Parleu menys, beveu més!

Per Vincent Pousson

Espanya sent el vi. Bé, és la idea que té el turista, l’estranger que travessa la frontera a Hendaia o el Pertús. Jo mateix ho he cregut durant molt de temps. Abans de viure-hi, abans d’adonar-me que finalment l’estranger aquí és ell mateix, el vi. No percebeu cap provocació en aquestes paraules, És només un fet, una evidència freda i lluïda. En primer lloc, perquè hi ha xifres. Des de Sevilla a Barcelona, des de Madrid a Bilbao, ja no es beu vi. No massa, vaja. Es consumeixen 21 litres per persona i any, fins i tot comptant l’immens flux turístic en aquest càlcul teòric*!

És molt poc, dues vegades menys que a Itàlia, Portugal o França, per posar com a exemple els principals països productors veïns. I per sota de Bèlgica, Alemanya, Austràlia, Àustria, Suïssa, Uruguai, Grècia o fins i tot Eslovènia o Romania. Espanya es troba en el primer lloc pel que fa a la superfície de vinya. I se situa el trentè dins el rànquing mundial pel que fa al consum!

En lloc del vi es prefereix la cervesa i les sodes ultra ensucrades. El consum de Coca-Cola ocupa els primers llocs en el rànquing. Aquest verí del qual Espanya s’ha convertit en un dels primers addictes d’Europa (sense arribar per sort als nivells de contaminació dels “campions del món”, els mexicans). És curiós que en una nació on les reivindicacions nacionalistes van en augment, on es reivindica la identitat, se sotmeti, com si es tractés d’una piconadora, a aquest destructor de cultures com és la Coca-Cola.

Per continuar amb la constatació, manca l’essencial: el perquè. Cadascú evidentment té les seves explicacions que acostumen a girar al voltant de la justificació. El clima mediterrani, la crisi, els preus … Tot això no permet una valoració seriosa. Fa calor a Uruguai o Austràlia, Grècia i Portugal han vist caure els seus indicadors econòmics, una ampolla costa una fortuna a Suïssa o a Bèlgica. Però, més que jugar a ser sociòleg, només explicaré una anècdota. És recent, va passar fa uns 15 dies a Barcelona.

Andreas Larsson, un dels pocs millors sommeliers del món, passava una setmana a Monvínic per tastar un centenar de vins espanyols. Ens vam veure dijous a la nit després de conèixer a uns aficionats i uns viticultors. I bevent dues o tres ampolles, aquest gegant m’explicava que, per primera vegada a la vida, no havia aconseguit acabar la degustació d’una sèrie de mostres, 60 en concret. Vaig enfonsar el meu nas a les copes de les mostres en qüestió (Priorat, Montsant i Penedès) i no em va caldre molt temps per comprendre el perquè. La major part dels vins eren pesants, molt alcohòlics, sobre-madurs, sovint tancats en una caixa de fusta, amb aromes tecnològiques que treien les ganes de fer un glop. “Algunes nits –m’explicava Andreas– sortia d’allà i no volia saber res més de vi!”. Només una manzanilla o un bon fino podien salvar la situació. De fet, mai ens cansarem de repetir la classe i què bé es beuen (el que seria la buvabilité, en francès) aquests autèntics tresors ibèrics.

Buvabilité, ja he llançat la paraula. Encara a risc de semblar simplista i d’aixecar les crítiques dels que elaboren vins bàsics, si bevem pocs vins espanyols és perquè molts d’ells, massa, són difícilment buvables. No tots s’assemblen a aquestes caricatures parkeritzades**, a aquestes sopes de roure sortides dels anys 90, però aquest model antiquat, tan pesant com les seves ampolles d’un quilo, es continua presentant massa i molt sovint al gran públic com la referència del que s’ha de beure. I quan per desgràcia bevem un glop ja no tenim ganes d’anar a fer el segon.

També, seguint amb les caricatures, han aparegut nombrosos vins naturals com per inèrcia aquí i allà. Més que seguir la moda de deixar-se barba i de tatuar-se els seus vins a la volàtil, la (molt) jove viticultura artesanal espanyola necessita, al meu entendre, una recerca de sinceritat. Es comencen a explorar alguns camins, més a l’oest i el nord-oest, apropant-se més al raïm. Millor per a nosaltres, pobres bevedors!

Perquè del que es tracta és de beure. Sense voler semblar radical, beure més i parlar menys***. L’Espanya del vi es perd en l’anàlisi, l’esnobisme, el bla-bla-bla. S’ofega en els simposis, les masterclasses, les degustacions comentades. Gent que ha descobert el vi fa un parell d’anys escriuen llibres per savis, roden pel·lícules, ens expliquen històries. Enòlegs a tot arreu, sommeliers ineficaços, es dubta, s’examina, es donen discursos, s’és primmirat (encule les mouches, com es diu en francès). I, al capdavall, els consumidors estan confosos, espantats per aquests penosos Diafoirus que a cop d’un hermètic argot fan que el tema avorreixi, sigui inaccessible, llunyà. Fan que el vi sigui trist.

Més que aquests hectolitres de paraules, són copes i destapar el que aquest país necessita per deixar de fer el ridícul. Per retrobar un nivell de consum digne del seu rang. Perquè la boca que serveix per parlar, sigui també la que estima beure.

*És evidentment a les regions més turístiques on es consumeix més vi: Balears, Catalunya, València, Madrid, Canàries.
**Per sort, aquí també les coses han canviat, el Wine Advocate, sota la direcció de Luis Gutiérrez, s’interessa per vins més refinats que abans.
***Nosaltres, els francesos, tenim una expressió (relacionada amb el sexe i no amb el vi) que resumeix bé la situació: “són els que més parlen els que menys fan”.

Vincent Pousson
Nascut en una vella anyada, excepcional a Rioja i Saint-Émilion, va començar des de molt d’hora com a reporter (Sud-Ràdio, RMC), així com de presentador. Sense oblidar algun flirteig amb la premsa escrita (creador de L’esprit du Sud-Ouest), distraient-se una mica amb la publicitat, (L’esprit du Languedoc, L’esprit corse, etc…) i una concupiscència reconeguda pels llibres (D’amour & de vin, La cuisine de la Tupiña, Légumineuses réflexions…). També s’ha fixat en la fotografia (argèntica, més poètic) i en el disseny gràfic (etiquetes, etc.), així com en tot el relacionat amb el vi, de manera literal o figurada, però mai en sentit negatiu. Apetit insaciable per la cuina natural (que practica igualment amb l’ocasió de grans esdeveniments) i la seva set inextingible pels vins purs. Membre del club de fans de Hubert de Montille, és lliure pensador i bevedor. Actualment, també és l’autor del blog Idees líquides i sòlides, pel que va rebre el premi a Millor blocaire de l’any por La Revue des Vins de France

Hits: 4

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *