Passaport a “Mart”

Per Jorge Monzón

Aquest espai es diu L’Opinió, quina paraula tan bonica, tots en tenim la nostra i quan em van demanar que donés la meva opinió, quin tema. Si la meva opinió és insignificant, i vaig pensar… Però la tinc! Igual que la persona que compra a l’engròs a la taberna, el que beu vi per fer-se l’interessant, el prescriptor o l’aficionat, tots en tenim. Aquí us intento transmetre com a través de les meves vivències he arribat a pensar com penso i a intentar reflectir això a la nostra viticultura i els nostres vins.

Primeres passes

De petit acompanyava al meu avi a buscar vi al Paragüi i al meu pare a La Murugata. Què bé! Aquests xarrups què bons els trobava, o això em diuen. Bons moments sí que recordo. Després, a la joventut, l’olor del vi ja era diferent, fèiem un assemblage amb refrescos i quan s’acabaven els refrescos, doncs a quintos… Gràcies San Pedro Regalado i Verge de Las Viñas per tants grans moments.

Quan sortí del poble la meva primera parada fou Madrid, mare meva… A mi personalment em donaven més plaer els Pitarras de Cañamero que els vins d’autor (feliçment ara comencem a parlar dels vins de raïms).

Allà vaig descobrir una paradoxa… Veia la tendència de companys, de professors, dels cellers als que teníem accés a través dels tastos, xerrades, visites, de què s’havia de plantar cabernet, merlot, chardonnay, fins i tot pinot noir (les mal anomenades sempre en la meva opinió varietats millorants) i tothom parlava de què no maduraven bé, que es quedaven verdes o es passaven, i tot i així sortien a plantar-les i pagaven més pel kilogram de raïm que per les varietats tradicionals (condemnant-les a l’arrencada).

I curiosament els elaboradors d’aquestes castes provaven aquests vins als seus hàbitats naturals i els menyspreaven per cars, per àcids, per vins impossibles… Un sense sentit! Així que vaig agafar les maletes (en aquella època no tenien rodes) carregat de mudes netes, un pernil i uns pocs queviures, per indagar en aquesta paradoxa.

Second round

El meu segon destí fou Beaujolais, exemple de paisatges extraordinaris, bells i amb vins per beure amb moderació. Allà vaig descobrir l’ús de la rapa (en la meva formació fins aleshores només em van parlar d’ella per explicar com l’eliminàvem quant abans millor…) i em vaig dir, quin tema! Ja m’he equivocat!! Ja anem cap enrere… Venia a aprendre perquè França és França i em vinc a una regió on tot es fa com antigament al meu poble, però amb molta química i molt raïm als ceps. A les vinyes del meu pare mai havia vist tant de raïm! Això sí, ara allò es queda en res al costat de la majoria de les vinyes que s’han plantat a la Ribera del Duero en els darrers 25 anys. I això és, en realitat, el que es preconitza actualment des de les administracions.Major rendiment, és aquest el progrés que volem?

JorgeMonzonyFamila_VilaViniteca

Tercer temps

Tercera parada, Bordeaux, què bé m’ho vaig passar! Quins amics conservo des d’aleshores… I els vins de cabernet i merlot no estan tan verds! S’ha de trobar el secret… Estic més a prop! Serà el que ens deia Duboudieu, Glories, Rolland, Ducourneau, etc., sobre el domini de la micro oxigenació, de les bótes, de la sobre maduració. Tot això em va deixar una mica sorprès. Allà tenien de manera natural unes condicions idònies (sense sabors vegetals) i volien accelerar el procés com si volguessin tenir el nostre sòl embolicat en llaços d’ebenisteria fina… Hi havia molts i molt bons vins, però passaves del paisà amb aromes a quadra als seus vins, a la tecnificació total.

A meitat de curs descobrí la Borgonya, la meva etapa fonamental. Un viatge interminable, amb vigília de festa! I em vaig enamorar… I aquí estava el SECRET! I el secret és… que no hi ha secret! La clau es EL TERROIR. Aquella conjunció d’un gran sòl amb les varietats adequades, en un clima apropiat i un home que no ho espatlli… I allà vaig anar!

Quatrième arrêt

Una etapa meravellosa, intensa, plena de somnis, de vida, d’il·lusions, d’estudis i de treball. Escapades totes les tardes a conèixer Domaines, els percées de vin Jaune, els Saint Vincent, les fêtes du vin… L’època de la meva vida que em va deixar més empremta, pobles vius bolcats en el quefer diari, participació col·lectiva…

JorgeMonzonPaseando_Opinion_VilaViniteca

Vaig tenir grans companys de promoció, una fornada de camarades que avui fan grans vins a moltes parts del món. I sense saber molt bé com, em vaig trobar vivint i col·laborant diàriament amb el Domaine de la Romanée-Conti. I durant gairebé tres anys vaig estar acompanyat per ells: passejades meravellosos sentint la flor de la vinya en diferents Crus amb M. de Villaine, trepitjant i tastant amb Bernard fins que el cos aguantava… Lucienne i Josep, (sempre hi va haver un espanyol al Domaine). Sempre aprenent i tastant (gràcies a Sp. Christian, i com no a M. Tannoury, el meu gran company de batalles i aventures).

Intentava comprendre perquè l’home vol destacar a l’hora d’elaborar si ja es té de manera natural la paraula “M” en el vi… Per què no és millor només intentar posar-la en valor? A aquesta pregunta encara no he trobat resposta.

Aquesta va ser una etapa en què viure en un poble era un veritable privilegi no un endarreriment! Pobles atestats de visitants, de vignerons… (igual et trobaves tant a Henry Jayer com a Mannu) i els tempos els seguia marcant la campana de l’església. Allà vaig començar a comprendre que cada dia s’ha d’aprendre una cosa nova. Te n’adones del poc que saps, i que en molts llocs hi ha grans terrers, i un d’ells està al meu poble…

Darrera parada: MART

A la meva arribada a Espanya vaig aterrar al Grupo Vega Sicília (gràcies Pablo per portar-me). Després d’estar uns quants anys estudiant i treballant de manera esporàdica, em topo amb setmanes senceres rentant caixes de verema, carregant bótes, amb veterans que t’ensenyen a serrar les dents… I aprens a mirar sempre cap endavant, a valorar la bona gent i a tenir molta paciència. A conèixer un terrer sorprenent que produeix uns vins meravellosos… Encara que d’alguna manera em van aparcar els somnis de canviar grans coses… Per un temps!

Dirigir un celler de Ribera com Arzuaga em va fer madurar ràpidament, com el raïm de l’any 2004… Se’m va endurir el caràcter, em vaig tornar més castellà i el poc accent i la politesse que em vaig portar de França es va anar esvaint. Vaig aprofitar l’oportunitat brindada per conèixer profundament la meva terra, els viticultors, el raïm… I això em va ajudar a descobrir el potencial de tot el que tenim aquí. Altres vies eren possibles…

Decideixo tornar al meu poble i juntament amb la meva família vam començar a fer realitat el que durant tants anys portava gestant-se dins meu, gairebé sense voler-ho (gràcies papes!). Com si això fos l’esdevenir natural de les coses… Aquí també es creua en el meu discórrer l’Isabel, el percutor que faltava a tota la pólvora que tenia acumulada… I ara la seva administradora única, per cert!

MonzonRoderoVilaViniteca_Opinion

I arribem al present… Dominio del Águila. Tota la vida envoltat de vinyes i vam tornar a l’origen, com estaven els meus besavis. La vida és divertida… En comptes de buscar el frenesí del progrés, els anys et diuen que no hi ha cap secret ni cap paradoxa, només treball, molta feina, paciència, observació del que t’envolta, i intentar comprendre-ho i respectar per no destruir el que la natura ha trigat tants anys a crear.

Fins fa uns dies em sentia molt sol. Un amic, fa justament 13 anys, amb un bon Hermitage a la copa, en una catedral del vi a Gevrey-Chambertin em deia que quan tornés a Espanya seria un marcià, i tant! M’he anat trobant amb els anys a uns pocs més, no molts, i gairebé tots camuflats. Fa uns dies, durant el dinar d’un acte genial, una jornada de discussió de les grans vinyes d’Espanya, per fi vaig estar amb la resta d’habitants d’aquest planeta, Mart! Encara que sempre falla algun i sempre hi ha algun altre amb diversos passaports segons l’auditori. Gràcies Telmo, un acte meravellós del que estic desitjant parlar amb Antonio “el Carter”, un veí de cup al qual li encantarà saber que encara hi ha persones amb idees de canviar els pobles, no d’aniquilar-los, que és el que s’està fent.

Estar amb aquests defensors del terrer i dels paisatges va ser realment molt bonic. Ho seria encara més si algun dia alguna cosa de tot el que es va parlar es pogués dur a terme, o almenys intentar que arribi al poble i a les estàtiques administracions perquè toqui la sensibilitat de molts.

Una de les conclusions a la què es va arribar va ser que s’ha d’acabar amb les caretes, els interessos personals aparcar-los una mica i donar credibilitat al sector. No pots parlar d’artesania si fas centenars de milers d’ampolles, o presumir de que ets un viticultor quan vius a centenars de quilòmetres d’aquestes vinyes… Ets una altra cosa, no menys important, però no un viticultor o vigneron o X.

Una espècie en perill d’extinció, i a la qual hem de protegir, és la de viticultor “artesà” (transformi o no després el raïm en vi). Un viticultor compromès amb el lloc, amb el paisatge, amb l’equilibri, que té cura de les alzines i els pins per la seva llenya i per poder recollir pinyons, amb vinyes amb pruneres, ametllers, espàrrecs, aquests alls tendres… Això és diversitat, i no les ajudes que recolzen el fet de no cultivar i que subvencionen que molts dels nostres joves del medi rural es quedin al sofà jugant a la playstation. Però així com donarem vida als pobles? En el camp ens espera un futur molt negre, i sobre això no vaig a donar aquí la meva opinió perquè sempre actuo com un mal pagès (miro el cel per veure com s’ha fet de dia en comptes de consultar el BOE buscant possibles subvencions).

La meva opinió és que no cal ser talibà amb les coses. Per a mi un viticultor no és qui diu que deixa fer a la natura i amb aquest pretext no trepitja les vinyes. Hi ha ocasions, amb cert públic, en què em sento fatal quan he de demanar perdó al món per l’ús (i no abús) del sulfurós o perquè tots els anys compro algun cubillo nou, i de 228 litres! Que desvergonyiment! I retreuen que el vi és fosc… Però bé, al final estem creant monstres o què?

Nosaltres fem “CLARETE” i no rosat!

Un altre exemple. En el seu moment es va adoctrinar a la gent per no posar reserva o gran reserva a les etiquetes. Atacar això era l’emblema de molts productors progre de fa uns anys, i ara se’ns qüestiona per utilitzar aquestes mencions. El primer és la llibertat  i, si hi ha certes persones no coneixedores, a les que se les pot orientar i incitar a beure vi, doncs benvingut sigui! Que d’això hi ha molta necessitat, i no vull ficar-me a opinar sobre el consum, el deixem per a una altra ocasió.

Vull aprofitar a donar també les gràcies a prescriptors i crítics que estan fent canviar una mica les coses i que tracten igual als petits que a les grans cases. Per la seva tasca de divulgació del vi, escrivint sobre els nostres sòls, les nostres vinyes, i parlant de la diversitat dels nostres pobles, de les seves riqueses territorials, de la nostra gent, donant ganes de beure els nostres vins i de venir-nos a conèixer.

Aquesta és la meva opinió, i m’interessa la TEVA opinió, i si no hi ha comentaris, doncs GRÀCIES per haver-me LLEGIT.

Jorge Monzón
Després de treballar a cellers mítics com La Romanée Conti o Vega Sicilia, i dirigir viticultura i enología de Bodegas Arzuaga durant nou anys, Jorge Monzón es dedica des del 2013 al seu celler personal Dominio del Águila situat a Ribera del Duero. Un cop va estudiar viticultura i enología a Madrid (1999), Monzón es va diplomar en Enologia per la Universitat de Borgonya, formació que va seguir amb estudis sobre sòls vitícoles i d’enologia a la Universitat de Bordeaux. La premissa de Dominio del Águila es elaborar vins purs i fins, i capaços d’envellir durant llarg anys. I tot això mantenint de principi a la fi l’esperit artesanal. El seu tresor es basa en 30 hectàries de vinyes molt velles cultivades en la seva majoria en ecològic i 5 hectàries amb vinyes de “menys” de 50 anys.

Hits: 27

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *