Enoturisme. Errors habituals i propostes alternatives

Per Lluís Tolosa

En els últims anys s’ha donat un fort impuls a l’enoturisme. D’una punta a l’altra del país, podem trobar grans casos d’èxit, però també hi ha molts cellers i destinacions enoturístiques que se segueixen preguntant com atreure enoturistes.

En general tenim tres grans reptes. El primer és incrementar i equilibrar el volum d’enoturistes, més baix en proporció a altres destinacions enoturístiques del món i sobretot molt desequilibrat a favor d’un nombre reduït de cellers d’èxit. El segon repte és incrementar la despesa mitjana per enoturista, molt per sota de la despesa mitjana en altres destinacions enoturístiques. I el tercer és incrementar les estades mitjanes, molt inferiors a les d’altres destinacions enoturístiques, perquè sense pernoctacions no acabem d’activar el triangle màgic de cellers, restaurants i allotjaments.

En gran part ens costa avançar en aquests tres reptes perquè estem impulsant l’enoturisme sense tenir un model enoturístic. I a falta d’una estratègia predomina la imitació, la improvisació i la dinàmica de l’assaig i error. És així com hem creat un model d’enoturisme molt estrany, gens habitual en les destinacions enoturístiques d’èxit en el món. I a més hem creat aquest model d’enoturisme inconscientment.

Bodegas Marqués de Murrieta (Logroño, DOCa Rioja)

1. Obsessionats amb la visita al celler

Quan un celler vol iniciar-se en l’enoturisme, el primer que fa és oferir visites al celler. De la mateixa manera, quan un destí enoturístic vol promocionar-se, el primer que fa és publicar un llistat de cellers visitables.

Per al sector del vi el nucli de l’enoturisme és la visita al celler, entesa com la visita a les instal·lacions d’elaboració del vi. Ensenyem naus d’elaboració amb dipòsits d’acer inoxidable, naus de criança amb bótes, sorolloses cadenes d’embotellament i fins i tot àrees grises d’embalatge i expedició.

Sembla que, inconscientment, hem convertit l’enoturisme en una modalitat de turisme industrial. Aquest model pot tenir sentit per al bodeguer, però així és impossible organitzar un cap de setmana d’enoturisme. Al tercer celler l’enoturista està cansat de veure inoxidable, bótes i cadenes d’embotellament. Per això no tenim estades mitjanes de tres o quatre dies, com Alsàcia, Bordeus o Napa Valley.

Aquest model d’enoturisme, inconscientment, sembla més enfocat a vendre entrades que a vendre vi. No crec que un restaurant per atreure més comensals tingui l’ocurrència d’oferir visites a la cuina. Que vulgui passejar-te durant una hora i mitja per ensenyar-te els fogons, el forn gratinador, la campana amb tres velocitats d’extracció i la cambra frigorífica a temperatura controlada.

La visita al celler, sens dubte, és un recurs enoturístic important. Però no sempre és un bon argument de venda. Algunes cuines de restaurants són espectaculars, però la majoria no tenen cap interès i una part important és millor que no les vegis mai. El mateix passa amb els cellers. Alguns són preciosos, amb calats tradicionals, amb encant o amb el disseny monumental d’un arquitecte de prestigi. I altres permeten conèixer detalls importants i diferenciats d’elaboració. Però gran part dels nostres cellers van néixer amb l’objectiu de la producció, no de l’enoturisme, i aquests no sempre haurien visitar-se.

La visita al celler, a més, planteja el repte de tenir guies, horaris de cap de setmana, sistemes de reserves i altres lògiques turístiques. La visita al celler, poc o molt, ja ens introdueix en el sector turístic, molt més complex del que es creia el sector del vi. Per iniciar-se en l’enoturisme seria més fàcil començar amb una botiga sempre oberta, amb un taulell o una barra per tastar els vins, alguna taula per tastar i picar alguna cosa, fins i tot algun chill-out del vi. Avui mateix he organitzat un dia d’enoturisme a un amic i dels  quatre cellers que li he recomanat només un inclou la visita al celler, els altres tres no.

No dic que haguem de deixar de fer visites als cellers. Però el wine tasting com a primer producte enoturístic requereix menys inversió, menys personal i menys temps de dedicació. I sembla més orientat a vendre vi, no entrades.

Bodegas Marqués de Riscal (El Ciego, DOCa Rioja)

2. Obsessionats amb el procés d’elaboració

La visita al celler sol seguir el fil conductor del procés d’elaboració del vi. Si ja és repetitiu veure inoxidable, bótes i cadenes d’embotellament, celler rere celler, igualment repetitiu és que t’expliquin una vegada i una altra el procés d’elaboració del vi, celler rere celler.

Inevitablement, la visita es carrega de tecnicismes i tampoc sembla que la fermentació malolàctica sigui un gran valor per multiplicar la motivació de compra d’un vi. Quan anem a comprar un cotxe no ens expliquen el procés d’acoblament de la carrosseria amb el xassís, ni com funciona l’embragatge hidràulic. Els aspectes tècnics apel·len a la nostra part racional. I la compra d’un cotxe, com la compra d’un vi, és una compra més aviat emocional. Els cotxes, com els vins, tenen una importantíssima base tècnica, però els consumidors els compren sobretot per altres valors associats, entre ells les modes, el valor de marca, l’estatus social, els estils de vida i altres valors no tècnics que incideixen de manera fonamental en la decisió de compra.

Aquí sembla que hem identificat l’enoturisme amb el turisme enològic. La prova és que molts professionals del sector utilitzen els dos termes com a sinònims. I no ho són en absolut. L’enologia i el procés d’elaboració del vi són només una de les mil disciplines amb les que podem aproximar-nos al vi. Com l’enginyeria mecànica és només una de les formes d’apropar-nos al sector de l’automòbil. En el sector del vi abusem del turisme enològic fins convertir-lo en el gran monotema. Potser en altres temps va funcionar, però avui amb les fermentacions, els remuntats i els filtrats avorrim a molts enoturistes.

Tornem a utilitzar un recurs enoturístic, l’enològic, que no sempre coincideix amb les veritables motivacions de compra del consumidor. No conec ningú que compri un vi perquè coneix la temperatura exacta a la qual va fermentar. Els tecnicismes són objectius, freds i impersonals. Les decisions de compra són subjectives, impulsives i molt personals.

Ho hem sentit mil vegades. En lloc d’explicar per enèsima vegada el procés d’elaboració del vi, és millor que expliquem històries. I ens agraden les històries humanes. Per què et dediques a la vinya. Per què et dediques a elaborar vi. Per què en aquests vinyes velles i pedregoses, de baixes produccions i un fred que pela. La nostra història, la història de la nostra finca, de la nostra família, dels nostres vins, del nostre projecte, va directa al cor de l’enoturista.

Cicloturisme entre vinys (Sant Sadurní d’Anoia, DO Cava)

3. Organitzant mil activitats enoturístiques

Quan alguns es van començar a adonar que les visites eren similars i repetitives en gairebé tots els cellers, llavors vam passar als cicles de música, teatre i poesia, i als centenars d’exposicions artístiques en centenars de cellers.

Però calia anar més enllà. Es va consolidar la idea de passar l’enoturista com a oient passiu a l’enoturista com a participant actiu. Així va arribar la febre de les activitats enoturístiques, que ha suposat la incorporació als cellers d’un munt d’artefactes per garantir l’enoturisme actiu. Així han aparegut els ramats de bicicletes elèctriques, segways i quads, tot tipus de vehicles 4×4 de coloraines cridaneres, i per descomptat els cavalls i els carruatges per anar a la vinya.

Igualment proliferen els tallers de poda, les veremes populars i els tallers per fer el teu propi vi. Fins i tot les activitats de scape room a algun celler. I en aquesta cursa vertiginosa per oferir mil activitats enoturístiques, com per art de màgia, qualsevol activitat realitzada en un celler es converteix automàticament en enoturisme. I encara més, qualsevol activitat realitzada en qualsevol lloc que al final permeti servir una copa de vi, també es converteix en activitat enoturística. És així com la vint-i-cinquena edició d’un cicle de poesia, més vell que l’anar a peu, aquest any ha entrat de sobte en el programa de la setmana del vi, simplement perquè al final se serveix una copa de vi.

Aquestes milers d’activitats enoturístiques que recollim i inventem suposen dos petits problemes. D’una banda que la majoria d’aquestes activitats no són realment activitats enoturístiques. D’altra banda que la majoria es fan amb catorze assistents o s’anul·len uns dies abans per falta d’inscripcions.

Seria millor fer menys coses. Menys és més. Intentem fer activitats realment relacionades amb el vi i fer-les més orientades a la venda de vi. Els cicles de literatura a la vinya, amb una copa de vi a la llum de la lluna, en ple mes de febrer, doncs més aviat no funcionen.

4. Creant experiències enoturístiques

Més enllà de l’enoturista passiu escoltant el procés d’elaboració del vi. I més enllà de l’enoturista que participa en les activitats enoturístiques. Llavors va arribar el discurs del turisme experiencial. L’enoturista no ha de ser oient ni participant. L’enoturista ha de ser el veritable protagonista. L’enoturista ha de viure una experiència memorable.

I així vam passar de vendre entrades i activitats a una nova fase en què venem experiències enoturístiques. Només cal consultar qualsevol portal d’enoturisme perquè el terme ha arrelat amb èxit en el sector. Per tot arreu podem llegir: Viu l’experiència, visita el nostre celler. Viu l’experiència, coneix el procés d’elaboració del vi. Hem estat molt ràpids a adoptar la terminologia de moda, però seguim oferint el de sempre: la visita al celler i el procés d’elaboració del vi.

Hem de ser sincers. Visitar el nostre celler està molt bé, però no sol ser una experiència memorable. Conèixer el procés d’elaboració del vi està molt bé, però tampoc sol ser una experiència memorable. Anar per la vinya en segway tampoc és una experiència memorable. Més aviat és una ximpleria. Una manera de posar en ridícul un grup d’urbanites, posant-los aquest casc petitó i tort i enviant-los a la vinya perquè semblin un grup de pingüins al desert. Els nostres estimats clients, ja els tenim allà, intentant mantenir l’equilibri per un camí intransitable, fins i tot perillós, dubtant si cauen cap endavant i el sòl franc sorrenc els amorteix el cop a la dentadura o si cauen enrere i es desnuquen contra el terra pedregós de pissarres.

A la vinya s’hi va a peu, com s’hi ha anat tota la vida. I ficar-se en un túnel sensorial tampoc és cap experiència memorable. Més aviat és un fàstic. A mi em molesta que em polvoritzin vapor d’aigua quan projecten imatges de la pluja a la vinya, bàsicament perquè se m’entelen les ulleres. Pitjor encara és que et ruixin amb ambientadors perquè sentis l’aroma dels sarments cremats després de la poda. Prefereixo sortir d’un bar fent olor a calamars a la romana que sortir d’un celler fent olor de pneumàtic cremat. Tant fàcil com és obrir la porta del túnel sensorial i sortir a una vinya real, que està aquí mateix.

Museu romà de Badalona (Badalona, DO Alella)

5. Desviant del concepte d’enoturisme

Les múltiples definicions del concepte d’enoturisme donen una bona mostra del desconcert general. Com hem dit abans, l’enoturisme no és una modalitat de turisme industrial. I tampoc podem reduir l’enoturisme al turisme enològic, a les contínues explicacions del procés d’elaboració.

L’enoturisme és una modalitat de turisme cultural. Així de clar. Hi ha una vintena de matèries a les quals pot recórrer l’enoturisme: història del vi, arqueologia del vi, arquitectura del vi, paisatge cultural de la vinya, botànica de la vinya, geologia bàsica, climatologia; murs, barraques i tines de pedra seca; suredes i indústria del suro i moltes més.

Jo no puc portar a un grup de enoturistes d’un celler a un altre durant tres dies. No podem visitar tres cellers al dia, nou cellers en tres dies. És insuportable per a qualsevol enoturista mitjà. En un destí enoturístic, al programa d’un cap de setmana cal visitar cellers i també jaciments arqueològics amb restes de premses romanes, monestirs medievals amb cellers gòtics, cellers modernistes, masies centenàries, museus del vi, tallers de boteria, fàbriques de taps de suro i moltes coses més.

I quan visitem cellers, no sempre volem fer la visita clàssica. Hi ha cellers als quals només hi anem a fer tasts. Hi ha cellers als quals només hi anem a comprar. Hi ha cellers als quals només hi anem a prendre uns vins davant de la vinya. Hi ha cellers als quals només hi anem a conèixer al personatge. I hi ha cellers als que només hi anem a fer-nos una foto. Sense visita guiada. Sense tast dirigit. Sense reserves. Sense horaris.

6. Intimidant amb l’anàlisi sensorial

L’anàlisi sensorial moltes vegades resulta excessiu per a l’enoturista mitjà. Està molt bé per als enòlegs i per als sommeliers. Però rebre classes de tast a cada celler arriba a ser desesperant per a molts enoturistes. I vinga amb el groc palla amb tons verdosos. Jo no tractaria als enoturistes com daltònics.

La descripció del color ¿realment millora la intenció de compra? O ho fem per pura inèrcia? A mi ningú m’ha servit unes gambes fresques descrivint-me el seu taronja mariner amb rivet vermell. Ni m’han servit caviar iranià descrivint-me el seu color gris plom amb rivet negre i tons platejats.

Amb les aromes passa el mateix. La majoria d’enoturistes no diferencien les aromes a mango, papaia i maracujà. Tampoc distingeixen entre violetes silvestres i violetes d’hivernacle. Amb la nostra exhibició de talent sensorial potser podrem seduir i impressionar a un petit segment d’enoturistes. Però per la meva experiència portant grups, a la majoria d’enoturistes els intimidem i els distanciem. Més que atreure’ls al món del vi, els fem sentir que aquest món no és per a ells. Queden desconcertats perquè no saben què li ha passat a la nou per ser moscada. Els parlem del clau i el comí, i efectivament, els importa un rave. Els intimidem o els distanciem, però últimament també han començat a riure. Riuen, no amb nosaltres, sinó de nosaltres. Vull dir que se’n riuen. Com que fa olor de gessamí, espígol i flor de taronger? Aquest tio flipa.

A veure, la música és capaç de fer-nos cantar, ballar i emocionar-nos. Sense necessitat d’analitzar la partitura. Sense desxifrar cadascuna de les claus del solfeig. Sense analitzar l’efecte d’un fa sostingut sobre el cor i la ment humana.

Jo als cellers hi tastaria menys i hi beuria més. A més, sempre beuria menjant. I sobretot deixaria sols als enoturistes. No tota l’estona amb ells, parlant-los del nostre món endogàmic de l’enologia i l’anàlisi sensorial. Dilluns a la feina ningú explicarà als seus col·legues que ha flipat amb el color groc palla amb tons verdosos del teu vi blanc jove. Se’n riurien d’ells. Com ells, en alguna ocasió, s’han rigut de nosaltres. La gent el dilluns explicarà una història. La tenim?

Tina del Mas Arboset, Abadal (Vall del Flequer, DO Pla de Bages)

7. Obrint portes sense tenir un missatge clar

Moltes vegades em quedo sorprès amb la manca de relat en molts cellers i en molts vins. Fins i tot em quedo horroritzat amb algunes històries que m’expliquen en els cellers i amb la forma d’explicar-me els seus vins.

Per elaborar els meus llibres de vins i les meves guies d’enoturisme, moltes vegades descarto el que m’han explicat i reinvento a la meva manera la presentació del celler. Després molts cellers em demanen els textos que he escrit sobre ells, per utilitzar-los en la seva web o en els seus catàlegs. En general, som més bons elaborant vins que explicant-los. Els passa a molts dels nostres cellers, a moltes de les nostres denominacions d’origen i a molts dels nostres destins enoturístics. Posicionament i diferenciació són dos béns molt escassos en el nostre adolescent sector de l’enoturisme.

Si no tens vinyes i tampoc compres raïm. Si compres tot el vi a diferents proveïdors, per molt artista que siguis a les mescles, per molt bon model de negoci que tinguis, potser que no portem a molts enoturistes al teu celler perquè vegin que tens una simple planta embotelladora. Què els hi explicaràs? La majoria d’enoturistes són romàntics. Els hi trencaràs el cor.

No tots els cellers han de fer enoturisme. Obrir portes sense un missatge clar pot arribar a ser molt contraproduent.

8. Desconeixent el perfil de l’enoturista

Truquem al celler i ens diuen que hi ha visita a les dotze, doncs cap allà. Ens fiquen en un grup amb unes altres dotze persones. Cap pregunta. Bona tarda. Comença el monòleg del procés d’elaboració del vi.

Per a uns està bé, és la primera vegada que visiten un celler, hi són com podrien estar en una fàbrica de xocolates o de massapans. Però altres porten dos dies visitant cellers a la mateixa zona. Altres ja han visitat cellers a Rioja, a Ribera del Duero i a la Toscana. I jo he publicat vint llibres de vins i enoturisme. A tots ens apliquen la mateixa visita.

Filtrem poc o gens. No coneixem el perfil de l’enoturista. Rebem desconeguts, els tractem com desconeguts i els acomiadem com desconeguts. Al desconèixer el perfil de l’enoturista, tampoc podem definir el nostre públic objectiu. Obrim portes i que vingui gent. Així, en genèric.

Els cellers d’èxit focalitzen en enoturistes nacionals o internacionals. En particulars o en empreses. En parelles o en grups. En turistes o en enoturistes. En públic popular o en segments de luxe. Segmentació de públics i segmentació de productes. Segmentació, segmentació i segmentació.


Celler El Molí – Collbaix (Manresa, DO Pla de Bages)

9. Equivocant-nos amb preus i horaris

Amb la visita a 10 € no surten els números. Arriba una parella i per 20 € no és rendible dedicar-li una hora i mitja. Si a més donem a tastar els dos vins més barats perquè han pagat poc, la satisfacció de l’enoturista és baixa i la seva resposta de compra és poca o nul·la. L’enoturisme no funciona. És una frase que ja està sonant, quan tot just estem començant en aquest sector.

El mateix passa amb els horaris. Pont del primer de maig, preparo un cap de setmana d’enoturisme per a un grup de quinze persones. Tots els cellers que vull visitar ens poden rebre dissabte. Només dos cellers ens poden rebre diumenge al matí i estan a vint quilòmetres de distància l’un de l’altre. Cap celler ens pot rebre diumenge a la tarda. Cap celler ens pot rebre el dilluns festiu. Com organitzo tres dies d’enoturisme si tinc la meitat del cap de setmana en blanc? Veniu el dissabte, home. Us imagineu que els hotels tanquessin a la nit? És que el personal ha treballat tot el dia. No vingueu a la nit, home, veniu a fer la migdiada.

Molts cellers tracten així als enoturistes. Amb la seva lògica del sector del vi, han treballat al celler de dilluns a divendres, dissabte ja han rebut enoturistes, fins i tot el diumenge al matí, i el personal ja està cremant, no aguanten més sacrifici personal i familiar.

En ponts i caps de setmana llargs, els enoturistes truquem a desenes de telèfons que ningú despenja. Passem dies sencers sense aconseguir visitar un celler. Jo vaig anul·lar aquest viatge del primer de maig. Eren quinze persones que havien pagat 500 € cada un, per anticipat. L’enoturisme s’està impulsant amb la lògica del sector del vi. I l’enoturisme, sorpresa, és turisme.

10. Esperant vendre vi

Hi ha un moment d’especial tragicomèdia al final del tast sensorial. El cellerer, l’enòleg, la guia, es queden mirant al grup esperant que caiguin literalment desmaiats pel simple frec del seu vi als llavis de l’enoturista.

En la majoria de cellers esperen que ens quedem meravellats amb els seus vins. Creuen que l’enamorament serà inevitable. Esperen que sentim que mai abans en la vida havíem tastat una cosa tan deliciosa. Esperen elogis. Esperen que extasiats pel descobriment correm a comprar tres caixes d’aquest menjar dels déus. Però resulta que hi ha setanta denominacions d’origen i prop de 5.000 cellers fent bon vi. I resulta que el nostre cabernet sauvignon amb un any de criança en roure francès és bastant idèntic a tots els que hem tastat abans, no només en altres cellers de la zona, sinó també quan hem provat vins xilens o australians.

Posem massa expectatives en el tast. I també en l’enoturista, que en realitat no té la formació sensorial necessària per distingir molts matisos de qualitat. Com tampoc tenim gran formació artística per a la pintura abstracta o per l’òpera. Els grups que porto als cellers no compren gairebé res basant-se en el tast sensorial. Molts ja tenen decidit si compraran vi o no abans de tastar. Pel seu pressupost, perquè han comprat molt en cellers anteriors, o perquè jo els dic a quins cellers comprar i en quins no. Això de la motivació de compra és molt més complex que el tast sensorial, haurem de treballar-ho més.

11. Prescindint del distribuïdor enoturístic

La majoria de cellers treballen l’enoturisme en venda directa. Organitzen una activitat i la pengen a la seva web, envien una newsletter i l’incorporen a l’oferta d’activitats de la ruta del vi. És com si per vendre vi confiessin en la seva pàgina web, en el seu llistat de coneguts i en la botiga del poble.

A veure, venem 2.000 ampolles a Alemanya perquè tenim un distribuïdor alemany. És Edreams qui ven molts vols, no Iberia a la seva pàgina web. Els hotels reben poques reserves per telèfon o al seu web, en molts casos un 90% de la reserves arriben per Booking. El turisme es mou per la intermediació. Mentre alguns cellers pensen i pensen com atreure alguns enoturistes, altres cellers signen amb una empresa de creuers i els envien 5.000 creueristes.

A més de segmentar per públic objectiu, hem de tenir distribuïdors enoturístics. De la mateixa manera que no agafem la furgoneta per anar a vendre ampolles a Alemanya. Amb absoluta normalitat, tenim un o més distribuïdors per vendre el nostre vi. Doncs molt pocs cellers treballen amb operadors turístics per impulsar l’enoturisme. I en paral·lel, moltes agències d’enoturisme no troben cellers per vendre les seves visites i les seves activitats enoturístiques. La trobada entre el sector del vi i la intermediació turística està millorant, però aquestes primeres trobades entre dos grans desconeguts demostren que el nostre enoturisme està en fase embrionària. Per impulsar l’enoturisme necessitem que al sector del vi s’incorpori el sector turístic. Si pot ser, coneixent-lo i sense espatllar-lo.

Museu de la Cultura del Vino Dinastía Vivanco (Briones, DOCa Rioja)

12. Confonent-se en identificar la competència

Està al nostre codi genètic i cultural pensar que el celler de davant és la competència. Si ven molt vi ens està traient vendes. Si té moltes visites ens està traient enoturistes. És la mentalitat petita i antiga que perviu en molts cellers i en molts dels nostres destins enoturístics.

Tot el contrari. El celler que ven molt vi està creant una presència de mercat i una categoria de consum de la qual es beneficiaran tots els elaboradors d’aquesta categoria. El celler que rep moltes visites promocionarà la destinació enoturística i els enoturistes acabaran visitant altres cellers la resta del cap de setmana.

Cal tenir clar que és molt difícil que un celler atregui molts enoturistes per si sol. Això només passa molt excepcionalment. Però si funciona el destí, arribaran tants enoturistes al nostre celler que ni sabrem d’on surten.

No és màrqueting modern. Ho sabem des de l’edat mitjana. Al carrer dels ferrers s’instal·laven tots els ferrers. A aquest carrer anava qualsevol carruatge que necessités ser reparat. El sistema segueix vigent. Un bar de pinxos i vins del carrer Laurel (Logronyo), situat al costat de cent bars més, multiplica per cent el seu potencial de rebre clients.

En enoturisme, els cellers veïns són els nostres grans aliats estratègics. La millor manera de rebre molts enoturistes és que circulin molts enoturistes per la zona. La competència del nostre celler no és el celler de davant. En el sector del vi, la veritable competència és l’aigua en els àpats i la cervesa als bars, a més dels refrescos. En enoturisme, a l’estiu la competència és la platja. A la tardor la competència són els boscos de bolets. A l’hivern la competència són les pistes d’esquí.

Com a conclusió. Mentre un gran nombre de cellers i destinacions enoturístiques insisteixen en diversos d’aquests errors, fracassen en les seves iniciatives i es qüestionen si l’enoturisme és una veritable oportunitat per al sector del vi, els cellers que ho estan fent millor entren en saturació en tres o quatre anys i ja caminen immersos en el debat sobre com limitar i fins i tot reduir les visites al seu celler.

Lluís Tolosa (Barcelona, 1968)
Lluís Tolosa és sociòleg, escriptor, divulgador de la cultura del vi i autor d’una vintena de llibres sobre vins i enoturisme. Reconegut amb una dotzena de premis nacionals i internacionals, ha estat premiat a París, Frankfurt i tres vegades premiat a Xina als prestigioso Gourmand World Awards. També es conferenciant habitual en jornades i congressos sobre vi i enoturisme i compte amb més d’un centenar d’articles publicats sobre vins i enoturisme. Actualmente, és professor d’enoturisme a l’Escola d’Enoturisme de Catalunya i a l’Escola de Turisme i Hostaleria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fundador de l’editorial Tolosa Wine Books, especialitzada a llibres de vins i enoturisme. Últims llibres publicats: Marketing del Enoturismo: 12 errores habituales, 12 propuestas alternativas (castellà), premiat com el Best Book for Wine Professionals 2018 (Gourmand World Awards); Guia dels 100 millors vins i caves de Catalunya (publicat a català, castellà i anglès) i premiat comel Best Wine Book in Spain 2018 (Gourmand World Awards); Guia d’Enoturisme del Penedès (català), galardonat com el Best Wine Tourism Book in Spain 2017 (Gourmand World Awards).

Hits: 195

Aquest article té 1 comentaris

  1. Pingback: L’enoturista no existeix: són els pares | Blog Vila Viniteca

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *