La barra de bar que un dia va ser altar

Per Clara Isamat

Era un dia assolellat de 1976. Des de primera hora del matí es treballava per tenir la casa preparada per a quan arribessin els convidats. Per les finestres que donaven al jardí entrava una llum ataronjada, el sòl de parquet brillava com si mai hagués estat trepitjat, els rams de flors estaven perfectament disposats per tot el saló, les copes de champagne de tipus Pompadour esperaven lluents a la safata. A la cuina, es preparava un menjar que s’intuïa inoblidable. Sota l’atenta supervisió de la meva àvia, i una vegada donat el vistiplau a tots els detalls, la casa estava llesta per rebre a tota la família. Els meus avis celebraven les seves noces d’or.

Com en cada data important, ja fora per la nit de Nadal, sants, aniversaris o altres festes de guardar, el Pare Juanito celebrava la missa a l’altar de la casa, que estava acuradament protegit darrera d’una porta corredissa. El distribuïdor que donava al jardí, s’omplia de cadires per seguir la cerimònia.

Paisatge de la vinya al Garraf

El Pare Juanito arribava a casa dels meus avis amb la vestimenta típica de capellà, alçacolls inclòs, amb prou temps per preparar la missa. Les portes corredisses que donaven a l’altar, xerrotejaven en obrir-les i ell començava amb el seu ritual de preparació mentre la família anava seient. En un dels laterals de l’armari, en un penja-robes que lliscava, es guardava la casulla, a l’altre lateral, en un armari tancat amb clau, es guardava la Bíblia, el calze, el corporal, el purificador, la pal·lia i els setrills, tot el necessari per celebrar l’eucaristia.nEn acabar la missa de les noces d’or, els meus avis van oferir un aperitiu al jardí, per més tard, passar al menjador amb el Pare Juanito com a convidat principal. Aquell dia de 1976, va ser l’última missa que es va celebrar a casa dels meus avis.

Aleshores jo tenia 5 anys. Els records que tinc d’aquelles misses i reunions me’ls va explicar la meva mare o sortien en converses familiars. Les imatges que em venen al cap són fruit del que em van explicar, però les imagino com si hagués estat allí i em sento part de l’escena.

Quatre anys més tard, amb el meu avi ja mort, la meva àvia gran i malalta va anar a viure amb la seva germana. Va ser llavors quan la meva família i jo ens vàrem mudar a viure a la que havia estat la casa dels avis i de la meva mare. Els meus pares van reformar la casa actualitzant-la als temps d’aleshores. Entre molts canvis, el que més va molestar a la meva àvia, i l’entenc, va ser que l’altar va passar a ser una barra de bar. El penja-robes en el que es guardava la casulla del Pare Juanito, es va adaptar per posar les ampolles de whisky, brandi, ginebra, bourbon i altres destil·lats; l’armari en el que es guardava tot el necessari per a l’eucaristia, es va omplir d’utensilis necessaris per la cocteleria: got mesclador, mesurador, cullera, glaçonera, pinces… El meu pare preparava còctels gairebé amb la mateixa solemnitat que el Pare Juanito preparava l’eucaristia. Jo vaig passar part de la meva adolescència darrere d’aquella barra, experimentant, jugant a ser barman, reinterpretant receptes de còctels que ni els meus millors amics podien beure’s. M’encantava estar darrere d’aquella barra, m’agradava jugar a ser cambrera. De fet, quan recollia els plats de la taula, ho feia com en un restaurant, i amb una mica de pràctica, vaig aprendre a portar 3 plats alhora i 6 copes de vi a cada mà. Recordo quan l’Àngela, una de les meves germanes, va fer 21 anys i va celebrar un sopar elegant amb els seus amics. Una amiga meva i jo vam ser “contractades” com a cambreres per servir el sopar i com si d’un restaurant elegant es tractés, treia el plat per la dreta, marcava els coberts i el plat per l’esquerra i servia el vi intentant no tacar les estovalles de fil.

Detall del moviment del vi a la copa a El Celler de Can Roca

Des d’aquells dies de còctels impossibles darrera de la barra, experimentant amb clara d’ou, licors amb animals morts a l’interior de les ampolles, colorants, fruites, tomàquet, cogombre, sucre, sal, pebre, refrescs…  Des d’aquells dies d’inconsciència i diversió, amb un estómac a prova de l’alquímia esbojarrada, de mal gust i irreverència cap al que en aquell mateix lloc s’havia celebrat tantes vegades amb respecte i solemnitat, avui obro les ampolles de vi, oloro el suro i el serveixo imitant la litúrgia del Pare Juanito, i se m’escapa un somriure imaginant la cara que hagués fet en veure’m darrera de la barra.

Han passat 42 anys des d’aquell dia assolellat de 1976. La casa dels meus avis, a la qual vaig viure dels 9 als 23 anys, ja no existeix. La barra de bar que un dia va ser altar, està en desús, acumulant pols en un guardamobles, esperant a que algun germà li trobi un lloc. Qui sap, potser arribarà el dia en el que jo pugui retornar-li tot el que m’ha aportat, donant-li vida de nou, omplint-la de còctels elegants, delicats i deliciosos, de copes de vins i aperitius. Un dia en el que les converses a la barra ens donin la pau.

Clara Isamat està treballant en el seu nou documental Revolución Líquida i en la mini sèrie Tras la Copa. Per poder finalitzar el projecte, ha obert una campanya de micro finançament a través de la plataforma Verkami. Pots formar part d’aquesta Revolució Líquida ajudant-la en la recta final i ser dels primers a veure la mini sèrie i el documental. Comparteix-ho!

Clara Isamat
Clara Isamat (Barcelona 1971) és fotògrafa i sommelier. El 2005 obre el seu restaurant a l’Alt Empordà (Girona) i estudia per a sommelier. Fins al 2013, treballa com a responsable de sala, maître i sommelier. Durant el 2015 i el 2016, dirigeix i produeix el documental Fermentación Espontánea. A més, assessora sobre vins, organitza tastos, prepara projeccions del seu documental, col·labora amb articles i càpsules de vídeo divulgatives a La Conca 5.1, i comparteix el que aprèn, veu i beu al seu web de Vinos Compartidos.

Actualment està treballant en el seu segon documental, Revolución Líquida, que tracta sobre la figura del sommelier, i en la mini sèrie Tras la Copa, on es fa el seguiment de 3 participants al campionat d’Espanya de sommeliers (és un treball paral·lel al documental).

També ha escrit el llibre Raíces del vino natural, un año de viña (Sd. Edicions), inspirat en el viatge de tot un any per la vinya que va fer el 2015. L’obra tracta sobre les experiències viscudes de la mà de 27 personatges rellevants del moviment del vi natural a Espanya. Un recorregut gràfic pel paisatge vitivinícola del país, amb el pas de les estacions com a decorat i, com a contingut, la personalitat, històries, inquietuds i circumstàncies dels vignerons.

Hits: 19

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *