La història com a recurs: el Priorat

Per Anna Figueras 

Cada cop hi ha més interès en conèixer la història i el patrimoni del món del vi. El sector se’n beneficia. El vi és cultura. El passat legitima el present. Dona valor simbòlic i suma identitat. Vincular el vi al passat d’un territori li dona caràcter. L’expressió “entre la tradició i la modernitat” la trobem tot sovint. Nombrosos projectes busquen el dret de pertinença en les generacions passades i més enllà.

Aquest ús i, algun cop abús, s’ha incrementat amb la tendència de l“storytelling” aplicat al màrqueting emocional per tal que recordem una marca. Les històries van directes al cor. El creixent enoturisme també necessita trobar narracions atractives per omplir de contingut les visites als cellers.

Emprar la història per mercadejar és ben lícit, fins i tot pedagògic. Se li dona un ús pràctic a una disciplina que molts cops ha estat menystinguda. Cal, però, que es faci amb respecte i rigor científic. No tot val pel vendre vi. De la mateixa manera que els consumidors exigim que, a banda del màrqueting, dins d’una ampolla hi hagi qualitat, també hi ha d’haver autenticitat en el discurs cultural i de venda que l’envolta.

Cert que hi ha una tendència humana i, en part comprensible, a idealitzar el passat, però no hi podem caure. El desconeixement no és excusa. Avui en dia, per sort, disposem d’eines que ens donen accés ràpid a documents de primera mà i articles d’estudiosos. Els museus i centres d’interpretació especialitzats ofereixen discursos precisos. En el mateix blog de Vila Viniteca trobem excel·lents aportacions. Engrescadora és la tasca que la Bullifoundation porta a terme amb el projecte Sapiens del vi per entendre l’evolució, contextualitzar i divulgar coneixement.

Les Denominacions d’Origen, a més de vetllar per la idoneïtat del seu producte, també ho haurien de fer pel seu passat i per fomentar un coneixement cultural i patrimonial de qualitat. El cellers i empreses de màrqueting haurien d’encarregar recerques a professionals que investiguin i auditar els seus discursos. Cada cop les persones aficionades al vi tenen més nivell, son més crítiques i valoren l’autenticitat.

Anem a recórrer un breu viatge per alguns capítols de la història de la DOQ Priorat, on porto més de vint anys fent treball de camp i recopilant informació. Veurem alguns exemples que ens ajudaran a entendre la importància de la recerca històrica alhora de reconstruir el passat i evitar interpretacions errònies. La història és la que és. Cal entendre-la, verificar-la i si cal, perdonar-la, però sempre ser-li el més fidel possible.

Els Cartoixans
Comencem amb la idea molt estesa que els monjos Cartoixans vinguts de la Provença van introduir el conreu de la vinya, fins i tot, hi ha qui gosa afirmar que van venir al Priorat a plantar vinya.

Aspecte de les runes del Monestir d’Escaladei cap a 1906, segons Gaietà Barraquer.

Anem a pams. L’orde dels Cartoixans es va establir al Priorat com a senyor feudal de l’època, a difondre la seva espiritualitat i colonitzar un territori tot just conquerit als musulmans. Això fou cap al 1194, i les primeres notícies de presència de vinyes als actuals territoris de la DOQ Priorat apareixen en els documents on s’acorden els límits de propietat del monestir. També a les cartes de població d’Ulldemolins el 1166 o de Cabasses el 1185 s’esmenten plantacions. Per tant, tot fa pensar que de vinyes n’hi havia en temps dels musulmans i abans de l’arribada dels cartoixans.

Com a totes les ordres monàstiques, el vi, a més de formar part de l’alimentació diària, era essencial per als rituals religiosos. Per aquesta raó, en van estendre el conreu i en fomentaren la cultura. Amb tot, era bàsicament destinat al consum intern. La confirmació d’aquesta hipòtesi la trobem el 1600, en la primera Geografia moderna publicada i escrita per Pere Gil (1551-1662). L’autor dona una descripció força detallada de l’economia a Catalunya. Parla de les principals produccions i fa un repàs de les principals zones vitivinícoles, el Priorat no hi apareix. Gil en parla només per elogiar les figues seques i la mel.

Als Cartoixans cal agrair-los sobretot l’herència d’un manual. De fet era una llibreta on s’anotaven les pràctiques vitivinícoles per tal de transmetre els coneixements dins la comunitat. Les primeres anotacions corresponen al 1629, període en el qual la vinya comença a sobresortir entre d’altres conreus. Les notes són redactades en un català col·loquial i força repetitiu. El seu contingut no té pèrdua per entendre els costums de conreu i elaboració al segle XVII. Les formes de comercialitzar són una prova més de l’escassetat de la producció. El principal era assegurar les necessitats de la comunitat i només en venien els excedents a partir de Sant Jaume, moment en que ja podien preveure com seria la següent collita. I un consell “I quant venen per comprar vi, si ni ha per a vendrer, mai donen del millor a tastar, sinó lo que convé vendrer.”

Apunts de viticultura dels monjos d’Escaladei conservat a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid transcrit per Emili Perea a la revista Penell, 1 (Reus, 1984).

L’aiguardent
El Priorat es comença a especialitzar en el conreu de la vinya a partir de finals del XVII i al llarg del tot el XVIII. La raó és poc glamurosa. Reus es converteix en la capital aiguardentera del sud d’Europa. Són els temps del famós “Reus, Paris i Londres” quan eren les tres ciutat les que decidien el preu internacional de l’aiguardent. Holanda, llavors primera potència mundial, tenia l’aiguardent com a principal beguda i necessitava abastir la nombrosa flota i la incipient classe obrera. Unes disputes amb el govern francès, van convertir Reus, junt amb Salou com a port natural, en el seu principal proveïdor. Els comerciants necessitaven matèria primera per transformar-la en esperit. Aviat es van adonar que amb el vi del Priorat extreien un aiguardent de molta més qualitat que amb el vi d’altres zones. La demanda i els preus, tot seguit, van ser molt superiors. Poc a poc es van substituir els cereals i altres conreus per la vinya i es va guanyar terreny als boscos.

Antiga premsa de cargol (foto Josep Maria Agramunt Duatis)

Es necessitaven quatre litres de vi per fer-ne un d’aiguardent i un mínim de dues destil·lacions. Per tal d’abaratir el transport, la primera es feia al Priorat. La segona, als magatzems de vins de Reus on s’adaptava segons els gustos dels mercats. Un informe comercial de 1796 parla per si mateix de quina era la situació dels prioratins: “Hace tres años que las gentes del Priorat están acostumbradas a vender sus vinos a 12, 13, 14, 15, 16 y 17 libras, con esto están llenos de dinero, carecen de necesidades”.

Alambí del segle XVII utilitzat al Priorat per destil·lar aiguardent (arxiu particular).

Aquest avantatge econòmic gràcies a la superioritat del vins, es va mantenir al llarg del segle XIX, tot i els conflictes socials i polítics de les primeres dècades de segle i la supressió de la comunitat dels Cartoixans. La desamortització dels seus bens, el 1835, va posar al mercat, mitjançant subhasta pública, terres verges on els nous propietaris hi van plantar vinya. La riquesa del territori va anar en augment, sobre tot a partir de 1840 quan va començar un període social i polític més estable.

Els temps de bonança
Així doncs, la viticultura inicià un període expansiu aturat puntualment per l’atac d’unes noves malalties: l’oídium i el míldiu. Però el 1868 apareix a França la més terrible, la fil·loxera, que en pocs anys es va estendre ràpidament i malbarata els ceps de bona part d’Europa. Durant els trenta anys que va costar descobrir que la solució es trobava en l’empelt de la vitis vinífera europea a sobre els peus americans, els francesos es van quedar sense producció i varen necessitar importar grans quantitats de vi per satisfer la demanda interna. Catalunya, amb les vinyes encara intactes, es troba en una situació immillorable, i comença així l’anomenada febre d’or de la viticultura catalana i un segon gran moment de bonança econòmica pel Priorat.

Els èxits assolits pels vins, les altes cotitzacions i la pròpia pressió demogràfica van fer que s’incrementés l’extensió de la superfície conreada. El paisatge es va transformar a més velocitat que el segle anterior. Desapareixen pràcticament els boscos i tot es cobreix de vinya. Es construeixen grans cellers i els pobles creixen.

Si al segle XVIII el producte estrella del comerç era l’aiguardent, al segle XIX ho serà el vi. Els estudis d’enologia i química havien avançat considerablement. Ara el vi podia arribar a grans distàncies en condicions òptimes. El ferrocarril i la millora de les vies de transports van ajudar a enllaçar zones productores amb consumidores. La viticultura era el primer sector econòmic i des de l’administració es fa una important tasca de divulgació. La creació de les estacions enològiques o l’organització de mostres vitivinícoles i de maquinària en són alguns dels resultats.

Una de les exposicions d’àmbit estatal que més ressò va tenir fou l’Exposición Nacional Vinícola a Madrid, el 1877. Va ser convocada pel Ministeri de Fomento sense mirar despeses en el moment de més eufòria dels vins espanyols. L’interès que presenta el certamen és l’edició d’un Catálogo y estudio que ens aporta nombroses dades sobre el conreu, l’elaboració i els productors. Dels pobles que llavors es consideraven Priorat d’Escaladei hi van assistir uns quaranta-dos expositors. La majoria presentaven vins negres, rancis secs i dolços, malvasies de llarga criança, generosos i garnatxes. Els vins van aconseguir un total de 168 mencions i tots els comentaristes van estar d’acord en elogiar l’excepcionalitat del vins del Priorat.

Al llarg del segle XIX els Priorats van tenir molts reconeixements i els preus eren molt superiors. Mostrador dels vins del Priorat d’Escaladei a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (Arxiu particular).

Tot i aquests reconeixements de la qualitat excepcional dels priorats, els propietaris van continuar venent el vi a doll als comerciants de Reus i Tarragona. Aquestes empreses començaven tímidament a embotellar, sobretot vins generosos, però el volum principal era destinat a cobrir les necessitats dels mercats francesos o a enfortir els d’altres zones. Els preus eren alts i totes les partides tenien sortida. La gran demanda estimulava les pràctiques fraudulentes, i les característiques organolèptiques dels priorats donaven als fabricants sense escrúpols marge per manipular-los.

Etiqueta de vins de la casa Roig i Cia (arxiu particular).

Una mostra de la fama que gaudien el vins del Priorat és aquest irònic anunci d’anís d’un fabricant de Lleida que remarcava que estava elaborat amb “Los peores vinos del Priorato”.

Les dues crisis
Aquesta etapa expansiva es va acabar bruscament cap al 1887 quan França començava a recuperar la producció i, amb l’excusa de les adulteracions, van tancar fronteres a les importacions. A més, l’Estat signa uns tractats que graven considerablement els vins d’alta graduació com eren els del Priorat. És en aquest context, amb els cups plens de vi com a resultat de cinc anys de males vendes, quan apareix la fil·loxera al Priorat el 1893.

Arribats a aquest punt també cal fer una reflexió històrica. A una dramàtica crisi econòmica se li va sumar una catàstrofe ecològica. Tot i que el factor més visual i el que ha quedat en el record popular ha estat la mort de les vinyes, acusar la fil·loxera únicament de la davallada d’un celler o d’un territori, com ho llegim en infinitat d’històries del vi, és pecar d’inexactitud històrica. El que va arruïnar el sector allarg del segle XX fou la manca de previsió i d’inversió quan la conjuntura era favorable, la desídia de no apostar per la qualitat, la permissibilitat dels fraus, la ineficàcia del govern, la inestabilitat social, entre d’altres. Com diu l’historiador Andreu Mayayo: “la fil·loxera fou el tret de gràcia a una viticultura ferida de mort”

Els territoris de l’actual DOQ Priorat patien més desavantatges davant altres zones vitivinícoles. Molt castigats per la despoblació, calia afegir-hi la dependència d’un sol conreu amb difícils possibilitats de trobar alternatives, la baixa productivitat del seus sòls, els elevats costos de producció i transport, atesa l’abrupta orografia i el mal estat dels camins.

Com molts cops passa, la necessitat va fer reaccionar als prioratins. A més de demanar rebaixes fiscals i organitzar-se en cooperatives, van apostar per una producció que no es limités a ser matèria primera per a cupatges i iniciaren les gestions per protegir el nom. La gran demanda vitivinícola de la segona meitat del segle XIX havia estat molt superior a la producció dels set pobles del Priorat d’Escaladei. Per aquesta raó, vins de característiques similars es comercialitzaven com a Priorats. De fet, s’havia arribat a un abús tal que “Priorat” havia esdevingut sinònim de qualsevol vi de forts tanins i d’alta graduació. Mentre alguns territoris de fàcil conreu, major producció i millors vies de comunicació en treien profit, els pobles del Priorat d’Escaladei es trobaven en plena decadència.

Etiqueta de la casa Amigó de Reus. Les cases de vins de Reus i Tarragona foren les primeres que embotellaren priorats (arxiu particular).

La protecció del nom
Seguint l’experiència d’altres zones vitivinícoles, els set pobles van començar les gestions per a la delimitació geogràfica i d’una marca que garantís la procedència dels vins. Després de moltes accions, el 5 de setembre del 1933 el Ministeri d’Agricultura publicava l’ordre per la qual quedava constituït el Consell Denominador d’Origen Priorat. El principal obstacle va ser establir els límits territorials. Molts municipis van expressar el seu interès a participar i finalment en el mes d’abril d’aquell any es va aprovar un projecte que dividia les zones de producció en dues: l’anomenada “Priorat Scala-Dei”, que comprenia els set pobles que havien pertanyut als cartoixans , i una altra de caràcter més comercial que es denominava de manera genèrica “Priorat”.

L’interès per part dels comerciants d’incloure els municipis de Gandesa i Corbera dins la denominació d’origen i l’oposició del Priorat va retardar la proposta. L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 va interrompre el camí cap a la garantia de qualitat enològica.

No va ser fins el 1954, en plena davallada de la zona, que es van tornar a emprendre les gestions i, finalment, aprovar el reglament. Amb tot, era massa tard per a la recuperació socioeconòmica del Priorat molt castigat per la despoblació i la crisi generalitzada de les àrees rurals. El Consell Regulador no va poder respondre a les expectatives generades i a la reactivació vitivinícola. Haurien de passar trenta anys pel reconeixement internacional del seus vins, però aquesta ja és una altra història, molt més propera i coneguda per tots i totes.  

Imatge per una campanya de vins del Priorat els anys seixanta del segle XX (Autor i arxiu desconegut).

Per més informació sobre el tema i referències bibliogràfiques, consultar:

FIGUERAS, A. “Priorat: sinònim de vi dins: VVAA, Priorat. editat per la Denominació d’Origen Qualificada Priorat i l’editorial Lumberg. Novembre de 2004.
FIGUERAS A. Estació de viticultura i enologia de Reus (1907-2007). Cent anys d’història. INCAVI i Montflorit. Editors, Barcelona, 2007.
FIGUERAS, A. i T. CASTELLO. Licors tradicionals, aiguardents i vins generosos al Priorat, Terra Alta, Ribera d’Ebre. Farell Editors, Barcelona, 2012 . Segona edició revisada i ampliada 2016.
FIGUERAS, A. “El Priorat, solucions a la crisi vitivinícola (1887- 1936)”. La Portadora (Revista d’Estudis Socials i Humanístics del Priorat), 4, Falset 2020.

Anna Figueras Torruella
Anna Figueras Torruella és antropòloga i museòloga. A la dècada dels noranta un treball de recerca la va connectar amb el Priorat. S’hi va enamorar i des de llavors ha anat reconstruint la història vitivinícola i l’ha donat a conèixer en diversos articles. La passió pel patrimoni, el disseny i els espais la van portar a restaurar una de les cases més emblemàtiques, Cal Compte a Torroja del Priorat (@cal_compte), convertida en allotjament rural per compartir amb amics. Després de trenta anys d’experiència al Museu de Reus, ara transita per l’empresa privada (@labrida_culturadespais) creant noves propostes per a la difusió del vi (@creativinicola) i coneixement del patrimoni.

 

Hits: 165

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *