La indústria del vi valencià: per ofrenar noves glòries a Espanya

Per Paco Higón

La història moderna del vi valencià començà fa poc més de 100 anys, al port de València, apagats ja els ecos triomfants del vi Carlón i del Fondellol. Des d’aquest moment fins pràcticament l’actualitat la indústria valenciana del vi s’ha vingut centrant en l’elaboració de granels que, comptant amb color i grau, es van usar tant per a reforçar els vins negres de França com també en elaboracions de zones força reputades del nord d’Espanya.

Igual que en altres zones de la península ibèrica els cognoms estrangers van passar a formar part de les famílies del vi, si bé és cert, que en el cas valencià els cognoms, fonamentalment suïssos, es van centrar en l’elaboració de vins molt bàsics per exportar als mercats de granel. Cognoms com Valsangiacomo, Egli o Schenk, van passar a adquirir un enorme pes entre els viticultors, comprant quantitats enormes de la producció de raïm i vi i condicionant, òbviament, les varietats a plantar per atendre les demandes dels seus mercats, poc exigents en qualitat. Alguns d’aquests cognoms es segueixen escoltant en la indústria vitícola valenciana, com Valsangiacomo o com Schenk sota la seva marca espanyola, Murviedro. Els industrials locals també es van sumar a la indústria, atrets per un mercat de granel en expansió afavorit per la devastadora crisi de la fil·loxera a França. Així, famílies locals com les dels elaboradors Gandia Pla o J.A. Mompó van ocupar un important espai en aquest model vitícola alimentat per una notable expansió de la superfície de vinya. Recordem que València va ser un dels últims territoris espanyols a veure afectat per la fil·loxera i, en conseqüència, va viure temps de frenètica expansió mentre altres zones peninsulars perdien la seva vinya devastada per la plaga.

La Phylloxera vastratix no arribaria a sòls valencians fins entrat el segle XX, els primers albiraments daten de 1902 i a partir d’aquest moment i fins a 1920 el fenomen, com havia fet prèviament en altres zones vitícoles del vell món, va causar una enorme pèrdua de vinya que s’ha arribat a xifrar en un 40% de la superfície prèvia a la crisi fil·loxèrica.

No obstant això, i malgrat la pèrdua d’empenta que això va representar, i amb alts i baixos, moltes de les empreses esmentades van controlar parcel·les molt importants de la producció local de vi fins ben entrats els anys 80. De fet a partir dels anys 70 del segle XX hi havia una espècie d’oligopoli que controlava el negoci exportador de vi, l’anomenada Associació de Criadors-Exportadors de Vins de València, formada per Vinival (del grup Bebidas y Bodegas), Gandia Pla, Cherubino Valsangiaco, Schenk i Auguste Egli.

Al model productiviste es van sumar un bon nombre de cooperatives ja des de principis del segle XX. Aquestes cooperatives si bé van representar una alternativa per als viticultors a l’hora de vendre els seus raïms van ser un element essencial per a consolidar el model de “quantitat, color i grau” que, malauradament, encara avui és majoritari en les nostres terres.

Va haver-hi petites fites en el camí, com quan Coviñas va posar al mercat el seu primer vi de criança,  el “Vi de la Reina”, o quan Gandia Pla va començar a embotellar els seus vins sota la marca “Castell de Llíria”, a principis dels anys 70, tot un símptoma dels canvis que s’acostaven. Però el canvi més radical ve, possiblement, de la mà de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, era 1986 i nous mercats i noves perspectives s’obrien davant de la indústria.

En aquest moment van començar a aparèixer conceptes vitícoles alternatius, petits elaboradors, que controlaven tot el procés, des de la viticultura a l’enologia i buscaven un canvi de paradigma. Però hauríem d’esperar fins entrats els anys 90 del segle XX perquè arribés la primavera valenciana al vi de la nostra terra. Tot i que no van ser els únics, van aconseguir un gran protagonisme en aquests moments tres elaboradors valencians obstinats en un canvi de model clarament bolcat cap a la qualitat, se’ls va anomenar Els tres mosqueters, i són, la terna formada per Pepe Mendoza (Bodegas Enrique Mendoza), Toni Sarrión (Bodega Mustiguillo) i Pablo Calatayud (Celler del Roure). Els seus tres vins top, Santa Rosa, Quincha Corral i Maduresa van aconseguir una cosa impensable fins a la data com va ser entrar a les cartes dels millors restaurants valencians amb la complicitat d’una sumilleria valenciana que començava a obrir els ulls a les possibilitats dels elaboradors locals.

L’efecte crida de l’èxit dels tres mosqueters va donar pas al fenomen dels viticultors-elaboradors, una versió local del concepte francès de vigneron, i aquests cellers de petita/mitjana dimensió van començar a estendre com una taca d’oli per les quatre cantonades de la Comunitat Valenciana, incloent les terres de Castelló de les que pràcticament havia desaparegut la vitivinicultura. Alguns dels eixos d’aquest fenomen es van centrar en la revaloració de les varietats locals que havien sobreviscut a l’etapa productivista; la monastrell a Alacant i sud de València, la bobal a la comarca d’Utiel-Requena i, una mica més tard, la Marseguera, sobretot a la zona d’Alt Túria. Posteriorment les iniciatives han anat més enllà, i s’han centrat en el treball amb varietats no sempre ben considerades, com la garnatxa i, especialment la garnatxa tintorera i, sobretot en la recuperació de varietats locals gairebé desaparegudes. Un dels pioners va ser Pablo Calatayud amb la mandó, però després molts altres tornant a treballar les gairebé extintes forcallà, trapadell, bonicaire, tardana, valencí, arco …

En tot cas aquest és encara un procés incipient en què hi ha molta feina pendent amb importants serrells. Per exemple, definir amb claredat els caves valencians i cap on han d’anar, és una qüestió pendent de gran importància. El fet que bona part d’aquests escumosos procedeixen d’una única empresa elaboradora dota el cava d’una important debilitat estructural davant d’un mercat en expansió que està afectant a la distribució varietal de la vinya valenciana, especialment a la de Requena, sense que aparegui definit un perfil propi i clarament diferenciat de vi. També és important pensar en el futur dels moscatells valencians, amb una llarguíssima tradició a la zona. Les clàssiques misteles valencianes s’aprofiten d’algunes de les qualitats característiques de la varietat però són, en la majoria dels casos, elaboracions sense risc i de personalitat minsa. Finalment, resulta també urgent la recuperació del prestigi popular perdut dels fondellols, vins de culte amb un consum marginal i que compten amb el reconeixement dels millors sommeliers però són ignorats per la gran majoria de consumidors de vins.

Referència: En els excel·lents treballs del professor de Juan Piqueras, de la Universitat de València, trobarem una de les millors fonts d’informació i dades sobre la història del vi valencià. Qualsevol que vulgui aprofundir en el seu coneixement del vi valencià haurà necessàriament recórrer a la seva obra, tal com jo he fet.

Paco Higón
Paco Higón és doctor en Economia i professor de la Universitat de València. Cofundador, l’any 2000, de la web Verema.com. Recentment ha aconseguit el nivell 3 de la WSET en Vins. Tastador a diferents concursos nacionals i internacionals  té, a més, centenars de posts sobre vins a diferents mitjans on-line. Des de l’any 2016 és professor del nou grau de Ciències Gastronòmiques de la Universitat de València, en el que ha participat elaborant els plans d’estudi de la titulació. 

Hits: 9

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *