Ens falta creure en nosaltres

Per Salvador Manjón

De tots els problemes a què ens enfrontem els que d’alguna manera ens dediquem a aquest meravellós món del vi és, sens dubte, el consum el més important i preocupant. No ja només perquè les dades per càpita presentin creixement negatiu, com tocaria dir en termes “políticament correctes”. Sinó perquè evidencien un problema que va molt més enllà de les xifres, posant sobre la taula una preocupant discrepància entre productors i consumidors.

És clar que això també té el seu costat positiu, i és que resulta un magnífic cap de turc al qual responsabilitzar de tot, sense aprofundir i buscar solucions que vagin més enllà del retret o la lamentació. Postura, d’altra banda, molt generalitzada en aquest sector.

Parlar del vi en termes alimentaris és, al meu entendre, un concepte per fortuna àmpliament superat fa molt de temps. Han quedat enrere aquells anys de fam en què es buscava productes amb els quals completar l’aportació calòrica que requerien els treballs físics i que la manca d’aliments no cobria. O aquells (encara més llunyans), en què el vi es duia als vaixells que travessaven els oceans perquè, a diferència de l’aigua, no es corrompia. A l’actualitat el vi és una altra cosa.

Perquè dir que és molt més, a més de pretensiós, seria injust per a tots aquells viticultors, cellers, denominacions d’origen, etc., que van saber cobrir una necessitat de la nostra societat i que van fer possible la presència d’una ampolla de sis estrelles a les taules de les nostres llars. Ampolles amb les quals vam ser educats en el respecte cap al consum de begudes alcohòliques. O aquells que sucaven les torrades del berenar amb vins aromatitzats i sucre.

Molt possiblement, a molts dels que estiguin llegint aquestes línies el que els estic explicant els soni a “historietes de l’avi”. Fins i tot hi haurà qui trobarà poc apropiat recordar aquestes coses, quan el que pretenem és que es valorin els nostres vins i envoltar-los d’un halo de fama i prestigi. Però és que el vi ha estat això. I precisament de la vergonya que els genera els seus orígens a alguns cellers, prescriptors, distribuïdors, etc., (no hi ha col·lectiu en que no puguem trobar-la) neix la pols d’on vénen aquests fangs.

Perquè, si alguna cosa bona ha passat en aquests últims setanta-cinc anys que envolten al vi, dels quals la publicació que dirigeixo, La Semana Vitivinícola, n’ha estat fidel espectador des de 1945, és un canvi tan profund que, com es diria popularment, no ho reconeixeria “ni la mare que el va parir”.

Actualment no és possible parlar de Vi, amb majúscules, com a mi m’agrada escriure-ho, sense fer-ho de varietats, zones de producció, terroir, indicacions geogràfiques, anyades, … fins i tot d’antocians o de terpènics; però, sobretot, de persones. De gent amb nom i cognom que jugant-se el patrimoni (també el treball diari és patrimoni) han fet possible que els que ja fa vint anys que s’han acostat a aquest atractiu i atraient món, tinguin encara l’oportunitat de sorprendre’s amb cada ampolla.

profesionalesdelvino

Persones a les quals s’ha exigit un gran esforç, perquè des del mateix sector no ho hem posat fàcil. Deixats portar per un complex d’inferioritat incomprensible, hem buscat en paraules, descripcions, presentacions i preus, … arguments amb què superar la vergonya que sentíem del nostre passat i justificar així el preu que demanaven per l’ampolla.

Hem intentat que els consumidors que ens quedaven se n’anessin cap a vins més cars, amb la idea que “és preferible que es consumeixi menys però millor”, i així hem pretès que ens donessin prestigi davant els que s’acostaven per primera vegada, fent-los sentir com un grup selecte d’elegits per als quals estava reservat el “nèctar de déus”.

Ens hem oblidat de l’aprenentatge, de la senzillesa, de la humilitat que hi ha d’haver darrere de tot artista. Hem volgut que se sentissin orgullosos d’haver-se convertit en els nostres fans i el que hem aconseguit és que s’acoquinin davant d’una ampolla de vi, convertint-lo en el moment més tens i delicat d’una vetllada agradable envoltada d’amics i d’excel·lent gastronomia.

No se m’acut cap aliment, afició, esport, beguda, que no requereixi d’un aprenentatge que ens ajudi a entendre’l i a gaudir-ne. I el vi no n’és cap excepció. Hem volgut que aquest tutorial es basés en notes de tast incomprensibles que atorguessin certa superioritat a qui les pronunciava i contagiar-nos d’elles.

Ens hem oblidat que el VI és Cultura. És molt més que un cultiu el fruit del qual es fermenta i se sotmet a una criança més o menys llarga. És una beguda arrelada a la terra, exponent de les virtuts i les misèries de la seva gent. Concebuda per gaudir.

És clar que és important ser el primer país del món en superfície vitícola, amb gairebé un milió d’hectàrees, o que ja estiguem en disposició de disputar-li a França o Itàlia el número u en producció. Així com ja els prenem el primer lloc com a país exportador. Tot això és important de cara a la sostenibilitat del sector i el seu potencial de desenvolupament. Però serveix de molt poc per arribar al consumidor i aconseguir la seva fidelització.

Justificar-nos explicant les nostres misèries pretenent que els nostres clients (consumidors) ho entenguin i es posin del nostre costat, és una utopia. L’únic efecte que aconseguim és el rebuig, allunyant el consumidor “d’una cosa que em genera problemes”.

No volem ni problemes ni complicacions. Aspirem a gaudir dels moments de plaer i a tenir una vida fàcil. Anar explicant que el preu del raïm a Espanya és ruïnós i fa inviable la supervivència de molts dels nostres viticultors. O que els nostres cellers venen el vi més barat del món; com ho demostra el fet que les nostres exportacions es paguin a un preu mitjà tres o cinc vegades més barat que les italianes o franceses; són qüestions que s’han de resoldre des del mateix sector amb tots els ajuts d’institucions i administracions de què sigui capaç aconseguir, però allunyant-les completament de prescriptors i consumidors.

Som el país que més ha evolucionat de tots els del món vitivinícola. Les nostres vinyes s’han reestructurat cap a varietats més ben adaptades al mercat, com no ho ha fet cap altre país productor. Els nostres cellers han modernitzat les instal·lacions, implantant l’última i més moderna tecnologia de vinificació i criança, amb la qual permetre als nostres tècnics treballar en condicions òptimes per obtenir vins adequats i competitius en un mercat madur. I fins i tot els nostres cellers han entès que la professionalització que demanda la societat del segle XXI també els afecta a ells, i que el fet que el sector estigui compost majoritàriament per cellers petits amb menys de dos treballadors no és obstacle per eludir la professionalitat que requereixen actualment els mercats. Fins i tot hem aconseguit que alguns cellers, consells reguladors i institucions diverses, entenguin que la seva principal missió és la de donar al consumidor el que demanda i que el preu d’un producte el fixa el client pagant-lo.

img_1749

Fins i tot hem entès que no podem parlar d’un sol consumidor, ni d’un mercat, ni d’un tipus de vi. Hi ha nombroses combinacions possibles que es tradueixen en infinites possibilitats al nostre abast.

Tenim condicions naturals per produir vins de tots els nivells de preu amb una alta qualitat. Tenim algun celler i zona que actuen de locomotora als mercats exteriors com a marques emblemàtiques dels nostres vins. Fins i tot hi ha algun prescriptor estranger que s’ha atrevit a apostar fermament pels nostres vins i les grans possibilitats que tenen algunes zones i varietats. Falten marques de primer nivell que siguin capaces d’arribar a convertir-se en objecte de desig dels fons d’inversió, però també aquí progressem adequadament i d’aquí a poc ho veurem.

Estem en una societat dominada pel coneixement, en la qual la informació juga un paper important que pot ser un factor al nostre favor, si sabem fer bé les coses. Tenim un enorme potencial de desenvolupament, per les nostres condicions naturals, tradició i varietat, com per poder afrontar qualsevol repte que se’ns pugui presentar. Tenim tècnics al camp i al celler formats als més recòndits països del món que amb les seves experiències vénen a enriquir el nostre patrimoni.

sesiones-tecnicas-de-cata-bacchus-2015

I perquè tot això es tradueixi en més vendes, més preu i reconeixement, només calen dues coses: creure en les nostres possibilitats, definint l’estil dels vins amb els que cadascú vol jugar a la lliga que triï; i prendre les decisions oportunes.

No tinc cap dubte que en els propers anys assistirem a una eclosió dels vins espanyols. Varietats autòctones agafaran un cert protagonisme de la mà de cellers i indicacions geogràfiques que multiplicaran l’interès dels prescriptors, àvids de nous vins i zones amb els quals sorprendre als seus lectors. I nosaltres serem allà per explicar-ho.

Sort a tothom.

Salvador Manjón Estela
Director de La Semana Vitivinícola des de juliol de 1992, ha dedicat tota la seva activitat professional a aquesta publicació, on va iniciar la seva activitat el 1985, fent-se càrrec de la secció de redacció el 1989. És membre del comitè organitzador de diverses mostres i fires vinícoles, entre les quals “Intervin” (Barcelona), “Vinoélite” (València) i “Enomaq” (Saragossa), i col·labora professionalment, entre d’altres organismes, amb la Fundación para la Investigación del Vino “FIVIN”, el Foro Mundial del Vino de Rioja, i l’Observatorio Español del Vino (OEMV), a més de ser director científic de l’Encuentro Técnico de la Fundación para la Cultura del Vino. És, també, tastador a múltiples certàmens vinícoles, com el Concurs Mundial de Brussel·les, Tempranillos al Mundo, Bacchus (Madrid), Vinitaly (Verona) o Garnatxes del Món (Perpinyà). Així mateix és membre de diverses confraries bàquiques i entitats com l’Asociación de Periodistas y Escritores del Vino (AEPEV), la Federación Internacional Periodistas y Escritores de Vino (FIJEV) i la Unión Española de Catadores (UEC). Durant la seva carrera professional ha rebut nombroses distincions, les més recents de les quals són el Premio DiVino 2009, el Premio Asociación Valenciana Sumilleres 2013  i el Premio Mejor Tarea de Comunicación Ribeiro 2015.

Hits: 3

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *