Involucra-m’hi i ho aprenc

Per Ruth Troyano

Reconec que he entrat tard en el món del vi però sóc conscient de la seva importància des de molt aviat, potser per la meva estreta relació amb la vida rural a les comarques de l’Ebre. Els meus estius són els berenars de pa acabat de fer, sucre i vi que ens preparava la meva àvia. O el viatge a contracor escales avall quan el meu avi em manava a omplir el porró de la bóta que protegia del sol, al soterrani. També la història que, com un mantra, ens ha explicat la meva mare: “Només tenia tres anys quan vaig confondre una gerra d’aigua amb un porró de vi al balcó de casa. Vaig tenir set i vaig beure molt… Però encara segueixo aquí”.

Prendre vi amb moderació és l’encertat. Està clar. I la responsabilitat comença per un mateix. Ens ho recorda la piràmide de la Dieta Mediterrània, declarada Patrimoni Mundial Immaterial de la Humanitat, que inclou la copa de vi en harmonia amb els menjars. És clar també que els nens no l’han de prendre. Però, i conèixe’l? I tastar-lo? I el most? El nostre és el país amb la major extensió de vinya del món, de manera que dones i homes tenim la responsabilitat col·lectiva de conèixer primer i de posar en valor després el cultiu de la vinya, el paisatge, la tradició, els costums, el patrimoni oral, la història i la cultura que amaga. Bé, serà cultura el dia que tot un poble abraci al vi; de moment deixem-ho en aliment. Que gairebé tots tinguem una vinya a menys de 20 minuts de casa (fins i tot a peu!) i molts no reconeguin el paper vertebrador que juga el vi, amb les seves longeves arrels i tants gestos de complicitat culturals, ens obliga a fer un exercici urgent de presa de consciència primer i d’acció després, per tornar a donar la importància que mereixen el sector, l’ofici i l’aliment que és.

De petits, encara que inconscientment, sabíem de la importància que jugava el vi perquè ho vèiem cada dia a la taula. Per als avis més aviat va ser nutrient; per als pares ja aliment i plaer. Al vi no li prestàvem massa atenció, perquè era una cosa natural i quotidiana. Però de sobte van canviar els hàbits, les conductes, les lògiques, va arribar la competència i sucumbim a noves modes. Va baixar dràsticament el seu consum, van regular en contra seva, i ara estem encara dolguts d’aquest descens que només podrem revertir si els joves s’apunten, amb responsabilitat i moderació, a això. Són el consumidor del futur. O no n’hi haurà. Rellegeixo, amb la mateixa il·lusió que recel, com als Estats Units els millenials representen el 33% del consum total de vi. La seva cultura dista molt de la nostra gràcies, per exemple, a la potent indústria cinematogràfica que l’ha presentat sempre com un element i aliment socialitzador. Apareix triomfant i sense complexos en les sèries de televisió; perquè prendre vi a l’after work és molt cool. No obstant això, al nostre país només un 11% dels joves reconeixen haver tastat vi a l’últim any i el vinculen sempre a ocasions molt especials. I, què passa amb el dia a dia?

Doncs que el vi es va esfumar, perquè hi ha massa poca cultura. I a més ho hem anat sofisticant amb llenguatge i esnobisme a parts iguals. Van canviar els hàbits i no ens vam mantenir fidels a la tradició. Ni vam mantenir el respecte pel porró. De fet va suposar, durant un temps, quelcom ranci i antic per als joves. Per sort ara ho tornem a rescatar per a les trobades més hipsters, com hem fet també amb el vermut. A les antigues costums ara en diem identitat i no volem deixar de presumir d’elles. Al mateix temps que menyspreàvem el porró o el got de vi –en lloc de la copa– vam perdre el vincle amb el món rural, amb els seus ritmes i tradicions. Per múltiples motius. I ara volem imposar-nos el concepte slow, cansats a estones d’allò que és urbanita, però a marxes forçades. I em pregunto: Com ho farem perquè els més petits, que no han conegut els hàbits i costums del vi com nosaltres, tornin a això? Es pot ensenyar a l’escola?

Defenso des de fa temps una iniciativa que em va descobrir l’enòloga Marta Milà del celler Mas Comtal. És un projecte educatiu que porta per nom “La Vinya dels Nens”. Es desenvolupa a l’escola rural ZER Sant Jordi, a Sant Pau de l’Ordal, al Penedès. Treballen per projectes i la vinya és un d’ells. El van promoure viticultors de la zona seguint un projecte francès. I ho van impulsar juntament amb la direcció del centre amb un resultat que no pot ser més satisfactori. Totes les assignatures de l’aula estan a la vinya: matemàtiques, biologia, responsabilitat, ciència, art, natura… I idiomes, ja que existeix també un agermanament amb escoles de França i Itàlia que desenvolupen programes similars. Els més petits demostren diàriament el seu compromís i reconeixement enormes envers el camp; entenen l’absència de velocitat i la cultura de l’esforç. Temps i dedicació, només així s’aconsegueix un bon raïm. I el més important és la connexió que estableixen amb l’autèntic i essencial, amb la terra, de la qual emanen els valors i d’on cada any s’obté el fruit que més tard serà el vi. Sense màgia, perquè el vi és naturalesa i humanitat, és a dir, respecte. Reconeixen per tant la realitat vitivinícola rica i diversa del país, a l’escola i després transfereixen el coneixement a casa. Hi ha pares que aprenen de varietats de raïm amb els seus fills, com quan van començar a practicar el reciclatge, després que fos imperatiu moral a l’escola.

Sí, la cultura del vi es pot aprendre a l’aula. Que els jardins i horts incloguin si us plau el cultiu de la vinya i un programa pedagògic que l’acompanyi, amb sortides periòdiques a la vinya; el cicle vegetatiu natural agraeix visites tot l’any. “Adventures en Provence” és un material de recent creació que comparteixen mestres i alumnes de diferents escoles de la Provença, a França, perquè els escolars de primària tinguin sensibilitat i consciència ambiental per les vinyes que els envolten, perquè reconeguin la seva importància social, cultural, històrica i econòmica, perquè aprenguin un nou vocabulari i sobretot perquè mantinguin un contacte permanent amb els viticultors, font de saviesa i bondat. No és quelcom que hauríem de promoure aquí també?

A Espanya hi ha iniciatives que acosten la cultura del vi als més petits, però encara tímides i poc esteses. Són extra curriculars la majoria i amb poca, molt poca, implicació del Govern. Hauríem de lamentar més sovint, jo ho faig, perquè un país que no beu els seus vins com bé va dir Vázquez Montalbán, pateix d’un problema de fons molt greu. No els coneix ni reconeix. Ni sent l’orgull que tant elogiem del país veí, França.

Potser és perquè a la nostra societat ha anat sempre per davant el discurs de la por, l’associació fàcil, la del triangle maligne entre vi, alcohol i menors. Com de perjudicial ha estat! Però qui ho interpreti així, no sap que prohibir o amagar no és la manera d’ensenyar. Demostra molt poca sensibilitat per la capacitat que té la terra d’arrelar i de formar-nos. I de dignificar als que la treballen. I d’emocionar-nos, també, començant pel plor de la vinya i acabant en la fascinant verema. Fa uns dies, el biòleg Josep Lluís Pérez (Mas Martinet) m’explicava que l’elaboració del vi forma part del programa educatiu dels seus néts, a casa. “I fixa’t que, amb el mateix raïm i utilitzant mètodes similars, el vi de cada un és diferent!”, Reconeixia. Li brillaven els ulls. Serà que el vi s’assembla a nosaltres? Ell, Josep Lluís, amb un gran fons humà i tota una institució en el món del vi, m’ha recordat moltes vegades el que va afirmar el científic Benjamin Franklin: “Digues-me i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra-m’hi i ho aprenc”.

Doncs en el vi caldrà involucrar més i molt abans. Si al sector l’interessa conquerir el target que va dels 28 als 40 anys, haurem educar-lo en el que som, un país de vi, des de petits. I que provin i que tastin. Primer el most i després el vi. I que se n’adonin que és quelcom modern i seductor. Que és experiencial i que pot ser de consum diari. Estic convençuda que la meva àvia sempre em va desitjar el millor… L’entusiasme amb el que ara m’endinso en el món del vi va néixer en els seus berenars amb vi, segurament. De la seva voluntat d’alimentar-me i ensenyar-me a consumir el que és proper, saludable, sostenible, solidari, intel·ligent. Perquè el vi ho és. Vegin i comparteixin converses amb les dones i els homes que s’hi dediquen. Escolti’ls. O emocioneu-vos amb les etiquetes dels nens que les pinten per al projecte del Masroig Vi Solidari que s’organitza anualment per recaptar fons per a la investigació del càncer infantil a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

“Sóc un vi ple d’esperança” va escriure un nen en lletres majúscules, irregulars i de color lila per il·lustrar una de les centenars d’ampolles de vi solidari. Vam coincidir molts en que la seva era una creativitat tan real com pertorbadora. Va assumir el missatge i el va compartir. El vi és vida. “El vi ja sap el que vol dir-vos”, m’explicava l’altre dia l’enòleg Toni Sánchez-Ortiz. I va afegir: “És l’instrument de civilització més gran que la història ha vist mai”. Jo crec que tots hi estem d’acord. Ens comprometem a ensenyar-ho així també?

Ruth Troyano
Ruth Troyano Puig (Reus, 1979) és llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, Màster en Planificació i Gestió del Turisme Enològic i Sommelier Professional per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Ha treballat a la Cadena SER-RàdioReus, a la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Tarragona. Actualment és periodista freelance dedicada al món del vi i a l’enoturisme,  tasques de direcció de comunicació i assessorament. Col·labora a les plataformes digitals La Conca 5.1 i Gastrotalkers, de l’emissora RAC 1 (secció vins i enoturisme a La Primera Pedra) i del Diari ARA Camp de Tarragona. També és autora del bloc Vi· Moments·Persones (1r premi concurs BlocDOCat 2012 que convoca la DO Catalunya). Més recentment, ha publicat el cicle de llibres #retratsdevi, editats per Publicacions URV.

Hits: 52

Aquest article té 2 comentaris

  1. Imma Reply

    Si, ens conprometem!, gran article, no puc estar-hi més d’acord, l’educació es la clau amb tots els sentits i no s’hi pot excloure la cultura del vi, estic d’acord amb que es pot incloure a les aules i que ie caldrà involucrar-se més i abans !!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *