La fascinació i frustració de Bordeus

Per Andrew Black

A finals dels anys 70, quan buscava la meva primera feina, vaig enviar una carta a diversos famosos importadors de vi a Londres, explicant-los que tenia una gran passió pel vi. Podrien ajudar-me? Un d’ells, Laurence Haywards, va respondre amb un curt però encoratjador missatge. “Qualsevol que tingui passió pel vi”, va dir, “es mereix una entrevista”. I així va començar la meva carrera en el món del vi, encara que sense seguir el camí que jo havia imaginat després de rebre aquesta carta. La meva entrevista va ser curta i Mr. Hayward va anar directament a la qüestió. “Jove, si vols entendre el món del vi”, va insistir, “ves a Bordeus. Quan hagis entès Bordeus, podràs dir que saps quelcom sobre el món del vi”. No em va oferir feina, però em va aconseguir una feina com ajudant d’un celler per a un dels seus proveïdors de Bordeus i el més important, em va posar en la direcció correcta.

En arribar a Bordeus, em vaig adonar que només era un més entre les nombroses i joves promeses que els darrers anys havien fet un viatge a la major regió de grans vins al món a la recerca d’una carrera. En aquells dies, Bordeus tenia pocs rivals. A la típica carta de vins de restaurant del Regne Unit, només els vins de Borgonya i Alemanya competien amb Bordeus. Potser avui, el consell que rebria de Londres seria diferent. M’haurien enviat a una altra regió vinícola com Austràlia, Nova Zelanda, Califòrnia o Argentina. No obstant això, encara que aquelles regions de vi tenen molt per oferir, no sembla que aportin una experiència tan completa com la que dóna Bordeus. Quants tècnics espanyols del vi han viscut i treballat a Bordeus i després han tornat a Espanya transformats i amb una idea molt més clara del que és un gran vi.

Llavors, què és el que fa Bordeus tan especial? Segurament, hi ha grans vins elaborats avui dia a nombroses regions. Certament, Borgonya, la Vall del Rhône, Itàlia, Espanya i Califòrnia tenen les seves pròpies megastars que són rivals dels grans Bordeus. I no són només els vins top. Quantes vegades he begut vi espanyol per 10, 15 o 20 euros, i m’he preguntat on es pot trobar a Bordeus tal relació qualitat-preu? És la mística la que atrau a tants compradors d’EE.UU., Regne Unit, Rússia i Xina, i inversors com són bancs, grups de luxe i companyies d’assegurances, així com tècnics aspirants de mercats competidors que arriben fins allà per aprendre?

Alguns dirien que sí és la mística, i la història hi juga un paper molt important. Al llarg dels segles, Bordeus ha tingut sort en aquest sentit. Estava convenientment a prop del dinàmic mercat anglès. El Médoc tenia una ubicació ideal per tal que els vaixells anglesos poguessin carregar les bótes quan Aquitània estava sota la normativa anglesa a l’Edat Mitjana. Després, el segle XVII, aquella mateixa part de vinya de Bordeus proporcionava els vins de Lafite i Margaux, juntament amb Haut-Brion de Graves, per a les cafeteries de moda a Londres. Els segles XVIII i XIX, la inversió arriba a aquelles àrees de Bordeus no només des de Gran Bretanya, sinó també des d’Holanda, Escandinàvia i Alemanya i és encara evident a la riba esquerra dels châteaux (Palmer, Cantenac Brown, Clarke, Smith Haut Lafitte, Dillon, Kirwan, Lynch Bages, Léoville Barton, Boyd Cantenac, Talbot i altres).

Però no sempre tot va ser de color de rosa. Bordeus ha sofert entrebancs que s’han superat i que, d’alguna manera, havia passat a coses més importants. Quan vaig començar a treballar a Bordeus, el comerç del vi havia estat inmers en una gran crisi. Molts négociants eren jutjats per tràfic i coupage il·legal, i una de les més prestigioses figures de Bordeus, que havia estat perseguida pel govern, es va llençar pel pont penjant de Bordeus. Els preus dels vins es van estavellar i, fins i tot, els grands châteaux van passar per temps difícils, tant es així que les vinyes es van descuidar i els propietaris estrangers van cercar una sortida. Château Margaux es va posar a la venda i no podien trobar comprador –o si més no, un francès; i quan una firma americana semblava que s’anava a fer càrrec, el govern francès va intervenir per aturar la venda per trobar un comprador francès.

Château Margaux, Bordeus

Château Margaux, Bordeus

Uns mesos després d’arribar, vaig conduir una furgoneta fins a Pauillac amb l’objectiu de recollir unes caixes del Château Pichon Lalande pel seu enviament. Una dona amb un mocador i unes botes de goma em va saludar enmig de la pluja i va insistir en carregar-les ella mateixa. Es tractava, després em vaig adonar, de May-Eliane de Lenquesaing. L’elegant, carismàtica i propietària que, clarament, havia de fer personalment molta feina d’aquell tipus durant els temps difícils. Curiosament, aquest estat de depressió en els negocis s’havia vist agreujat pel valuós mercat dels primeurs a Bordeus, un sistema en el que els châteaux top oferien els seus nous vins teòricament a preus més baixos als négociants del mercat del vi a Bordeus quan estaven acabat de vinificar i tenien unes poques setmanes de criança.

Abans d’explicar per què els primeurs van empitjorar les coses durant la crisi dels anys 70, donem una ullada al per què el mercat de els primeurs és tan famós. Originàriament, aquest inspirat sistema de venda, en una campanya exitosa, va generar diners per a tothom, començant pels propietaris dels châteaux, que per oferir un bon preu eren pagats per avançat un any abans d’embotellar, fins els négociants, que junts obtenien l’exclusivitat de la distribució per aquells cobdiciats vins, passant pels importadors, que tenien uns beneficis fàcils, i els clients finals que no només compraven a un preu avantatjós, sinó que també podien revendre el vi i aconseguir un benefici, ja que el bon Bordeus millorava en l’ampolla i incrementava el seu valor en el mercat. Durant els bons temps, tothom volia un tros d’aquesta operació.

Aquest emocionant fenomen de marketing va contribuir a l’aura de Bordeus. Ha generat una especial atenció en els darrers anys i ha aconseguit no només atraure als compradors internacionals, sinó també als especuladors, emprenedors, així com, més recentment, a un tipus de consultors especialitzats en vi que saben com obtenir les mostres primeurs per mostrar-les en el seu millor moment en el mes de març de cada any. Sense aquesta tradició única, Bordeus no seria tan especial.

Una de les particularitats d’aquest sistema és que els propietaris dels châteaux no venen (o més ben dit, no distribueixen) el seu vi. Aquesta és la feina del négociant. Donat que a Bordeus hi ha centenars de négociants, un sol château és assignat a diversos d’ells, teòricament per tal de cobrir diferents mercats. No obstant això, la realitat és que aquells négociants competeixen entre ells i també són reticents a l’hora de divulgar la informació sobre els seus clients, fins i tot als propis châteaux. Imagini’s un celler espanyol top que desconeix qui compra els seus vins. Això seria inconcebible: a Bordeus és normal.

Encara que els propietaris dels châteaux top no saben on es venen els seus vins, tenen no obstant un gran poder en el procés, ja que els négociants estan obligats a assumir les seves assignacions anyada rere anyada si volen seguir dintre del joc. Però, com poden els propietaris dels châteaux, qui no tenen contacte amb el mercat exterior, tenir alguna idea de quin és el preu correcte que han d’oferir al négociant cada anyada? Al passat, als négociants eren acusats de baixar els preus de sortida per aconseguir majors beneficis. Avui dia, s’acusa als propietaris de llançar preus alts, fent pressió sobre els marges dels négociants. La resposta tradicional d’aquest estira i arronsa és el courtier, una figura que se situa entre un bróker i un notari, l’intermediari entre ambdues parts, i qui hauria de trobar el preu correcte de sortida per tal d’aconseguir una exitosa campanya de primeurs. Per aquesta responsabilitat, el courtier generalment rep un 2% de comissió en les vendes.

Cata Bordeaux_Primeur_Andrew Black_Vila Viniteca

Els bons anys, els négociants comprensiblement assumeixen les seves assignacions amb alegria, particularment si els preus de sortida oferts pels propietaris del châteaux eren atractius. Però, qui pot estar realment segur de la qualitat d’una anyada en el primer període de la vida del vi? No és un enorme risc quan es tracta d’un be incert? Aquí és on la historia entra a Bordeus. Quan els compradors fan una inversió en un vi que només es vinifica uns sis mesos abans, necessiten més que un tast favorable d’aquell nou vi; de fet requereixen la reconfirmació de la trajectòria del château. Els grans vins són com els valors segurs de la borsa. El 1855 molts vins de Bordeus van ser oficialment classificats en base a la seva història. Aquesta classificació continúa essent una guia útil, com de pertinent és aquest ranking avui dia? I quants d’aquests châteaux, a més dels First Growths, tenen un historial el suficientment bo com per a incitar als compradors a arriscar el seus diners en una collita menor?

Aquest element de risc sempre ha existit, i per aquest motiu els bons tastadors en primeur són essencials per aquest château que no tenen un historial. És també perquè des dels vuitanta, Robert Parker, reconegut com a bon tastador per als vins en primeur, ha estat molt important per a Bordeus. Abans d’aqueta dècada, molts crítics de vi eren també homes de negocis que treballaven per als comerciants de vins. Ningú realment deia als consumidors de vi “no compreu aquesta anyada” o “aquell château ha elaborat malament aquest any”. La responsabilitat era dels compradors que tastaven amb cura i seleccionaven bé per als seus mercats.

Amb Robert Parker desaparegut de l’escenari dels primeurs de Bordeus aquest any, el futur del sistema sembla de sobte menys segur. Els cínics podrien afirmar que els tastos de primeurs són de tota manera una farsa, i que les mostres de bóta d’avui no sempre són una mostra representativa del vi que s’embotellarà. Altres poden queixar-se de que la setmana de primeurs es porta a terme massa aviat com per a jutjar la qualitat d’un vi. Segons el meu punt de vista, els tastadors de primeurs competents (i aquests són molt pocs segons els elaboradors de Bordeus) veuen el que els hi cal per tal de formar-se una opinió. En qualsevol cas, el problema actual no és tant la qualitat, ja que les collites actuals són millors que mai, sinó els preus de sortida, que són una font de ressentiment en els mercats tradicionals de Bordeus. I això em porta de tornada a la meva experiència a Bordeus a finals de la dècada dels setanta.

En aquells anys foscos, el sistema de primeurs estava fora de control. La dècada dels seixanta no hauria estat bona per les collites de Bordeus. La meitat de les seves anyades van ser dolentes, algunes d’elles, desastroses. Quan va arribar una molt bona collita de Bordeus el 1970, els compradors es van afanyar a comprar. Això va anar seguit d’una altra anyada prometedora el 1971, i els diners van continuar fluint; i després el cicle del cep prometia una anyada 1972 també de qualitat. Bordeus anava vent en popa, i els preus es van disparar per l’increment de la demanda. Aparentment fins i tot es va pagar per la collita de 1972 encara que no s’havia veremat. L’especulació estava a l’ordre del dia. I llavors va succeir l’inevitable: la verema del 1972 va resultar ser de qualitat pèssima. El boom de sobte es va convertir en una decepció. Els négociants no podien vendre les seves assignacions del 1972. Algunes cases van desaparèixer; altres van continuar endavant a l’espera de la propera onada de bones collites per sobreviure. Jo vaig ser potser un dels pocs que es van beneficiar d’aquesta situació tan trista. Al final de la dècada, els vins de 1972 venuts al detall tenien un preu més baix que el de sortida. Fins i tot, amb el meu modest salari em podia permetre comprar-los. Molts d’aquells châteaux mai els havia tastat abans.

Primeurs_Andrew Black_Vila Viniteca

Em vaig imaginar que aquest experiència punidora serviria de lliçó per a Bordeus. És veritat que, actualment, ningú compra raïm abans que es veremi –fins a on jo sé ara és il·legal. Però el sistema continua amb els preus io-io d’un any a l’altre. Bordeus continua tenint sort; cada vegada que un mercat abandona perquè els preus han pujat desmesuradament arriba un altre: EE.UU., Àsia, Rússia, Londres o Xina. I després arriba “l’anyada del segle” i tothom torna a embarcar-se. Però la darrera “anyada del segle”, la del 2010, es troba encara als cellers dels négociants sense vendre’s a causa del seu alt preu de sortida.

Des de fa setmanes, el tema aquí és la pressió sobre els preus del 2014. Caurà Bordeus als nivells del 2008 tal i com està demanant el mercat? Segurament no, i això està fent que molts négociants es posin particularment nerviosos. Alguns han dit que es tracta del moment clau de Bordeus (make or break), i que el sistema de primeurs està en un terrible perill. Potser es així o potser un altre boom està girant la cantonada. Això és el gloriós i impredictible Bordeus i la raó de que molts de nosaltres estem fascinats i a la vegada frustrats per això. He entès ja Bordeus? A qui l’importa? Mai vaig tenir la intenció de tornar a Londres de tota manera!

Andrew Black
De nacionalitat britànica i llicenciat en Llengües Modernes per la Universitat de Sheffield, Andrew Black va començar la seva carrera a un négociant de vins de Bordeus treballant als mercats anglosaxons. El 1993 va començar la seva pròpia empresa d’ensenyament 100% dedicada a la formació de professionals del vi. Imparteix tot tipus de cursos a la regió de Bordeus, des de grups començant en el món del vi fins a formacions a mida per a directors de châteaux com Pétrus, Margaux, Cheval Blanc i Ausone. Des del 1998 divideix el seu temps entre França i Espanya on imparteix cursos de vins en anglès per a 9 Cambres de Comerç i 6 Consells Reguladors, així com per a diversos cellers. A més, és el traductor per a nombrosos cellers en ambdós països. Simultàniament ha estat el fundador de Première Presse, una newsletter que ajuda als productors de vi a comunicar-se en anglès amb els periodistes i els importadors de vi. Actualment, està desenvolupant un projecte d’enoturisme a Bordeus i a 12 regions d’Espanya. En el seu temps lliure, cultiva una petita vinya al seu jardí amb la que produeix una bóta de vi cada any.

Hits: 13

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *