Familia Roda 107, un viatge cap a la profunditat de la tempranillo

Per Agustín Santolaya

Cada dia pujava amb l’Isidro Palacios des de Logroño fins a Haro per la N232 i al marge dret de la carretera, entre Cenicero i San Asensio, hi havia una vinya que ens encantava. Els vasos alts sortien entre les llastres de gres, els seus braços retorçats amb la banda nord plena de líquens mostraven orgullosos la seva edat. La plantació no responia a un marc real i es veia que, en plantar els ceps, es va imposar el criteri de la disposició de les roques. En la seva major part eren tempranillos, tot i que a les capçaleres hi havia viures i entre els verds foscos del tempranillo espurnejaven alguns ceps alegres de garnatxa. Els raïms eren excepcionals, clars, petits, ben exposats i airejats. Havíem intentat comprar-los per a RODA, però no ho vam aconseguir, el viticultor tenia d’altres compromisos. Cada matí anàvem seguint el cicle fenòlic observant els canvis d’aquesta vinya i mica en mica, sense adonar-nos, la vam anar idealitzant. Un matí després de la verema del 1997 l’estaven arrancant.

Aquesta no era una història única, diàriament a l’època posterior a la verema, s’arrancaven veritables joies vitícoles als pobles de La Rioja. Amb cada vinya arrancada es perdia una enorme quantitat d’informació genètica. La gran biodiversitat de les vinyes velles desapareixia per sempre generant un dels grans episodis d’erosió genètica de la viticultura actual.

Des de l’adhesió d’Espanya a la Unió Europea sobrevolava a l’ambient vitivinícola el concepte de la reestructuració de la vinya. Es presentava la imatge d’una viticultura espanyola poc productiva en front a la dels nostres veïns que era molt més rentable. Aviat aparegueren les ajudes per arrancar les vinyes velles i a la plantació de vinyes noves conduïdes en espatllera, amb rec per degoteig, molt mes homogènies i productives. Per suposat, era obligatori utilitzar matèria vegetal certificat i per estar qualificat havia de ser clonal. Aquest fou el caldo de cultiu en el qual es desenvolupava la simplificació absoluta de la biodiversitat de la nostra viticultura, tant a nivell de pèrdua de varietats, que ja venia produint-se des de feia dècades, com a nivell intravarietal. Però ningú pensava en això, només importava produir uns raïms sans, abundants i amb molt de grau.

Potser seria interessant pels lectors explicar amb més detall alguns conceptes bàsics de la reproducció del raïm i dels clons. Demano disculpes als especialistes en viticultura que coneixen de llarg el que vaig a explicar.

Cal aclarir que els clons al regne vegetal tenen poc a veure amb els del regne animal.

No entraré en les modernes manipulacions genètiques i les plantes transgèniques que de vegades s’utilitzen en el món dels vegetals. Em refereixo a la clonació com la reproducció idèntica de plantes que ja existeixen a la natura utilitzant mètodes tradicionals de multiplicació.

Els vegetals tenen la facultat de poder reproduir-se tant sexualment, per llavors, com asexualment, també nomenat vegetativament, per esqueixos, capficats o empelts.

En el cas dels cultius llenyosos és molt  freqüent utilitzar la reproducció vegetativa, i quan es tracta de la vinya, l’únic mètode utilitzat és aquest.

La reproducció vegetativa implica sempre clonació. Consisteix en agafar un tros de sarment (estaca) d’un cep mare, arrelar-lo i obtenir una nova planta amb característiques idèntiques al seu progenitor. Aquest sistema s’utilitza per a multiplicar portaempelts.

Posteriorment es selecciona una gemma de sarment de la varietat que volem reproduir, s’empelta sobre la planta anterior i obtenim una plantació de vinya disposada per produir raïms.

Aquesta planta és doblement clonal, les seves arrels seran idèntiques al cep mare d’on procedia l’estaca i la seva part aèria serà idèntica al cep d’on es va agafar la gemma.

Des que l’home cultiva la vinya va clonant els ceps que més li agraden i des de que la fil·loxera va venir a viure amb nosaltres a finals del segle XIX ens veiem obligats a realitzar la doble clonació que he descrit.

Llavors os preguntareu què té d’interessant o de nou parlar d’una pràctica que es ve realitzant milions de vegades cada any durant tota la història de la vinya. Vaig a intentar explicar-ho:

En la viticultura tradicional, el viticultor marcava abans de la verema una sèrie de ceps que li agradaven per les característiques del raïm, pel seu vigor, pel moment de maduració o d’altres raons que eren des seu grat.

A la poda reservava aquests sarments, guardats en un lloc fresc i humit i a l’època adequada empeltava les gemmes sobre els portaempelts que ja havia plantat o les posava a disposició del viver per a que li fes la planta que posteriorment plantaria.

Seguint aquest sistema de treball, cada nova parcel·la estava formada per petits grups de plantes clonals, les deu o dotze que provenien d’un mateix cep, però hi havia tants grups diferents com plantes havia seleccionat el viticultor abans de la verema, i a més normalment quedaven barrejades de forma aleatòria a la nova vinya.

Era pràcticament impossible que els caràcters genètics de la vinya d’un poble es barregessin amb el de l’altre, a no ser que fossin confrontats.

Com que ni els viticultors, ni els vivers eren experts seleccionadors de plantes, sempre apareixien a les vinyes alguns ceps poc productius, ceps malalts amb virosi que donaven gotims petits i fins i tot plantes d’altres varietats diferents a la desitjada.  

A mesura que les tècniques de reproducció avançada i la viticultura es professionalitzava, es creà la necessitat de seleccionar plantes que destaquessin per les seves bones qualitats productives, de sanitat i “de vegades” per la bona qualitat dels seus vins.

Una vegada comprovades les aptituds d’aquests “caps de clon”, es van multiplicar per milions.

Normalment els encarregats de portar a terme aquestes seleccions han estat els centres oficials i han realitzat aquesta feina amb zel i gran professionalitat, han desestimat sempre les plantes amb certa virosi que reduïen la producció i han repartit als vivers clons sans, productius i vigorosos.

A la dècada dels 90 la major part de les plantes de la vinya que hi havia al mercat provenien d’aquestes seleccions clonals, aconseguint produccions homogènies i gairebé sempre excessives.

Per il·lustrar aquesta explicació utilitzaré el cas de la nostra varietat reina, la tempranillo.

Tots els viticultors saben que en una mateixa vinya vella hi ha diferents tipus de tempranillos, si l’observació es fa sobra una zona més àmplia, per exemple, La Rioja, els tipus diferents són multitud. Uns són de port dret, un altres de port rastrer, uns tenen la fulla gran, d’altres petita, uns les tenen coriàcies i fosques, d’altres toves i clares, uns són molt vigorosos, d’altres de vigor reduït. Els gotims poden ser grans o petits, compactes o clars, amb espatlles o sense, de gra petit o gra gran, molt productius o de petita producció, de maduració primerenca o més tardana i així podria continua descrivint notables diferències dins d’una mateixa varietat.

La selecció clonal i sanitària de la tempranillo es va iniciar a La Rioja a la dècada de 1970 i després de molts anys d’un admirable treball es va aconseguir al voltant de mitja dotzena de clons sans de qualitat contrastada que es van repartir als vivers.

Uns tres o quatre clons procedents d’altres seleccions van venir a completar l’esquàlid esquadró que tenia encomanat preservar la variada i magnífica complexitat genètica de la varietat tempranillo.

A partir de l’inici de la dècada de 1990, pràcticament totes les plantes de tempranillo produïdes pels vivers provenien d’aquestes seleccions. A la dècada dels 2000 encara es va simplificar més i només es reproduïen tres o quatre clons.

Cada vinya nova que es plantava amb aquesta varietat a qualsevol lloc del món estava formada per plantes genèticament iguals, i cada vinya que s’arrencava de tempranillo vella s’emportava amb ella innumerables i valuosos matisos genètics que mai es recuperaran.

Els grans vins han de ser complexes i, on s’obté més complexitat que en una verema formada per raïms amb diferents matisos, que broten des d’allò més profund de la seva informació genètica?

A Roda, acostumem a treballar sempre amb vinyes velles, cada vegada que vèiem arrancar una vinya sentíem com si alguna cosa de la nostra “filosofia” se n’anés amb ella.

No podíem suportar impassibles una pèrdua continuada de diversitat de la varietat que tanta satisfacció ens ha donat.

L’any 1998, esperonats per l’arrancada d’aquella preciosa vinya de Cenicero amb la qual va començar aquesta història, vam decidir iniciar un projecte de recuperació del màxim nombre possible de tipus de tempranillo, a l’àmbit de cultiu de la varietat a La Rioja. Ens vam dedicar a fer una gran Arca de Noè en la qual hi entrés la màxima diversitat intravarietal. Volíem salvar la pèrdua contínua d’informació genètica que estàvem patint.

Recolzats pel C.D.T.I., per la Consejería de Agricultura, la Consejería de Industria del Gobierno de La Rioja i per molts d’altres col·legues, proveïdors i amics, iniciàrem el projecte.

Vam fer una relació de 33 caràcters ampelogràfics per poder diferenciar entre unes plantes i d’altres. Vam marcar una zona a explorar en la qual consideràvem que la tempranillo tenia el seu hàbitat més antic, des de l’entorn de Logroño, fins a l’entorn d’Haro. Vam incorporar la Lidia Martínez al nostre equip, una especialista encarregada de desenvolupar aquesta feina de camp. Vinya a vinya, poble a poble, vam recollir 550 tipus diferents de tempranillo que vam empeltar sobre arrelats de 41B en parcel·les elementals de 15 plantes cada una, creant un gran camp de germoplasma, una gran Arca de Noé on cabien els morfo tipus de tempranillo més dispars.

Les feines continuaren els anys següents, comprovant que les diferències que ens van fer seleccionar els ceps a la vinya vella es mantenien a les noves plantes. Però en moltes ocasions, quan tornàvem a buscar les plantes mare, ja havien desaparegut.

Estàvem satisfets per la feina realitzada i orgullosos de ser garants d’una part de la diversitat genètica de la tempranillo.

Vam fer una comprovació de la sanitat vegetal de tots els components del camp de germo plasma analitzant les virosis més habituals i vam comprovar que aproximadament la meitat estaven lliures de virus.

Amb aquestes plantes sanes vam continuar amb els assajos i any rere any la Lidia va anar prenent les dades i fent microvinificacions dels diferents morfotips. Les parcel·les de les plantes que tenien virosi les hem mantingut, tot i que no treballem amb elles.

Una dècada després teníem un núvol de dades increïble i vam poder observar com s’agrupaven per diferents característiques vitícoles i enològiques. Llavors vam entendre que havíem desenvolupat un treball molt més important del què buscàvem a l’inici. Vam veure amb claredat que podíem tenir solucions naturals a molts dels problemes que ens planteja la viticultura i el seu entorn.

La idea de crear una Familia.

En aquell moment pensàvem que la forma de lluitar contra la simplicitat dels clons era plantar-ne molts junts i de fet així fèiem les plantacions en aquella època. Però se’ns va acudir que podíem perfeccionar-lo emulant les antigues formes de selecció en les quals el viticultor escollia a ull les millors plantes del seu entorn per crear la seva nova vinya. Ara teníem tanta informació que podíem seleccionar les plantes segons els criteris vitícoles o enològiques que volguéssim.

Vam decidir buscar els morfotips que responguessin a una sèrie de característiques marcant uns intervals en els valors, respecte a la producció, la mida de les baies, el grau, l’acidesa, el pH, a la intensitat colorant i als polifenols totals. Els intervals els vam marcar segons el criteri del vi que teníem el 2007. Vam trobar entre tots els components sans del nostre banc de germoplasma una dotzena de clons que complien els requisits. Vam pensar que utilitzant-los junts podien ser complementaris i sinèrgics i els vam nomenar la Familia Roda 107, perquè era la 1ª que havíem seleccionat el 2007. La feina era molt similar a la que feien els antics viticultors, però seleccionant entre tot l’hàbitat de la tempranillo riojana i amb moltíssima informació fidedigna.

Vam començar a plantar al campa aquest material vegetal i pocs anys després vam poder comprovar que el projecte havia estat un èxit. En tastos a cegues els vins provinents de les plantacions joves de la Familia Roda 107 tenien les característiques dels vins de vinyes velles: profunds, elegants i complexes. A partir d’aquí totes les nostres plantacions les vam fer amb aquest material. Havíem trobat una màquina del temps. Ens acostàvem a l’equilibri que aporten les vinyes velles a través de vinyes joves plantades amb una família de clons seleccionada pel seu equilibri.

Vam pensar que havíem trobat una possibilitat de diferenciació envers la competència i durant un temps vam guardar aquest secret, però mentrestant el món de la viticultura monoclonal es feia cada vegada més poderosa. Només alguns viticultors es revelaven plantant seleccions massals de les seves pròpies vinyes.

Vam reflexionar i vam decidir oferir el nostre material vegetal a la resta de viticultors interessats en la varietat tempranillo per poder lluitar contra la simplicitat monoclonal. Des de llavors cada any barregem les gemmes provinents dels nostres camps de morfotips que formen la Familia Roda 107, seguint la proporció adequada i entreguem les gemmes al viver perquè puguin posar a disposició dels viticultors i elaboradors un material vegetal divers i ple de matisos capaç de donar vins complexos i extraordinaris.

Les primeres plantacions que es van fer fora de Bodegas Roda ja porten anys donant els seus fruits i en comprovar la qualitat dels vins, cada any s’esgoten les plantes de la Familia Roda 107, essent la més desitjada entre els que cerquen grans tempranillos.

Però la investigació dins del camps de germoplasma segueix i ara estem treballant en una família de tempranillos que pugui afrontar l’escalfament global a partir de les seves característiques genètiques, estudiant morfotips que tenen el cicle més llarg, que produeixen menor graduació alcohòlica i que tenen un pH més baix.

D’altra banda, treballem en l’estudi d’una família capaç d’enfrontar-se millor a les malalties de la fusta.

El que és interessant d’aquest treball és que tot just acaba de començar i ens ensenya que potser quan la natura porta els problemes, possiblement també porta les solucions. El que passa és que sempre s’ha de tenir la curiositat i el temps de buscar-les.

L’Organización Internacional de la Viña y el Vino, a petició de Portugal, ha reconegut l’any 2019 el concepte de “material policlonal” i és possible que els Estats Membres estableixin les vies perquè el concepte de famílies de clons torni a recuperar una bona part de la diversitat vinícola de la qual gaudien els nostres avantpassats.

Encara som a temps perquè queden moltes joies guardades a les vinyes velles espanyoles i europees, esperant que algú les rescati.

Tant de bo puguem sensibilitzar amb aquest article als viticultors i als elaboradors de cada racó d’Espanya. Quan pensin arrencar aquella vinya vella que van comprar o heretar, haurien de plantar unes arrels a un racó de la nova vinya que projecten. Abans de la darrera verema, li han de dedicar un temps d’agraïment per tot el que els ha donat durant tantes dècades i passejar per última vegada entre els ceps marcant els millors o els més singulars plantats a la vinya. Durant la poda poden recollir algunes gemmes de cada cep marcat i guardar-les fins la primavera. Les arrels ja estaran esperant a ser empeltades amb els tresors recuperats de la vinya arrancada. En aquest racó de la nova vinya quedarà un record de la història de moltes generacions de viticultors. Potser avui no tinguin interès perquè els vents de les modes bufen cap una altra banda, però la perspectiva dels anys ens ensenya que canviarà l’aire i tornaran a ser necessaris i desitjats.

Agustín Santolaya
Agustí Santolaya va néixer el 1960 a Villamediana de Iregua (La Rioja) dins d’una família de viticultors-colliters. Actualment està casat, té dos fills i viu al poble on va néixer enmig d’una vinya. Des de molt jove es va fer càrrec de la viticultura i de les elaboracions del vi de la família. Va estudiar Enginyeria Tècnica Agrícola a la Universitat de Saragossa i va treballar del 1983 al 1987 a l’àrea de la meteorologia, concretament dedicant-se a l’estudi de les tempestes de calamarsa, compaginant aquesta ocupació amb la responsabilitat de l’explotació vitícola familiar. Va cursar el magíster de viticultura i enologia del 1988 al 1990 i ha estat professor de viticultura en el màster de la Universitat de la Rioja durant 6 anys, a més de consultor lliure de viticultura des del 1988 fins al 1996, participant en la creació de diversos projectes vitivinícoles a Espanya. També ha exercit com a president de la Agrupación Riojana para el Progreso de la Viticultura (ARPROVI) durant 6 anys. Va arribar a Bodegas Roda com a consultor al febrer de 1992 i, a partir del 1994, va formar part del comitè de gestió del celler. Des del 1998 és el director general. És Especialista Superior en Olivicultura i Elaiotècnia i creador, juntament amb l’equip de Bodegas Roda, dels projectes d’olis Dauro a l’Empordà i d’Aubocassa a Mallorca, que van revolucionar el sector de l’oli d’alta gamma a Espanya. Des de la creació el 2009 de Bodegas La Horra, a Ribera del Duero, és també el director general. Allà produeixen els vins Corimbo i Corimbo I. Habitualment participa com a conferenciant en fòrums de viticultura, enologia, olivicultura i olis, així com en programes de formació d’especialistes en aquests sectors.

Hits: 36

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *