Les bodegues cooperatives o la invisibilitat d’allò essencial

Per Marc Lecha

El 70% del vi que s’elabora a Espanya el produeixen les bodegues cooperatives. [1]

La dada és demolidora per la seva simplicitat i contundència. Sense matisos. Repetim-ho, perquè cal fer-ho: el 70% del vi que s’elabora a Espanya el produeixen les bodegues cooperatives.

De fet, m’atreviria a afirmar que una dada així, extrapolada a qualsevol altre aspecte de la nostra quotidianitat tindria conseqüències implacables i inqüestionables. Imaginem per exemple que un 70% de la població votés per un mateix partit polític, que un 70% tingués una idea exacta sobre un aspecte social o ideològic, o que aquest mateix percentatge sobre el total el copés una activitat econòmica sobre totes les altres. Seria una qüestió monopolista. Aquesta dada, per sí mateixa, hauria de suposar una reflexió i un replantejament, des de la base perquè les cooperatives estan a la base, de pràcticament tota l’estructura productiva, comercial i discursiva del sector del vi al nostre país.

I per contra… quants noms de cooperatives podríem posar damunt la taula sense rumiar gaire (o rumiant el que calgui però sense consultes externes) tots els qui podeu estar llegint aquest article i que formeu part d’una forma o d’una altra del que es coneix com a sector del vi? Efectivament la subrepresentació de l’univers cooperatiu en pràcticament totes les esferes sectorials, tret de les més estretament vinculades al camp i a la vinya, resulta escandalosament manifest.

L’objecte d’aquest article no és ni fer una defensa aferrissada de la tasca de les bodegues cooperatives, que com tot, n’hi ha que ho fan bé i altres no tant, ni fer un repàs exhaustiu de la història d’aquesta estructura productiva, perquè necessitaria d’unes dimensions que no corresponen i d’una ambició que està fora del meu abast. El modest objectiu és fer unes consideracions, tot i exposant dades, seguit d’un petit repàs històric per contextualitzar i per entendre com hem arribat fins aquí i apuntar algunes línies que intentin aportar una visió diferent i enriquidora sectorialment a una de les estructures agràries fonamentals, invisibles però alhora imprescindibles per entendre l’actualitat i el darrer segle de la història del vi al nostre país.

Dipòsits de formigó de 18.000 litres de la Cooperativa Vinícola de Valdepeñas

Importància versus subrepresentació:

A Espanya hi ha unes 540 cooperatives vinícoles, segons l’INE, que el 2018 van facturar aproximadament uns 1.800 milions d’euros. Les conformen més de 108.000 socis i sumen uns 3.800 treballadors [2]. La dada del personal empleat és interessant, ja que ens dimensiona la qüestió: 7 treballadors de mitjana per cooperativa. I aquests 7 treballadors gestionen milions de quilos de raïm. És una dada que ens parla d’eficiència. Cal exposar obertament els elements positius i els valors que les cooperatives aporten. Començant pel territorial i tot el que se’n deriva. La implantació territorial suposa una generació econòmica: liquiden anualment, per tant estructuren societat tot fixant població. Són profundament democràtiques en la seva essència (cada soci un vot: així es van pensar) i fins i tot ho són en la discutible decisió d’igualar el raïm que els entra, ajuntant-ho tot. En el fons és una pràctica a la qual s’hi arriba des del sentit fundacional, amb criteris baixos de qualitat i el pas de la història, i que algunes cooperatives actualment ja entenen que han de superar jerarquitzant i classificant. Però de fet aquesta igualtat posa de manifest una connexió bastant franca i directa amb el que és la representació vinícola d’un territori.

Aquesta fixació poblacional al territori suposa la ingent tasca, indirecta, de manteniment del paisatge: sense cap mena de dubte avui dia no tindríem tantes vinyes velles i singulars, úniques al món, si no hagués estat en gran part per la tasca abnegada i silenciosa de les cooperatives. És aquest patrimoni paisatgístic que el món estel·lar pretén estratificar partint de la cúspide i deixant de costat la vastíssima base, menys seductora i espectacular, però essencial.

Està bé anomenar els valors i les importàncies de les cooperatives. Perquè els seus defectes són coneguts i sovint interessadament amplificats. Fonamentalment estan subrepresentades perquè són anònimes i per tant no són atractives ni lluminoses ni poden convergir tot el que fan en un personatge representatiu. Són invisibles i no generen discurs, llavors no sedueixen ni al comerç ni al client global, que cerca stars creatives individuals. És així com no saben moure’s en el complex terreny comercial, encara menys en el del prestigi, i això les sol condemnar a acabar depenent de tercers, amb sort establint tractes justos, però no sempre és així i la història ens mostra exemples d’abusos continuats. Els preus irrisòriament baixos en són la demostració. Acostumen a ser grans i per tant estàtiques, i el panorama no és gaire motivador en la mesura que el gruix dels socis tenen edats molt grans, sense continuació ni relleu generacional. Aquesta és una constant en tota la geografia nacional.

Quant a la qualitat… els cellers cooperatius suporten la gran llosa de l’estigmatització: com el vi és barat, segur que no val gran cosa, sempre ha estat així, no? Però llavors… com expliquem la quantitat ingent de “por-para” que algunes cooperatives fan? Com expliquem que des de diversos agents es cerqui el volum productiu de les cooperatives per crear marques i més marques que proporcionin vins de base però dignes amb uns marges de benefici importants per aquells qui els comercialitzen?

El que ens diu la història:

Potser la pregunta que cal fer-nos en aquest punt és, per què existeixen les cooperatives?

I és aquí on cal aturar-se i fer un apunt sobre la història d’aquestes estructures, per tal d’intentar entendre com neixen i per quines raons s’han desenvolupat i han anat canviant fins l’actualitat.

Pot no ser ortodox però em sembla clarificador dividir la història de les cooperatives vinícoles en tres moments: un primer moment que aniria des de la darrera dècada del segle XIX fins la Guerra Civil (1936-1939), un segon moment que abastaria el període de postguerra i sobretot els anys del desarrollisme (1960-1970) i un tercer moment que aniria des d’inici dels anys setanta passant per la transició fins la implantació de la democràcia.

En el primer moment, just rondant el canvi de segle del XIX al XX, com conseqüència de la sobreoferta existent després de la fil·loxera, els mercats que havien absorbit els excedents nacionals estaven saturats. Les estructures comercials eren molt fluctuants. I juntament amb uns modes productius altament atomitzats en petits viticultors, tots aquest factors van desembocar en una crisi d’excedents i preus decreixents sense precedents. Com a resposta a aquesta situació naixeren les primeres cooperatives, just al tombant del segle, i es desenvoluparien fortament en les tres dècades següents.

Essencialment a Catalunya, però també al Llevant, a l’Aragó i a Navarra, les primeres cooperatives van exercir de dic de contenció de les onades que desestabilitzaven els mercats i abocaven els agricultors a precarietats insuportables. La concentració de la producció, les inversions fetes en els edificis i maquinàries o les iniciatives comercials per accedir directament als mercats internacionals sense intermediacions abusives, van significar una millora en els preus de liquidacions del raïm i els ingressos dels socis en un moment clau com va ser el pas de l’autoconsum a la industrialització del vi. El testimoni de l’arquitectura monumental d’aquelles primeres cooperatives, algunes autèntiques catedrals del vi, és significatiu i exemplificador del que va suposar l’impuls organitzatiu alhora que funcional de l’època.

El monumental celler de la Vinícola de Nulles, obra de Cèsar Martinell.

A mida que avançava la dècada dels anys vint, però, un lent declivi va anar impregnant el món cooperativista. Per diverses raons, però fonamentalment perquè el problema de la venda no estava resolt. Aquest és un factor recorrent: les cooperatives tradicionalment s’han centrat en la liquidació del raïm als socis, la venda no ha estat un aspecte que hagin sabut abordar amb solvència. I sense una força de venda, tard o d’hora tot trontolla. L’impuls inicial es va anar diluint i s’hi sumaren problemes de finançament i endeutament cada cop majors [3].

Després del trauma de la Guerra Civil i els primers anys de postguerra, autàrquics i de subsistència, trobem un segon moment important de fundació de cooperatives, en aquest cas repartit per quasi tota la geografia nacional, tret d’Andalusia, La Rioja i el País Basc. El 1959 va ser l’any clau degut a la posada en marxa del Pla Nacional d’Estabilització Econòmica, que donà el tret de sortida a un període de creixement econòmic sense precedents al nostre país. El desenvolupament necessitava d’organització. L’aposta essencial va ser la industrialització dels grans pols urbans del país, però el camp no en quedà al marge. L’èxode rural fou gran i traumàtic però una de les respostes polítiques i administratives al repte territorial del moment va ser implementar un procés de planificació estatal que incentivà la constitució de noves cooperatives agràries així com l’ampliació de les existents. Hi havia un pla per industrialitzar la vinya, per controlar la producció en un sector amb habituals problemes de sobreoferta i caiguda de preus i també per exercir un control social del territori rural [4].

Els edificis cooperatius de l’època no són tan espectaculars ni colossals com els del primer moment, més aviat tendeixen a una sobrietat arquitectònica on prima, però, la funcionalitat i la higiene. En aquest sentit l’objectiu seguia sent el mateix: modernitzar i endreçar. Foren els anys en què una nova generació de gent formada amb perfils tècnics, especialment enginyers agrònoms i enòlegs, començaven a ocupar llocs de gestió en les estructures.

Tines de formigó a la Societat Cooperativa Viñas del Bierzo

El procés de concentració i de creixement en dimensions de les cooperatives acabà desembocant en una separació clara entre productors i comerciants. Les cooperatives van acabar resultant les entitats productores de major dimensió de les seves zones, que comercialitzaven per diversos canals el vi elaborat, pràcticament tot en forma de granel. En les tres zones històriques d’indústria vinícola amb forta presència d’empreses elaboradores i comercialitzadores de tipus mercantil: La Rioja, Penedès-Cava i Xerès, amb les seves àrees d’influència, les cooperatives tradicionalment subministraven, i encara ho fan, el vi base a la indústria.

El boom de creació de noves cooperatives s’allargaria fins els anys vuitanta, i aquí enllacem amb el tercer moment, que s’inicia pràcticament amb la transició i l’arribada de la democràcia. És un moment on passen moltes coses. Cal considerar que en tres dècades Espanya ha doblat la producció total e vi.

D’una banda segueix la tendència de creació de noves cooperatives. En alguns casos es produeixen situacions vinculades als canvis polítics. Per exemple a Andalusia s’organitza un important moviment sindicalista al camp a inicis dels anys setanta que culmina amb la creació de cooperatives com a reacció dels agricultors a les condicions de compra de les bodegues mercantils, sovint incertes i precàries. No hauria estat possible sense connivències estretes amb alguns dels protagonistes dels canvis polítics que s’estaven produint.

A Galícia, la fundació de cooperatives queda molt vinculada al naixement de les noves denominacions d’origen, necessitades d’estructurar l’elaboració de vi en un món de tradició minifundista. El cas gallec és interessant perquè les grans cooperatives que operen des dels anys vuitanta embotellen pràcticament la totalitat dels seus vins amb marques pròpies.

La professionalització del personal tècnic passa a ser-ho també de gestió, amb la creació de figures de gerència. En general, s’adquireix una millor visió de tota la cadena sectorial. El període veu néixer moltes denominacions d’origen. Per tant hi ha una nova fase d’endreçament. Espanya es modernitza definitivament i entra a la CEE, amb els reptes que els mercats europeu primer i internacional amb la globalització després acaben suposant. Però el fet que comença a torçar tota aquesta situació d’expansió de la que es provenia és el constant i inapel·lable descens de consum de vi per càpita. Aquest declivi és especialment sagnant pel que fa al vi a granel. El canvi sociològic del pas del vi d’aliment quotidià a producte cada cop més vinculat a la gastronomia, per tant a un cert estatus social, resulta un fet amb conseqüències econòmiques demolidor per les grans cases productores, que malgrat tot segueixen tenint la venda mal resolta.

Una reacció fou la creació de les cooperatives de segon grau, al mode europeu, grans consorcis de cooperatives encarregats de comprar i comercialitzar el vi produït a les cooperatives locals. Fer la pilota més gran per accedir a mercats globals amb noves estratègies com la distribució pròpia i entrar a jugar al terreny comercial de les bodegues privades. Malgrat tot, les dades de consum de vi interior són tossudes i els mercats globals ja no es mouen amb els mateixos paràmetres que unes dècades abans. Les darreres derivades del comerç global sol·liciten als elaboradors origen i tipicitat. Les cooperatives de segon grau suposen una major eficiència però certament una certa dissolució de la singularitat.

Una de les reaccions importants és el naixement del vi embotellat i el desenvolupament de les marques pròpies. I aquest sí que és un fet revolucionari i nou. En això algunes cooperatives inicien una autèntica croada i un camí exploratori inèdit. Embotellar vi propi significa, per elles, canviar tot l’esquema mental tradicional de funcionament. En un primer moment significa tornar a endreçar el sistema de producció de dalt a baix. Refer-ho tot pensant en la marca nova a embotellar. I amb una visió potser primer de caràcter intuïtiu però després amb una valoració real i pròpia del potencial existent, significa anar a cercar, identificar i classificar aquelles parcel·les concretes, singulars i úniques que les cooperatives tenen. I significa fer una cosa tant o més important: posar-los un preu que justifiqui el seu manteniment. És un acte d’afecte cap a la pròpia tasca enològica i vers una terra anònima que acaba viatjant en una ampolla de vi autèntic i genuí. Moltes cooperatives han iniciat, amb major o menor èxit, aquest camí. I la pregunta potser seria: ho han de fer soles? No necessita aquesta tasca de complicitats múltiples sectorials, en especial la complicitat comercial?

Marques pròpies embotellades per la Cooperativa Albarizas de Trebujena

És cert que la història de les cooperatives és distinta segons la geografia, però sempre sorgeixen com a resposta a crisis sectorials agudes i en el fons sempre suposen tornar a imaginar, des de la base del poder d’allò col·lectiu, requerint i establint compromisos amb el conjunt. Són importants perquè són de tots i estan allà, sostenint estructures econòmiques i socials al llarg i ample de tota la geografia.

Fa aproximadament un any i mig (des d’inicis del 2020) jo mateix i el company Oriol Pérez de Tudela hem publicat en un mitjà digital, en periodicitat quinzenal, una sèrie d’articles sobre vins de cooperatives sota el nom El vino que nos une [5]. Certament aquestes publicacions, que superen la trentena, han coincidit amb l’eclosió d’una pandèmia que, pel que fa a aquests articles, ha impedit desplaçar-nos per conèixer les cooperatives i la seva tasca. Hem cercat, comprat, tastat i treballat fent exercicis de conceptualització i contextualització amb la intenció de visibilitzar, dintre les nostres possibilitats, el treball i l’existència de marques pròpies elaborades pels cellers cooperatius. Marques que pràcticament són invisibles, que a vegades reflecteixen modestes però fermes seleccions parcel·làries, vins que a nosaltres mateixos ens han sorprès i que considerem necessari donar a conèixer perquè representen com pocs la tipicitat vinícola de la seva zona.

Consciència i compromís:

A mode d’etern retorn nietzscheà, un dels debats que sempre acaben tornant a primera línia al nostre país és el del repte territorial. El 2016 es va publicar La España vacía, de Sergio del Molino [6], una obra que posava noms i cognoms, de forma intencional, a aquesta singularitat ibèrica, pràcticament inèdita a l’Europa occidental. Espanya disposa d’un territori extens, amb una gran superfície que té índexs de despoblació altíssims i una concentració poblacional en les perifèries i en el gran centre, generant una mena d’efecte “donut” immens. Aquesta singularitat dual espanyola obeeix a causes diverses i profundes, i té conseqüències de gran abast, que es plasmen, avui dia per exemple, en el debat del model energètic, la redistribució econòmica i la manca d’inversions o en l’abandonament del camp i la gestió forestal per evitar episodis d’incendis com els que patim. D’una manera o d’una altra, el debat s’ha obert de nou i torna a estar damunt la taula amb les seves múltiples derivades.

El sector del vi no n’és aliè, o no ho hauria de ser, precisament perquè es tracta d’una activitat econòmica que parteix d’una base agrícola amb implantació històrica i presència real a pràcticament tots els racons de la geografia nacional. Essencialment el vi es fa al territori, a tot el territori, i la vinya és un element destacat del paisatge.

Les cooperatives ja hi eren i encara hi són. S’ha dedicat una quantitat ingent d’energia i recursos públics en fer-les funcionar. Són un patrimoni col·lectiu, organitzat i organitzador que ha complert i encara compleix una funció vital. Al llarg de la seva història han viscut moments de llums i exuberància, d’il·lusions compartides i esperances, així com moments de foscor i oblit, de grans dificultats, de decadència i fins i tot d’espolis escandalosos. Algunes han tirat la tovallola i han cessat la seva activitat. Però moltes encara segueixen al peu del canó, lluitant per alliberar-se de la camisa de força de l’estigmatització, la invisibilitat i els baixos preus, vinificant amb dignitat i humilitat, liquidant any rere any als seus socis tot contribuint a preservar les vinyes més velles i valuoses dels seus pobles. Mantenint, al cap i a la fi, estructures econòmiques territorials, potser sovint massa precàries però efectivament reals.

Vinyes velles de moscatell a l’Axarquía

Després, i només després, venim els qui ens autoanomenem el sector del vi, els qui venim al darrera en aquesta cadena, fent “por-para”, fent grans treballs de disseny i màrqueting, creant marques que sedueixin als mercats, comprant a molt bon preu i venent encara i també a un bon preu, exportant perquè nosaltres tenim els contactes i els canals, comerciant amb aquesta matèria primera que elles transformen. Intentem capturar aquest missatge territorial embotellat perquè en el fons ens ofereix la màxima tipicitat. Nosaltres, tots, els devem alguna cosa a les cooperatives. Sense condescendència però amb honestedat. Potser hauríem de prendre consciència i ser capaços d’establir compromisos reals amb elles, amb mirada afectuosa i no només purament mercantil.

Perquè el dia de demà, quan les caigudes de preus assoleixin nivells insostenibles, cosa que ja estem veient de nou, quan col·lapsin alguna de les cases realment grans deixant un forat immens, quan els socis més grans es cansin i cessin la seva activitat, o es morin, ja que molts segueixen al camp en edats que no corresponen, sovint sense relleu generacional, quan el camp acceleri el seu abandonament, perquè mai no s’hi ha fet res, llavors mirarem aquestes vinyes velles, que tots cerquem desesperadament, en una cursa “d’a veure qui la té més vella”, i plorarem perquè el que ha succeït en realitat és que s’han abandonat.

Mirada, presa de consciència i compromís. És responsabilitat de tot un sector. Trobo en les darreres frases de La Espanya vacía una magnífica coda per tancar aquest article:

Es muy difícil que la despoblación se corrija, como difícil es que aparezca en el orden del día de la discusión pública, pero si algunos toman concienca de lo peculiar que es España y escuchan los ruidos que llegan desde el yermo, tal vez seamos capaces de imaginar una convivencia que tenga en cuenta las rarezas demográficas y sentimentales de este trozo de tierra al sur de Europa. Hemos sabido romper la inercia de la crueldad y el desprecio de los siglos. Nos falta darnos cuenta y hacer algo con esa conciencia.

—————

Cites:

[1] Fernando Ezquerro, President de FEOCOAR.
[2] Interprofessional del vi: https://www.interprofesionaldelvino.es/
[3] Mees, Ludger. Nagel, Klaus-Jürgen. Puhle, Hans-Jürgen. Una historia social del vino. Rioja, Navarra, Cataluña 1860-1940. Madrid, Tecnos, 2010.
[4] Medina-Albaladejo, Francisco J. Planas, Jordi. Investigaciones de historia económica Elsevier. https://www.elsevier.es/es-revista-investigaciones-historia-economica-economic-328-avance-resumen-las-bodegas-cooperativas-comercializacion-del-S1698698918300341
[5] Pérez de Tudela, Oriol. Lecha, Marc. El vino que nos une: https://cronicaglobal.elespanol.com/vino-nos-une.html
[6] Del Molino, Sergio. La España vacía. Madrid, Turner, 2016.

Altres dades consultades:

-INE: https://www.ine.es/
-Cooperativas Agro-alimentarias: http://www.agro-alimentarias.coop

Marc Lecha Adan
Nascut a Barcelona el 1977 es va llicenciar en Història Contemporània i, encara que mai s’ha definit com a historiador, sí que admet que aquesta formació li ha marcat en la seva aproximació als diferents temes que li interessen. Després de desenvolupar la primera dècada de la seva activitat professional vinculat al sector editorial, fa el salt al sector del vi al voltant del 2009. Afirma que 2013 va ser l’any que li va canviar la mirada sobre el vi. Després d’alternar algunes passes simpàtiques amb altres erràtics, des del 2016 és soci fundador de Lectors Vini, elaboradora i comercialitzadora de vi de diverses zones vinícoles del Mediterrani (Priorat, Montsant, Conca de Barberà). També co-organitza el Salón Vinos “Off the Record” i des del 2013 embotella los Encuentros: cada any un vi amb un amic diferent d’un lloc diferent d’Espanya. No concep la vida sense grans dosis de lectura i algunes petites d’escriptura. Des de fa un any i mig col·labora escrivint, amb el company Oriol Pérez de Tudela, una sèrie de publicacions de periodicitat quinzenal sobre vins de cooperatives a Espanya. Somia despert amb tenir una petita vinya pròpia, cosa que cada dia està més a prop.

Hits: 90

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *