Lost Vignerons

Per Ignacio Villalgordo

Diuen que a mi només m’agraden els vins de bodeguers que ja han mort o que no fan vi. Fa uns dies em van suggerir fer un article al blog per a repassar alguns dels meus favorits, i aquí els teniu.

Lost Vignerons va ser el títol d’un tast que va fer en Luis Gutiérrez a Monvínic el 2012, en la qual vam beure algun dels nostres productors preferits. Alguns d’ells desgraciadament morts, algun que s’ha retirat i uns pocs que continuen fent les poques ampolles que la legislació francesa els permet després de la seva jubilació. Per al títol de l’article m’he permès la llicència de rescatar el nom del tast.

Henri Jayer

Si existeix el paradigma de Lost Vigneron, aquest és Henri Jayer. Henri ens va deixar el setembre del 2006, als 84 anys, després d’una vida dedicada al vi. Per a ell només hi havia un secret per a elaborar un gran Borgonya: produir fruita de la millor qualitat que expressés el terrer del qual provenia; i fer el mínim possible al celler per tal de no emmascarar el que la natura havia creat.

Henri Jayer va revolucionar la manera de fer els vins a Borgonya. El primer, a través d’una selecció draconiana de la fruita, limitant els rendiments de la vinya. Sempre parlava de la importància de tractar un vi de la manera més gràcil al llarg de la seva criança. També era partidari de l’ús del 100% de fusta nova, potser la seva única concessió a la modernitat en l’elaboració de vins.

D’altra banda, l’aproximació era senzilla. 100% desrapat; fermentacions entre 15 i 20 dies; criança en bota nova durant 18 mesos; dos tràfecs, un després de la malolàctica i un abans de l’aclarit amb clares d’ou, i embotellat directament de la bota sense filtració.

Va elaborar vins de totes les classes dins de la jerarquia borgonyona, des d’un Bourgogne Passetoutgrains fins als Grand Cru Echézeaux i Richebourg. Malgrat tenir dos Grand Cru, el seu vi més famós és el Vosne-Romanée 1er Cru Cros Parantoux, una de les vinyes més petites de Borgonya. Als anys cincuanta, Henri va dur a terme la compra de petites parcel·les abandonades a la vinya, deixant la propietat en només dues mans, les de Meo Camuzet (amb el qual va mantenir un acord de métayage) i les seves. Va anar replantant ceps d’aquesta vinya situada justament per sobre de Richebourg. L’any 1978, quan ell va creure que la vinya ja estava llesta per a embotellar-se per separat, va començar a comercialitzar-lo. Una ampolla de Cros Parantoux 1989 que Dirk Niepoort va obrir a cegues el gener del 2019 és probablement un dels millors vins que jo he tingut la sort de tastar.

Henri Jayer es va retirar l’any 1996, deixant les seves vinyes al seu nebot Emmanuel Rouget. Va continuar fent les poques ampolles que la legislació francesa li permetia fins a la seva jubilació definitiva després de l’anyada 2001. Tastar una de les seves ampolles és tastar la història de Borgonya. És una tasca complicada pel preu que comanden i perquè és difícil trobar ampolles genuïnes.

Marius Gentaz

Marius Gentaz és, probablement, el viticultor per excel·lència de Côte-Rôtie, el pujol cremat d’Ampuis, i probablement el que més ha inspirat a les noves generacions de vignerons al Nord del Rhône.

Quan Marius va començar a fer vi, just després de la Segona Guerra Mundial, era més rendible conrear albercocs que una vinya. Els pujols escarpats de Côte-Rôtie eren molt difícils de treballar, i el vi es venia per uns pocs francs als bistrots i brasseries locals. Marius es va casar amb un membre de la família Dervieux, posseïdora de múltiples vinyes als voltants d’Ampuis i va aprendre del seu sogre.

Quan es va retirar l’any 1993, la seva aproximació a la viticultura era una rara avis a Ampuis. En aquests anys, els vins estructurats, amb ús de fusta nova, de Guigal, eren els que estaven de moda a la zona i gairebé ningú volia elaborar els vins de manera tradicional. La seva aproximació era senzilla. 1,2 hectàrees de vinya situada a la Cote Brune, vinyes de la varietat Sérine, llaurades a mà tota la vida per en Marcel. Vinyes velles, sense desrapar, fermentats en ciment, amb maduracions que rarament passaven dels 12,5° d’alcohol, sense fusta nova, austers i fets per guardar.

Les ampolles que hem tingut la sort de beure han alternat alguns dels millors syrah que hem tastat mai: el seu 1989 i el seu 1983 estan en el podi amb la Cuveé Cathelin de 1991 de Chave o el Jaboulet La Chapelle 1964. No obstant això, hem pres també ampolles amb suros infames. Les últimes dues ampolles del 1988 que hem obert han sortit malament, la qual cosa és un risc en vins que ja cotitzen per sobre dels 2.000 euros.

Giovannini Moresco

Des del 1967 al 1979, Enrico Giovannini Moresco va fer algun dels millors Barbarescos a la seva petita vinya de Pajoré, una de les millors vinyes del poble de Treiso.

La història de Moresco no és la típica realitat pagesa del Piemont, en la qual la terra ha estat preservada i conreada per generacions. De bona família genovesa, i a través d’una passió pel menjar i el vi, Enrico aterra a Langhe. Es va casar amb Estelia Ferrero i així va tenir l’oportunitat de començar a treballar a les 3 hectàrees en l’esplèndid Cru Pajoré, comprat pel seu sogre.

Va construir una casa amb un celler contigu i va començar a produir Barbaresco a partir de les vinyes situades prop de la granja, des de la collita del 1967, donant vida a alguns dels millors vins produïts a la zona en aquests anys. Com era un gran entès, tenia una idea clara del que volia que fossin els seus vins. Els vins d’Enrico són potents, carnosos. La raó és que agafava el raïm molt tard, esperant que estiguessin en perfecte estat de maduresa, limitant els rendiments a través d’una poda severa. Alguna cosa que no s’entenia en aquells temps, però que es va adoptar més endavant al Piemont.

Les poques ampolles que s’han conservat ofereixen un testimoni extraordinari d’allò que va ser la combinació perfecta entre una gran vinya i un intèrpret de sensibilitat poc comuna. L’any 1980, Enrico va vendre la seva vinya a Gaja. 

Charles Joguet

Els vins de Chinon, al Loira, han estat reverenciats des del segle XIX. No obstant això, la fama de la regió es deu en part al llegat d’una icona moderna, Charles Joguet. Charles era un pintor i escultor bohemi amb una carrera ascendent en la venda d’art a París i va haver de fer-se càrrec del Domaine familiar el 1957. Aviat va començar a adonar-se que el futur no era continuar venent raïm als négociants.

La família Joguet tenia una de les millors vinyes situades entre els rius Viena i Loira, als afores del poble de Chinon. Charles era un defensor del terroir i creia en la vinificació de cadascuna de les parcel·les per separat. Les orientacions de les vinyes, la seva edat, els sòls, variaven significativament d’una vinya a una altra. Cada terrer també necessitava un enfocament diferent, una vinificació diferent.

De les seves 6 hectàrees de vinyes de Cabernet Franc produïa un parell de vins per a consumir joves, el seu Village Cuvée Terroir i Les Petites Roches, el Premier Cru Els Varennes du Grand Clos i les millors vinyes, els seus Grand Cru Clos du Chêne Vert i Clos de la Dioterie.

El 1985, va vendre una part del seu negoci al seu comptable, Jacques Genet, amb el qual de seguida va començar a tenir disputes per la gestió del Domaine. Es va retirar l’any 1997 després de la seva quarantena collita. Ara, els vins els elabora Anne-Charlotte, la filla de Genet.

La puresa de la fruita, l’elegància dels vins, l’expressió de les vinyes i terroirs, i aquesta textura tan seductora, fan que els vins de Joguet no tinguin rival al Loira.

René Engel

René Engel va ser una de les grans personalitats de Borgonya. Un dels fundadors de la Confrérie des Chevaliers du Tastevin, una fraternitat bacanal d’entusiastes dels vins de Borgonya. René va viure fins als 94 anys i va morir l’any 1986, encara que per motius de salut portava temps retirat. El seu fill Pierre havia mort cinc anys abans, fruit d’una llarga malaltia.

En 1981, el seu testimoni el va agafar el seu net, Philippe. Quan Philippe va arribar al celler s’ho va trobar tot molt abandonat, tant la vinya com el Domaine. Vinyes mortes, que no havien estat reemplaçades, el sòl estava contaminat amb potassi i nitrogen, els foudres i botes en un estat lamentable.

Poc a poc, Philippe va anar reconstruint el celler, i millorant els vins amb el pas del temps. Es va formar al Liceu de Viticultura de Beaune i el seu enfoc respecte als vins era poc intervencionista. Deixar que els vins fermentessin a temperatura sense controlar, moltes vegades pujant a 36°C,  desrapat, fermentació durant 21 dies, sense remuntats. Usava un 30% de fusta nova. Li hauria agradat una major proporció, però el cost de les botes noves no li deixava. Criava els vins durant 18 mesos, amb les seves mares i embotellava amb el mínim de sulfurós.

Feia vins de 6 hectàrees de vinya, la majoria a Vosne-Romanée, i tenia una de les millors parcel·les del Clos de Vougeot. La resta dels seus vins són un village de Vosne-Romanée, el Primer Cru Les Brulées i mitja hectàrea de cada  d’Echézeaux i Grands Echézeaux. Els vins d’Engel eren musculosos a la seva joventut, desenvolupant una elegància amb el pas per ampolla. Malauradament, el 2005, Philippe va morir mentre navegava pel Pacífic. El Domaine va ser venut per la seva dona a François Pinault, propietari de Château Latour a Bordeus, que va canviar el nom al de Domaine d’ Eugénie.

Jacky Truchot

La primera vegada que vam sentir parlar del Domaine Jacky Truchot (i molts dels productors d’aquest article) fou a través de la magnífica publicació de John Gilman, View from the Cellar, potser la millor newsletter de vins en l’àmbit global. En ella parlava dels vins de Jacky Truchot com una anormalitat, ja que gairebé no eren coneguts per al gran públic. Afegia que els vins eren tradicionals, profunds, expressant els diferents terroirs de Borgonya, sense ús de fusta. Havíem de tastar-los!

Jacky Truchot va començar la seva marxa els anys cinquanta, assistint al seu cosí al Domaine Henri Mauffré. Poc després, el 1961, després de participar en la guerra d’Algèria, va començar a treballar a temps complet al petit celler de Morey-Saint-Denis. Aviat les seves habilitats per elaborar vi van començar a ser patents i el Domaine va començar a embotellar els seus vins en comptes de vendre’ls a négociants. El 1973 es va començar a planificar el traspàs del celler, canviant el nom al de Mauffré-Truchot. Jacky finalment va heretar l’any 1980, convertint-se en el Domaine Truchot Martin.

Tenia vinyes a Gevrey, Morey i Chambolle; i feia dos Grands Crus, Charmes-Chambertin i Clos de la Roche. El seu vi icònic era el Clos Sorbé, on tenia 3,3 hectàrees una vinya situada prop del poble de Morey, al vessant del Clos Saint-Denis i Clos de Lambrays. Pel que fa als vins, com hem dit anteriorment, són ultra-tradicionals. Vins sense rapa, amb llevats autòctons, gairebé gens de fusta nova, poca capa de color. Vins rústics que guanyen i s’arrodoneixen amb el temps en ampolla, i que joves podrien resultar complicats.

Durant tota la seva carrera Jacky va ser, primer, un vinyater, i segon, un bodeguer. Segons Christophe Roumier, si hi havia algú a les vinyes abans que ell, s’enfadava, i l’endemà matinava més. Potser aquest amor per la vinya va ser el que va fer que Jacky es jubilés l’any 2005, ja que no era capaç d’atendre les vinyes amb la passió que li caracteritzava. Va vendre les seves vinyes al négociant David Duband, encara que va continuar fent una petita quantitat de Clos Sorbé fins a 2010. Després de la seva retirada, els seus vins van començar a ser més buscats. Els vins, antany difícils de trobar (molta de la producció s’anava als EUA) ara comanden preus estratosfèrics, algunes vegades acostant-se als de Jayer.

Nöel Verset

Verset és probablement el meu productor favorit de Cornas. Nascut el 1919, va començar a produir vi l’any 1931, a una edat molt primerenca, treballant amb el seu pare. L’any 1942 es fa càrrec del Domaine, en el qual elabora vi fins a l’any 2001.

Les vinyes de Noël estaven en alguns dels millors paratges de Cornas: Els Chaillots, Reynard i Les Sabarottes. Deia que les vinyes bones de Cornas estaven als Coteaux (vessants) i que les plantacions a la planícia no donaven una fruita de la mateixa qualitat. També era favorable a les seleccions massals i a l’alta densitat de plantes (fins a 10.000 plantes per hectàrea). Amb vinyes molt velles (Sabarottes va ser plantada el 1903), feia un vi, barreja de diferents parcel·les, amb rendiments minúsculs i verema tardana. Seguia la tradició de Cornas: 100% rapa, trepitjat a peu a bocois de ciment oberts, 12-15 dies de fermentació a 30ºC i criança de 18 mesos en foudres antics de 600 litres i embotellat sense filtrar.

Marcel Juge

Vam conèixer a Marcel a principis del 2016 en una de les excursions que realitzem un grup d’amics al Rhône, amb motiu de la Fira de Vi d’Ampuis.

Entrem a casa seva, que també és el seu celler. Una casa austera, a la plaça del Mercat del poble de Cornas. A la porta hi ha un simple cartell que diu Marcel Juge, del qual han caigut les lletres enganxades amb cinta adhesiva que porten el seu nom.

En aquells dies, Marcel era un home gran, amb un aspecte de fragilitat, fruit de diversos infarts en els últims anys. Parla amb pena de les condicions de la jubilació a França. Amb parsimònia, baixem al celler, amb les parets plenes de fongs, on veiem pocs barrils i algunes botes de vi on guarda les seves últimes tres collites: 2013, 2014 i 2015. Ens confessa que, després del 2015, no té ja forces per continuar llaurant la vinya i que aquesta serà la seva última anyada.

En Marcel tenia un enfocament cap a la viticultura tradicional. Raïms sencers, trepitjats a peu, llevats autòctons, sense ús d’herbicides i amb la màxima cura de la vinya. Els vins són purs i elegants. Un estil més borgonyó, allunyat de la rusticitat d’alguns vins de Cornas. Produïa tres vins de Cornas: Pied de Coteaux, Coteaux i Sélectión des Coteaux. Com la legislació francesa no li permetia posar a l’etiqueta aquestes indicacions, les ampolles de Coteaux i Sélection porten les lletres C i SC. També produïa un blanc a Saint Peray, d’una vinya amb 0,35 hectàrees, del qual provem una ampolla del 91 del celler del Marcel. Un blanc mineral, llarg, precís, del qual mai hem vist una altra ampolla.

En Marcel ens va deixar l’agost del 2019.

Raymond Trollat

Trollat viu amb la seva dona Ginette al petit poble de Saint-Jean-de-Muzols, enganxts a les vinyes que, des de mitjans dels anys cinquanta fins a la seva retirada el 2005, ha estat cuidant.

Raymond, que va estudiar al col·legi al costat de Gérard Chave, seguia una aproximació al vi totalment tradicional. Al seu celler no existeix rastre de tecnologia. El seu secret, la simplicitat. Treball a la vinya, fruita sense desrapar, trepitjat lleuger del barret en velles almàsseres de fusta i ciment. Deixar que la vinya s’expressi. Va aprendre del seu pare a la terra i no va tenir formació tècnica en l’elaboració de vi.

Les 10.000 ampolles que produïa són vins rústics i potents, però amb el temps s’arrodoneixen i es fan més elegants. Els blancs envelleixen extraordinàriament, amb notes de til·la i fonoll. Recordo un 1990 com un dels millors vins blancs que hem tastat. És un ferm defensor de les vinyes velles, que donaven als vins més personalitat. A la nostra visita ens va comentar que la gent prefereix vinyes joves amb més vigor, la qual cosa segons la seva opinió és un error. Les vinyes velles són més difícils, requereixen més atenció, però donen als vins més personalitat, conclou. La majoria de les seves vinyes es van plantar a l’època del seu avi, el 1918, i algunes el 1945 i el 1956.

Va vendre la meitat de les seves vinyes als germans Gonon, de les quals fan la cuvée Vieilles Vignes i el Chasselas, que no està subjecte a denominació. La resta les hi va vendre a Desestret i Darnaud. Com ens va dir durant la seva visita, estava molt content amb els germans Gonon, però menys amb els Destretet, ja que no cuiden les seves adorades vinyes de la mateixa manera. Un passeig per la vinya confirma les paraules de Raymond i es veu clarament la diferència de viticultura entre els dos nous propietaris.

Raymond, de 91 anys, continua vivint amb la seva dona Ginette a la seva casa de les muntanyes de Tornon, envoltat de les seves estimades vinyes.

Edmond Vatan

Edmond Vatan va néixer al poble de Chavignol l’any 1929 i és la tretzena generació de Vatan fent vins al poble de Sancerre. Va començar fent vi l’any 1959. Els vins de Vatan són lleugers i eteris, desenvolupant matisos complexos amb l’edat. Una manera d’entendre la sauvignon blanc, allunyada dels paràmetres de vi senzill, amb llevats seleccionats, a la qual estem acostumats. Són vins austers, minerals. Que tenen gust de pedra, com diria en Luis Gutiérrez.

Les vinyes de Vatan estan situades al Clos de la Neore, una vinya d’una hectàrea situada a la part baixa del pujol Els Mont Damnés (els pujols maleïts), potser la millor vinya de Sancerre. Sòls de guix blanc que confereixen als vins aquesta mineralitat tan marcada. Les vinyes daten de principi dels anys seixanta.

Els vins són molt tradicionals. Criava la meitat del vi en foudres de 600 litres i l’altra meitat en acer. L’edat dels foudres és incerta, ja que admet que alguns porten allà des dels temps del seu pare. En mirar a l’interior d’aquests foudres, un veu que estan totalment coberts de cristalls, amb el que l’efecte de la fusta és pràcticament imperceptible. Trasbalsa els vins des dels tancs d’acer durant la primera lluna nova de gener i mou el vi de la fusta als tancs fins que s’embotellen al maig. Sempre verema molt tard, entre mitjans i finals d’octubre, també d’acord amb el cicle lunar.

El 2002, Edmond Vatan va començar una vida de semiretir, venent la major part de les seves vinyes a Humbert, un négociant local; quedant-se algunes vinyes amb les quals continua fent uns pocs milers d’ampolles. A partir del 2008, compta amb l’ajuda de la seva filla Anne, casada amb Nadi Foucault de Clos Rougeard.

A més del seu conegut blanc, elaborava unes poques ampolles de Pinot Noir. Un vi delicat i fragant, senzill en la seva concepció i elaboració, i del qual només hem pogut provar una ampolla. Un veritable unicorn.

Jean-Louis Grippat

Encara que Jean-Louis tenia hectàrea i mitja a Hermitage, era més conegut pels seus Saint Josephs, especialment pel seu cuvée de les Vinyes de l’Hospici, mitja hectàrea de vi de vessants vertiginosos a la ciutat de Tournon, a l’altre costat del riu de la ciutat de Tain l’Hermitage.

Jean-Louis va començar el 1950, quan va agafar les regnes del celler de la seva àvia. Tenia 16 anys. Uns anys després, en tornar de l’escola d’enologia i del servei militar, es va trobar el celler destrossat. El 1968 el négociant al qual venia els seus vins a dojo, va cancel·lar el seu contracte. Just abans de la collita, es va trobar que no tenia a qui vendre el seu vi. No va aconseguir comprador, però Jaboulet va accedir a deixar-li algunes botes velles per a poder elaborar el seu vi.

Feia sis vins. Els seus dos Hermitage pateixen en comparació amb altres vins de la zona, ja que no té la capacitat de barrejar diferents parcel·les. La raó és que Jean-Louis tenia vinyes a Les Murets, un climat d’Hermitage amb sorra i argila, que normalment dóna vins madurs i rodons.

En canvi, els seus Saint Josephs és on aconsegueix vins de veritable classe mundial, especialment el vi negre que prové de la mitja hectàrea de l’Hospici. Les vinyes estan a la millor zona de l’appelation, als pujols granítics i escarpats de Tournon que produeixen vins minerals i complexos. Fa dos vins negres i un blanc, de 100% marsanne. En algunes collites, feia mig centenar d’ampolles de vin de paille, per al consum familiar.

Els vins de Jean-Louis són rústics i minerals, fets per a envellir. Raïms sencers, botes en la seva majoria velles. Va fer un experiment amb bota nova per al vi negre de l’Hospici, però no li va agradar com va afectar els vins.

L’any 2001, Jean-Louis embeni el seu celler a Guigal, qui embotella ara les vinyes de Grippat en la seva Saint Joseph, Leu Dit Saint Joseph i els Hermitage Ex-Vot.

Camille Loye

Camille Loye era un dels productors llegendaris de la vella escola al Jura. Situat a l‘Arbois, Loye només embotellava els vins els anys que creia que tenien una qualitat bona, venent la collita sencera en els anys en què la qualitat no li agradava.

Va començar fent vins l’any 1958, per al seu propi consum, continuant la seva involucració a la cooperativa local, la Fruitière Vinicole d’Arbois. De les seves 6 hectàrees de vinya, produïa dos blancs de chardonnay de la vinya Saint Paul i de la Tour de Curon, probablement de les millors del Jura, amb el qual feia vins lleugers, especiats, minerals, eterns. També produïa vins negres de Trousseau amb una mica de Poulsard, la Cuvée Saint Paul, que, encara que són vins de gran puresa, no aconsegueixen el nivell dels blancs.

Els seus mètodes eren tradicionals. Treballador incansable en la vinya, rendiments molt baixos, verema verda i selecció draconiana a la verema. Tot allòque no li semblava digne de vinificar, ho venia a la cooperativa. Camille es va retirar després de l’any 1990. Les vinyes van ser venudes a la família Tissot.

Agustín Blázquez

Agustín Blázquez y Blázquez va néixer en Antequera el 1826. A través del seu matrimoni amb la família de Paul y Picardo, i les seves relacions socials, va entrar en el negoci del vi. La família política tenia el celler Paul & Dastis. Agustín, com a bon home de negocis, va continuar comprant vinya i incrementant la producció. El 1881 la seva dona Servanda va morir, deixant el celler en herència a Agustín, qui va morir l’any 1886.

El seu llegat el va agafar el seu fill Manuel, qui va canviar el nom al celler a Hijos de Agustín Blázquez. El celler va continuar operant fins a l’any 1972, quan va ser adquirida per 500 milions de pessetes per Pedro Domecq, Osborne i González Byass per a evitar una OPA hostil de Rumasa. Posteriorment, Domecq va adquirir el 100% de la propietat. Algunes soleras van ser també adquirides per Joaquín Rivero per a crear Bodegas Tradición els anys 90.

El celler ocupava una illa sencera al centre de Jerez. Van ser famosos per l’embotellament de determinats pagos de manera independent, com el fino Agustinito que venia del Pago de Balbaína o dels finos Carta Blanca i palos cortados Capuchino, del Pago Macharnudo.

Blázquez tenia també alguns embotellats llegendaris, com l’Oloroso Manila Viajado 1833, un vi que es deia que havia viatjat a Filipines just al començar la guerra, amb la qual cosa el vi mai va desembarcar i va tornar al celler; o l’Oloroso añada 1840. Vins dels quals queden molt poques ampolles al món i són impossibles de trobar.

Ignacio Villalgordo
Ignacio Villalgordo és actualment Country Manager Spain a NetApp.

Bibliografia

John Livingstone-Learmonth: The Wines of the Northern Rhone
Remington Norman: The Great Domaines of Burgundy
Remington Norman: Rhone Reinassance
Kermit Lynch: Adventures on the Wine Route
Robert M Parker Jr: The Wines of the Rhône Valley
Sheldon Wasserman: Italy’s Noble Red Wines
Wink Lorch: Jura Wine
John Gilman: View From the Cellar
http://www.viewfromthecellar.com/
Antonio Galloni: Vinous
www.vinous.com
Paula MacLean:
http://jerez-xeres-sherry.blogspot.com/
Eric Asimov. The Pour. NY Times:
https://www.nytimes.com/column/the-pour
Víctor de la Serna.
www.elmundovino.com
http://elmundovino.elmundo.es/elmundovino/noticia.html?vi_seccion=10&vs_fecha=201601&vs_noticia=1453923114
Luis Gutiérrez:
www.elmundovino.com
http://elmundovino.elmundo.es/elmundovino/noticia.html?vi_seccion=5&vs_fecha=201001&vs_noticia=1263372214
http://elmundovino.elmundo.es/elmundovino/noticia.html?vi_seccion=8&vs_fecha=200103&vs_noticia=984726030
http://elmundovino.elmundo.es/elmundovino/noticia.html?vi_seccion=5&vs_fecha=200812&vs_noticia=1228308647

Fotografies: pròpies i d’Estanis Núñez

Hits: 49

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *