Elaborar vi és un acte artístic?

Hervé Bizeul

Podem comparar el treball de l’enòleg al d’un pintor, d’un escultor, d’un poeta?
La pregunta sembla interessant. Fa poques setmanes, llegint un bon thriller d’Elizabeth Georges que es desenvolupa en l’ambient de la pintura, em va cridar l’atenció un capítol que descriu increïblement bé l’itinerari, les alegries i les penes d’un pintor. De paràgraf en paràgraf, he trobat que algunes inquietuds, motivacions i expectatives de l’artista –descrites amb gran detall– mostren sorprenents similituds amb les meves petites angoixes diàries de vigneron.

En transcric alguns fragments, amb comentaris.
Els extractes citats són d’Elizabeth Georges (Elizabeth, si ens llegeixes, espero que no estiguis enfadada).
Situació: el seu detectiu favorit, Lynley, visita el taller d’un pintor, n’observa les pintures…

-“No podia deixar de comparar-les amb les aquarel·les que havia vist a casa de l’Antony, bellament executades, però sense originalitat. Aquestes obres, en canvi, eren un desafiament tant en termes de color com en termes de concepte”.
Nota HB: ¿No és això el que sentim quan tastem alguns vins, tècnicament perfectes, però que no desperten cap emoció, cap entusiasme i que se’ns obliden molt ràpidament? Quantes enòlegs són veritables “creadors” en el sentit que els seus vins no s’assemblen a cap altre, arribant a combinar la perfecció gustativa, l’emoció i, de vegades fins i tot la creació?

-“Crear és optar per oferir una part d’un mateix als altres i de sotmetre-la a la seva opinió. Com a artista, pensava riure’m de la rebuda reservada a la meva obra. Pensava que l’essencial era l’acte creatiu i no la forma com era rebut. Per desgràcia, vaig deixar de creure-ho. I quan deixes de creure que l’acte de crear és més important que l’anàlisi que altres en puguin fer, et quedes paralitzat. Això és el que em va passar”.
Nota HB: i no és justament això el que retraiem, en el fons, a alguns vignerons d’avui en dia? No pensant en altra cosa que complaure a alguns crítics –un fet essencial, és cert, per a l’èxit comercial del seu negoci– no és cert que perden gran part de la seva capacitat de crear, d’innovar, d’expressar una visió única o un terrer sense explorar? Si perdo aquesta capacitat de mostrar-me nu davant dels meus clients, arriscant-me al seu entusiasme o al seu rebuig, encara sóc un vigneron digne d’aquest nom? Mantenir l’acte creatiu en el lloc que li pertoca, allà, a la part superior i en el centre, i després avançar cap a ell amb totes les forces, això és el que és difícil de fer quotidianament… Especialment en aquests temps de normalització exagerada…

-“He perdut la passió. Però sense ella, no hi ha altra cosa que masses, que objectes. Pintura, argila, cera, pedra: només la passió pot fer que cobrin vida. Sense passió, la matèria roman inerta. És clar que sempre es pot dibuixar, pintar, esculpir. Molta gent ho fa. Però no és més que un exercici d’estil. No és l’expressió d’un mateix.  Però això és el que volia recuperar –el desig de ser vulnerables, la capacitat de sentir, d’assumir riscos. Si per aconseguir aquest resultat, em calia canviar de tècnica, d’estil, estava decidit a intentar-ho. Estava disposat a intentar qualsevol cosa”.
Nota HB: Els vignerons, no és cert que actualment tenen tots les mateixes eines o gairebé? (els mateixos clons, les mateixes desrapadores, les mateixes bótes, el mateix accés a la informació, etc.). I, a més, tots no són creadors. Alguns només fan vi. De vegades tinc la sensació que no faig el mateix ofici. “Prendre riscos, ser vulnerable,” estem dient, i tot i que no em considero “artista”, realment em sento sempre en perill,  posant-me tota l’estona en perill. Ara sé que els meus majors enemics es diuen rutina, seguretat, comoditat, certesa. D’exercicis d’estil, qui no n’ha tastat? L’expressió d’un “jo”, d’una personalitat forjada per la vida, les seves experiències i desafiaments, això és el que és més difícil de posar en una ampolla… No és, doncs, el que esperem trobar els amants del vi que hem tastat molt?

-“Això és per moldre els colors”, li va explicar Sarah. En aquest moment, jo mateixa m’estava fent els colors.
-“Ets una purista”, va comentar Lynley. Ella va somriure, encara amb resignació.
-“Quan vaig començar a pintar, fa uns anys, volia dominar cada pas. Volia ser cadascuna de les meves pintures. Fins i tot construeixo els marcs. Per dir-te fins a quin punt era pura…
-“Has perdut aquesta puresa?”.
-“A la llarga, l’èxit ho fa malbé tot”.
-“I has tingut èxit…”.
Nota HB: Cal comentar-ho? Però he dit que ho faria. L’èxit és vital per a un enòleg, si més no perquè té una família que alimentar, que sovint ja fa prou sacrificis. Té sota la seva responsabilitat unes quantes famílies a qui deu seguretat. L’èxit també permet disposar justament dels mitjans necessaris per assumir riscos, d’estar en moviment. Però cal vigilar, de forma permanent, els efectes d’aquest èxit. Continuar refinant els detalls, no deixar-se portar a la temptació que s’hi amaga, esforçar-se en l’excel·lència sigui quin sigui el preu, no relaxar-se mai. En seré capaç? Un home previsor val per dos. Esperem que així sigui.

-“Un fet interessant, Lynley, perquè no és el que es diu un artista modern. Es podria pensar que per ser reconegut en el món de l’art, cal innovar. Però vaig veure la seva feina i no sembla que li interessi el descobriment de nous territoris”.
-“El descobriment de nous territoris… Pintar llaunes de sopa, vol dir”, somriu Pen
-“Potser el que és important no és afegir-se a la moda actual, sinó tenir un estil que retingui l’atenció dels col·leccionistes i crítics, Tommy. Un artista que té un estil propi crea una obra innovadora. I si aquest estil rep l’aprovació internacional, ja té la carrera feta”.
Nota HB : obrir el camí cap a un nou territori, tenir un “estil” propi, intentar l’impossible, és a dir complaure els clients novells, als aficionats avançats que ho han tastat tot i als crítics que tracten d’existir, és això encara possible, mantenint la seva ànima? Artista maleït, artista acadèmic, els dos extrems també poden coexistir en el món del vi.

-“Alguns artistes es limiten a fer admirar la seva tècnica, no prenen riscos, no transmeten res. Altres s’acontenten amb arribar a ser experts en el material que van triar. Treballen l’argila, la pedra, la fusta o la pintura amb la mateixa habilitat i facilitat que els artesans normals. I altres, més exigents, tracten de crear alguna cosa del no-res. Fan sorgir l’ordre del caos, busquen un equilibri entre l’estructura i la composició, la matèria i el color de manera que cadascuna de les seves obres transmeti un missatge específic. Una obra d’art interpel·la les persones, obligant-les a prendre’s temps per mirar –cosa que es fa és cada vegada menys en un món en constant moviment. I quan la gent s’atura al davant d’una obra d’art –ja sigui una pintura, una escultura en bronze, vidre o fusta–, es pot dir que el creador ha aconseguit plenament el seu objectiu. En lloc de tractar de cridar l’atenció, provoca la reflexió”. “Ell pertanyia a l’última categoria. Ell sabia transcriure les seves passions en el llenç”.
Nota HB: com explicar el paper fundacional de determinats vins? Com explicar que són àncores reals, pilars, fonaments d’una passió i una recerca? Si un dels meus vins un dia provoca això, ni que sigui en una persona, llavors jo sabria, com qualsevol vigneron que es respecti, que la meva feina, els meus esforços, els meus sacrificis no han estat en va. La meva satisfacció serà al meu entendre, legítima. I per això, caldrà començar immediatament a recuperar la inseguretat, el dubte, la urgència.

-“No esteu aquí per aprendre a fer uns tocs de guaix sobre el llenç… Qualsevol ximple pot esquitxar de pintura un llenç i dir-ne art”, va afegir. “Però no és d’això del que es tracta a casa meva. Sou aquí per saber com posar una part d’un mateix en el vostre treball, per expressar-vos a través de la composició, l’elecció dels colors, els volums. Per obtenir un resultat. Cal conèixer una mica el que ja s’ha fet, i, a partir d’aquí, anar més enllà; triar un tema, però pintar un concepte. Us puc ensenyar les tècniques, els mètodes, però si voleu donar al vostre treball la dimensió d’una obra d’art, cal que el que creeu provingui de la vostra ànima”.
Nota HB: fer proves, aprendre a triar un model, un mestre, i després separar-se’n i un dia, finalment, crear sol i sobretot innovar. No és això el que fan bé molts vignerons? Posar a l’ampolla una mica de les seves experiències, les seves alegries, les seves penes, els seus èxits, els seus fracassos, les seves emocions, la seva intel·ligència, les seves rucades, això és el més difícil. Però sóc l’únic que pensa que molts vins són com els vignerons que els van fer néixer? On el vi reflecteix i revela la part inconscient que hi en ells, com un dibuix a vegades revela el trauma i l’ansietat d’un nen?

-“Si no teniu ànima o no l’heu descobert encara o si teniu una mica de por de descobrir-la, tindreu èxit de totes maneres en crear alguna cosa. Serà agradable de veure i gratificant de fer. Però serà tècnica. No necessàriament art. L’objectiu, la nostra meta, és comunicar alguna cosa a través d’un mitjà. Però per arribar-hi, cal tenir alguna cosa a dir”.
-“Subtilesa”, els va dir. “La clau de l’èxit està en la subtilesa. Un llenç és un murmuri, no un crit…”.
Nota HB: els grans vins no són també, en última instància, “murmuris”? Els grans productors de vi, no tenen també “alguna cosa a dir”? No és per això que ens agraden els seus vins? Sí, sens dubte, un gran vi és un murmuri subtil, no un crit…

Després de tot això, després de tots aquests anys, aviat vint, no sé si fer vi és un art. I per descomptat no em crec un artista perquè l’artista és la vinya, la natura, el terroir. No obstant això, alguns dies, els més difícils, pensar que comparteixo algunes alegries i algunes penes em fa sentir bé.

Hervé Bizeul
Format a l’escola d’hostaleria de  Niza, Hervé Bizeul es reconegut com el Millor Sommelier Jove de França i, anys més tard, obre un bar de vins a París i es converteix en periodista. El 1997, es fa propietari d’unes vinyes a Roussillon de les que es fa càrrec durant el cap de setmana, però el 1998, juntament amb la seva dona Claudine decideix dedicar-s’hi en exclusiva. A la sisena verema, els seus vins es posicionen com els més reputats de Languedoc-Roussillon. 

Hits: 38

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *