genètica… Perquè l’orgull hegemònic que Mondovino va captar

en M. Roland va impulsar una resposta de les pàtries víniques que Montalbán enyorava entre nosaltres. Hi ha un bodeguer italià, gran, que potser expressa millor que ningú aquest esperit del documental, perquè darrere d’un somriure tràgic, sostingut per la seva decisió de continuar fent vi sense finalitats comercials, es converteix en una garantia antropològica de la diversitat a través dels seus vins típics, que obeeixen a la tradició i, fonamentalment, a un lloc determinat i a les seves circumstàncies.

Quan Joan Miró anava pel món amb una garrofa a la butxaca portava al damunt una connexió amb la seva masia mediterrània de Montroig del Camp (s’acaba d’obrir al públic com a casa museu de l’artista). El seu univers creatiu, singularíssim, interpretat des de tots els punts de vista per al seva capacitat de suggestió, ens parla d’una dimensió d’allò local absolutament autèntica, anti-folklòrica, d’una radical radicalitat, imprescindible per la comprensió del conjunt, que habitualment vinculem a allò global i que en el cas de Miró gairebé podríem connectar amb allò cosmològic i celestial, encara que amb mirada oníricament neta i virginal…

Ara, quan tots estem en això, en el descobriment de la singularitat d’allò local, rastrejant les varietats autòctones primer, però també en aquelles vinyes que fonamentalment són encarnacions del temps −i de la garantia de l’equilibri−, quan viatgem vers l’abisme de la naturalitat, flexibilitzant els paràmetres del vi, ara que necessitem anar més enllà del vi bo (era un repte de maduresa que hem assolit), quan aquell equilibri que un llegat anònim ens ha brindat ens descobreix geografies alegres i ens ajuda a construir paisatges on només hi havia topografia, quan la feina amb les plantes −i amb el raïm al celler− ens descobreix oportunitats úniques, vinculant vins amb llocs concrets, revelant missatges botànics mai explicitats, ampliant la paleta cromàtica com si d’un impressionisme puntillista es tractés, hem de recordar Montalbán, que ens ho va advertir, que ens havíem d’allunyar de les pàtries folklòriques de cartró i atendre al coneixement precís de la geografia, per buscar plaer i comprensió. I un graó més amunt quan comencem a gaudir de la subtilesa i del matís de cada detall ens amb trobem Miró que, com un misantrop, ens indicava el camí en el que, allunyant-se de les banderes, va aconseguir veure la meravella del món amb els seus propis ulls.

El somriure del bodeguer italià de Mondovino que rebutjava radicalment l’oferta de la globalització homogènia, és antropològic, és l’efecte feliç que el vi transmet a tot aquell que s’acosta a la terra des d’aquesta perspectiva que ens insinuà Miró i de la qual parlava Montalbán, que és biològica i climàtica, geogràfica; i que és humana i cultural.

Oriol Pérez de Tudela
Dels múltiples significats del vi, els que interessen l’Oriol Pérez de Tudela són els de la geografia, entesa des del punt de vista físic i humà. Com a comerciant, impulsa des de fa 12 anys una marca, perquè el vi torni a la taula de cada dia: vins amb identitat i tipicitat per al consum quotidià. EL VI A PUNT posa el territori de la Terra Alta i el Montsant a l’abast, en un bag in box. Com a productor, conjuntament amb la seva família, ha posat en marxa un projecte de recuperació de vinyes velles de les quals obté vins expressius, de fort caràcter, marcats per l’edat de la vinya, per una viticultura artesanal i feliç, i per la recerca de la identitat varietal i regional. Això ho fa a Vilabella, a la vall del riu Gaià, a Tarragona. I sobretot a base de macabeus i xarel·los. Ha participat i impulsat projectes culturals, per discutir sobre els efectes del vi sobre el territori, així com de sociologia.

Hits: 27

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *