La giró i la garnacha a la Marina Alta

Per Violeta Gutiérrez de la Vega

És la giró, garnacha? Em va dir un amic que, tot i portar molt de temps treballant amb la varietat negra giró, no havíem sabut posar-la al mapa. És possible que tingui raó, però ni molt menys la nostra intenció era mediatitzar-la, o seguir algun tipus d’estratègia de màrqueting al respecte.

El nostre objectiu ha sigut sempre conèixer la història del nostre territori i les nostres varietats per intentar fer millors vins amb tota aquesta informació. Intento recordar quan vaig ser conscient de la seva possible importància, o fins i tot de la seva existència, ja que per mi sempre ha estat a la meva memòria.

El meu pare sempre treballava amb aquesta varietat, de fet, va començar vinificant negres, més endavant arribaria tot l’estudi i l’aposta per la moscatell. El seu primer Viña Ulises comercialitzat (1981) estava fet exclusivament amb giró. En ser aquesta una varietat amb tan poca capa i tan delicada en la boca, només era comprensible dins de la nostra comarca, on ja s’elaborava a la cooperativa de Xaló i es venia a granel entre els primers turistes que arribaven a les nostres costes. Més endavant el meu pare el 1984 va fer un coupage de giró i monastrell (Rojo y Negro), que vam plantar a la nostra finca de Xàbia, unint així les dues varietats locals i majoritàries d’Alacant.

El 2011 ho posàvem com a sinònim de garnacha. Contraetiqueta Rojo y Negro, 1987

Quan finalment l’Alberto i jo ens vam instal·lar a la Marina Alta, allà pel 2010, vam començar vinificant en Parcent, al celler de la família. És aquí quan comença el meu viatge d’aprofundiment de varietats autòctones.

El cas és que volíem centrar-nos en fer vins negres i en buscar vinyes velles de giró, i per saber més sobre aquesta varietat havíem d’estudiar i analitzar, així com escoltar als agricultors del lloc.

Vam posar fil a l’agulla amb la idea de fer un vi negre d’esperit clàssic amb la nostra giró, per això vam intentar recuperar vinyes antigues per tota la Marina Alta, des dels vessants bolcats al mar de Teulada fins a les vinyes de muntanya de Castells de Castells. Al cap i a la fi, aspiràvem a comprendre amb el temps les diferències entre cadascuna de les partides de cada un dels municipis. En aquest treball ens va ajudar enormement un agricultor de Xaló que es diu Gabriel Reus Mas, un curiós i intel·ligent company de viatge vitícola que treballa 10 hectàrees de vinya de moscatell i giró, amb gran cura i meticulositat.

Gabriel Reus amb el seu net, la propera generació

Des del 2014 treballem exclusivament amb vinyes dels termes de Xaló i Llíber.

L’objectiu d’aquest article és intentar aportar una mica de llum sobre aquesta varietat mediterrània, que possiblement porta tant de temps a la nostra estimada Marina, que ja és nostra, està al nostre ADN. Això no seria possible sense parlar dels fets històrics esdevinguts amb anterioritat o sense parlar de la moscatell, que és la varietat associada popularment a la nostra comarca.

Aquest viatge de descobriment tan fascinant i enriquidor, i en el qual estan implicades tantes persones et fa créixer com a individu que es dedica a l’elaboració de vins. Un viatge increïble, no sense alguna ensopegada, i al llarg del qual he fet innombrables amics, molts apareixen en aquest text.

Amb el temps ens van anar sorgint multitud de preguntes, algunes d’elles van ser:

Per què es diu giró?

És la nostra giró la mateixa que es cultiva a les Illes Balears?

És la giró una garnacha? I la gironet?

Per què veiem diferències ampelogràfiques evidents amb la garnacha?

Va desaparèixer amb la fil·loxera?

D’on provenia? I en aquest cas, quan es va introduir?

Com deia, per a endinsar-nos en totes aquestes preguntes necessitàvem conèixer la història, sense ella no es pot aprofundir en el coneixement del nostre territori. I sense això, com comprendre i desenvolupar les tipicitats a través de l’elaboració dels diferents vins, i menys intentar seguir les pistes de la giró.

El vi a la Marina Alta

La història de la Marina Alta, així com tota la costa de la conca mediterrània, ha sigut una zona molt convulsa a la vegada que rica en intercanvis.

El Mediterrani sempre va ser un assentament interessant per a molts i diferents pobles. Les seves aigües connecten Europa amb Àsia i Àfrica a més de l’Oceà Atlàntic. Els intercanvis comercials han sigut innumerables per la riquesa de les terres que banyen les seves ribes.

La Marina Alta és una comarca situada al nord d’Alacant amb 33 municipis repartits en 767,19 km. Ara una comarca perfectament delimitada no sent així al passat. La seva orografia terriblement accidentada i la seva variada geologia (més tard ens estendrem en això) és com una punta sortint al mar esquitxat de nombroses muntanyes i valls.

Ibers, romans, musulmans i cristians van passar per aquestes terres i van deixar la seva empremta.

Els ibers van estar des del segle VIII al I aC. És d’aquesta època, l’Alt de Benimaquia, un dels tants importants assentaments ibers repartits per la península. En aquest apareixen vestigis de l’elaboració de vi amb una producció estimada de 400 hl anuals, que necessitaria pel seu transport al voltant de 1500 àmfores.

Antic jaciment iber dedicat a l’elaboració de vins de l’Alt de Benimaquia (Dénia)

Les actuals comarques de la Marina Alta i la Safor eren a l’època romana Territorium Dianium. D’aquesta època s’han descobert nombroses terrisseries destinades a produir àmfores vinàries per al transport de vins, una d’elles a Xaló, on recentment s’ha descobert un forn.

Això ens indica com de pròspera era a l’època la indústria del vi i en menor mesura la de l’oli del segle I al III dC. Així, a través de l’estudi de la producció d’àmfores i de jaciments de producció vinícola, podem intuir el volum de vinyes dedicades a la producció i posterior comercialització de vins.

Durant el període islàmic no hi va haver una producció de vi destacable degut a les prohibicions socials, tot i que sí havia consum de vi residual en la intimitat, no hi havia comercialització. Del que sí tenim constància era de l’elaboració de panses. Els cultius en aquell temps se centraven en el cereal, sent l’olivera, l’horta, la vinya i les figues cultius secundaris en superfície.

Del segle VIII al XIII, l’organització dels poblats primigenis consistia en alqueries i ràfols protegits per un castell, en el nostre cas els de Pop i Aixa. Les primeres eren petits grups de poblacions de 10 a 15 cases i els segons, finques particulars agrícoles o ramaderes.

La nostra vall, que és la Vall d’Aixa i Pop, comprèn els següents pobles: Xaló, Senija, Lliber, Benichembla, Parcent, Murla, Alcalali i Castells de Castells (el 1991 va ser l’última agrupació i es van unir més pobles quedant com a tal avui en dia). Aquests pobles estan recorreguts pel riu Xaló o Gorgos, molt important en èpoques passades pel que fa el desenvolupament de la vall. Gràcies a l’aigua els moriscos van desenvolupar els horts, molins de blat, terrisseries, ferreries, etc. Això va fer que la comarca no patís un retrocés poblacional sever.

Nosaltres considerem cinc fets fonamentals que marcarien l’esdevenir del cultiu del cep a la Marina Alta.

  1. L’expulsió dels moriscos a Mallorca i a la Marina Alta.
  2. El repoblament per mallorquins de la Marina Alta.
  3. L’edat d’or de la moscatell.
  4. L’arribada de la fil·loxera a aquestes terres.
  5. La fi del comerç de la pansa i el cooperativisme.

Expulsió i repoblament

Al segle XIII comença la reconquesta cristiana cap al sud que culmina amb la conquesta de València per part de Jaume I el 1238. Entre 1229 i 1231 s’aconsegueix la conquesta de l’actual Mallorca. Amb la reconquesta i posterior adhesió de les terres d’Alacant a València, es va impulsar el comerç al formar part de la xarxa comercial de la Corona d’Aragó.

El 1240 es fa el “Llibre del Repartiment del Regne de València” al qual s’anotarien les promeses de donació de propietats després de la conquesta.

Exemplar del Libre del Repartiment de Regne de València

Posteriorment es van desenvolupar les “Cartas Pueblas” igualment importants perquè era on es reflectien els contractes públics-agraris i on es podia estudiar, a dia d’avui, els fets de la vida quotidiana interessants per a entendre millor el dia a dia de la nostra agricultura. Veiem, per exemple, el que havien de pagar en collites els vassalls als seus amos, amb la qual cosa podem saber quin cultius i en quines proporcions havia a cada zona.

A la carta puebla de Parcent i Benigembla al capítol V, segons ens explica Jaume Noguera cronista de Xaló, els colons tenen l’obligació de podar la vinya cada any perquè si no es fa “…és total roina i perdisió i destrucsió de aquelles.”.

La repoblació de Mallorca va consistir en diferents fases a colons catalans (40%), occitans (24%), italians (17%), alguns navarresos, aragonesos i residualment de la França central i de Flandes.

El 1248 es va disposar l’expulsió dels moriscos a la Marina Alta. Va haver una primera revolta amb Al-Zaraq al capdavant, que no va prosperar, però se’ls va permetre quedar-se i reconvertir-se al cristianisme. Van poder conviure musulmans i cristians durant molt de temps fins que es va decretar l’expulsió definitiva dels moriscos el setembre del 1609 per Felip III.

Durant l’etapa cristiana es va reagrupar la població amb la conseqüent desaparició de les alqueries musulmanes i amb això la desaparició del paisatge agrícola dels darrers segles. Els musulmans van estendre més la producció d’horts i de cereal que de vinyes, cultiu que amb la reconquesta va tornar a guanyar importància al considerar-se el vi un bé essencial de consum entre les comunitats cristianes.

Al segle XV s’assoleix un bon nivell de creixement a les muntanyes de la Marina a Alacant i s’augmenta el consum de vins de forma local a les tabernes. A l’estructura feudal interessa la sobreexplotació de les terres, per als senyors es tradueix en una major renta i als pagesos, majors collites. S’arriben a dessecar zones humides per estendre les zones de cultiu. Aquest s’enfoca en el cereal, la vinya, lleguminoses i oliveres.

Cap a mitjans del segle XV existeix a l’alqueria de Benibrai, propietat de Joanot Martorell, un celler, ens diu Jaume Noguera.

“ Primo, III gerres de vi vermell plenes que colocaven XXX cánters poch més o mens.

Item, dos gerres plenes de vi vermell, que podien colar XV cànters poch més o mens.

Item dos gerres plenes de vi Blanch, de XV cànters poch més o mens.”

Segons Frederic Aparisi Romero (València 2014), les varietats viníferes al Regne de València a finals del segle XIV van dependre del contracte de repoblació (carta puebla). En aquesta època no s’acostuma a mencionar les varietats de raïm, només si era jove (Mallol) o no (vinya).

Sabem que el raïm per fer panses a la Marina Alta era d’una varietat pròpia.

Més endavant, sí es fan referències a les varietats plantades a Alacant com serien la monastrell, bobal i negrella en negres i ferrandella, montalbana i en menor mesura la moscatell, la malvasia i la montonec, en varietats blanques.

Poblacions com Calp, Xàbia, Benissa, Murla, Ondara, Pego o Teulada eren majoritàriament cristianes. Però a la Vall d’Aixa i Pop de majoria morisca, es va produir una segona revolta que va acabar a la Vall de Laguart, plena de muntanyes abruptes, on es van desplaçar nombroses famílies des de varies zones de la Marina i de les comarques veïnes del Comtat o la Safor.

Revolta morisca al Cavall Verd, Laguart. Jerònim Espinosa (1613)

Després de diversos dies, el novembre del 1609, 11.000 moriscos es van rendir després de ser parcialment massacrats al Cavall Verd (Laguart) per ser posteriorment venuts com a esclaus al nord d’Àfrica. Un total de 42.000 moriscos van ser expulsats amb la qual cosa es van perdre dos terços de la població de la comarca. Totes les terres i els oficis foren usurpats per després repartir-los entre colons provinents, fins a un 80% de municipis com Xaló, de Llucmajor, Santa Margalida i Manacor.

Entre els segles XVII i XVIII el Pla de Lliber estava dedicat gairebé exclusivament al cereal, queda constatat a les cartas puebla. Hem de dir que a Xaló van arribar a treballar des de probablement abans del segle XV, fins a quatre molins fariners hidràulics que van mantenir la seva activitat fins a ben entrat el segle XX. I que a Ràfol de Xaló, havia un magatzem de cereal anomenat Almodí al segle XVII. Aquest magatzem tenia un caràcter col·lectiu com es remarca al capítol VI d’aquesta carta “…lo forment que es compra y paga de la bolsa comuna…”.

Em diu el meu amic Felipe Poquet, veí de Parcent, gran amant de la història del nostre poble, geògraf i ben aviat arqueòleg, que és al segle XVIII quan es comença a guanyar terreny a la muntanya i Parcent té millor accés a la seva muntanya, el Carrascal (954msnm). Es van anar convertint en terrasses els vessants de les muntanyes ampliant així la superfície de les vinyes ja que la resta de cultius eren no rentables en aquells terrenys. Llegint a Cavanilles (1797) podem constatar que entre Parcent i Benigembla la producció de vi era molt més important que inclús a Xaló.

Tenia Benigembla 50 veins i avui 80; els de Pasént s’han augmentat des de 68 fins 108; en la mateixa proporció han crescut el cultiu i fruits, que pels dos pobles es repunten en 300 cafissos de blat, 280 d’altres grans, 30 de blat de moro, 100 de llegums, 260 d’atmella, 2500 càntirs de vi, 2650 arroves d’oli, 11.300 de garrofes, 10.800 de pansa, 3.060 de figues i 1.450 arroves de fulla per a criar cucs”.

La pansa i la seva època daurada

Com ja he dit, els mudèjars i posteriorment els moriscos ja elaboraven i comercialitzaven panses. La produïen segons la tècnica de la llegiu, una tècnica que es remunta a l’època romana i que ja va tenir una primera època daurada durant el període andalusí. Se la coneixia com a Panse de Pop.

Les referències escrites són abundants, fins i tot en algunes cartas pueblas es parla d’ella. En aquesta època la varietat utilitzada era la Plante d’Engord, suposem que també s’utilitzava la moscatell (per ser una de les varietats més antigues en recórrer l’arc mediterrani) encara que no trobem referències escrites fins al segle XVIII (Cavanilles, 1797).

Imatge d’agricultors de Benissa voltejant els gotims de pansa de moscatell

Des de finals del segle XVIII i principis del XIX el preu de la pansa es va multiplicar, la qual cosa generà una febre exportadora cap a països com Anglaterra o els Estats Units. L’explosió en la producció de la pansa va créixer en part també per estar el cultiu de la moscatell exempt de pagament del delme a l’església, que sí que tenia, per exemple, el blat. Amb el conseqüent desenvolupament econòmic, social i poblacional de la zona, també hi hagué canvis importants a nivell paisatgístic i fins i tot arquitectònic. Apareix l’element més característic de l’arquitectura rural de la comarca, els riuraus. Eren construccions específiques que es van fer amb la finalitat de protegir els raïms durant la seva producció de les inclemències del temps. Els primers dels quals es té constància apareixen a Xabia com a cases de camp el 1791 “… casetes que anomenen vulgarment a Xávea Riu-Rau”. En el cas de Xaló el riurau del Servet es va construir el 1801.

Vista de Parcent, on es veuen alguns dels Riu Rau més grans de la Vall del Pop, fins a 12 arcs

Amb el temps arriben nous clons de moscatell provinents de Málaga, on també es feia pansa, buscant fer una pansa de més qualitat. És així com el cultiu de la moscatell es desenvolupà pràcticament com un monopoli i el nombre d’hectàrees augmentà exponencialment transformant el paisatge completament. Es van envair les zones més fèrtils on abans hi havia horts o es cultivava cereal i amb el pas del temps s’hi van anar fent bancals a pràcticament totes les muntanyes de la comarca, transformant fins i tot partides dedicades durant segles a l’ús ramader (partida Cau de Lliber). Un treball de pedra en sec que es perllongà fins ben entrat el segle XX.

Encara avui podem veure tots els petits bancals que es desenvolupen sense fi arreu de totes les muntanyes de la nostra Marina. Això va modificar terriblement el paisatge de les nostres terres.

Pujada al “Marge llarg” Xaló. Muntanya amb marges creats durant l’època de la pansa. Foto cedida per Jaume Noguera

Aquesta bogeria productora i exportadora de la pansa va afectar de dues formes diferents i molt importants el cultiu de la giró, el veritable motiu del nostre estudi.

En primer lloc, la giró, que es cultivava en aquell moment de forma minoritària a les parts altes dels vessants de la vall, allí on la resta de cultius ja no eren rentables. Es va desplaçar a la muntanya, a les parts menys fèrtils de la comarca cobrint a partir d’aquell moment aquelles partides en les quals no s’hi adaptava la moscatell ja que aquesta necessita sòls diguem-ne “bons”. En qualsevol cas, les varietats negres eren molt minoritàries en proporció. Hem de tenir en compte una cultura minifundista de policultiu en la qual, exceptuant algunes famílies que es dedicaven principalment a la producció de vi, la gran majoria produïa vins per autoconsum i que en gran mesura es bevien abans de que arribés la següent collita. És per aquest motiu que la recol·lecció es deixava per al final després d’una llarga llista de labors agrícoles. Aquest vi propi no era el més important ja que el que els servia de suport era la producció i la venda de la pansa, de figues, de garrofes, del gra, de les ametlles, etc… Les veremes fins fa no tant de temps d’aquelles parcel·les de muntanya arribaven a fer-se a finals d’octubre a les partides que la giró no és una varietat de cicle llarg.

Hi ha un segon factor important, i és que l’època daurada de la pansa aïllà a la Marina dels canvis que es van anar produint en el món del vi des de finals del XVIII fins a mitjans del XX. Just quan va començar el desenvolupament del mercat de la pansa, el vi va començar  a consumir-se en certs cercles com a producte de luxe més enllà del consum com aliment. Mentre el món del vi donava els primers passos en l’establiment de les zones d’avui dia i productors clàssics, la Marina dedicava 1/3 de tota la seva superfície a produir panses, relegant el vi a un segon lloc fins a la segona meitat del segle XX.

La caiguda del mercat de la pansa es va produir a mitjans del segle XX a causa tant de la crisi generada per la fil·loxera, com per la caiguda de la demanda externa que va substituir les nostres panses per les de Corinti, així com a la llei seca dels EUA que va fer que els productors de vins californians apostessin per l’elaboració de la pansa per poder donar sortida a la seva producció de raïms.

Després d’aquesta nova crisi, molts agricultors van apostar per un altre tipus de cultius com els ametllers o fins i tot els tarongers en aquells municipis que disposaven d’aigua per al rec. Molts pobles de la Vall del Pop van substituir poc a poc les vinyes de les valls per tarongers, relegant poc a poc les terrasses de la muntanya a l’oblit. A Xaló es van mantenir les vinyes enfront la impossibilitat d’accés al rec.

El turisme també afectaria enormement a l’agricultura dels nostres pobles, generant per una banda l’abandonament del món rural i per l’altra banda una legió d’agricultors no professionals que compaginen el seu ofici habitual amb les feines al camp durant el seu lleure, situació que encara continua.

L’arribada de la fil·loxera a la província

La fil·loxera, com ja sabem tots és un insecte que s’alimenta de les arrels de les vinyes i que destruí vinyes de zones vitícoles de tota Europa. Es detectà a França cap el 1870 i s’anà expandint com dèiem per Europa.

Mapa d’entrada de la fil·loxera per Europa

A Espanya va arribar més tard. Tenim notícies de que la primera vinya envaïda a Alacant fou una vinya de Gata de Gorgos el 1904, precisament a la Marina Alta. Uns 60 anys més tard que a França. Aprofitant aquesta conjuntura, la producció de vins d’Alacant (no a la Marina Alta que com hem dit es dedicava a l’elaboració de panses), augmentà extraordinàriament ja que havíem de proveir de vins a mercats com França, Anglaterra o EUA, fins i tot Alemanya.

A la província s’hi van plantar moltes varietats foranes, per cobrir la demanda d’aquests països on hi havia atacat la fil·loxera.  

Varietats plantades a la província d’Alacant el 1877:

Després els francesos es van endur la monastrell, la moscatell o la malvasia perquè les consideraren varietats amb més potencial.

Com veiem, es van plantar a la província vinyes de garnacha o moscatell romà. Però no veiem cap referencia a la giró.

Segons el naturalista valencià Cavanilles, el 1790 hi havia entre 200 i 400 hectàrees a la costa de la Marina i entre 600 i 1200 a la Vall del Pop.

A l’època daurada de la pansa tenim dades de l’Avance estadístico de 1889 de tenir a la costa de la Marina Alta entre 5.000 i 10.000 hectàrees de vinya i entre 2.000 i 5.000 hectàrees a Vall d’Aixa i Pop, arribant al conjunt de la comarca fins la sorprenent xifra de 25.000 hectàrees.

La fil·loxera no afecta de la mateixa manera a la Marina Alta que la resta de comarques alacantines que portaven diverses dècades venent grans quantitats de vi econòmic. L’arribada de la fil·loxera i la ruïna dels agricultors desembocaria en una greu crisi estructural. A la Marina pel contrari, les vinyes es van replantar una vegada superats els problemes de compatibilitat amb els patrons i tot tornà a una certa normalitat fins a mitjans del segle XX quan la pansa deixa de ser un bon negoci i la moscatell comença a tenir el triple ús que encara té a la comarca, raïm de taula, vi i pansa, aquesta darrera ja produïda de forma residual. Mica en mica, la superfície de la vinya fou creixent fins les modestes 500 hectàrees actuals.

La cooperativa de Xaló i els nouvinguts

Plà de LLiber. Foto cedida pel celler cooperativa de Xaló.

Hi ha referències al sistema de cooperativisme des de ben antic, des de l’organització per a l’explotació de la terra pels babilonis, passant per les agrupacions dels camperols per a l’elaboració de formatges a Armènia o a la fundació de la cooperativa Rochdale el 1844.

És part natural de l’ésser humà unir forces per arribar a objectius comuns.

Durant l’època en la qual els vins de l’horta d’Alacant foren cèlebres, la nostra marca estava centrada primer en el cultiu de gra, com hem comentat anteriorment, i després, en l’elaboració de la pansa i un subproducte d’aquesta, les misteles. Tant es així que quan es crea la DO Alicante el 1932 i amb la constitució del seu primer “Consejo Regulador” el 1957, es reconegueren dues zones de producció, el Vinalopó i Lliber-Xàbia (la nostra), i en cap cas, cap cooperativa o mistelera s’hi acollí, ni el 1957 ni el 1973.

En el cas de la nostra comarca, amb la caiguda de la comercialització de la pansa i conseqüent caiguda dels preus del raïm, els agricultors de tota la comarca van haver d’agrupar-se. Es comencen a crear cooperatives, essent la primera cooperativa Jesús Nazareno de Xàbia el 1919, tot i que la secció celler no es desenvolupà fins al 1959. Després es fundaria la de Xaló, la de Benisa i la de Teulada. La majoria dedicada a l’elaboració de misteles, essent la de Xaló la que faria també claretes i negres de giró.

La cooperativa de Xaló es va crear el 1962 amb 13 socis elaborant-se exclusivament vins a doll. Poc a poc anà agrupant a diferents agricultors de tota la Vall del Pop.

Gràcies a aquesta unió es pogué mantenir la tradició vitícola d’aquesta vall i per tant preservar el cultiu de la moscatell i la giró.

Si bé és cert que el cultiu de la vinya per fer vi torna a baixar a la vall i a les vessants, ja que les zones de muntanya menys fèrtils i més difícils de treballar no eren rentables pels agricultors.  

La Vall del Pop està integrada pels pobles que ja hem citat anteriorment, en total una superfície no molt gran, tot i així, a l’actualitat pràcticament la totalitat de la vinya està centrada en els termes de Xaló i Llíber.

Indubtablement la cooperativa de Xaló és el motor vitícola de la vall i és ella la que ha actuat com a guardiana d’una historia mil·lenària.

Avui en dia el celler està integrat per uns 400 socis que exploten 370 hectàrees de les quals 210 són de moscatell i unes 160 de giró. És una cooperativa petita que processa de mitjana uns 1.200.000 kg de moscatell i uns 800.000 de giró. Actualment la major part del vi s’embotella, essent juntament amb Teulada les dues úniques cooperatives a la Marina Alta que continuen en actiu.

No són pocs els reptes als quals s’enfronten; d’una banda, actuen com a preservadors dels paisatge en front a l’especulació del sòl i per l’altre, han de dur a bon port un relleu generacional més que necessari. Suposo, espero i desitjo que ja s’hi estigui treballant. Un altre valor que se li ha de reconèixer a la cooperativa és que, en la seva labor de garants, mai han apostat per replantar la vinya “autòctona” amb varietats foranes. Una feina, com tot, amb les seves coses bones i dolentes, però que gairebé sis dècades de treball els ha permès liquidar als seus socis el raïm a uns gens menyspreables 0.70€/kg, un preu molt superior al d’algunes zones veïnes.

Això al meu entendre és per la forta convicció i aposta dels seus agricultors en la giró, i el suport de la cooperativa.

En tots aquests anys, en haver-hi molt pocs cellers que elaboressin era més difícil estudiar aquesta varietat ja que no hi havia on anar i amb qui comparar i amb qui parlar de totes aquestes experiències. Hi havia, tal com he dit, la cooperativa de Xaló, Joan de la Casa a Benissa, nosaltres (Gutiérrez de la Vega i Curii Uvas y Vinos) i per descomptat tots els agricultors que en feien per a consum propi o per vendre a granel.

Poc a poc en els darrers anys a la Marina Alta s’han anat creant cellers, com el projecte de Pepe Casa Agrícola. Hi ha força diversitat de formats i estils de vi, tot i que de forma general la mida acostuma a ser petita, mantenint-se en un àmbit diguem-ne d’artesania. Alguns d’ell vam començar a conjecturar què fer per intentar donar més projecció a la zona i també, a la nostra giró. Així naixia GIROPA (Giró Productors Associats). L’objectiu primer ha estat i fou fer un estudi genètic de diferents parcel·les. Esperem que quan passi la pandèmia puguem tornar a ajuntar-nos per acabar de posar en marxa l’associació.

FOTO 10. 

Membres de GIROPA, d’esquerra a dreta, Alberto Redrado, Luis, Aida, Yoshua, Manu i Violeta

Vins de Giropa, al Fons s’albira la Muntanya Llarga

Per casualitats de la vida un noi que estava estudiant a la Universidad de Alicante va venir al celler i em va comentar que estava a punt de començar una tesi de fi de carrera, no tenia tema així que el vaig convèncer perquè es centrés en la giró, per verificar que fos garnacha o no. Ens vam posar a treballar i cada un de nosaltres (GIROPA) li vam donar un parell de parcel·les, de diferents zones, amb vinyes el més antigues possibles (no hi ha res d’abans de la fil·loxera).

Al final i després d’un any no vam tenir accés a la feina del final del màster i amb ell el resultat de l’estudi genètic. Únicament se’ns va dir que el resultat de les parcel·les estudiades era que la giró és garnacha.

És per això que, després d’haver-ho parlat vam decidir fer analítiques pel nostre compte.  

En aquests moments ens recolzem en gran mesura en l’ajut desinteressat que ens ofereix un amic comú, en Jordi Raventós del celler Clos de Guarans, al Penedès. Enòleg de formació i professor adjunt de la Universitat Rovira i Virgili, molt familiaritzat amb les varietats i estudiós d’aquestes (ha seleccionat una malvasia i xarel·lo rosades).

Jordi Raventós

Ell ens va posar en contacte amb l’INCAVI (Institut Català de la Vinya i del Vi), i ens va ajudar en la recollida i entrega de les mostres.

La mostra que es va entregar era un sarment perquè era l’època de la poda de la vinya. El vam agafar d’una vinya que pensem que era la més antiga a Xaló, d’uns 80 anys, ja que no hi ha cap vinya anterior a la fil·loxera.

Vinya de Planisses, més de 80 anys

Es va fer l’estudi de 18 microsatèl·lits i el resultat fou que estava emparentat amb la garnacha* (veure resultat al final de l’article).

La giró / gironet

La giró és la varietat negra per excel·lència de la nostre vall i és la protagonista del nostre interès.  

És la giró garnacha? I com hem arribat a preguntar-nos si són varietats diferents?

Des de fa temps, hi ha textos manuscrits de finals del XIX que ja emparenten la giró a la garnacha, però de la mateixa manera, textos més recents distingeixen durant la verema a Xàbia la giró de la garnacha.

Al 2011 l’IMIDRA (Instituto Madrileño de Investigación y Desarrollo Rural, Agrario y Alimentario) cataloga la mancès de capdell com a una varietat pròpia i dins dels sinònims van recollir també el nom de giró. Recentment, el mateix IMIDRA ha tipificat com a varietats diferents la giró negre de la mancès de capdell. Ara s’està estudiant el que es va enviar com a giró negre i la giró ros, que no és rossa com el seu nom indica, sinó grisa.

Aquestes anàlisis basades en l’estudi de l’ADN de la planta són molt recents, abans només es podia estudiar mitjançant ampelografia dels diferents òrgans de la planta, de les fulles, els gotims i les baies. Així, la precisió hauria d’estar assegurada, però en realitat parlem bàsicament d’una qüestió estadística, quant se sembla una mostra a una altra de referència. La qüestió és quant s’han de diferenciar dos clons per a considerar-se varietats diferents, si en comptes de varietats de cep parléssim de qualsevol altra fruita es catalogarien, sens dubte com a varietats diferents, però això ens portaria a d’altres problemes que no són la qüestió d’aquests text.

Cal tenir en compte que aquests anàlisis es van fer sobre mostres enviades fa anys des de Mallorca i cal recordar que ara mateix a causa de la Xyllella Fastidiosa no es pot extreure material vegetal per a la seva anàlisi de les Illes Balears. Per la qual cosa l’estudi de la giró negra mallorquina és al purgatori.

Segons el VIVC podem trobar fins a 45 girós entre Espanya i Itàlia, totes vinculades al que va ser l’antiga Corona d’Aragó. Veiem en aquesta classificació des d’una gironet classificada com a garnacha negra i fins i tot giró alacant classificada com a monastrell. A Sardenya, per exemple, trobem vàries giró diferents dissociades de la cannonau, varietat que segons els estudis és també una garnacha.

A Xaló sempre es va diferenciar entre giró i gironet, es parla de la gironet com de l’autèntica. Molt menys productiva, amb gotims més petits, més solts i amb la pell dels raïms més gruixuda que donava vins més saborosos i amb la capacitat de poder guardar-se d’una collita fins a la següent. És més que probable que els agricultors parlin de gironet pensant en els vells clons que es cultivaven a les parts altes dels vessants i a la muntanya. Clons altament resistents a la sequera i a la calcària activa, resistents a la duresa d’una vinya cultivada a un terreny guanyat a la muntanya.

Per a nosaltres és una varietat de pell fina i cruixent, amb una excel·lent acidesa natural per a un vi d’aquestes latituds (depenent de la tipologia dels sòls, és clar), sensible a l’oïdi, de cicle curt, amb fulles verdes a l’anvers i amb glabra al revers.  

Un fet que vam constatar després amb els nostres amics de GIROPA és que les vinyes que estan a la muntanya (Bernia, Masserof, Planisses, El Cau, Marnes…) presenten unes característiques diferents. Major acidesa, fulles més lobulades, grans més solts, raïms més petits i dolços, fulles joves de color vermellós i cotonoses. Aquesta la distingim com a gironet.

Diversos experts del sector (elabordors, planteristes, professors d’universitat,…) visualment no reconeixen amb facilitat aquestes gironet com a garnacha. Podria pot ser tractar-se d’un clon molt antic.

Fulla a l’esquerra de la giró de la vall i a la dreta de la muntaya

Com passa amb la garnacha, els vins elaborats a partir de giró, acostumen a tenir capes baixes, que tendeixen al color teula amb l’envelliment (sobre tot les vinyes assentades a sòls de margues calcàries blanques), tanins presents, però no són vins amb molta estructura, amb aromes de maduixes fresques, terra humida, cacau, cirera depenent com dic dels sòls on estiguin assentades les seves vinyes. Els vins resultants tenen com he dit acideses que van de 5 a 7 grams de tartàric i graduacions entre 13 i 15.

Color de la giró al temps, anyada 2012

Comparant amb el llibre Variedades de Vid en España (segona edició) de l’IMIDRA, observem que la nostra giró té característiques similars a la garnacha i a la giró de les Balears.

Conclusions

El viatge. D’on procedia en principi, i pensant en la història, és la pregunta més “senzilla”.

Creiem que vaig viatjar des de Catalunya, arribant a Itàlia i a les Illes Balears durant el repoblament després de l’expulsió dels moriscos el segle XIII. Després, al segle XVII va arribar a les nostres terres pel mateix motiu que a les Illes Baleara, quan la van portar els nous colons des dels pobles de Santa Margalida o Manacor, per a repoblar les nostres terres.

Per què a la Marina es diu giró?

Per a saber l’origen del seu nom havíem d’estudiar l’ampelonímia. Gràcies al coneixement, existeix un llibre molt interessant i molt complet al respecte que és el “Diccionari dels noms de ceps i raïms, l’ampelonimia catalana” de Xavier Favà i Agud, editat per l’Institut d’Estudis Catalans.

Xavier afirma que la giró/gironet és en realitat una garnacha primigènia. La primera referència la situa en Felanitx el 1614 <<verema de girons>> (ap. DCVB).

El 1882 un botànic italià distingeix a Sardenya un “giró comune” d’un “giró di Spagna”.

Apareix com a giró, gironet (diminutiu), chironet, zirone bàrzu, zirone di spagna…

Té dues teories per explicar la seva denominació:

  1. D’una antiga denominació de “raïms gironins” sent -ins un diminutiu per ser un raïms petit. És per tant un gentilici “gironí”, ja que aquesta denominació prové de Girona. Sembla que la introducció de la garnacha a Catalunya va començar a l’Empordà.
  2. El nom d’algú que l’introduís, ja que Giró és també un cognom, però conclou que és freqüent en espanyol, però no en català, per tant no creu en aquesta teoria.

La relativa petita mida del gotim va afavorir la creença del fals diminutiu i explica perquè apareixen variants com gironet a zones més meridionals dels països catalans, com és el cas de la Marina Alta.

És diferent del giró de les Illes Balears?

Com dèiem anteriorment, actualments s’estan estudiant les mostres originals del material vegetal que es va enviar des de Mallorca (mancès de capdell, giró negre i giró ros) ja que ara mateix no es pot extreure per analitzar material vegetal. Tenim ara mateix la certesa que la mancès de capdell i la giró negre són varietats diferents. Cal també dir que, a priori a Mallorca no hi ha actualment cultius de garnacha, o sí…

Fa ja uns anys que, continuant amb la nostra obstinació  de recuperar alguns paratges, en la mesura que podem, multipliquem giró seleccionant de les nostres vinyes per a reposar les faltes o plantar petits bancals abandonats fa dècades. Aquest any, a part de la nostra giró, hem enviat a multiplicar giró sard, veurem si és diferent del que tenim aquí.

Pensem que actualment a la Marina Alta podem trobar diversos tipus de clons de giró/garnacha que han anat arribant al llarg del temps. Podríem a grans trets separar dos, els clons que des de la fil·loxera han anant aportant els planteristes i els antics clons que els agricultors han mantingut i multiplicat potser des de temps immemorials. Hem de pensar que a la Marina no hi ha vinyes velles a peu franc, o al menys nosaltres no les coneixem, i que van haver no menys de 3 replantacions. La primera que va empènyer al mont a la giró a l’època daurada de la pansa, la segona amb la fil·loxera i la tercera després de la crisi de l’ensorrament del mercat de la pansa en la qual la vinya del “vi” va tornar als vessants i va ocupar en part la vall abandonant la muntanya.

En el cas de la giró al ser la seva productivitat en proporció de la moscatell un cultiu residual (minifundisme), és probable (encara es fa) que els agricultors multipliquessin, tant per a les noves plantacions, com per a les faltes, a partir d’alguns dels ceps realment vells que tenien a alguns dels seus camps. O senzillament, es demanés permís a qui les té per a prendre un parell de sarments per a posar algunes agulles com ens va demanar un veí de Xaló aquest mateix any per a reposar algunes faltes, en comptes de recórrer al material de viver.

Orografia i clima de la Marina Alta

És cert que, si bé és una garnacha, nosaltres veiem diferències en quant als vins resultants i en comparació amb altres garnaches.

A tota la península ibèrica no trobem una zona tan al sud en la qual hi hagi una producció de garnaches com la que tenim a la Marina Alta, pensant que el nombre d’hectàrees ha disminuït molt en aquests darrers anys.

Això ens fa pensar en la varietat com un tot en el qual està implicat de forma molt explícita el terroir.

La Marina Alta té nombroses muntanyes i valls, així com una costa molt accidentada amb penya-segats que finalitzen en tres caps, el cap de Sant Antoni, Sant Martí i de la Nao dels quals conformen la seva característica punta. Es podria dir que és com una illa dins de la península.

Al nord i al sud estan recorreguts per nombroses serres com la serra del Montgó (752m) i de Segària, la serra de Bèrnia (1.126 m), del Ferrer (898 m), Carrascal (954), la serra de Seguili, serra del Castell de la Solana, del Castelar, la Llorença.

Els rius que flueixen per la nostra comarca són el Gorgos, Girona i Revolta així com la rambla de la Gallinera.

Al següent mapa podem veure els tipus de sòls de forma resumida.

Mapa geològic Marina Alta

Com es pot veure, hi ha bàsicament moltes margues calcàries, gresos i argiles ferruginoses. Els sòls són moderadament bàsics amb PH entre 7.8 i 8.5. La calcària activa està entre un 12% i un 40%.

Pel que fa al clima, tenim dos tipus diferenciats, el mediterrani marítim i el subtropical. Les temperatures oscil·len entre els 9 i 40 graus. Amb una mitjana de pluges d’entre 600 i 1200 mm l’any, concentrades això sí en uns pocs cops, mantenint la resta de l’any un perfil sec. A tenir en compte també que el sòl més enllà de l’horitzó cultivable té una nul·la capacitat de retenció d’aigua (Karstico).

La Marina Alta té una alta pluviometria comparada amb el sud d’Alacant per la distribució geogràfica de les seves muntanyes i valls encarats cap al nord-est. El sud d’Alacant queda tapat per la cadena muntanyosa del nord, quedant-se els núvols “atrapats” a les nostres muntanyes. Després els vents tant de Llebeig (sud-est) com Llevant (nord-est) refresquen les vinyes, fent que les brises marines entrin fins la Vall del Pop el qual es troba a tan sols 20 km de distància.

Això li confereix a aquest antic clon de garnacha que anomenem giró seva peculiaritat.

Del que no hi ha dubte és que cal seguir estudiant en profunditat els clons, d’altra banda, esperem rebre més ajuda de l’IMIDRA i l’INCAVI i de tants amics que ens han ajudat en aquesta aventura.

Resultat Incavi

Bibliografia

  • marqalicante.com/contenido/publicaciones/pub_109.pdf. El vino en Alicante
  • Cultivo y producción de la vid. Avance estadístico 1889. Dirección General Agricultura y Comercio.
  • Pascual Carrión y Carrión. La mejora de las viñas y vinos de Levante
  • Diccionari de Ceps y Raims. L’ampelonimia catalana.Xavier Favà i Agud. Institut d’ Estudis Catalans
  • Variedades de vid en España.2ª edición.Varios autores.IMIDRA
  • Comenge M. La vid y los vinos españoles. Ed.Marsiega.
  • Proyecto de zonificación de la D.O Alicante, Comarca de la Marina Alta. Universidad Miguel Hernandez
  • La Filoxera en España y su Difusión Espacial.1878-1926.Juan Piqueras Haba.Cuad.de Geogr. Valencia 2005.
  • Aspectos históricos de los vinos Alicantinos. Rafael Marhuenda Verdejo y Enrique Cernuda Juan. Instituto de estudios alicantinos. Diputación Provincial de alicante
  • Les observasions de Cavanilles dos cents anys despres.Julio Lacarra, Ximo Sanchez y Francesc Jarque. Obra social Bancaja.

Violeta Gutiérrez de la Vega
Va estudiar químiques a Murcia i més tard va marxar a Bordeus per a completar els seus estudis en viticultura i enologia. Va realitzar a més el curs de tast DUAD (diploma universitari d’aptitud a la degustació). El 2007 va començar a treballar a Bodegas Gutiérrez de la Vega (celler familiar) i des del 2011 fins a l’actualitat, juntament amb la seva parella Alberto Redrado, treballen en un projecte propi de recuperació de vinyes, Curii Uvas y Vinos.

Hits: 69

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *