La vinya de Bride Valley i el futur del vi escumós d’Anglaterra

Per Steven Spurrier

Probablement la novetat més recent a les categories de vi d’arreu del món, des de fa gairebé un quart de segle, és la del vi escumós d’Anglaterra. Produït seguint el mètode tradicional i fet majoritàriament amb les tres varietats pròpies del champagne; (chardonnay, pinot meunier i pinot noir), el seu èxit ha estat significatiu i els inversors amb un alt poder adquisitiu han impulsat el creixement d’aquestes vinyes pel sud d’Anglaterra amb una extensió actual que ronda les 240 hectàrees –un milió de ceps si ens basem en una mitjana de 4.000 ceps per hectàrea– durant els últims 3 anys.

Durant la darrera dècada s’ha doblat l’extensió d’aquestes vinyes i des del 2000 ja s’ha triplicat, fins a arribar a les 2.500 hectàrees cap a finals del 2017, repartides entre 500 vinyes i un total de 135 cellers, segons l’últim recompte. L’anyada recent més prolífica va ser el 2014 amb una producció total de 6,3 milions d’ampolles, i està previst que s’arribi fins als 10 milions d’ampolles cap a l’any 2020. No tota aquesta producció està destinada a escumosos, els quals van representar un 66% l’any 2015, però les plantacions més recents estan gairebé totes destinades a aquesta tipologia, ja que la qualitat dels ceps ben cuidats en el clima fresc d’Anglaterra ha resultat ser extraordinàriament bona.

Aquests vins estan valorats al mateix nivell que el champagne, ja que els costos de producció són alts i els dels terrenys molt més baixos que a l’altra banda del canal (França) i, en tastos a cegues, les versions angleses han obtingut uns bons resultats quan s’han enfrontat a marques de champagne reconegudes.

Viñedos Bride Valley

El dia 1 de novembre, al Wine Club 67 Pall Mall, vaig copresentar un tast a cegues per a unes 40 persones, una barreja de membres del club, negociants i escriptors. En tres serveis diferents, els escumosos d’Anglaterra es van comparar al mateix número de champagnes, i als tastadors se’ls demanava classificar els vins per ordre, atribuint un punt al seu vi preferit i 8 (o 6 pels rosés) als menys apreciats. Aquests són els resultats:

BRUT

NV Taittinger Prelude
NV Hambledon Premiere Cuvée
NV Sugrue Pierre, Cuvee Dr Brendan O’Regan
2013 Hattingley Valley King’s Cuvee
2010 Digby Fine English Brut Réserve
NV Krug Grande Cuvée
2009 Cuvée Dom Pérignon
NV Gosset Grande Réserve

BLANC DE BLANCS

2003 Nyetimber
2011 Fox & Fox Essence
2007 Gusborne LD
NV Ruinart
2007 Delamotte
2006 Dom Ruinart
NV Pierre Peters Cuvée de Réserve Grand Cru
2013 Chapel Down Kits Coty Vineyard

ROSÉ

NV Billecart-Salmon
2013 Hush Heath Balfour Brut
NV Wiston
NV Exton Park Pinot Meunier
NV Laurent Perrier
2011 Louis Roederer

Potser jo, més que ningú, conec com de perillosos poden ser els resultats d’un tast a cegues si es prenen al peu de la lletra i, evidentment, se’n podrien qüestionar algunes de les classificacions, però aquest és el ranking obtingut aquella nit en una sala plena de tastadors de vins amb experiència.

Amb Bride Valley Vineyard, propietat de la meva família, sóc una petita i recent part del moviment del vi escumós d’Anglaterra. Tota la història va començar l’any 1987, quan la meva dona va comprar una casa a Litton Cheney, un poble petit al sud-oest de Dorset, i una finca de gairebé 81 hectàrees als afores del poble. El primer dia, passejant per la finca, vaig observar que hi havia molta roca calcària i, com que encara estava treballant a Paris en aquell moment, me’n vaig posar un fragment a la butxaca i, una vegada vaig estar a L’Academie du Vin, la meva escola del vi, la vaig ensenyar a Michel Bettane, preguntant-li d’on creia que podria ser. “De Champagne, evidentment”, va contestar. “No, de Dorset” vaig contestar jo. “Doncs llavors hauries de plantar-hi una vinya”, va concloure.

Poc temps després, vaig convidar a casa al meu amic Michel Laroche, de Chablis, i va tornar-ne amb unes mostres de sòl, les anàlisis de les quals demostraven que era adequat per plantar-hi chardonnay, pinot blanc i, fins i tot, pinot noir. En aquell moment, hauria plantat pinot auxerrois, una varietat d’Alsàcia que m’agradava, per fer un vi tranquil, però afortunadament no vaig tenir recursos per fer-ho. Durant els primers anys de la dècada dels 90, em van convidar a la cerimònia d’entrega de premis de la International Wine and Spirit Competition, on només arribar, em van oferir una copa d’escumós i em van preguntar què creia que era: “Champagne, probablement un Grand Cru Blanc de Blancs, possiblement Cramant.” Era un Nytimber de Kent, al sud-est d’Anglaterra, que aquell mateix any havia superat a tots els champagnes emportant-se tots els honors.

Aquest va ser el llançament del vi escumós d’Anglaterra i vaig seguir el seu èxit creixent. Cap a la meitat dels anys 2000 era evident que la qualitat en general era bona i no podia resistir-me a la idea de seguir els consells de Michel Bettane, així que vaig fer un dossier que vaig presentar a Boisset, una empresa de Borgonya, durant Vinexpo 2007. Havien sentit a parlar de l’èxit del vi escumós d’Anglaterra i, sent un dels millors productors de Crémant de Bourgogne, i també sent propietari de Varichon et Clerc a Savoie, estaven molt interessats. A la tardor vàrem rebre una visita de Georges Legrand, el seu millor expert en vi escumós, que es va mirar la finca per sobre i va estimar que hi havia al voltant de 30 hectàrees que podrien plantar-se i van emportar-se moltes mostres del sòl a Nuits-St-Georges. Buscaven un soci i amb 30 hectàrees de vinyes, hauríem construït un celler a la finca. Durant la seva estada, Georges Legrand, acompanyat d’un membre de l’equip de Pepinieres Guillaume del nord de Borgonya, proveïdors de ceps a les millors regions de Champagne i Borgonya i regions molt més llunyanes, vam visitar a Ian Edwards a Furleigh Estate, a només mitja hora de distancia de nosaltres, així com moltes altres zones del sud d’Anglaterra per tenir una idea del que estava passant.

Steven Spurrier i Ian Edwards, l’enòleg de Furleigh Estate

Quan l’anàlisi va tornar, tenint en compte que la nostra finca està força elevada, va concloure que només hi havia 10 hectàrees aptes per a la plantació, tot i això, els Boissets ens van aconsellar de la següent manera: “Planteu vosaltres en aquesta vinya, amb la Bella, compreu els ceps a Pepinieres Guillaume, porteu el raïm a Ian Edwards i, si tot va bé, comprarem tot el que produïu”. Amb aquest encoratjament vaig tirar endavant i, el 2009, es van plantar les dues primeres hectàrees, produint una petita collita de només 480 ampolles a finals d’octubre del 2011, el mes del meu 70 aniversari. Les plantacions finals van ser l’any 2013, amb una vinya de més de 10 hectàrees, 43.000 ceps, un 55% de chardonnay amb set clons diferents, un 25% pinot noir amb cinc clons, un 20% pinot meunier amb dos clons, amb dos portaempelts: Fercal i 41B, per adaptar-nos al nostre sòl dispers i molt calcari. Si bé era evident que aquesta empresa seria coneguda com ‘The Spurrier Vineyard’, no volia que portés el meu nom i, per sort, ens trobem en una zona de bellesa natural coneguda com The Bride Valley, amb el rierol Bride travessant el poble de Litton Cheney en el seu camí cap al mar, a uns 6 km de distància. Era una decisió fàcil, l’anomenaríem Bride Valley Vineyard.

Dir que aquesta empresa no ha anat segons el pla establert seria subestimar la situació, ja que no havia tingut en compte els riscos del negoci de la vinya. Poc després de les primeres plantacions originals, vaig assistir de nou a Vinexpo, a un gran sopar al Chateau Lafite-Rothschild. Vaig comentar a Eric de Rothschild que acabava de plantar una vinya i em va posar el braç al voltant de l’espatlla i va dir-me: “Benvingut al club”. En aquell moment vaig pensar que era una expressió de felicitació entre col·legues. Ara, penso que més aviat es tractava de la commiseració d’un expert. El raïm que portem a Furleigh Estate es converteix en vins molt elegants, els quals només surten com a vins amb anyada amb un baix “dosage” per Anglaterra, de 8 g/l per al Brut Reserve (normalment amb un terç de cadascun dels raïms) i per al Blanc de Blancs, i fins i tot, de 7 g/l per al Rosé Bella, però no en vam produir suficient fins a l’anyada 2017. Al llarg de les sis anyades des de l’any 2011, la qual no he tingut en compte perquè va ser un regal d’aniversari molt bonic, estem fent una mitjana d’un quart d’una ampolla per cep. Sóc un optimista nat i el meu lema familiar –Stimulos Adde o Spur On–, significa que no em donaré per vençut. El 2014 va ser una gran anyada tant en termes de qualitat com de quantitat, i espero que el 2018 segueixi aquest patró cap a un futur més confortable.

En els últims anys, s’han escrit molts articles sobre el vi escumós d’Anglaterra, el més complet és The Changing Landscape of English Sparkling de Susie Barrie MW, una de les expertes més reconegudes sobre aquest tema. Ella explica el fet que les marques de champagne Taittinger i Vranken-Pommery han comprat recentment terrenys a Kent i Hampshire, respectivament. El primer en col·laboració amb Hatch Mansfield, el seu distribuïdor britànic propietat de Louis Jadot, i l’últim, amb Hattingley, un celler ja establert. Els preus de la terra a Regne Unit no són barats, però són una desena part del preu de la Champagne, tot i que aquest és l’únic avantatge pel que fa al preu, ja que absolutament tota la resta, des dels ceps fins a les ampolles i passant per tot el que fa referència al celler, s’ha d’importar. Encara que la majoria dels cellers van començar fent només vins amb anyada, molts estan creant assemblatges sense anyada de les restes de vi que inicialment estaven destinades a reserva, per equilibrar les anyades més pobres. Això no és el que pretenc fer a Bride Valley i, davant d’un cultiu molt pobre l’any 2015, on el vi no podia mantenir-se, he combinat aquest al 50/50 amb el millor del 2016 per produir un Cremant, amb 4,5 bars d’efervescència en comptes de 6. Això es convertirà, crec, en el primer Cremant a Anglaterra i si és tan ben rebut pel mercat com espero, probablement en farem un cada any.

Steven, Bella, Max i Maud

Més enllà dels vins, les propietats estan prenent consciència sobre el valor de l’enoturisme: amb tantes vinyes plantades i tants cellers construïts, la inversió ara està enfocada en l’experiència dels visitants. Richard Balfour-Lynn, propietari del celler Hush Heath a Kent, el qual s’està expandint fins a una producció de 2 milions d’ampolles, va rebre 1.500 visitants l’any 2015, 18.000 durant el 2016 i 25.000 l’any 2017. Charlie Holland, enòleg a la reconeguda Gusborne Estate a Kent, afirma clarament que “veiem el desenvolupament de l’enoturisme com el següent moment clau de l’escena del vi escumós d’Anglaterra”. Si bé ara no tenim previst cap “centre de visitants” a Bride Valley, planegem convertir el loft que tenim sobre els estables en una sala de tast àmplia i ventilada.

Al final del seu article, Susie Barrie recopila 10 dels seus vins preferits. Aquí els teniu, amb les seves puntuacions sobre 100.

Langham Wine Estate Classic Cuvée Réserve Brut 2011, Dorset: 97
Sugrue Pierre The Trouble with Dreams Cuvée Brut 2013 Kent/Sussex: 97
Nyetimber Blanc de Blancs 2010 Sussex: 96
Chapel Down Kits Coty Coeur de Cuvée 2013 Kent: 95
Wiston Estate Cuvee Brut 2013 Sussex: 95
Cottonworth Classic Cuvee Brut NV Hampshire: 93
Court Garden Ditchling Reserve Brut 2010 East Sussex: 93
Gusbourne Blanc de Blancs 2013 Kent: 92
Hambledon Vineyard Premiere Cuvée Brut NV Hampshire: 91
Digby Fine English Leander Pink Brut NV Hampshire: 93

Steven Spurrier

Steven Spurrier
Steven Suprrier, nascut el 5 d’octubre de 1941, va estudiar a la Rugby School i a la London School of Economics. L’any 1964 es va unir al sector del comerç vinícola com a aprenent dins l’empresa Christopher and Co (fundada l’any 1665). L’any 1970 es va traslladar a París, on va comprar Les Caves de la Madeleine, una petita botiga al centre de la ciutat, i el 1973 va obrir L’Académie du Vin, la primera escola independent del vi a França. Com a soci, va començar a treballar en diverses empreses relacionades amb el sector vinícola: Le Bistrot a Vin, un restaurant/bar à vins al barri de negocis de La Defense; Le Chemin des Vignes, un magatzem i una planta embotelladora als afores de París; Le Moulin du Village; i Le Blue Fox, un restaurant i un bar à vins prop de Les Caves de la Madeleine. Spurrier és probablement més reconegut per haver creat un tast entre els millors vins de chardonnay i cabernet sauvignon de Califòrnia i França el maig de 1976, posteriorment anomenat El Judici de París. Al cap de 30 anys, el 24 de maig de 2006, es va fer una recreació d’aquest esdeveniment, simultàniament a Londres i a Napa. L’any 1988, va vendre el seu negoci relacionat amb el vi a Paris i va tornar al Regne Unit per convertir-se en un assessor independent de vi. Ha treballat amb clients com Harrods a Londres i Hediard a París, Singapore Airlines i Christie’s, per qui va crear el Christie Wine Course l’any 1982. També és redactor assessor per a la revista Decanter i President dels Decanter World Wine Awards, actualment la competició sobre vins més gran del món des dels seus inicis l’any 2004, i president dels Decanter Asia Wine Awards, la competició més gran sobre vi a Àsia des de 2012. És l’autor de 8 llibres sobre vi, dos dels quals són El curs de vi de L’Académie du Vin i La Guia sobre Vins Francesos de L’Académie du Vin, traduïts a diferents idiomes. Està casat, té dos fills ja adults i viu a Londres i a Dorset, quan no està viatjant. Després de molta reflexió i recerca, va decidir, juntament amb la seva esposa Bella, plantar una vinya a la seva finca de Dorset. Actualment hi ha 10 hectàrees plantades, 55% de chardonnay, 25% pinot noir i 20% de pinot meunier per a elaborar vi escumós d’Anglaterra sota el nom de Bride Valley Vineyards. La primera anyada veremada va ser l’octubre de 2011, justament el mes del seu 70è aniversari. 

Hits: 1

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *