No en queda cap

(Els bars del segle passat)

Per Ramón Úbeda

Quan estava a l’escola d’Arquitectura vaig tenir un company que, com jo, no acabava de veure el seu futur en el maó. Ambdós vam acabar abandonant els estudis en diferents direccions. Durant un temps anàvem a classe al torn de tarda i treballàvem als matins. Ell va començar a interessar-se pels vins i va aprofitar el que havia après a la universitat per a projectar un petit celler que va construir al soterrani de la botiga de queviures familiar. Jo vaig començar en el món del disseny a través de les revistes. Estàvem a la meitat de la dècada dels anys 80 i ambdues coses, la cultura dels vins i la del disseny, estaven encara per destapar. Els nostres respectius treballs matutins coincidien també al mateix barri, el Born, quan encara no hi havia res, excepte el Gimlet del carrer del Rec, del qual en parlarem més endavant. Barcelona tenia un bar entre les seves síl·labes i en Mariscal, que també era veí, el va dibuixar en un cartell que es va fer tan famós com els bars de la ciutat que estaven començant a cridar l’atenció pel món.

Molts turistes van venir atrets per ells abans que es posessin boniques les façanes dels edificis de Gaudí. La nit es va convertir en la millor aliada de la creativitat i durant un temps vam arribar a ser una veritable capital del disseny. Un dels primers llocs a sorprendre va ser el KGB, que és on vam presentar el primer número de la revista De Diseño, en la qual jo havia començat a treballar a una edat molt tendra. Les sigles signifiquen “Kiosko General de Barcelona”, tenia dues plantes i estava ubicat en un edifici industrial al carrer Alegre de Dalt que abans havia sigut una fàbrica de tints. El local conservava trets que delataven la utilitat original de l’edifici, com els sòls de ciment i les estructures metàl·liques vistes. Tenia l’estètica freda i de garatge, que era comú a altres urbs com Londres o Nova York, però amb detalls singulars com una espectacular barra mòbil il·luminada i una altra formada per botes pintades de colors cridaners.

Barcelona – 33 – KGB

Alfredo Vidal va ser l’arquitecte que el va dissenyar a més del seu promotor. Una de les claus de l’efervescència creativa que es va donar a la ciutat, fou que coincidí una generació brillant de joves professionals de l’arquitectura que, davant la falta de grans encàrrecs que sol haver-hi sempre als inicis, es va bolcar en petits projectes d’interiorisme, primer a les botigues de roba com la que Eduardo Samsó va dissenyar per a en Jean Pierre Bua, i després als bars de la nit. A ells s’hi van sumar encantats els dissenyadors gràfics, Alfonso Sostres, Pati Núñez, Josep Bagá, el gran America Sánchez –autor del logotip de KGB– i altres que també van formar part d’aquella bona collita de talents, com per exemple Claret Serrahima, qui també va tenir un rol destacat de promotor al bar Universal on, a més de prendre copes, podies fer-te amb el més florit del món artístic i cultural del moment.

KGB

N’hi va haver molts més

Quan pel món només despuntava el parisenc Café Costes que acabava d’inaugurar un emergent Philippe Starck, aquí podíem fer una llarga ruta nocturna per locals igualment singulars com els citats, juntament amb el Metropol, Boliche, Líquid, Distrito Distinto o el pioner Zig-Zag que van projectar entre Guillem Bonet, Alicia Núñez i Antxón Gómez, qui aleshores era un jove prometedor i després va acabar convertint-se en el director artístic preferit de Pedro Almodóvar. Va ser el mateix equip que va muntar després l’Otto Zutz, un altre local mític que també va obrir la porta a artistes, deixant que Vicenç Viaplana pintés les seves parets. Hi havia molts més. L’oferta era variada i es podia escollir entre llocs sofisticats o cutres, elegants o sinistres, càlids o freds. Alguns d’ells van ser memorables, els que es coneixien i es van recordar durant molt temps com a bars de disseny.

Òbviament ho eren, només cal fer un repàs de qui foren els seus artífex i còmplices. Gabriel Odreig, que després va fundar l’editora Santa & Cole, va projectar juntament amb Tonet Sunyer del Bijou; Dani Freixes i Vicente Miranda van començar la seva lluminosa trajectòria professional amb el 33; Eduardo Samsó va combinar el seu talent al Nick Havanna amb els de Carlos Rolando, Ingo Maurer i el Grup Transatlàntic, un trio “gamberro” format per tres professionals molt seriosos, Ramon Benedito, Josep Puig i Luis Morillas; Carlos Riart va posar el seu mestratge en el Si Si Sí de l’avinguda Diagonal; l’Alfredo Arribas es va destapar amb el Velvet, pel qual va reclutar a Juli Capella i a Quim Larrea en les tasques gràfiques i de promoció i va continuar amb projectes sensacionals com l’Standard o el Network Café i es va associar després amb Javier Mariscal per deixar empremta per tota la ciutat, des de les neobarroques Torres de Ávila que estaven al Poble Espanyol fins al xiringuito del Gambrinus al port preolímpic, del qual ja només queda la gamba fallera que el coronava.

Nick Havana

El nivell va arribar a ser tan alt que vam acabar exportant tota aquesta creativitat fins a llocs tan llunyans com Japó, on Arribas va construir un parc temàtic anomenat Felisia juntament amb el creador valencià, i discoteques com “The Barna Crossing” a imatge i semblança de les que estava fent per aquí, juntament amb els mencionats Sostres, Capella, Larrea, Puig i dissenyadors del sector de la moda que també s’havien apuntat a la festa, en concret Chuz Uroz, que aleshores estava a Armand Basi i es multiplicava per a treballar al mateix temps amb altres personatges com el director de cinema Bigas Luna o la companyia teatral de la Fura dels Baus. Va haver-hi barra lliure de talent per a tots els gustos i vam ser realment la pera. Ho certifica que individus que avui dia són referents del disseny internacional com Alfredo Häberli o Konstantin Grcic venien per aquí quan eren joves estudiants per aprendre de nosaltres. Si m’ho han explicat, és perquè en guarden un bon record.

Cartell Velvet

Es va acabar la festa

Durant un temps, vam treure pit presumint de tot allò. Després va arribar la ressaca de les Olimpíades, que es va agreujar amb la crisi econòmica i, a poc a poc, tots aquells locals es van anar tancant o es van transformar. Els seus artificis es van fer grans professionalment i curiosament alguns dels que van tenir major protagonisme van acabar seduïts també pel món dels vins. Alfredo Arribas fa anys que es dedica a elaborar diferents varietats de Trossos, amb una producció molt cuidada i lògicament ben dissenyada que assoleix les 20.000 ampolles. I Claret Serrahima, a més de dissenyar les etiquetes de molts cellers, produeix el Rasim. Com tots, ja estan de tornada de tot allò, perquè ha passat més d’un quart de segle. Cada època té els seus mites i cadascuna els enterra com i quan vol.

Sense necessitat d’anar massa més enrere, fins als anys del bar Torino, disseny del qual van participar Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch, o els de l’American Bar de l’Hotel Colón, que també estava situat a Plaça Catalunya, remodelat per l’arquitecte Sagnier abans de la guerra, gairebé ningú recorda que als anys seixanta el bar més alt i glamurós de Barcelona va ser la Terrassa Martini. Estava ubicat al pis 13 d’un noble edifici del Passeig de Gràcia i eren els temps en els quals no es podia anar a prendre una copa sense portar corbata. Els anys setanta van fer famosa a la Gauche Divine que es donava cita al Bocaccio de l’Oriol Regás –d’on sortiren discografies, editorials i empreses com BD, les sigles originals de Boccacio Design– i van ser menys rigorosos amb el dress code en altres llocs que encara ressonen, com aquell Zeleste del carrer Plateria que va dibuixar en Santiago Roqueta i el Bikini original de l’avinguda Diagonal, amb el seu minigolf de matinada.

D’aquells bars de disseny dels anys vuitanta ja no en queda cap i les noves generacions ni tan sols saben que van existir. Són del segle passat. No queda ni el “catxondeo” sobre els seus urinaris que va perdurar durant un temps, més aviat com a mofa que lloança. Darrere d’aquells es van obrir altres que els van enterrar una mica més en la memòria. Va servir d’alguna cosa? Per descomptat, la prova de tot allò és que avui gairebé ningú obre cap bar nou o restaurant sense pensar que el disseny del local és una part fonamental perquè el negoci vagi bé. A major o menor escala. I això passa a totes les grans capitals del món. Podríem dir que projectem aquesta manera de fer i seguim sent ambaixadors quan es presenta l’oportunitat. Avui amb la complicitat necessària dels xefs, que són els que tenen el focus mediàtic.

No tothom sap, per exemple, que gairebé tots els restaurants que José Andrés té als Estats Units, des del Jaleo de Washington fins al recent i enorme Mercat Little Spain que ha obert a Nova York juntament amb els germans Adrià, els dissenya l’estudi d’arquitectura de Juli Capella a Barcelona amb la premissa que tot el mobiliari sigui de fabricació nacional. Un altre cuiner amb estrella, en Paco Pérez, acaba d’inaugurar una de les seves franquícies a Polònia amb el disseny de Sandra Tarruella i Ricard Trenchs. I Lázaro Rosa Violán, que té projectes per mig món, ha fet el propi a Londres amb Quique Dacosta o Dabiz Muñoz. La xifra d’exemples va augmentant i si els nostres cuiners se segueixen emparellant amb èxit amb els nostres dissenyadors per a passejar el nostre talent pel món, d’aquí poc el fenomen podria arribar a ser tan visible internacionalment com en el seu dia ho va ser el d’aquells bars que van donar tant de beure com de parlar.

El gran celler creatiu

Els he ensabonat tant escrivint articles sobre ells que qualsevol podria pensar que mentre jo em passava les nits per aquells bars, aquell company de classe, a qui no li agradava que el citessin en textos com aquest, es dedicava a quelcom molt més útil com és seguir treballant en el seu àmbit. I així és, però també ha sabut mantenir un vincle amb el món de l’art i el disseny a través de les portades dels catàlegs anuals de Vila Viniteca, que han servit de llenç per a molts artistes, o encarregant la identitat gràfica de la seva empresa a professionals com Pati Núñez –la primera dona a rebre el Premi Nacional de Disseny– o promovent als seus espais exposicions sobre el grafisme de les etiquetes dels seus vins que, encara que siguin petites i discretes també sumen en la difícil tasca de fer entendre el nostre treball a una societat que segueix sense voler entendre-ho massa.

Barcelona va ser durant molts anys el gran celler creatiu d’Espanya, on venien a proveir-se empreses com per exemple Camper. La llista de professionals que han col·laborat amb la marca mallorquina des que es va fundar el 1975 és molt extensa. Arquitectes, dissenyadors i també artistes, com Miralda, que ha signat la primera intervenció a la nova Sala Camper del carrer Portaferrissa. També personatges com Fernando Amat, que el 1981 va projectar la seva primera botiga de sabates, al carrer Muntaner, i el 2005 l’hotel Casa Camper del barri del Raval, amb la col·laboració d’en Jordi Tió, que es va completar el 2007 amb el restaurant Dos Palillos dirigit pel xef Albert Raurich, que abans havia sigut capità de cuina a elBulli, juntament amb la sumiller Tamae Imachi. Explico tot això per poder tornar de nou als vins i els licors, perquè al soterrani del mateix edifici es va inaugurar el 2015 el bar Dos Billares, que està obert al públic amb una entrada directa des del mateix carrer i es diu així perquè al seu interior s’hi troben dos magnífics billars de pool americà com els que sempre va haver-hi als vells bars. És un lloc que té la seva història perquè en el passat va ser el magatzem de Boadas, la cocteleria més antiga de la ciutat. Avui és un espai tranquil on no hi ha cadires ni taules sinó unes butaques orelleres còmodes i una barra dirigida per un barman cubà anomenat Archie.

Archie, Dos Billares

Ell és el protagonista del llibre “Grans còctels del món” que vaig fer juntament amb el dibuixant Javirroyo i que vam publicar just ara fa un any amb l’editorial Malpaso. Allà es recullen algunes de les històries que he explicat sobre aquells bars que van ser pioners i líders mundials en creativitat durant un temps. En la decoració i en alguns casos també en l’art dels còctels, que en la seva versió més creativa està seguint les petjades de la gastronomia i és el present i també futur de l’oferta nocturna que tenim ara a Barcelona. Des del Dry Martini de l’omnipresent Javier de las Muelas fins el Solange, on està Adriana Chía, que va ser millor bartender d’Espanya el 2016 i una de les deu finalistes de la World Class, la gran competició internacional a la qual acudeixen cada any més de 10.000 participants amb les seves millors receptes.

Llibre Grandes Cócteles del Mundo

Als restaurants més experimentats, com el Tickets d’Albert Adrià, els sopars ja no acaben a les postres sinó travessant una porta que hi ha al costat de la cuina per entrar a la cocteleria 41º. No molt lluny d’allà, el seu germà Ferran acaba de presentar el segon volum sobre còctels de la Bullipedia. Idees d’alta graduació no ens faltaran mai. Davant del Tickets està l’estudi de Martí Guixé, un dissenyador impossible de classificar que per a mi s’emporta el premi a la manera més original de servir el Gintonic: polvoritzat a l’aire com si fos una boira artificial. També té un bar, anomenat L’ex-designer, que es va construint a poc a poc, a la vista dels clients, amb impressores 3D que modelen des dels vasos fins a la decoració de les parets. Pel seu aspecte, segur que avui dia ningú diria que és un bar de disseny, però és hereu del seu mateix esperit creatiu i innovador.

L’ex-bar, L’ex-designer

Un dels primers a obrir el 1979 i dels últims en tancar va ser el citat Gimlet, que va marcar tota una època perquè en ell tot combinava bé. Ja estava al carrer del Rec quan el disseny va prendre la ciutat. I va seguir igual, sobri i inalterable, veient com passava tota aquella febre. Darrere la seva barra oficiava Ginés Pérez Navarro, que després va ser promotor d’un dels locals que haurien d’haver estat declarats –juntament amb el petit Bijou– patrimoni cultural d’aquesta ciutat que està perdent molt d’allò que va tenir. Em refereixo al camaleònic i premiat Zsa Zsa que va dissenyar en Dani Freixes juntament amb Vicente Miranda i Victor Argentí el 1989. Amb miralls i llums temporitzades. Era màgic. Depenent del que s’encenia o apagava en cada moment, aquell local es veia radicalment diferent.

Zsa Zsa

Freixes explica sempre que allà va adonar-se que per a poder projectar un bar resulta molt útil tenir un amic borratxo. A part que sempre diuen la veritat, com els nens, ells veuen coses que a nosaltres se’ns escapen fàcilment. En Dani tenia un d’aquests amics i el va convidar a visitar el Zsa Zsa per a preguntar-li què li semblava el local. Li va dir que molt bé, que estava encantat perquè tenia la sensació de canviar de bar sense haver de sortir al carrer. Quelcom així no hi ha qui ho superi.

Efectes del Zsa Zsa

Ramón Úbeda
Ramón Úbeda és periodista i dissenyador. Va començar a treballar en el món del disseny el 1984. L’excepcional és que ho ha fet des de tots els seus fronts: com a periodista, grafista, dissenyador, art director i curator. Personatge polifacètic, ha col·laborat amb revistes espanyoles i internacionals, ha publicat nombrosos llibres, ha estat comissari de diferents exposicions i ha practicat l’activisme cultural des d’institucions com el FAD, BCD o la Fundació Signes. Desenvolupa una ampla activitat professional com a director artístic o consultor en diverses companyies espanyoles de prestigi internacional: BD Barcelona Design, Camper, Metalarte i Andreu World, totes elles reconegudes amb el Premi Nacional de Disseny.

Foto portada: Ibai Acevedo

Hits: 64

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *