Internet a la tassa

Per Jordi Vilà

Darrerament s’està fent ressò de la progressiva desaparició de comerços emblemàtics del centre de la ciutat de Barcelona, comerços amb una llarga història arrelada a la ciutat i que ens molts casos, a part de l’activitat que s’hi practicava, tenien un mobiliari i una estètica que els feien emblemàtics i genuïns. En certa manera no deixa de ser un viatge en el temps i en la història.

Però els negocis són els negocis. Darrera d’aquests comerços hi ha  famílies i darrera dels locals on hi ha els comerços, també. Aquests s’han passat molts anys cobrant un preu molt per sota de l’establert pel mercat degut a un tipus de contracte (renda antiga) i ara un cop finalitzat, en haver de signar un nou contracte amb els preus actuals, els inquilins s’han trobat (ja ho sabien) que no podien fer front al nou preu degut a que estan situats en un lloc cèntric.

Què està passant ara amb aquests locals? Per sort molts d’ells estan protegits i no poden retirar ni canviar els cartells de façanes ni vitrines i en alguns casos ni el mobiliari interior, si bé és cert que després ens podem trobar amb una espècie de Frankenstein on darrere d’un taulell de sastreria antic, et venen  telèfons mòbils, però al menys de moment s’ha salvat una part de la història.

Un altre cas semblant és quan hi ha locals que ni tenen tanta història ni són emblemàtics, potser per no ser, no són ni macos, però s’hi pot anar a prendre un bon cafè, un entrepà digne i fins i tot en molts casos petites especialitats com un xoriço concret ja que resulta que el propietari és d’un poble concret i se’l porta perquè li fa il·lusió i, evidentment, sense fer cap estudi de mercat previ per saber quina acceptació tindrà. Doncs aquest tipus de comerç també està desapareixent per la pressió de grans multinacionals que sí o sí s’acaben quedant aquests locals. El resultat són uns centres de ciutat absolutament homogenis, estèrils i sense cap tipus de personalitat. És igual en quina et trobis perquè sempre et trobaràs com a la teva.

El que em passa a mi és que ni a la meva ni a cap altra consumeixo res per prescripció mèdica que consti, no és personal, de veritat. Però a més sóc dels que pensa que una de les formes més interessants de viatjar i fer cultura és a través del menjar, m’agrada tancar els ulls i saber pel que estic menjant on sóc i on no sóc. Darrera d’un plat tradicional i regional hi ha el que en el món del vi es coneix com a “terroir”. En sabem el clima, la proximitat del mar o de l’alta muntanya, la fauna, els recursos naturals fins i tot la religió que s’hi practica –i que tant ha condicionat i condiciona a la cultura i a la cuina d’un territori–, en definitiva allò del paisatge posat a la cassola que deia en Josep Pla.

El tercer cas lluny del paisatge a la cassola és Internet a la tassa. I em sap greu pel pioner que no sé qui és, però només cal fer una ullada a Pinterest per posar-ho fàcil. Veureu com al món, sobretot l’occidental, lluny de ser un factor d’autenticitat, el fet de muntar locals de restauració amb una bicicleta penjada –que m’encanten– o de posar un banc a l’entrada al costat d’una capsa decapada de fruita –m’encanta la fruita per cert– amb taules de fusta i cadires de color pastís, pissarres, totxos vista, pastissos de llarga durada, sucs de pastanagues, boniques tasses de cafè amb llet de litre per poder estar dues hores connectat al portàtil i gastar dos euros, cambrers als que –tots ho sabem– els hi van curts els pantalons, amb més campanes que a una catedral però amb poques coses per menjar… Doncs quan això que havia de ser un projecte original, autèntic i agradable s’ha convertit en una cadena de restauració com les dels centres de les ciutats, tot i voler representar el contrari, quan s’han convertit en un estereotip que si bé és cert que avui funcionen, també és cert que ja no emocionen.

Sabent que cada cop més el món de les ciutats s’està convertint en un gran carrer comercial d’anada i tornada, al menys desitjo que la pròxima tendència sorgeixi de Barcelona on sempre s’ha dit que ens perdia l’estètica. Que així sigui.

Jordi Vilà
Jordi Vilà és la definició d’un xef amb un estil de cuina que evita per complet qualsevol etiquetat. Autor d’una cuina inclassificable, que s’expressa a través de jocs i construccions de sabors clarament actuals. Es tracta d’una cuina que es defineix com un nou classicisme contemporani, a mig camí entre l’anomenada avantguarda i els defensors d’una certa tranquil·litat culinària. No obstant, un altre gran mèrit de Jordi Vilà és que toca totes les cordes. Domina l’alta cuina –que servia a l’Alkimia–, així com la tradició més popular al Vivanda. A finals del 2011, va emprendre una nova aventura de la mà de Moritz i es va convertir en el director gastronòmic del grup. Fa uns mesos, va obrir l’esperat Louis 1856, un espai d’alta gastronomia a la Fàbrica Moritz de Barcelona. El següent pas es traslladar l’Alkimia al primer pis del local.

Hits: 5

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *