Llarga vida al distribuïdor!!

Per Ramón Coalla

Posar el vi a l’abast de tothom és una tasca de molta gent. És necessari, per descomptat. Les xifres, almenys a Espanya, estan per terra i cal aixecar-les sí o sí. És la nostra obligació, la nostra cultura, la nostra professió, el nostre patrimoni i la nostra memòria. Dins del circuit hi ha dos estadis fonamentals: productors i consumidors, les subdivisions són múltiples i tan llargues com es vulgui. És lògic que la vinya sigui tan important com el celler, però també cal pensar que la vinya sense l’agricultor es mor. Seguiu afegint baules a tota aquesta cadena. Totes i cadascuna d’elles són igual d’imprescindibles. Jo m’aturaré en el que em toca de prop, la intermediació.

A la dècada dels vuitanta, quan es va instal·lar un dels primers hipermercats a prop nostre, per a tots els comerciants de la regió va ser una catàstrofe, més psicològica que econòmica. Com s’ha ultra demostrat, aquesta evolució natural és determinant per establir les bases de la continuïtat d’un comerç necessari i pròsper. Ara i per sempre a la història moderna, gràcies al Déu que un vulgui, l’evolució és patent: de les botigues de queviurtes, s’ha passat als autoserveis fins arribar a les botigues online, apps de moda o RRSS que s’utilitzen com a trampolí per a la venda d’avui dia. Cal sumar-li a tot això, tot el que queda per arribar.

Quin paper juguen els distribuïdors? Abans d’aprofundir, la meva definició de distribuïdor és la d’aquella empresa física o jurídica que, amb més o menys mitjans disponibles, selecciona el que més li agrada, s’encarrega de descobrir i conèixer els cellers i els seus vins, difondre aquests coneixements i acostar-los als consumidors, sigui de manera directa o a través dels seus clients, botigues i restaurants. Aquest paper de distribució és importantíssim. Llarga vida al distribuïdor!! No espereu que us digui el contrari. Un bon distribuïdor, i he dit un de bo, ha de conèixer profundament tots els secrets del vi, però abans que arribin aquests coneixements, el que realment és imprescindible és estimar-lo per saber transmetre en conseqüència. Sóc dels que pensa que els distribuïdors que no funcionen són els que no els agrada el vi. Gran o petit, un distribuïdor ha de conèixer la vinya i a l’agricultor, a l’elaborador i a l’enòleg, al transportista i al dels embalatges i, per descomptat, als seus clients i als clients dels seus clients. A banda d’això, bon vent i barca nova.

Al llarg dels meus anys de professió he conegut i he vist de tot, però citaré algunes de les coses que més m’han cridat l’atenció. Començo: sempre he admirat a tots aquells col·legues que han crescut i han desenvolupat una distribució moderna i eficaç, amb una filosofia de treball molt clara i coherent, d’aquestes que no et queda més remei que seguir a ulls clucs o de dir, de gran vull ser com tu. No cal que posi exemples, si esteu llegint aquest text sabreu vosaltres mateixos citar un d’ells sens falta que jo els ajudi, està ben a prop. L’inconvenient de l’assumpte és que alguns col·legues gasten més recursos en protestar i en delatar als patrons del celler que en tal i en tal altre ha entrat a vendre vi al meu territori, que a resoldre per ells mateixos el seu propi problema o fer bé la seva feina. Com diu un company de fatigues, fi estilista en aquestes coses de l’intercanvi, si tenim un personatge de Cadis tocant-nos els nassos a Astúries venent els mateixos vins als nostres clients, és que el problema som nosaltres mateixos. No és normal que amb un desavantatge de 1.000 km algú ens posi vermells d’aquesta manera. Problema de no veure la biga en l’ull propi. Hi ha cellers que en lloc d’ajudar i corregir a qui fa malament la seva feina, reprèn al qui s’ho curra. Ho enteneu? Jo no.

Continuo i no m’aturo. Ara faré una mica d’autocrítica que ens ajuda per baixar-nos del burro. És molt trendy, que fa trempar o guai, anomeneu-ho com vulgueu, sortir al carrer a vendre i esturrufar-se amb l’últim vi que ha sortit al mercat i que per preu o quantitat és assolible per molt pocs. M’encanten els vins que arriben o estan molt a prop dels 10, 20, 100 o Mil punts a la revista de moda. Pot semblar que ens encanta posar “cupos” i que els clients ens supliquin. Vinga home!! Em fascina Las Beatas, quan el vaig tastar amb el Telmo al seu celler, gairebé em poso a plorar d’emoció als seus braços, però sincerament, em quedo amb el seu Remelluri que va ser, és i serà per sempre un vi de referència al meu celler particular. D’aquests que fan afició, dels que necessitem per enganxar als joves i amb el que els no tan joves adoren i presumeixen als sopars íntims o de negocis.

Més llenya! És la guerra! Quan sortim a vendre, no es pot consentir que tinguem el valor d’entrar al joc de les crítiques cap als vins procedents dels mega cellers industrials que venen, només a la ruta de vins del nostre poble, trenta milions d’ampolles. Mal assumpte, si volem que els nostres vins puguin competir amb la indústria cervesera, per exemple, hem de ser una absoluta pinya. Tant de bo aquest mega celler algun dia arribi a doblar la seva milionària tirada, això voldrà dir que hi ha moltíssims més adeptes disposats a escoltar-nos i a tastar un dels vins amb el quals traginem dia a dia.

Seguim la mateixa línia d’emprenyadora autocrítica. Per Bacus aquest cop, no permetem que la nostra feina s’enteli parlant als nostres clients d’acidesa volàtil, acetaldehids o alts índexs terpènics. Déu-n’hi-do!! Deixem aquestes estupideses pels nostres tasts professionals o per parlar amb els enòlegs que, per cert, molts de nosaltres ens posem a exercir-ne i no tenim ni punyetera idea de què va l’assumpte. Collons. No és molt més bonic i eficaç tenir una història per explicar? No recordo, en més de trenta anys de professió, haver enganxat a ningú a força de parlar-li dels dolços tanins que se t’enganxen al paladar. Vinga home, no fotis, disculpeu-me, de vegades perdo l’educació quan parlo de segons què.

Per últim, el famós Km 0. M’encanta, seguim aquesta doctrina, no dubteu més, però que cadascú interpreti el Km 0 com li doni la gana. A mi deixeu-me, ara mateix, continuar gaudint amb el Km 0 de Mark Angelí, aquest Monopole anomenat Les Fouchardes, que estic bevent mentre us avorreixo amb la meva distròfica prosa. Penso que podem posar dins el mateix sac del Km 0, per aconseguir un batibull de llegenda, la no menys famosa decisió de distribuir vins de la zona més famosa del moment i que no pots deixar de vendre per no quedar fora de joc o escoltar que estàs acabat pels setciències de torn. Bé, això és el que pensem la majoria dels distribuïdors, que per continuar trempant incorporem a la nostra col·lecció vinarros que no hi ha per on agafar-los. El famós i mediocre: Tot s’hi val!!, Visca el Jura, Visca Jerez, els vins naturals i la mare que els va parir. Una mica de serietat escolteu, que hem de guanyar-nos el respecte, que està la cosa molt malament i cal filar prim.

Aniré acabant que m’estic avorrint a mi mateix. Els distribuïdors hem de jugar un paper molt important per al desenvolupament del consum coherent del vi. Fico al mateix sac als nostres pobres companys de viatge, ja siguin restaurants, botigues, sommeliers i botiguers. Vull pensar, i n’estic convençut, que som els principals responsables de la difusió del vi a la nostra societat. De nosaltres depèn el noble treball de l’agricultor, sobretot d’aquell que cuida amb dedicació les seves vinyes. El director tècnic que ha après el seu ofici a una de les millors universitats del món o de la saviesa del seu predecessor que l’ha ensenyat que la fusta nova no té per què ser el millor habitacle. El treball de periodistes i prescriptors que ens ajuden a descobrir nous valors. Els cellers que ajuden a donar un cop de mà i no convertint-se indirectament en una competència deslleial, que acostuma a passar molt sovint. Però, sobretot, per sobre de tot, hem d’ajudar als consumidors a comprendre que som capaços de vendre’ls un intens plaer, un plaer que difícilment trobaran en un altre lloc.

Permetin-me dedicar aquest article a la memòria del meu bon amic Pepe Iglesias. Extraordinari gastrònom de savi criteri, tosc, però exemplar; amb el qual molts professionals asturians hem après a estimar i respectar el bonic art del vi i de la gastronomia.

Va per tu, Pepe!!

Ramón Coalla
És segona generació i responsable d’un negoci que va començar el 1955 com una botiga d’ultramarins que venia productes de qualitat. Avui té diferents establiments, dos al centre de Gijón, un altre a Oviedo, en una de les zones més carismàtiques de la capital asturiana, i un quart establiment situat al Carrer Serrano de Madrid. A les botigues es poden degustar els seus productes, encara que això no és una novetat, fa 30 anys ja es feia en els bars-botiga dels pobles o petites ciutats. El més important continua sent el producte, cuidar-lo i oferir sempre el millor, en el seu millor moment. Coalla està format per un equip d’unes 50 persones entre dependents, sommeliers, comercials, experts de màrqueting i tecnologia online, administratius i logística. El vi és el centre del negoci i distribueix importants cellers nacionals. Importa vins i productes d’alimentació de diversos països. També és responsable de l’exportació de vins espanyols, comptant amb clients en 35 països. L’empresa i les seves botigues han estat destacades diversos anys, per diferents mitjans especialitzats, entre algunes de les millors d’Espanya.

Hits: 37

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *