Gastronomia online.  El festí de la confusió (i la ignorància)

Per Xavier Agulló

Molts ja ho dèiem. Ho vam advertir en veu alta fa anys, quan la bombolla de la gastronomia a Internet i les xarxes començava a inflar-se de tota mena de fauna (i flora) buscant fortuna a la terra promesa de l’“estómac agraït”. I infausts profetes vam ser… Sí. Avui, camí cap al caos informatiu total, estem tots inevitablement a la gran taula imperial de la confusió, atenent el vergonyant menú-degustació de la ignorància i fins i tot de la maldat. Perquè, més enllà d’aquesta litúrgia “paraperiodística” en línia addicta al desconcert i al escàndol, han anat creixent en el nostre ecosistema altres personatges més tòxics que, aliens a l’essència del sector, es dediquen només, atrinxerats en la estupidesa conscient, a insultar en funció de paràmetres particulars il·legítims o de no se sap quines estranyes disfuncions cerebrals. Són els “enemics” (qui cony és tan neurastènic com per a enorgullir-se d’aquesta definició sinistra?), individus adscrits habitualment a foscos i negatius personatges de la xarxa, que ni informen ni critiquen ni valoren ni difonen, només vomiten la seva ignorància i la seva mala llet buscant els “likes” o, senzillament, una incomprensible i perversa catarsis personal.

Chele i Joan Roca (centre) amb l’equip de Gallery Vask

Però aquests “ghoules” són la part anecdòtica en aquesta “parada de monstres” que avui serpenteja pel meu teclat. Més perniciós i preocupant és l’status quo general de la informació i la crítica gastronòmica en línia. Entrem aquí dins la litúrgia de l’embolic i de la perplexitat, especialment per al públic aficionat però que no està al dia del complex i vast univers culinari a la recerca de respostes. D’una banda, les guies, classificacions, llistes, “els meus millors restaurants”, etc.; de l’altra, els bloggers “interessats” (no parlo aquí, compte, dels molts que, amb coneixement de causa i fins i tot brillantor, porten anys informant i opinant, contribuint a la riquesa i la posada en valor de la gastronomia) i els perillosos autoanomenats “influencers”. A la primera geografia habita l’entropia fruit dels diferents criteris dels rànquings –en moltes ocasions descaradament conjunturals o comercials–, que si bé són judicis particulars i per tant vàlids “per se”, aporten només als que saben, però no als que als que volen iniciar-se.

Efectivament, les grans diferències entre totes les taxonomies a l’abast no ajuden a prendre decisions d’entrada, tot i que també és cert que, amb la tècnica de la “prova-error” tots al capdavall acabem sabent a qui creure i seguir. El que passa, però, és que alguns dels grans –cas de Michelin o 50 Best Restaurants– han estat erràtics o habiten en el situacionisme en la seva trajectòria o concepció. La guia vermella, veient el seu imperi amenaçat per la competència, ha donat en els últims anys sorprenents cops de timó en els seus cànons, en altre temps clarament vinculats a allò que era afrancesat (certesa), i ara ningú és capaç de comprendre quines són les claus de les seves decisions estel·lars, sovint perseguint més l’efectisme i quelcom mediàtic que el que és intrínsecament culinari. Considerant, és clar, que tot i ser una empresa privada i que no ha de donar explicacions a ningú, no està exempta d’una certa responsabilitat social per la seva enorme popularitat i el poder que això comporta.

A la part esquerra de la imatge i de dalt cap abaix: els nous guanyadors de les 3 Estrellas Michelin, 2 Estrellas Michelin i 1 Estrella. A la dreta, xefs espanyol a The 50 Best Restaurants

En el cas de 50 Best Restaurants, una elecció més democràtica sobre el paper (gairebé 1000 votants a tot el planeta), i malgrat les crítiques sobre la poca fiabilitat del seu panell de votants, és més una instantània d’un determinat moment gastronòmic que un certificat d’excel·lència progressiva. En aquest punt, no és possible obviar al gran mastrodont del maremàgnum, a la terrible metàfora del Babel culinari a internet: Trip Advisor. En aquesta llista és on es descara a tot color l’enorme fal·làcia de la “democràcia” com a mètode de classificació. Són clàssics els exemples dels seus millors restaurants per ciutat, on ningú coneix la majoria d’aquests “top ten”, votats normalment per turistes indocumentats que posicionen al cim restaurants de mig pèl o directament calbs. Les masses, en aquest ordre, són el menys fiable per decidir. Des d’opinions absolutament subjectives i no reflexionades (“la decoració no m’agrada, és lletja”) fins a dards culinaris sense explicació (“el nigiri no ens va agradar”) i floretes com “no ho recomano perquè en vaig sortir a gust”. Això pel que fa a la part formal, i em quedo molt curt en exemples. Perquè després hi ha la picaresca… Tremendes experiències tipus “si no em convides a xupitos et deixaré malament a Trip Advisor” o, ja directament, mentides descarades teledirigides des de la competència o des d’un enuig personal. Trip Advisor és el pitjor, i ningú en el seu sa judici hauria de fer cas de les seves opinions, per cert contestades de forma pública i vehement per grans i petits xefs, tant pels crassos errors (crítiques de restaurants inexistents, el famós plat de Massimo Bottura crucificat per tenir “massa vinagre” i no en contenia ni una gota) comprovats i publicats com pels milers de casos de xantatge i mala fe.

D’esquerra a dreta, Joxe Mari Aizega, Massimo Bottura, Bittor Orox i Heston Blumenthal
en el restaurant Elkano

I entrem ara en territori blogger i “influencer”. Recordem, estem mirant d’analitzar la informació i la crítica gastronòmiques online. El bloc, amics, és massa vegades el refugi del nàufrag i l’oportunista. Ja hem comentat prèviament la importància en la promoció i la pedagogia culinària de determinats blocaires (signats per periodistes o gourmets i aficionats de sòlid coneixement); però el problema és desbrossar-los entre la ventada còsmica de falsaris, “gorrers” i maliciosos que superpoblen l’espai digital. De què ens informa una opinió tipus “és molt bo”? O, pitjor, “és molt dolent”. Quin criteri fonamentat hi ha darrere de determinats ditirambes o libels? O en què ens il·lustra la descripció entusiasta d’un plat que és còpia d’un altre anterior sense que ho sàpiga l’escrivà? I ja al límit del ridícul: fa poques setmanes, un individu que presumeix de gastrònom al seu bloc va confondre el “toro” (ventresca de tonyina) amb la cua de toro a una “crítica” (rialles) del restaurant Sensu de Tenerife. Déu-n’hi-do…

El periodisme gastronòmic exigeix ​​–com tots els periodismes especialitzats– un profund coneixement de la temàtica, per d’aquesta manera poder informar al públic de per què una cosa és d’una manera o d’una altra. Quants ous ferrats s’han de menjar per poder criticar la recepta de forma el més objectiva possible? I no parlem de les milers d’elaboracions que avui, en un món que no coneix fronteres culinàries, s’han de conèixer des de l’origen i amb erudició per poder adjectivar-les davant els lectors. No, la majoria de blocs gastronòmics són només “bavarde” des de la ingenuïtat i la “bonhommie” o, molt pitjor (encara que no n’estic segur), des del “pessebreig”, la publicitat o el mal cafè. No només no aprendrem d’ells; ens embrutirem en molts casos. Encara que força més perjudicials són els “influencers”, elements d’alta toxicitat informativa que, des de posicions analfabetes (però “fashion”, això sí), s’atreveixen no només a demanar l’àpat per la cara, sinó a exigir calés per un efímer “post” que generarà zero reserves en les seves bigarrades xarxes de fans-zombies. El panorama és paorós, col·legues…

Doncs en aquesta “melée” de veritats, mig veritats, posveritats, “fakes”, interessos comercials, incultura (o ignorància sincera) i perfídia hem de transitar (i patir) per aprendre i, a la fi, prendre decisions gastronòmiques.

Bàrbar.

Xavier Agulló
Xavier Agulló és periodista, escriptor i crític gastronòmic, encara que va realitzar estudis d’arquitectura abans de llançar-se a les sorres mediàtiques. Ha treballat a diaris (Diari de Barcelona, ​​El Periódico, El Mundo); revistes (Grup Zeta); ràdio (Radio Juventud, Cadena Catalana, Ràdio Barcelona), televisió (TVE, codirector i presentador; Antena 3, sotsdirector i guionista) i internet (a columnes d’opinió, i dirigint revistes i programes). Partint del rock and roll i involucrat alhora en àmbits d’arquitectura, disseny, moda i cultura en general, va guanyar un Premi Nacional de Periodisme a la revista ARDI. Més tard, es va especialitzar en “lifestyle” i ja porta anys dedicat a la gastronomia, l’hoteleria i els viatges tant periodística com personalment. És Premio Nacional de Gastronomía 2006 (Millor Tasca Periodística) i el 2009 (com a membre de l’equip de Metrópoli-El Mundo) per la Real Academia de Gastronomía de España. Va ser co-creador i codirector de la revista digital Cookcircus i del concepte “metagastronomia” que sostenia. Actualment és crític gastronòmic per al diari El Mundo, la guia Traveler i la guia italiana Identità Golose. Membre fundador i periodista de la revista digital www.7canibales.com, líder de l’opinió gastronòmica a Espanya. Col·labora també mensualment a Gourmets, Vinos y Restaurantes, Sobremesa, Gastronostrum i diferents revistes internacionals; i és també consultor per a diverses empreses relacionades amb la comunicació, la televisió, la gastronomia i l’hoteleria des de l’assessoria integral. Es membre del “talent team” de Grup Gsr, empresa de producció i organització dedicada en exclusiva a l’enogastronomia i organitzadora del congrés de gastronomia internacional San Sebastian Gastronomika des de fa 19 anys o del congrés BCNVanguardia a Alimentaria Barcelona, ​​a més d’haver conceptualitzat altres congressos i esdeveniments internacionals com el World of Flavours, Califòrnia, USA o Mesa Tendencias a Sao Paulo (Brasil). El 2017 va crear a les Illes Canàries (Tenerife), l’empresa Plátano Volador SL amb la periodista i productora Elena Barrios, companyia dedicada al desenvolupament d’estratègies gastronòmiques focalitzades en la nova cuina canària.

Hits: 29

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *