Growers

Per Àlex Torío

L’estiu del 1994, Neil Young va publicar el que per a mi és el seu últim disc genial, “Sleeps with angels”. En una època preinternet, el disc incloïa un full amb les lletres traduïdes a diversos idiomes europeus. Jo tenia 20 anys i pocs diners. Entre tres amics aficionats a la música, en un pacte tàcit ens repartíem les compres de novetats, i ens les passàvem. Moltes vegades ens gravàvem una còpia en cassette. Ja ha prescrit. Durant dues setmanes vaig disposar del disc en aquesta espècie de préstec. Era una gran època: els meus pares marxaven a passar fora els caps de setmana i em quedava sol a casa escoltant música i preparant-me còctels, abans de sortir amb els amics. El cas és que “Sleeps with angels” em va decebre. Competia en aquell moment amb CDs que m’havia comprat jo a principis d’estiu, recordo “Planet Waves” de Bob Dylan, “We’re only in it for the money” de Frank Zappa o el recentment publicat “Superunknown” de Soundgarden. El vaig escoltar cinc o sis vegades durant aquelles dues setmanes, i no entrava en ell o ell no m’entrava a mi. Jo ja era fan de Neil Young, però el disc no em semblava a l’alçada dels increíbles treballs que havia publicat als anys 70, com “Everybody knows this is nowhere”, “After the gold rush”, “Harvest”, “Zuma”, “Tonight’s the night”, “Comes a time”, “American stars and bars” o “Rust never sleeps”, ni la renovació que emprengué a partir de finals dels vuiutanta, amb joies com “Ragged glory” o “Harvest moon”. Passades aquelles dues setmanes el meu amic em va demanar que li tornés i ni tan sols me’l vaig copiar a cassette.

No recordo exactament quin fou el moment que me’n vaig adonar, potser un mes després, però en algun racó de la meva ment s’havia quedat gravat el disc “Sleeps with angels”, amb més força, en cert sentit, del que s’hagués gravat en una cinta magnètica. I vaig començar a trobar-lo a faltar, i me’l vaig haver de comprar tan aviat vaig poder. Ara, mentre escric aquest text, l’estic escoltant de nou.

L’altre dia vaig obrir una ampolla de Pruno 2017. Des que el 2011 saltà a la fama amb la seva puntuació Parker, l’he anat comprat de tant en tant. Continua sent una qualitat/preu inexplicable. També m’ha passat que amics que no hi entenen molt de vi, però que es deixen aconsellar en bones botigues, de cop i volta un dia porten una ampolla de Pruno a un dinar a casa. El cas és que el vaig obrir i el primer glop no em va dir res, però el vaig anar prenent al llarg del migdia, abans de dinar, lentament mentre treballava, i a la tercera copa ja estava fantàstic, i al final va ser una pena que l’ampolla no hagués estat una màgnum.

Quan, fa anys, en René Barbier ens convidà, a un grup de privilegiats amics, a la seva finca L’Espectacle, havia deixat una ampolla de vi oberta a primera hora del matí, en una nevera a la caseta de les eines. Va dir que era un vi que no s’ha de beure si no porta, com a mínim 2 hores obert. “Fins que no surt la rosa”, assegurà. No fa falta que digui que prendre aquella meravella, en aquell entorn, fou quelcom espectacular, mai millor dit.

Foto: Rafael López-Monné

En el món de la música, aquest fenomen té un nom. Els discs que les primeres vegades que els escoltes no et diuen res, o t’agraden molt poc, se’ls anomena growers. Al diccionari urbà on apareixen conceptes que no són oficials, trobem aquesta definició: GROWER. En català es traduiria com a creixedor, i hi ha una gran tradició de growers. Òbviament, es tracta d’un concepte bastant subjectiu, però n’hi ha alguns que generen cert consens.

Un dels més famosos és “Kid A” de Radiohead. És un disc que d’entrada costa, a més, a molts dels fans que la banda havia anat arreplegant, els resultava una obra desconcertant, i és que en el seu cas, Radiohead tenia un repte molt complicat: crear un disc que succeís al que es considera a moltes llistes el millor disc dels anys noranta, “OK Computer”. Potser conscients d’haver fet ja quelcom tan gran, optaren per canviar totalment de direcció, bolcant-se en l’experiència electrònica. Des de llavors, no han tornat enrere i “Kid A” es troba entre el millor de la seva carrera, tot i que jo li tinc més estima al següent, “Amnesiac”. En el món del vi, sense entrar en noms, potser el podríem comparar a alguns elaboradors que han canviat radicalment d’estil; estic pensant en els que han decidit abraçar la tendència del vi natural i pràcticament reneguen del passat (i dels sulfits).

El grup americà Wilco pràcticament compta els seus discs com a growers. No fan una música tan complicada com els Radiohead de segona etapa, provenen del folk americà, però tampoc tenen cançons d’amor a primera escolta. Potser una de les coses que fan que els seus discs siguin menys accessibles a la primera sigui la desigualtat de la durada de les cançons, que oscil·la des dels 2-3 minuts fins als 15. Dos bons discs per deixar que s’obrin: “Yankee Hotel Foxtrot” i “A ghost is born”.

Em serveixen com a exemple clar entre quelcom bo a la primera i grower dos discs consecutius de Van Morrison: “Astral Weeks”, del 1968 i “Moondance”, del 1970. El mateix artista, pretenent –i aconseguint-t’ho– crear un so propi, quelcom que no s’assembli a res anterior (“Astral Weeks”, un dels millors discs de la història de la humanitat), o intentant d’agradar-te a primera vista (“Moondance”).

Un altre artista que pràcticament només sap crear discs que creixen i creixen a cada escolta és Robert Wyatt. Recomano deixar temps a molts dels seus discs, que no són fàcils a la primera. A part de l’obligatori “Rock bottom”, també destacaria “Shleep” i “Old Rottenhat” (amb aquest, em sembla que estic bastant sol considerant-lo un gran disc). La seva música és tan poc directa que he llegit que es va encunyar el terme wyatting en algunes revistes musicals britàniques, referint-se a la gamberrada consistent en posar una cançó de Robert Wyatt en una jukebox en un pub, amb l’objectiu de desconcertar als presents. Sembla que al Regne Unit les jukebox estan connectades a internet, i disposen de tot el catàleg.

L’exemple de Wyatt em serveix per reflexionar sobre allò que potser molts estiguin pensant: Tots els discs poden ser un grower, si els donem el temps suficient? Per a mi, no és així (i no faig referencia només a l’obra de David Bisbal). Crec que es tracta bàsicament de dos factors. Per una part, la connexió estètica que cadascú tingui amb l’artista, una mena de predisposició. I, per una altra banda, la sinceritat de l’artista i l’habilitat d’haver plasmat el que pretenia en aquell moment.

Hi ha artistes que m’han fascinat i tenen discs que, per més que els escolti, per molts angles des dels quals els miri, no aconsegueixo que m’agradin. També hi ha artistes que amb el temps han reconegut que alguns dels seus discs foren fallits. Lou Reed arribà a recomanar als seus fans que mai es compressin el “Metal Machine Music”. Si a algun dels lectors d’aquest article, el disc li acaba semblant un grower, que avisi. Aviso que és una hora de soroll. Curiosament, aquell mateix any, el 1975, llançà un dels seus discs més accessibles. No requereix temps enamorar-se de “Coney Island Baby”, és una senzilla i estupenda garnatxa del Montsant.

Així com hi ha músics que pràcticament tot el que publiquen és un grower (que en primeres escoltes no et diuen res o t’agraden molt poc) i també passa en alguns gèneres, com el jazz o la clàssica, en el món del vi hi ha una equivalència més enllà dels vins que necessiten obrir-se. Vull dir els vins que compres avui i saps que estaran millor d’aquí deu o vint anys, com acostuma (o acostumava) a passar amb els Bordeus. L’única vegada que he tingut tanta paciència (de moment), va ser quan en Joan Carles Ibáñez recomanà a la meva dona, com a regal pel meu aniversari, Penfolds Grange del 2000. Era l’any 2005 quan me’l va regalar i el vam obrir el 2015. Sense paraules. Encara tinc a la nevera un Dofí del 2006 que vaig comprar el 2009, un Avgvstvs Chardonnay 2005, un Son Negre 2007, un Sot Lefriec 2004 i un Clos Mogador 2012 que estan esperant el seu millor moment. D’alguna manera, alguns discs requereixen aquesta mateixa fe per aspirar a gaudir-los en plenitud.

 

Àlex Torío
Va néixer a Barcelona al 1974. Després de molts anys escrivint música i donant concerts amb la seva antiga banda Craab, al 2002 va fitxar per l’acabada de crear Sinnamon Records, debutant amb el disc “Last Year’s Man”, que va ser escollit Talento FNAC per la coneguda cadena de botigues de productes culturals. Dos anys després, publica “Magic Wand Side Effects”, un disc que fou considerat per la guia LaNetro com un dels 40 més destacats a nivel internacional. Al 2006 publica “The Lame Fiancée”, un disc-llibre que diverses publicacions consideren entre el millor de l’any. Especialment Rockdelux, que la va situar com a una de les 20 obres més rellevants del panorama nacional. Aquell mateix any fa concerts a festivals com Summercase i l’Auditori de Barcelona. Al llarg dels següents anys, treballa en televisió, com a co-director i guionista d’Herois Quotidians i assoleix el somni de tenir estudi propi, on dona forma al seu quart àlbum, “Principia Mathematica” (2010), disc que se encarrega de gravar i mesclar ell mateix. Posteriorment, publica “Ghosts of Comala” (2013) i “The Neglected Garden” (2018), que conformen una trilogia amb un proper disc, actualment en fase de gravació. Abans, publicat el seu primer disc, en català, titulat “L’home de l’any (passat)” (Discmedi, 2020). Paral·lelament, treballa com a periodista musical a diverses ràdios des de fa 15 anys, però des de fa 6, com que és un gran aficionat al món del vi, dirigeix el programa d’estiu Tast Vertical de Catalunya Ràdio, dedicat a l’enocultura.

Hits: 82

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *