En defensa dels bons vins corrents

Per Amaya Cervera

Un dels fenòmens actuals que em resulten més irritants és la facilitat amb la que moltes paraules s’utilitzen amb fins comercials o de màrqueting per a realçar l’atractiu d’idees, productes o projectes que, evidentment, no sempre estan a l’alçada del que prediquen.

 Al món del vi això passa de vegades exageradament. Si un vi no és de terrer o d’autor, no té ànima o no emociona té els dies comptats (encara que després a la copa no digui molt, s’hagin passat de fusta o l’acidesa afegida estigui ballant per la seva banda). Espanya és el tercer productor mundial de vi (o segon i excepcionalment primer en funció del que passi amb les collites de França i Itàlia) i això vol dir que té capacitat per generar vi de totes les qualitats possibles, des dels vins a doll més vasts a les etiquetes més sublims.

Avui es dona la paradoxa de que si a l’exportació s’ha de lluitar contra la imatge de vi econòmic que dificulta el posicionament de marques de qualitat, a casa cada vegada costa més captar l’interès pel vi tal i com demostra l’alarmant tendència de descens del consum.

Molt probablement, el primer contacte d’un consumidor amb el vi sigui a través del lineal del supermercat i a la majoria dels casos a través del que es pot considerar un vi senzill i corrent que estarà generalment per sota dels quatre o cinc euros. Aquí caben des de l’anomenat envàs de cartró que presenta entorn al 20% del mercat segons les darreres dades del MAGRAMA (Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient) i la garrafa (14%), al vi embotellat.

Fa unes setmanes vaig descobrir al twitter un grup de joves que havien organitzat un tast de vins en envàs de cartró per arribar a la conclusió que el de preu més elevat (lleugerament per sobre de l’euro) era el que més els havia agradat. Abans que esclatin sonores rialles, hauríem de felicitar-nos pel fet que el seu objecte de desig fos el vi en lloc de la cervesa o els refrescs de cola. Si l’experiència fou divertida, no és estrany que repeteixin en el futur amb vi embotellat. No podria ser aquesta la llavor d’un futur grup de tast?

El realment important és que aquell vi econòmic i senzill que es compra al supermercat (per molt que no emocioni o no arribi a reflectir la identitat d’un terrer o d’una varietat) sigui el suficientment correcte i, sobretot, respongui a les expectatives del que s’ha pagat per ell. Si no és així, la propera vegada és possible que el consumidor salti a una altra categoria, la més probable, sens dubte, la cervesa.

Enfrontar-se al lineal dels vins del supermercat no es fàcil. Si pensem en vi embotellat, s’escull per preui, per regió, per varietat potser? Un estudi recentment realitzat al Regne Unit per l’aplicació Wotwine per determinar on es trobava la millor relació qualitat-preu arribà a la conclusió que la majoria de consumidors s’equivocava a l’hora de triar el vi que estava en promoció en cada moment.

Personalment sempre m’ha semblat més segur anar a buscar vins amb haver una expressió més definida de fruita i fugir de la fusta. A la banda de preus més ajustats, em decantaria per un negre jove d’Aragó amb força presència de garnatxa enfront d’un rioja de criança dubtosament econòmic. També escolliria abans un verdejo de Rueda (aquesta és una zona altament mecanitzada i tecnificada) que un albariño de saldo perquè els costos de producció a Galícia són molt més alts.

Però al consumidor espanyol mitjà li agrada el gust a fusta. En aquest punt uns xips ben usats poden superar de llarg a una bóta vella i mal cuidada. Conec a una persona que es dedica a temes de formació que acostuma incloure a tasts a cegues alguna coneguda i sovint denostada etiqueta de Castilla La Mancha que és sempre molt ben valorada pels seus alumnes com un vi molt agradable de beure. No és això el mínim que podem esperar d’un vi corrent? Que es begui bé, encara que no cridi l’atenció i sens dubte que no grinyola per la banda negativa, que no hagi defectes ni desequilibris importants. El model australià dels vins de preu ajustat i producció massiva amb Yellow Tail al capdavant ha pogut tenir els seus excessos però continua essent vàlid en aquest segment del mercat. Exigeix una gra planificació i control de la matèria primera, trobar la millor relació possible entre un màxim de rendiments i una qualitat acceptable, i molt pragmatisme a l’hora d’utilitzar xips o virutes de roure i tècniques com la micro-oxigenació per a suavitzar les sensacions al paladar. Realment, no podem pretendre que tot el vi que es fa a Espanya emocioni i sigui de terrer.

Salón de las Estrellas de la Guía Peñín

Salón de las Estrellas de la Guía Peñín

Aquest any vaig tenir l’oportunitat de visitar un dels cellers més grans de Rioja, responsable del criança més venut de la denominació. Molts diran despectivament que El Coto és una fàbrica de vi. D’alguna manera tenen raó, però pensin que en cada nova collita han de processar 22 milions de kilos de raïm o l’equivalent a la producció d’entre 4.000 i 6.000 hectàrees de vinyes. La planificació, el control dels processos i de la qualitat i, sobretot, el gran repte que suposa l’homogeneïtzació d’aquestes quantitats de vi per a que el client devot de la marca es trobi cada any amb la seva criança de sempre constitueixen una feina d’enorme intensitat.

D’altra banda, és reconfortant que elaboradors de vins d’alta qualitat com la família Eguren no tinguin problemes per compaginar les seves etiquetes més mítiques amb gammes de vins força més humils com les que elaboren a la zona de Manchuela sota les marques Protocolo i Códice i comercialitzen com V.T. Castilla entre els tres i quatre euros. No és l’únic exemple en aquest sentit. Molts grans grups espanyols intenten abastar avui en dia un ampli espectre de preus.

Amb una aproximació més intel·lectual, el sempre provocador Telmo Rodríguez elabora a Rioja una etiqueta que es diu literalment Corriente amb el que sembla una bona reivindicació per retornar el vi al seu lloc a l’àmbit quotidià durant el dia a dia. El preu és una mica superior del que venim parlant perquè es situa entre els vuit i deu euros, però poden ser una bona proposta per pujar un esgraó més des del vins de supermercat. De la mateixa manera, les guies especialitzades en vins de preu més ajustat aparegudes en els darrers anys, com La Guía del Vino Cotidiano o Los 100 Mejores Vinos por menos de 10 € d’Alicia Estrada, també poden ajudar a connectar al consumidor de marques massives amb els vins més assequibles de cellers de qualitat. I el mateix passa amb els events com el Salón de las Estrellas de la Guía Peñín celebrat a Madrid i Barcelona, els dies 25 i 27 de novembre respectivament, i obert al públic general previ pagament d’una mòdica entrada.

Corriente  2012 de Telmo Rodríguez, portades de 'Guía del vino cotidiano' i 'Los 100 mejores vinos por menos de 10€'

Corriente 2012 de Telmo Rodríguez, portades de ‘Guía del vino cotidiano’ i ‘Los 100 mejores vinos por menos de 10€’

Com va dir el Master of Wine y consultor de Laithwaites Justin Howard-Sneyd, a la DWCC (Digital Wine Communications Conference) fa unes setmanes, hi ha molts consumidors que volen gaudir del vi i rebre unes petites píndoles que els ajuden a gaudir-los, però no volen ser educats ni estan interessants en aprofundir en la matèria.

Probablement, simplificar els missatges ajudaria a que consumís més. I no hi ha dubte de que qualsevol producte es ven millor quan explica una història i genera un vincle emocional. Això no hauria d’estat vetat als vins econòmics, humils, senzills o de supermercat. Només que l’emoció hauria de ser proporcional al preu i a les expectatives que genera l’ampolla o l’envàs escollit. Perquè entossudir-se en vendre un vi amb (falsa) fama? No seria millor convèncer al consumidor de que senzillament li farà passar una bona estona amb els amics: barbacoa, aperitiu, per fer sangria o, per què no, per acompanyar un partit de futbol amb el bag-in-box enlloc del barrilet de cervesa?

Advoco per reconciliar-nos amb la definició de “corriente” de la RAE (Real Academia Española): “mitjà, comú, regular, no extraordinari”. Si la traslladem al vi hauria de ser un producte perfectament bebible, correcte i que compleix molt bé la seva funció d’aportar un cert gaudi o acompanyar el menjar.

Amaya Cervera

Periodista especialitzada en vi des de fa més de 15 anys, amb centenars d’articles escrits sobre la matèria. Al setembre passat llançà la web spanishwinelover.com que pretén ser un portal de referència sobre el vi espanyol gràcies al seu format bilingüe anglès-castellà, així com reflectir l’actual moment d’efervescència i descobriment de terrers i varietats a Espanya. És membre del Circle of Wine Writers i col·labora amb altres publicacions com la revista anglesa The World of Fine Wine o les espanyoles Planeta Vino i Sobremesa. Ha estat redactora-cap de la revista Sibaritas i membre de l’equip de tast de la Guía Peñín així com responsable de continguts de Todovino i també tastadora per a la seva guia.

Hits: 19

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *