La nit

Per Àngel Juez

En plegar de la feina, qualsevol feina, no ve de gust anar a dormir. Es tracta d’anar a dormir tard. Aquesta és la meva visió, segurament n’hi ha d’altres. Comencem.

La vida és curta però ample i sense dubte la nit és mitja vida. La nit és mística, fa por, la nit distorsiona i confon, destenyeix, és romàntica o canalla. A la nit es fa l’amor i s’organitzen les guerres. La nit és cara i musical, fins i tot el silenci de nit és música, de nit surten els sentiments. Qui no ha ofegat les seves penes, expressat les seves alegries o explicat les seves inquietuds? Qui no s’ha enamorat de nit? Qui no somia dormint?

De nit la lluna actua

A la nit passen coses, hi ha espectacle, el cos té un comportament especial, canvien els colors i les olors. La nit és la festa, hi ha concerts i ballaruga, es va al teatre o al cinema, i quan s’acaba tornes a la crua realitat. Ja se sap “noches de desenfreno, mañanas de Ibuprofeno”, antigament deien “noches alegres, tristes mañanitas”.

Però de nit no tothom balla, sinó que els hi ho diguin als forners, als metges i als vigilants, o als jugadors, als lladres i als impostors, i a la gent de guàrdia en general.

De nit hi ha ensurts

La nit sovint és màgica i la màgia té trucs que cal conèixer per evitar l’engany i conservar-los per mantenir l’encant. La nit s’ha de conèixer per poder passejar-hi sense entrebancs. Hi ha nits de tota mena: de lluna nova, de carnaval, de Sant Joan. Hi ha nits bones, nits de noces i nits de cap d’any. Hi ha nits de naixements i també morts. Ens falten les de lluna plena. Alerta amb la lluna plena.

La nit i l’hostaleria

La nit és per viure-la, però convindreu amb mi que perquè una majoria la visqui, una minoria l’ha de patir. Hi ha llocs on no hi ha nit. Hi ha llocs de negre nit.

A la nit es treballa amb els sentiments, a la nit calen amfitrions i aquesta és la tasca a la que es dediquen tots els professionals de l’hostaleria. No en va, t’esperen bars i restaurants, perllongaments de la vida que, de vegades, si no es saben endollar treuen guspires. Si tot va bé et trobaràs com a casa teva.

Quan arriba la nit, i cada dia de la setmana és diferent, hi ha tot un ventall de possibilitats (“vamos p’aquí, vamos p’allà, ¿no?”) per a tots els gustos, per a totes les edats i per a totes les butxaques. De sempre, hi ha hagut coses que no tenen preu, amb diners o sense.

La cultura del bar està canviant en general i a la nit en particular, evoluciona. El bar Manolo està en vies d’extinció. La gent ja no va als bars en massa quan acaba de treballar, uns perquè no tenen feina, altres perquè són immigrants. Tot plegat ha provocat que es creïn focus molt actius de bars populars a tots els barris de la ciutat. Sovint són vermuteries i vinateries, alguns d’ells toquen bé la tapa i el platillu a preus populars. “Les vinoteques” permeten sovint que compris una ampolla de vi a preu de botiga i te la puguis prendre pagant el “descorche” que mai és massa. Els més joves són aficionats als bars cooperatius que sempre son barats i tenen molta ètica. A tot aquest ventall s’hi han afegit les bodegues, recuperades o no.

Si pugem una mica més amunt en poder adquisitiu trobem vermuteries – restaurants de tot tipus o uns quants bars per tastar conserves en llauna de qualitat artesanal. No és menys nombrosa l’oferta de la taverna i el gastrobar. Molts escullen a primera hora les cocteleries i no n’hi ha poques. Vist el ventall de possibilitats és l’hora de fer plans. El pla número u gairebé sempre és el sopar. La nit segueix.

No parlarem gaire de la quantitat de sopars sòrdids que es produeixen, només  apuntar que n’hi ha de molt dignes i també molta presa de pèl. A tothom li agrada anar a sopar bé, és la festa del dia, hi ha autèntics entesos i sobra la informació, bona o no. Ara tothom en sap, “els bon vivant” s’han multiplicat.

L’oferta de la nostra ciutat està més que preparada en quant a restaurants d’elit. Allà a on el tractament és exquisit, allà on pots trobar aquells vins, allà a on et pots posar aquell vestit.

Hi ha excel·lents establiments de gairebé totes les cultures culinàries del món, la primera la de la cuina catalana i els seus xefs que han evolucionat els plats tradicionals. Ha estat fusionada, “tunejada”, vilipendiada i glorificada. La cuina de tots els pobles d’Espanya segueix sent un referent.

El més important que ens ha passat últimament ha estat la implantació de la cuina asiàtica. La ciutat està farcida de bons restaurants d’aquest continent. Destaquen els japos amb llum pròpia. De sempre hem tingut bons italians de les diverses regions, sense la pizza i la pasta no seríem res. Sorprèn la qualitat d’alguns grecs i dels àrabs, tant libanesos com egipcis, tant mesopotàmics com turcs. Molt líders són els mexicans i tot el continent llatí en general. La cuina peruana és la més apreciada actualment pels entesos, l“asadito” no morirà mai. A Oceania no tenen cuina i de Nord Americans n’hi ha uns quants.

No ens podem oblidar de la mare Àfrica i els seus arrossos, com tampoc de l’Europa de l’Est ni d’Alemanya. França segueix estant molt ben posicionada. Els països nòrdics de vegades aconsegueixen l’excel·lència. I d’Anglaterra sempre ens quedarà el Roast Beef.

Pel que fa a l’interiorisme tampoc ens quedem enrere, alguns restaurants tenen vista i tot. N’hi ha per a tots els angles de l’estètica, des de sopars romàntics amb parella, seguint per tot tipus de sales i salons, i un bon nombre de reservats de tota mena. Mai han faltat grans barres per sopar. La cuina a la vista és un “atrezzo” natural.

Si volem seguir la nit hem d’escollir. El que és oportú no molesta a ningú i de pesats sempre n’hi hauran.

Durant els sopars es beu vi i gairebé sempre acaben amb licors. Podem retirar-nos o no. Si seguim, el camí ja és més estret. Ens esperen els bars de nit per prendre copes, els musicals per ballar des de primera hora i les cocteleries que regalen fantasia i alimenten als sentits. Hi ha bars d’hotel que organitzen festes espectaculars amb la gent més exclusiva de la ciutat. També hi ha bars amb ànima malgrat que són molt pocs.

És l’hora dels sentiments, allà on tot es relaxa, és el moment de “liar-la” o triomfar.

Els bars de copes i les cocteleries són com un concert de flamenc, sempre hi ha un moment per una exclamació o una picada de palmes (sordes si us plau). Si no es fa en el moment precís els artistes us fondran amb la mirada. Als bars qui us farà callar són els cambrers. Es diuen moltes mentides als bars però hi ha normes de comportament que cal respectar.

De res serveix preparar, calcular o esperar, sempre quan menys t’ho imagines la nit es torna eterna. Qualsevol nit pot ser la nit de la teva vida.

Després dels bars de copes pots retirar-te o no. Si decideixes seguir de ruta t’esperen les discoteques, allà on es balla i gairebé no s’hi pot parlar, es va a el que es va. També hi ha establiments que tanquen tard on la música no és tan forta i et pots comunicar parlant. En queden pocs, però encara hi ha algun bar clandestí que porta a la nit terminal.

Som conscients que en el món de la nit hi ha dos paràmetres més que importants, es tracta del món del sexe i el de les drogues, que no desapareixeran mai i es mereixen un capítol a part.

Sempre hi ha nits que aporten alguna cosa però és molt possible que no aportin res.

La propera parada és perillosa, pot transformar el Doctor Jeckyll que portem dins en un Mister Hyde brutal. Són els “afterhours”, protagonistes de la nit sense fi que segurament durarà fins al migdia. Hi ha llum, però no la veus. Moltes nits de dissabte són així malgrat que l’embolic està garantit cada nit.

La realitat s’encarregarà de posar les coses al seu lloc, no té por de la foscor.

Com molt bé podeu imaginar són milions les coses que passen de nit, tant als bars com fora d’ells: es menja, es beu, es fuma, es fornica i es consumeix fins a la sacietat.

El sol es pon, les portes es tanquen, s’encenen els llums.

Es fa de nit, la lluna surt. I tu, surts?

 

Àngel Juez

Neix a Barcelona l’any 1953. Cursa estudis fins a preuniversitari. Amb disset anys s’incorpora a l’empresa familiar d’accessoris de cotxes fins als vint-i-quatre, quan agafa en traspàs el bar L’Ascensor. Combina aquesta feina amb col·laboracions amb diverses empreses del món musical, destacant el management del guitarrista Toti Soler i la Barcelona Boulevard, per a qui organitza concerts internacionals. L’any 91 rep l’encàrrec de programar tots els esdeveniments musicals a la Vila Olímpica durant els Jocs Paralímpics; i segueix amb aquesta tasca a les carpes de la Devesa i després a la sala Platea de Girona.

A part del bar L’Ascensor, també dirigeix durant uns anys el bar del Walden. L’any 87 el contracten com a cap del personal de nou Zeleste, actualment sala Razzmataz. L’any 93 munta el Vici de la bici, al costat de l’oficina de vendes de Nova Icària. El 1994 es fa amb el traspàs del cafè bar Fusina al Born, que regenta durant quinze anys. L’any 99 obté la concessió del bar Sherlock Holmes del Barcelona Pipa Club a la Plaça Reial fins al gener del 2006.

En la seva vessant de cronista forma part del Col·lectiu Yate que edita amb “Plaza & Janés” Barcelona Bar, la primera guia moderna de bars de la ciutat. El 1991, juntament amb Oriol Comas i “Parsifal Ediciones”, surt Nits de Bars amb gran èxit de vendes. L’any 2011 edita Barbaritats, un petit manual d’hostaleria nocturna i el 2018 Històries de Bàrbars.

Actualment dirigeix el seu bar, L’Ascensor, i promet una segona i una tercera part d’Històries de Bàrbars: un compendi tècnic, històric i anecdòtic sobre hostaleria.

Hits: 48

Aquest article té 1 comentaris

  1. Isabel Arnau Reply

    La primera part del que has escrit m’agrrada Molt. Es poètica . La segona respon al treball que tu fas i ho expliques molt be.Espero que el proxim llibre m’agradi tant com l’ultim

Respon a Isabel Arnau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *