Per què no beuen vi els joves

Per Joan Gómez Pallarès

Segons l’Organització Mundial de la Salut, la joventut plena va dels 20 als 24 anys. Però aquests savis no tenen en compte la part sociològica que hauria d’incloure la definició: en el nostre món (occidental i més o menys avançat teconològicament), fins on arriba la joventut social? La joventut és un procés biogràfic que no té a veure només amb l’edat, sinó també amb les condicions en què vius i amb l’estat de maduresa mental: què decideixes a la teva vida i a partir de quins condicionants ho fas. En aquest sentit, la joventut és un estat tan físic i d’edat com mental i es pot definir com un espai ple de bones dosis de flexibilitat, d’enorme capacitat de seducció (entre ells i cap a ells) i d’una voluntat gran de formació i d’informació. Els joves són flexibles, són seductors, es deixen seduir i els agrada la informació i la formació. Una edat, per tant, no clarament determinada, però que és clau per descobrir i consolidar gustos i costums…

Cert: hi pot haver joves de 37 anys i gent vella de 24 anys. M’acullo a la definició anterior per parlar, avui, dels joves que tenen la capacitat de decidir què volen beure quan surten de copes i de festa. M’és igual on dormen quan tornin a casa (a quina casa?, seria una altra pregunta…) i, fins i tot, em són iguals les seves condicions laborals o socials. Vull parlar del jove que surt al carrer en alguna ciutat ben coneguda (posem Barcelona?, però n’hi ha moltes com ella, moltes…), amb una colla d’amics, té una petita quantitat de diner per invertir en diversió i es pregunta “què faig?” Tant com la primera pregunta (“què faig?”), m’interessa la prèvia, la que ja no es fan perquè molts la donen per resposta: què no faig?

I la immensa majoria el que no fa és beure vi. Per què no beuen vi els joves que tindrien la capacitat legal, mental i econòmica de decidir “vull prendre una copa de vi amb els amics”?

Aviso. L’ordre de les raons no és jeràrquica i es poden barrejar com vulgueu. El resultat final serà el mateix i les conclusions, també. El que cal fer és, senzillament, el contrari del que ara descriuré. I si ho fem tot, d’una manera més o menys conscient i coordinada, acabarem on voldríem acabar molts: veient com els joves, tant a casa com quan surten, beuen més vi i aprecien els valors del que representa.

VinoJovenesJoanGomezPallares

No beuen vi perquè no estan ben informats. Si seguissin realment les darreres tendències de la moda, i encara que només fos per això, ja sabrien que el que està rabiosament d’actualitat a les discoteques dels EUA és passejar-s’hi i ballar amb una copa de bon vi a la mà. Tacar-se de vi i anar al llit amb el seu perfum, amb qui sigui i com sigui, és ja la màxima sofisticació.

Lligat amb l’anterior, no beuen vi perquè no hi ha locals que convidin a fer-ho. En general són llocs que fan olor de car, d’elit i de cert esnobisme. A les ciutats on he vist locals oberts i accessibles; on he vist preus moderats de racions, tapes o platillos per acompanyar el vi; on l’ambient i la decoració acompanyen a entrar-hi sense por d’una clatellada a la butxaca, hi ha grups de joves bevent vi. Associem el vi a un cert luxe, a una certa selecció de persones i ens equivoquem. Tampoc no parlo estrictament del concepte “taberna”: parlo de la idea de l’espai obert, on es pot xerrar, on es pot escoltar música, on es pot fer una mica de pica-pica i on es poden beure bons vins per copes. El vi és alegria, és compartir, són cadires i taules barrejades, és vida i conversa i tot aixo forma part del nostre ADN cultural. I no ha canviat! Si hi haguessin més locals d’aquest tipus, el jove beuria més vi.

LocalVinoJovenesJoanGomezPallares

No beuen vi pel preu. Quan el preu barat s’associa a una baixa qualitat del vi, ens estem equivocant molt. Tots els que ens dediquem a això, sabem que podem fer bons vins, envasar-los de manera econòmica i oferir-los a preus que moltes butxaques puguin pagar. He fet la prova moltes vegades amb el jovent de la meva familia. No hi ha un sol jove que hagi rebutjat un bon vi a preu barat. I ara els tenen a casa seva!

No beuen vi perquè ha desaparegut de la majoria de les taules casolanes de diari. No dinem junts a casa, amb prou feines hi sopem, i els joves no es poden iniciar veient i bevent el que els seus grans feien: consideraven el vi com un aliment més de la seva dieta i cada dia, en cada àpat, queien un parell de gots. La “paradoxa francesa” existeix per alguna cosa…

No beuen vi, en fi, perquè els seus paladars (diuen!) no estan fets per segons quins gustos. Però si s’estimen qualsevol tipus de fermentació i de bombolla (i no parlo ara de most convertit en vi…), perquè és barata i fresca, perquè convida a una vida alegre i compartida, per què no haurien de fer el mateix amb qualsevol altra fermentació que sigui barata, que sigui fresca i que hagi estat feta pensant en un determinat tipus de paladar? És falsa la idea que qualsevol tipus de paladar, també el dels joves, està preparat per beure qualsevol tipus de vi. La persona té una evolució en els seus gustos i no tot agrada a qualsevol edat. Els meus fills  (joves!) han ensumat vins molt interessants i diferents al llarg de la seva vida i ara comencen a beure’n. Rebutgen, d’una manera instintiva, un perfil de vins que és més apte per a l’edat madura. Ho sento  però és així: si fem vins pensats per un paladar que està en formació i que vol conèixer  coses noves, l’encertarem. No hi ha un sol tipus de vi d’aquest perfil. N’he parlat amb molta gent i tampoc no hi ha una única resposta. Invertim el concepte: no parlem de quin vi vols fer tu que t’agradi a tu, sinó quin vi vols fer perquè agradi a un segment determinat de població, en aquest cas, la jove. Les bombolles, ancestrals o de segona fermentació, segur que són una bona resposta. Els vins tranquils amb maceració carbònica o semicarbònica, també ho són. Els vins amb extraccions lleugeres i poca i mesurada o nul.la fusta, també ho són. Els vins que tenen un alcohol moderat, també ho són. Els vins que la gent pot identificar amb una terra concreta i un tipus de raïm concret, també ho són. I etc. etc. etc.: les combinacions entre factors són moltes, a més! I l’únic repte dels que produeixen i dels que venen és la seva imaginació i la seva capacitat d’adaptació al nou jovent.

No tinc massa dubtes: si el jove que surt de festa veu locals més atractius i acollidors, si dins hi troba petites racions de menjar a bon preu per acompanyar vins, també assequibles i que siguin més del seu paladar i, tot plegat, amb la qualitat exigible, cada vegada n’hi haurà més que s’interessin pel vi i en beguin.

Joan Gómez Pallarès
Catedràtic de Filologia llatina a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i director de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Ha publicat més de 200 referències (llibres i articles) sobre el món antic. Sent una gran afició per la gastronomia i el vi i la comparteix escribint al seu blog
 www.devinis.org i a la revista Sentits. Ha publicat recentment el llibre Vinos naturales en España. Placer auténtico y agricultura sostenible en tu copa (RBA, 2013).

Hits: 16

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *