Jumilla, les “varietats oxidatives”, i 25 anys de vi espanyol

Per Enrique Calduch

Eren finals d’octubre del 1994, és a dir, fa gairebé 25 anys, que en un “atrotinat” Peugeot 205, el periodista i crític vinícola Andrés Proensa i jo, circulàvem des de Madrid a la localitat murciana de Jumilla. Ell conduïa i jo anava amb un mapa de carreteres sobre les cames perquè encara no hi havia autopista a Múrcia, i calia sortir-se per la d’Alacant en Chinchilla de Montearagón i ficar-se per un laberint de carreteres secundàries. Teníem una cita al Consejo Regulador de la Denominación de Origen de Jumilla amb tres vocals encarregats i el secretari, per tal de valorar la manera de “posar Jumilla al mapa vinícola”, com deien ells. L’intermediari havia estat Pepe Serrano, tècnic de l’INDO (Instituto Nacional de Denominación de Origen), representant del Ministerio de Agricultura a Jumilla, perquè és una denominació en què participen més d’una comunitat autònoma, igual que Cava i La Rioja.

Proensa tenia experiència i ja era un grandíssim tastador, i jo no tenia ni idea sobre Jumilla, perquè no feia ni dos mesos que havia deixat el periodisme, diguem-ne normal, en què havia treballat fins aleshores, per introduir-me en el periodisme vinícola. “Què planten aquí?”, vaig preguntar. “Pedres”, va respondre Proensa, davant del dur paisatge de l’Altiplà murcià. Els del Consell que ens van rebre eren uns visionaris. La seva zona estava còmodament instal·lada a l’engròs; però era evident que el futur passava pel vi embotellat i de qualitat. La Denominació entrava ja en les que es començaven a anomenar “maleïdes”, de les que n’hi havia unes quantes a Espanya. L’enyorat Forges de vegades treia a les seves vinyetes a algun borratxo sota els efectes del que ell anomenava “pelotazo Jumilla”, que feia molt de mal a la zona. La varietat rotundament dominant era i segueix essent, tot i que ja no de manera tan dominant, la monastrell, que es considerava oxidativa, és a dir, no massa bona per envellir. Això sí, no era l’única, i en aquella època la crítica i els tècnics també consideraven “oxidatives” a la mencía (inclús jo, en certes ocasions, vaig donar pàbul a aquesta estupidesa); la bobal; i per descomptat la garnatxa i la carinyena; en resum, totes les que no fossin el tempranillo o les franceses, que s’anomenaven “millorables”.

El Certamen de Qualitat

La idea que es va proposar en aquella primera reunió familiar a Jumilla va ser la d’organitzar un Certamen de Qualitat o concurs de vins, amb l’objectiu d’estimular als cellers a participar en una sana competència i millorar les seves elaboracions, que embotellessin cercant el valor afegit. El jurat serien periodistes qualificats del món del vi, que tindrien la missió de tastar a cegues, donar els premis i, el millor de tot, difondre en els seus mitjans les virtuts dels vins de Jumilla i de la seva varietat reina. I el pla va resultar. En aquella primera ocasió, que a sobre es va celebrar el novembre d’aquell mateix any, es van presentar unes 50 mostres, la meitat de vins eren a granel que a la tercera edició es van enretirar, és clar. Es van establir tres categories, rosats, vins negres joves i vins negres de segon any. Entre el jurat, a part d’en Proensa i d’en Pepe Serrano, hi havia gent de Vinoselección, com José Luis González Cledera, Ana Sandoval, Pep Peiró de Sobremesa, un joveníssim José Luis Casado de Gourmet i Víctor Rodríguez.

Jo, al principi tenia els meus dubtes. Jumilla era una zona rica gràcies al vi a granel. Quan va començar el tema de la fil·loxera, els francesos, a part d’anar a La Rioja, es van plantar a Jumilla i fins a principis dels anys noranta tenien allà els seus propis cellers. El vi que es feia era dur i pastós, a propòsit. Molt color, molts graus i poca acidesa. S’embarcava al port d’Alacant i es portava  a França o Centre Europa, on es barrejava amb vins francesos o italians del nord i de zones fredes, que anaven desviats de color, sense grau, però, això sí, amb una acidesa de ganivet. El resultat era un vi acceptable que es vendria econòmic. És per això que, quan algú prenia un Jumilla d’aquells, que a sobre es venien a la ciutat de Murcia en botes oxidades i fins i tot insalubres, el “pelotazo Jumilla” estava garantit. Els bodeguers de Jumilla van començar a demostrar que no eren ximples i quan embotellaven els seus vins ja no buscaven el grau per sobre de tot, sinó que l’equilibri; i el resultat ha estat un espectacle.

25 anys després

El passat 14 de juny, divendres, es va celebrar a la ciutat de Jumilla la gala i el sopar d’entrega de premis del XXV Certamen de Calidad DOP Jumilla. En una sala gegant, d’aquelles que es preparen per a les bodes, prop de 500 persones, bodeguers, familiars i empleats, vestits per a l’ocasió, esperaven expectants els resultats que el jurat de tast, format per allò més “selecte” de la premsa especialitzada, així com personalitats de prestigi del món del vi, havien decidit durant dues jornades de tast a cegues, realitzades uns dies abans. S’havien tastat unes 130 mostres de vins embotellats, amb una producció mínima de 5.000 ampolles que els veedors del Consell havien anat a recollir directament, segons els semblava, entre les caixes de vi que hi havia als cellers. En aquesta ocasió s’havien distribuït en vuit categories diferents, on hi havia vins de mitjanes i llargues criances. Hi havia autèntiques meravelles. Que la monastrell, gran protagonista d’aquests vins és oxidativa? Sí, home! Simplement es treballava bé, no com antigament; i sinó, que l’hi diguin a en Pepe Mendoza d’Alacant, un celler de prestigi i que orienta els seus millors vins treballant amb aquesta varietat.

Que els bodeguers de Jumilla m’hagin acceptat durant 25 anys, m’omple d’orgull, inclús de sorpresa. Jo, en compensació, estimo decididament aquelles terres i d’alguna manera em sento partícip dels seus èxits. Aquestes són algunes dades: l’any 2000 el Consell Regulador va emetre gairebé 15 milions de contra-etiquetes i l’any 2019 va superar els 30. El 1998 hi havia 36 cellers a la zona, dels quals 19 eren embotelladors; vint anys després hi ha 48 cellers i 39 embotellen. El 2000 es van exportar a granel nou milions de litres de vi; mentre que el 2018, amb prou feines va arribar al milió. En embotellaments, el 2000 van ser 11 milions de litres, dels quals un i mig van ser per a l’exportació. El 2018 es van superar els 23 milions de litres de vi embotellat, dels quals 15 milions van ser per al mercat exterior.

Farà uns vuit anys, en una revista francesa de vins, el nom de la qual no recordo, van realitzar un tast a cegues entre els vins de Bandol, una “Apellation” de la Provença, on la monastrell és la varietat dominant, i els vins de Jumilla. I el resultat va ser que els presumptament xovinistes francesos,  van puntuar millor els vins de Jumilla que els seus.

Fa uns anys a Nova York, em vaig trobar en un prestatge d’una botiga de vins, una ampolla d’El Nido de Jumilla per 150 dòlars l’ampolla; i, pel que es veu, es venia bé. Al gener vaig estar també en aquell país, concretament a Miami i voltants, i per curiositat vaig entrar a diverses botigues especialitzades en vins per mirar els espanyols. Muga, Marqués de Cáceres, em va sorprendre Valtravieso que estava a molts llocs; però el guanyador rotund va ser el vi de Jumilla Juan Gil etiqueta blava. Estava per tot arreu! Em vaig tornar a recordar del Primer Certamen de Calidad de Jumilla. Em vaig centrar en aquesta zona, que conec bé i que, reitero, estimo, amb una demostració de l’evolució del vi espanyol en aquests 25 anys, al marge de les grans DO, inclús de les zones maleïdes, però hi ha més.

El Bierzo

Fa uns 22 anys, més o menys, la revista Spain Gourmetour, editada per l’Instituto de Comercio Exterior (ICEX), em va enviar al Bierzo per fer un reportatge sobre la DO, i en defensa de la mencía. Estava ben pagat i se’n feien càrrec de totes les despeses. Vaig mirar el mapa local. Hi havia dos cellers particulars que sonaven molt, Pérez Caramés i Luna Beberide. El problema és que els dos passaven de la mencía i treballaven com sempre, la cabernet, merlot i altres “millorables”. Després estava Prada a Tope, que sí que treballava amb el raïm local, i les cooperatives. Amb Prada vaig gaudir. Els seus vins joves i rosats estaven pràcticament tan bons com aquell botillo que vaig prendre a la seva fonda. Amb les cooperatives va ser pitjor. Encara existien els savis de la mineria i de la indústria, i el viticultor estava de cap de setmana en el millor dels casos. Bona part dels raïms es cultivaven a prop de la riba del Sil, igual que els pebrots, les pomes reinetes i les guindes. És clar, semblaven prunes. Els vins fluixos, i els més seleccionats, millor, però poc més. El seu objectiu? Vendre vins negres a la sempre assedegada i propera Galícia. També vaig visitar aquell gran personatge que era Daniel Vuelta, davant del Palau d’Arganza. El celler no estava admès al Consell, però en tenia una altra que sí. Em va rebre al Palau i tinc una anècdota que no oblidaré. Em va preguntar quan havia nascut. Li vaig dir la data i va aparèixer amb una ampolla etiquetada d’aquell any. La va servir amb tota solemnitat. Era un vi negre que sortia amb un color violeta que només veure’l ja es notava que era jove. Em pixava de riure, però vaig fer tot el possible perquè no se’m notés. Havia estat molt amable amb  mi i era una persona que mereixia respecte.

Després, a la nit, al tètric Hotel Temple, on vaig cometre l’error d’allotjar-me (crec que l’han rehabilitat i ara està estupend), a Ponferrada, davant la tauleta de l’habitació amb la meva màquina d’escriure portàtil, em preguntava què dimonis anava a explicar per a una revista orientada a potenciar els nostres vins i que s’enviava a l’estranger en tres idiomes diferents, sobre el Bierzo i la mencía. Dir la veritat sobre el que havia vist i tastat era impossible. Vaig començar a pensar que m’havien trucat a mi per trobar a un passerell. Al final vaig sortir per la tangent i vaig escriure sobre els vins joves i rics de la varietat mencía, frescos, alegres, estiuencs. Per descomptat que aquells vins són oxidatius, pensava per mi sol, no serveixen per a envellir. Pot ser per això, des que va sorgir la revolució al Bierzo amb els vins en alçada, la nova generació li va donar la volta a la zona com si fos un mitjó, fins i tot els nous vins de les cooperatives, que també han evolucionat, m’he convertit en un propagandista del Bierzo i mencía, potser per a redimir els meus pecats.

El Priorat

També per aquella època vaig estar al Priorat, fent un reportatge sobre els vins de missa d’un celler anomenat De Müller, a Reus (Tarragona). Vaig pujar després a Scala Dei al Priorat, i tot molt divertit, però vaig sortir corrents perquè allò era un solar. Però ja havia espavilat, i mai se’m va ocórrer pensar en varietats oxidatives, ni amb la carinyena ni amb la garnatxa. Vaig fer bé. Quan va néixer la revista Fuera de Serie d’Expansión, el març del 1999, fa ara poc més de 20 anys, vaig tenir el gran plaer i satisfacció que la portada del primer número fos meva, amb un gran reportatge sobre els vins del Priorat i els revolucionaris que el van transformar.

En aquests 25 anys he vist l’espectacular evolució del vi espanyol, des de pràcticament res a moltíssim, en molt poc temps. Una fortuna per a mi i per als de la meva generació. Des del químic i el celler “cutre”, als bons enòlegs, bones vinyes, bones inversions i la defensa d’allò que és autòcton. Pel que fa als blancs i en unes terres on l’acidesa no és el més fort en l’avenç del godello, treixadura, torrontés, lado, garnatxa blanca i xarel·lo, entre d’altres, em sembla una bona revolució si mirem cap al futur. La força de les varietats autòctones. I és veritat, em fa una mica de pena la quantitat de diners que s’estan gastant molts cellers en revertir les seves varietats “millorables”, en autòctones, perquè, és clar, qui es posa a exportar cabernet, merlot o chardonnay a mercats inundats i avorrits d’aquestes varietats. He vist com les portaven i ara veig com les treuen. Sí, he estat un privilegiat veient l’evolució del vi espanyol tan directament i, a sobre, al nas i a la boca, i entre “pecho y espalda”. Més coses descobrirem, perquè cada dia s’elabora millor. Només em queda una cosa per esperar, i pel que lluito cada dia. Per veure a Jerez i els vins generosos al lloc on els correspon. Estic segur que ho aconseguiré.

Enrique Calduch és periodista professional. Després de treballar en mitjans com El País, El Independiente o Antena 3 TV, el 1994 va passar a dedicar-se al món del vi. Des del 1996 és el crític vinícola del diari Expansión, el mitjà econòmic més important d’Espanya. Col·labora amb altres publicacions com Planeta Vino, Vinos y Restaurantes o el programa radiofònic Gato Gourmet. Dirigeix l’empresa Calduch Comunicación, dedicada a la comunicació vinícola fonamentalment per a institucions i Consells Reguladors. També és l’organitzador dels salons dels Vinos Generosos, Vinos Rosados, Vinos Blancos i de las Bodegas del Siglo XXI. És autor de diversos llibres, com els quatre volums de El Libro del Vino, les guies dels Mejores Vinos de España de Fuera de Serie, Los Mejores Vinos de España; així com publicacions gastronòmiques com Los Mejores Quesos de España, Los Mejores Productos de España o Los Aceites de Castilla-La Mancha.

Hits: 22

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *