Per Emmanuel Guigon

Una exposició sobre la cuina de Picasso? Per què no? No és un projecte gens incongruent, perquè la cuina és un indicador subtil de les arts de Picasso: pintura, escultura, ceràmica, poesia, teatre. Convé no negligir el paper dels restaurants com a espai de trobada de les avantguardes, des de Quatre Gats a Barcelona fins al cabaret Au Lapin Agile al turó de Montmartre, on s’entaulaven els bohemis de l’època i la petita colla de Picasso. Els menjars, els atuells i els àmbits relacionats amb la cuina tenen un gran poder d’evocació o d’associació. L’acte mateix d’alimentar-se i de pair és una metàfora per a un creador. Per mitjà del que és comestible, i fins i tot del que és incomestible, hi ha la feliç possibilitat de menjar-se el món. Picasso posseeix aquesta apetència pel món i el concret fins a l’extrem de clavar-hi queixalada: “Ja no puc més d’aquest miracle que és no saber res en aquest món i no haver après sinó a voler les coses i menjar-me-les vives.” Les seves invencions permanents i l’eufòria de la seva imaginació són testimoni d’una gana insaciable. Picasso entra en escena a l’arena de la cuina i hi aborda el seu gran cerimonial. Heràclit ja ho havia dit: “Els genis són a la cuina.”

“Què hi pot haver de més familiar per a un pintor, per a pintors de Montmartre o de Montparnasse, que la seva pipa, el seu tabac, la guitarra penjada damunt del divan o el sifó damunt la tauleta de cafè?” Així s’expressa Picasso a propòsit de la iconografia del cubisme, nascut al bar i a la cuina. Així doncs, és natural que les coses més senzilles de la vida quotidiana entrin en la seva obra: una cullera de veritat per al got d’absenta, una ampolla d’Anís del Mono o bé el rètol d’un restaurant amb allò que s’hi pot prendre: vi, pernil del país o un bon pollastre ben engreixat. Aquests elements de dessacralització de la pintura i l’escultura —l’alimentació i totes les coses i els espais que hi tenen a veure— donen valor a les pràctiques corrents i arrelen l’art de Picasso en el “sabor del que és real”.

Els objectes, segons Picasso, són els vehicles del seu pensament. En un no-res capta la seva capacitat d’evocació. Un cullerot, per la seva forma arrodonida, pot «significar» el cap d’un personatge. En altres ocasions, els coladors fan aquesta funció. El potencial suggeridor de l’objecte segons el context del seu ús permet a Picasso entretenir-se amb el joc de combinacions de la metamorfosi. Pel que fa a les natures mortes, atrapa a l’instant les coses simples: l’esmorzar o el plat de formatge, una costella de xai o un peix amb el seu paper de diari per embolicar. Així afirma la poètica de la vida quotidiana en allò que té de més ordinari.

El 30 de maig del 1943 Picasso va pintar dues versions d’El bufet de Le Catalan. Aquest restaurant, regentat per un català que es deia Arnau, es va convertir en el lloc habitual de menjar de Picasso, que hi va portar alguns dels seus amics, com Georges Hugnet (que en va acabar sent el cronista), Paul i Nusch Éluard, Dora Maar, Pierre Reverdy, Óscar Domínguez, Michel i Zette Leiris, Léon-Paul Fargue, Jacques Prévert, Apel·les Fenosa i d’altres. En un dels últims textos que va escriure abans que els alemanys el detinguessin, Robert Desnos ens proporciona aquest comentari colpidor i il·luminador de Picasso: “Feia mesos que anava a dinar a Le Catalan, i feia mesos que hi mirava el bufet sense pensar en res sinó en el fet que era un bufet. Un dia vaig decidir fer-ne un quadre, i el vaig fer. L’endemà, quan vaig arribar [al restaurant], el bufet no hi era, i el lloc que ocupava era buit. Devia apropiar-me’n sense adonar-me’n mentre el pintava.” Quan Picasso desitja un objecte, se n’apodera, l’arrenca del seu entorn; se n’alimenta, se l’empassa i l’incorpora a l’espai de la tela. Aquest objecte recreat, paït i cuinat existeix de nou, i aquesta vegada per obra del pinzell.

Quan el setembre del 1939 es va declarar la guerra, Picasso estava refugiat a Royan, i s’hi va quedar prop d’un any. Va instal·lar el taller en un pis de la casa Les Voiliers, davant del mar, on pinta el Cafè de Royan (datat el 15 d’agost del 1940). El 25 d’agost del 1940 Picasso torna a París, on passarà tota l’ocupació alemanya refugiat al taller de la Rue des Grands-Augustins. Picasso busca les seves referències en temps de guerra, cosa que es plasma en la seva pintura. Elements decoratius, mobles, atuells i aliments, tots ells relacionats amb la cuina, apareixen aquí i allà en les seves natures mortes: gerros i fruiteres, peixos i crustacis, botifarres i carxofes, el ganivet i la forquilla, la taula i la cadira, les estovalles blaves de quadres, la tomaquera del taller. L’aspecte és el d’una mena de can Seixanta en què només menges el que has portat tu. També és l’encarnació d’una abundància fabulosa en temps de penúria, però aquest consum ostentós es mostra com un desafiament a la desgràcia de l’època. “Ves, fins i tot una cassola pot cridar… Tot pot cridar”, va comentar Picasso a Pierre Daix.

“[Picasso] acabava de filetejar un llenguado à la meunière amb una precisió quasi quirúrgica, i va agafar l’espina per escurar-la. Semblava que toqués l’harmònica; i van fer-li aquesta fotografia sense importar-me que tingués la mirada perduda […]. Encabat Picasso va deixar l’espina al plat, va anar-se’n pel corredor d’entrada de la casa i va tornar amb un fragment d’argila de terrisser tendra. S’havia menjat el llenguado, però pensava immortalitzar-ne l’espina.” David Douglas Duncan, Viva Picasso. Nova York, Viking Press, 1980, p. 142

“La cuina de Picasso”, exposició al Museu Picasso de Barcelona, del 25 de maig al 30 de setembre de 2018, amb el comissariat d’Emmanuel Guigon, Androula Michel i Claustre Rafart. El projecte incloïa l’espai “Què es cuinar?” concebut amb Ferran Adrià.

Emmanuel Guigon
Emmanuel Guigon (Besançon, 1959) és un museòleg, doctor en història de l’art contemporani per la Universitat de La Sorbona (França), i especialista en avantguardes històriques, surrealisme, art espanyol modern i contemporani i art europeu de postguerra. Ha estat director delegat responsable dels museus de Besançon (França) i director i conservador del Museu d’Art Modern i Contemporani d’Estrasburg (França), així com conservador en cap de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). Actualment és director del Museu Picasso de Barcelona i membre de diverses associacions com el Comitè científic del Musée Picasso (París) o la Reial Acadèmia de Sant Jordi. Té la distinció de Cavaller de l’Ordre de les Palmes Acadèmiques i Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres concedides pel Ministeri de Cultura del govern francès. A més d’exercir com a docent, ha publicat entre d’altres llibres: “Historia del collage en España”, “El objecto surrealista”, “El surrealismo y la guerra civil española”, “Revoir Magritte” i monografies sobre, Picasso, Georges Grosz, Antonio Saura, entre d’altres.

Hits: 173