La nèmesi del Rioja

Sostenibilitat a La Rioja

Per Abel Mendoza

Us imagineu una D.O.Ca. Rioja  amb 120.000 hectàrees de vinyes (ara n’hi ha unes 65.000) i una producció de 600 milions de litres de vi (uns 300, actualment)? És molt possible. En els últims 30 anys s’ha duplicat la superfície i triplicat la producció i la comercialització. La liberalització administrativa europea està en marxa i en poc més d’una dècada és possible que s’hagi imposat la llibertat total per plantar a qualsevol lloc.

Ara hi ha registrats poc més de 15.000 viticultors de La Rioja a 142 municipis, tot i que només uns 3.500 cultiven prop del 50 per cent de la superfície total. La concentració de la propietat s’ha disparat en molts pobles. Hi ha multipropietat cadastral a les famílies, però només un dels membres en viu.

Els grans cellers, els fons d’inversió i els especuladors purs han entrat en el mercat de la terra i amb els alts preus que han pagat per hectàrea de vinya han danyat el fons financer dels agricultors que volen augmentar les seves propietats i han tancat qualsevol oportunitat de fer-se amb una vinya als joves que desitgen elaborar els seus vins. Una dificultat més, senyal dels temps, per als que volen quedar-se.

“Ho venc tot. Terres, tractors i lonja o celler”. És l’anunci que arriba a les oïdes dels viticultors de manera gairebé continua. Els productors de raïm i vi s’han fet grans, no tenen descendència o, si n’hi ha, no vol continuar sota el jou dels ceps i els sempre atzarosos preus. No els atrau aquesta forma de vida i no volen tenir la seva residència al poble. No hi ha serveis ni oportunitats laborals per a les seves famílies, seria el resum de la seva decisió contundent.

Els pobles de la vinya es buiden. I no hi ha manera de revertir-ho. Marxen i moltes de les vegades no per motivacions econòmiques –com va passar a la segona meitat del segle passat–, sinó que per aconseguir els envejats estats de benestar que ofereixen les ciutats: sanitat, col·legis, universitat, més oportunitats laborals i socials. Les mateixes justificacions que es donen a tot arreu per emigrar a la ciutat.

El poble no pot ni ha de competir amb la ciutat. Ha de ser poble, però amb un anhel de govern centrat a defensar les seves formes de vida i incorporar-ne altres de noves, que protegeixi el seu patrimoni històric i immobiliari, la seva naturalesa i els seus paisatges agraris, sense agredir al medi ambient, i apel·li unes relacions laborals sanejades. L’objectiu: DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE. Per aconseguir-lo, s’ha de facilitar i, en això, les administracions haurien d’implicar-s’hi a fons, igual que els veïns.

Les dificultats són moltes, però la meta és que els pobles sobrevisquin i generin atracció en homes i dones que vulguin treballar, en els seus diferents àmbits professionals, des del món rural. On uns cristal·litzen en una condemna el seu futur als pobles, altres hi veuen no poques oportunitats. Potser mai tantes com ara. El cultiu en ecològic, el turisme, les xarxes socials per oferir i vendre productes a tot el món, la pau i l’assossec enfront de la gentrificació. Sumeu-hi altres moltes raons. Fins i tot algunes les podeu somiar, perquè són possibles. Fa falta temps i dedicació.

Al món del vi i la viticultura, les grans xifres fan pensar que el sector està molt democratitzat, però això només ho sembla en l’àmbit estadístic. En realitat, a excepció què siguis beneficiari d’una herència, els joves agricultors inquiets i els enòlegs formats a mig món ho tenen molt difícil per a començar i decidir-se a viure als pobles sense por al fracàs. És per això que necessiten estar exempts d’amenaces normatives a vegades absurdes. Aprendran dels seus veïns i, aquests, d’aquests nois i noies bojos que saben idiomes i química, però que mai han “doblegat l’esquena” a la vinya.

La SOSTENIBILITAT del Rioja –i la seva capacitat de competir d’igual a igual amb les altres grans regions vitivinícoles del món– dependrà en gran part d’ells, de les seves propostes vitivinícoles, dels riscos que assumeixin en el cultiu dels ceps, de que les administracions no els ofeguin amb normes que posen traves i impedeixen la creació de nous vins sense, per descomptat, violar cap legislació alimentària. De la seva heterodòxia sorgiran nous paladars. No han de ser jutjats com una patologia nova per el Rioja de tota la vida. Al contrari, se’ls ha de fer costat perquè són el futur de la sostenibilitat de la denominació, com ja ha demostrat algun d’ells.

A La Rioja, uns 40 cellers dels més de 600 que tenen registre embotellador, comercialitzen el 80% del vi. Catorze de les quals, més de la meitat del total. En el conjunt d’Espanya, hi ha uns 4.000 cellers, molt lluny dels 35.000 amb els que compta Itàlia i els 31.000 que hi ha a França. Donar suport a nous petits operadors que treballen per l’excel·lència en el vi engrandirà tota la denominació i afavorirà la seva sostenibilitat econòmica i social. Les escoles no es tancaran a cap poble.

Abel Mendoza
Abel Mendoza Monge (1961, San Vicente de la Sonsierra – La Rioja) treballa a la vinya i fa vi des de sempre. Amb el seu pare, Pedro, va aprendre que el bon raïm és cosa d’aixafaterrossos, i en això segueix, cuidant raïms. Les seves ampolles són conseqüència de les seves imperfeccions, les pròpies dels autodidactes, dels que han après dels seus errors.

Hits: 13

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *