Encants de la llum difusa per Mihail Moldoveanu

Rembrandt, Filòsof meditant, 1633

Veure en la foscor o en la penombra és una sensació que sovint s’acosta més a la intuïció que a la visió nítida dels oculistes –tot i que no es veu “tot”, es veu prou perquè la imaginació es posi en marxa, sense veure’s frenada per molta descripció; indefinició imprescindible de vegades, part del refinament de certs indrets, de certes obres d’art– o també de certs objectes que ens envolten a la vida diària. Emergint del negre de la consciència, una imatge s’està formant, com una aparició incerta, indefinida, que té vocació de quedar-se així: aquest és el seu estat de plenitud.

Quan Tiziano –ja gran–- va començar a pintar uns quadres grans molt foscos als quals només alguns detalls tenen nitidesa, la seva visió va resultar captivadora, involucrant de forma inaudita a l’observador en el misteri de la pintura. Molts artistes van seguir experimentant en aquesta direcció; Rembrandt, per exemple, es va llançar a la recerca d’un “fosc ideal” d’on poguessin sorgir els seus personatges i les seves formes. Alguns dels seus gravats ens han arribat en diversos estats que permeten veure com la foscor del fons s’incrementa de manera progressiva, fins a envair gairebé tota la composició: els pocs detalls que es perceben s’apoderen de la foscor, donant un sentit commovedor a aquests últims estats.

Rembrandt, Negra tumbada, estado II, 1658

Rembrandt, Negra tumbada, estado V, 1658

Segons l’escriptor i pensador japonès Tanizaki, una recerca semblant guia als artesans que produeixen els bols de laca destinats a servir la sopa: “… des que destapes un bol de laca fins que el portes a la boca, experimentes el plaer de contemplar a les seves profunditats fosques un líquid el color del qual amb prou feines es distingeix del color del continent i que s’estanca, silenciós, al fons. Impossible de discernir la naturalesa del que hi ha a les tenebres del bol, però la teva mà percep una lenta oscil·lació fluida, una lleugera exsudació que cobreix les vores del bol i que diu que hi ha un vapor i el perfum que exhala aquest vapor ofereix un subtil avançament del gust del líquid abans que t’ompli la boca. Quin plaer aquest instant, què diferent del que experimentes davant d’un sopa presentada en un plat pla i blanquinós d’estil occidental! No resulta molt exagerat afirmar que és un plaer de naturalesa mística, amb un lleuger regust zen”. Junichiro Tanizaki va escriure aquestes línies el 1933, al seu conegut “Elogi a l’ombra”, meditació sobre els valors japonesos tradicionals. Al seu pensament tots els sentits es veuen invocats: “Es diu que els amants del té, al sentir el soroll de l’aigua bullint, que a ells els evoca el vent als pins…”

Més a prop de la nostra sensibilitat occidental, alguns fotògrafs han aconseguit expressar a la seva obra la fascinació que pot proporcionar aquesta manera de veure. El més conegut és Brassaï, el gran poeta del París nocturn. Però Edward Steichen és potser el primer que ha deixat obres molt significatives d’aquest gènere, com les seves vistes nocturnes del Flatiron a la Nova York de principis del segle XX, o la gran escultura de Rodin que representa Balzac, fotografiada a la llum de la Lluna.

Edward Steichen, The open sky, 11P.M. Rodins’s Balzac, 1908

Edward Steichen, The Flatiron, 1904

Seguint aquests exemples, o simplement guiats per una intenció comparable, hi ha tota una família de fotògrafs que han explorat amb gran fortuna els matisos de la foscor: Walker Evans, Robert Frank, Alvarez-Bravo, ManRay, Rodchenko, Català-Roca, Bernard Plossu, Bill Brandt, Germaine Krull, Maspons, Mimmo Jodice, Cartier-Bresson, Josef Sudek…

Brassaï, Allumeur de bec de gas, rue Emile-Richard, 1931

Brassaï, Allumeur de bec de gas, 1933

D’altra banda, Luis Buñuel ha descrit en paraules la necessitat de la penombra com a dimensió on la imaginació pot prosperar. Són uns apunts sobre les qualitats que ha de tenir un bar, que es troben al seu llibre “Mon dernier soupir” publicat el 1982. De fet, “El meu darrer sospir” –escrit originalment en el francès de vegades molt personal del cineasta– és realment un llibre essencial: des de que es va publicar l’he tingut sempre a mà. És cert, al cinema hi ha diversos creadors que han mostrat brillantment aquesta sensibilitat particular a la seva obra –Fritz Lang o Murnau abans de Buñuel, i després d’ell directors com Orson Welles, Antonioni, Bergman, Polansky, Jerry Schatzberg, Coppola o Stanley Kubrick– però, quan es tracta de definir el problema, Don Luis és insuperable:

“He de precisar, primer de tot, que distingeixo el bar del cafè. A París, per exemple, no vaig poder mai trobar un bar convenient” (encara que gran admirador dels seus cafès, sens dubte: “Pot un imaginar París sense els seus cafès, les seves meravelloses terrasses, sense els seus tabacs? Seria com viure a una ciutat devastada per una explosió atòmica”–  paraules que tenen una particular ressonància aquests dies).

“El cafè suposa la conversa, l’anar i venir, l’amistat de vegades bulliciosa de les dones. El bar al contrari és un exercici de solitud. Ha de ser primer de tot tranquil, bastant fosc, molt confortable. Qualsevol música, fins i tot llunyana, ha d’estar severament proscrita (al contrari de l’infame ús que avui prolifera pel món). Una dotzena de taules com a màxim, amb els seus assidus molt poc xerraires.”

Un bon bar es pot trobar també a un soterrani “… perquè cal desconfiar dels paisatges… La llum de l’ambient és molt discreta, però les taules estan prou il·luminades.” Tot sol, en companyia de la seva beguda preferida, s’abstreia sense esforç, obrint-se a les imatges que no trigaven a desfilar per la sala…; apareixien de vegades personatges que parlaven dels seus problemes, escenes sorprenents –idees errants que s’havien de canalitzar i ordenar.

Certs bars m’han inspirat unes fotografies en què jo també –sense adonar-me– rastrejava unes ombres en moviment; sovint recordo les meditacions de Buñuel, com una forma de pensar que m’és molt familiar. Amb una mica de fortuna i l’atenció desperta, perseguint aquestes ombres trobes coses magnífiques.

Mihail Moldoveanu, Santa Maria Della Nativita, Noci, 2002

Mihail Moldoveanu, Macadam Aviatori, Bucarest, 2005

Mihail Moldoveanu, Palazzo Doria, Roma, 2001

Mihail Moldoveanu, Pier, Santa Monica , 1991

Per situar millor les concepcions de Don Luis respecte els bars, cal tenir en compte també la seva opinió sobre les begudes: “Al més alt poso el vi, especialment el vi negre”, sense trigar gaire a aclarir –“Per descomptat, mai bec vi a un bar. El vi és un plaer purament físic, que no excita de cap manera la imaginació. En un bar, per provocar i mantenir el somni, es necessita ginebra anglesa. La meva beguda preferida és el dry-martini […] A l’igual que tots els còctels, el dry-martini és un invent nord-americà. Essencialment, es compon de ginebra i d’unes gotes de vermut, preferentment “Noilly-Prat”. Els veritables aficionats, que prenen el seu dry-martini molt sec, fins i tot han arribat a pretendre que simplement n’hi ha prou amb deixar que un raig de sol passi a través d’una ampolla de Noilly-Prat abans de donar a la copa de ginebra. Un bon dry-martini, es deia en una certa època a Amèrica, s’ha d’assemblar a la concepció de la Verge. Efectivament, ja se sap que, segons Santo Tomás de Aquino, el poder generador de l’Esperit Sant va passar a través de l’himen de la Verge “com un raig de sol travessa un vidre, sense trencar-lo”. El mateix pel Noilly-Prat, deien. Però a mi em sembla una mica excessiu. Una altra recomanació: el gel utilitzat ha de ser molt fred, molt dur, perquè no deixi anar aigua. No hi ha res pitjor que un Martini mullat. Permeteu-me donar la meva fórmula personal […]. Sobre el gel ben dur tiro primer unes gotes de Noilly-Prat i mitja culleradeta de cafè d’angostura. Agito bé tot i llenço el líquid. Guardo únicament el gel que ha quedat, que porta l’empremta lleugera dels dos perfums i sobre aquest gel aboco la ginebra pura. Agito una mica més i serveixo. Això és tot, però no hi ha res millor.”

 

 

 

 

 

Mihail Moldoveanu
Mihail Moldoveanu (Bucarest, 1953) ha estudiat Belles Arts i Arquitectura a Bucarest; és doctor en Història de l’Art, Paris (La Sorbonne). Actiu a diversos camps de creació artística –pintura, fotografia, arquitectura, assaig. Ha publicat una sèrie de llibres d’autor, assaigs i altres realitzacions editorials. La seva obra es troba a diverses col·leccions públiques i privades. És representat per les galeries Baudoin Lebon a París i Joan Prats a Barcelona.

Hits: 40

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *