La Champagne: David i Goliat

Per Manel Pla

Per a tot aficionat als vins, la Champagne és un terrer fascinant. La realitat és que em va encisar des de la primera vegada que la vaig veure. Ja que, a més dels seus paisatges de frondositat i el seu parc natural de “La montagne de Reims” que presideix majestuosa tota la vinya; des de les vinyes a les zones més allunyades al llarg del Marne, passant per les cotitzades vessants blanques; també deixen perplex les grans edificacions de les Maisons a la pròpia Reims i a l’“Avenue de la Champagne” a Épernay, on es tenen lloc els assemblatges exquisits per a les cuvées de prestigi que després ompliran la boca de desig als exigents gastrònoms. Però, sens dubte, el que més em fascinà fou la seva gent (vignerons), els colors dels seus pobles plens de flors, les vinyes posades com per ordre d’algun arquitecte minimalista i sobretot una terra que ha vist passar durant tota la seva vida una infinitat d’històries, un anar i venir de mil avatars, quedant la Champagne victoriosa i present a la majoria de les taules més respectades del món.

La seva Història és seductora però no us vull aclaparar amb explicacions i classificacions que avui en dia, en certa manera, ja estan més allunyades de la realitat. Del que vull parlar-vos és de les diferents realitats i velocitats a la Champagne actual, fruit d’aquell mimetisme als que ha anat succeint, ja des del naixement de l’elaboració dels vins mousseaux, que revolucionaren tot el territori.

Maquina utilitzada per Fabrice Grass per a l'addicció de licor d'expedició

Maquina utilitzada per Fabrice Grass per a l’addicció de licor d’expedició

Aquesta revolució fins i tot estigué present als cercles literaris, de manera que a París, a la segona meitat del segle XVII, els vins de la Champagne i la Bourgogne foren protagonistes d’una querella literària, essent objecte a determinar la supremacia d’uns respecte els altres. La tensió augmentà entre els defensors de cada una de les vinyes. El 1652, l’aspirant a metge Daniel Arbinet mantenia la tesis que el vi de Beaune era més suau i saludable. Segons la tradició mèdica de l’època, aquesta tesi es recolzava en les observacions empíriques i un raonament retòric. Però, aquesta tesi fou refutada el 1677 exposant que el vi de Reims era el més saludable de tots. Per tant, la guerra fou declarada el 1496. En ella hi participaren diferents actors de gran interès: Mathieu Fournier per la banda Bourguignona i Gilles Culoteau per la banda Champenois. Ambós anaven presentant escrits a l’opinió pública refutant-se l’un a l’altre.

El 1700, els atacs als vins de la Champagne s’agreujaren amb les declaracions a Le Mercure de France, la revista literària per a les elits cultes, que evidentment foren contrarestades pels metges que defenien el vi de la Champagne d’una manera més agressiva. El 1712, l’entrada en escena dels poetes Richard, Degrigny i Coffin a les querelles dóna publicitat als mèrits del nou vi blanc escumós, permetent als dos bàndols mantenir el seu status quo.

Val la pena explicar la integració dels vins escumosos a una vinya tradicional productora de vins prestigiosos en l’univers del segle XVII. En primer lloc, la primera productora de vins embotellats va ser l’Abadia de Hautvillers, a un costat del Marne, i la Maison Pierry (una dependència de l’Abadia de Sant-Pierre-aux-Monts de Châlons). Tant uns com altres van tenir de clients a la reialesa, tal com es demostra en escrits de l’època. Encara que més que l’embotellar, la gran dificultat era establir la data de tiratge i la importància de la qualitat de l’ampolla perquè tingués més resistència durant la segona fermentació. Una altra gran dificultat de l’època va ser la clarificació abans de l’embotellat, ja que les tècniques de degollament no s’esmenten com a mínim fins 1790.

A partir del 1760, els grans propietaris de les vinyes de la Champagne porten a terme l’embotellat per aconseguir doblar el valor del vi . Alhora, el comerç es queda en poques mans , ja que s’han de comprar ampolles, taps, clarificadors i disposar de suficient vi (per poder omplir quatre o cinc bótes de vi en ampolles haurien de tenir almenys tres o quatre vegades més de vi). Tot això requereix un capital important. Així neix el concepte dels négociants al qual se suma gràcies a l’embotellat, la possibilitat d’arribar amb més qualitat a altres mercats. El vi de Champagne comença a tenir renom europeu. L’èxit comercial a gran escala dels vins de la Champagne ja està en marxa.

Al llarg de la història, la Champagne ha hagut d’afrontar moltes vicissituds: les revoltes del 1911 entre la Marne i l’Alba, seguides de la I Guerra Mundial sent la Marne on es desenvolupa part de la contesa i posteriorment el temps d’ocupació nazi entre 1940 i 1944. Tot i això, la Champagne segueix el seu camí i la idea de cooperar i superar tots aquests períodes es van realitzant.

De la crisi del 1911 neix la delimitació del 1927. De les conseqüències dels moments dolorosos que les guerres impliquen es desenvolupen unes ràpides organitzacions solidàries per protegir-se de fraus i certes competències deslleials. El temps d’organització i renovació apareix indissociable al context de crisi que l’engendra. D’aquí que els dos grans grups d’actors a la Champagne, maisons i vignerons, comencin a posar els fonaments del que posteriorment serà Le Comitè Interprofessional du Vin de la Champagne (CIVC), nascut oficialment el 1941, sent el primer a França. Aquest organisme aconsegueix fixar el preu del raïm, equilibrar el curs del xampany i defensar la denominació davant dels fraus. Però, a partir de 1950, apareix un nou actor: les cooperatives. Aquestes aconsegueixen una unió cooperativista entre les tres zones productores que, amb un context favorable es van unint, fins a quedar principalment cinc de gran dimensió: Union Champagne, CRVC, Unio Auboise, Union l’Aisne i Centre Vinicole de Chouilly. Durant les “Trente Glorieuses” i en paral·lel a l’efecte cooperativista, assistim a un desenvolupament sense precedents dels Récoltant-Manipulants: vignerons independents que comencen a ser productors i distribuïdors de xampany. Aquest fet comporta uns nombrosos factors com el desenvolupament de les escoles d’enologia, crèdits per a projectes i un mercat interior important, que es manté gràcies als diferents actors de la professió.

Tast de Champagnes Bio a Reims (2014)

Tast de Champagnes Bio a Reims (2014)

Si anteriorment els papers de cada un d’ells –per una banda les maisons amb l’elaboració i comercialització del escumós i, d’altra banda, el vigneron com a productor de raïm o vi– estava delimitat, avui dia això ja està trencat per tot arreu , ja que les maisons volen més control de la vinya i els vignerons volen més control sobre la comercialització del vi de la Champagne . Si hi ha quelcom de la Champagne que ens ajuda a aclarir una mica el nou camí és que almenys una part important de l’origen del xampany sabem d’on procedeix , ja sigui vignerons independents, maisons de négoce, cooperatives comercialitzadores com grans actors en el nou panorama internacional. Encara que alguns dels récoltants, pel seu propi creixement o per temes fiscals, entren en el règim dels négociants. Per tant anem al moll de la qüestió. En primer lloc mostrem com està el mercat a dia d’avui.

La Champagne ha aconseguit el 2014 el segon millor any de vendes de tota la seva història, passant dels 22,5 milions d’ampolles el 1945 als 307 milions d’ampolles el 2014, sent un 0,6% més que el 2013. D’això hem de dir que els négoces (maisons) han venut 215 milions d’ampolles, un 70 % del mercat, i han pujat un 1,9% respecte del 2013. D’altra banda, els vignerons han venut 63 milions d’ampolles un 4,5% menys que el 2013 i ,finalment, les cooperatives 29 milions d’ampolles pujant un 3,65 % respecte l’any anterior.

Aquí està la realitat de les xifres, que no és més que això, una realitat econòmica que tanca diferents anàlisis que m’agradaria compartir amb tots i començar un debat interessant de les noves realitats pel que fa als vins escumosos. Des del meu punt de vista, podríem parlar de dos efectes importants a tenir en compte.

La comercialització i distribució dels productes elaborats pels vignerons ha portat a una obertura de la zona a molts més professionals del sector del vi (sommeliers, escriptors, aficionats, importadors, etc.) amb la posada en marxa d’uns salons de degustació principalment al mes d’abril, per mostrar els vins base d’anyades precedents i les noves cuvées. I crear un focus d’atenció mediàtic. L’èxit d’aquests salons és increïble, ja que si el 2011 van ser uns pioners els organitzadors de terre et vins, avui ja trobem més de vuit diferents. La gran mobilització que han aconseguit ha estat de nou un èxit sense precedents i demostra que “DAVID” està a punt per entrar d’una manera més important al mercat internacional. Però amb les xifres que hem comentat abans, podríem interpretar que aquest gran moviment ha suposat més soroll que nous. Per tant, a la segona part de l’anàlisi hauríem de parlar el preu mitjà de la venda del xampany. Segons les dades de CIVC, el preu mitjà és de 14,50€.

Pel que sabem, d’una banda es venen 200 milions d’ampolles a un preu de sortida d’11,50€ i per un altre, 107 milions d’ampolles amb un preu mitjà de 20,00€ de sortida. Aquí tenim l’altre focus d’anàlisi, la Champagne de dues velocitats, però aquesta vegada, no porten les sigles a l’etiqueta sinó al preu del seu producte en el mercat. En el primer grup trobem vignerons de prestigi internacional amb preus realment alts, al costat de cuvées de prestige dels négociants que també volen part d’aquest pastís que, en un moment donat va ser seu al complet, i alguna cuvée de prestigi de cooperatives que igualment fica en aquest grup de cap. Aquí els prescriptors tindran un paper fonamental i d’aquí la proliferació d’uns anys ençà de noves guies, blogs i iniciatives publicitàries basades en la Champagne. 

Veremadors descansant (Setembre 2011)

Veremadors descansant (setembre 2011)

En el segon grup ens trobem principalment amb négociants, cooperatives i vignerons no orientats a la creació de valor sinó als grans mercats de distribució amb preus mitjans baixos. Aquests es troben amb elaboradors de la resta del món que els van guanyant terreny. Com per exemple els caves, els prosseco, els crémant de Bourgogne, del Loire… 

Aquesta és la realitat de la Champagne, però en aquest cas la definició de David i Goliat no està tan clara com a mitjans del segle passat. Ara, en un món amb més complexitat, no només hem de tenir en compte el nostre origen, sinó molts més factors que donen valor afegit al producte i podrien revertir en el territori. L’èxit d’un grup o d’un altre no serà unànime sinó que com sempre tots seran guanyadores entre el mercat del escumós segueixi creixent com fins ara.

Manel Pla
Procedeix d’una família de restauradors que es remunta al 1890. Després d’un pas com a stagier a les cuines de Via Veneto, Jaume de Provença o Paco Torreblanca, així com l’assistència a cursos a Thuriès, s’inicia en la gestió de l’empresa familiar cursant estudis a EADA i a l’Institut d’Estudis Empresarials. Fins a dia d’avui dirigeix el Grup Jardi compost per diferents restaurants, càterings i una botigues de vi. El 1996 s’interessa per la sumilleria i estudia a l’Escola d’Hosteleria de Barcelona. Completa els seus estudis amb diferents màsters i cursos a Espanya i França. El 1998 guanya el IV Campionat al Millor Sumiller d’Espanya i, posteriorment, el Torres Quiz Master 2006. Ha participat a multitud d’esdeveniments amb desenvolupament de tasts multisensorials ja des dels inicis de Madrid Fusión, a més de gestionar el certamen Vinorum durant tres edicions al costat del seu amic Agusti Peris. El 2006 funda una empresa d’importació de xampany de petits productors anomenada Terrer Champenois que importa i distribueix només productors amb gran valor afegit i exclusivament de la Champagne.

Hits: 1

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *