Què tindrà a veure el vi amb la cuina?

Per Iñigo Galatas

Pot ser que no hi hagi cap cobla que defineixi millor una relació, “ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio…” aquesta situació d’amor odi en la qual no té sentit la nostra vida units però ens necessitem per viure.

Aquesta és la relació que trobo que hi ha entre cuiners i vins. Perquè qui ho diu, que el cuiner està unit al vi com ho està amb la seva cuina?

Estem d’acord en que el vi ha estat unit culturalment al menjar però, siguem realistes, hem vist cuiners que pretenien donar infusions en els seus àpats i ara lloen a cellers i bodeguers. He conegut algun cuiner que ha arribat a dir que només volia champagne o cava per als seus plats i que ara té a un sommelier que ha fet que la seva facturació augmenti més d’un 25%. Ara sí que creu que val la pena tenir una gran carta de vins.

Afortunadament la figura del sommelier va arribar a la vida dels cuiners per fer-la més fàcil i, de passada, perquè la facturació pugui treure’n a més d’un d’una dificultat. Això està bé, amb tu fins a la mort.

Però, s’haurien de barrejar fora de la feina? Parlo dels més que famosos Congressos de Gastronomia. Sí, es diuen de “gastronomia” però no deixen de ser una exposició de cuines i cuiners que surten a un escenari a explicar les seves històries. Per això es van inventar i per això estan molt bé com estan. Per això em sorgeix la pregunta: què hi fan allà tants cellers i apartats dedicats a la sala? Un subcongrés dins el congrés. És el seu lloc ideal o hi està ficat amb calçador? La meva opinió personal és que és un encaix a l’estil d’“aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid”  hi fiquem això del vi que sempre queda bé i, a més, els cellers sembla que tenen diners per ser-hi. El vi, al final, treu a la cuina d’un altre compromís.

Al món que coneixem hi ha grans fires i grans esdeveniments al voltant del vi i m’agradaria reivindicar un congrés potent, on es puguin escoltar a la gent que realment interessa en aquest tema del vi. Però ara que ho penso potser seria massa seriós i això del vi és un món que m’apassiona perquè està per divertir-se i fer amics i això s’aconsegueix amb una copa a la mà i un plat al davant.

Iñigo Galatas
El publicitari que hi havia hagut en mi es va trobar amb Julio Camba, que em va il·lustrar la manera de gaudir en gran de les coses petites que et dóna la vida. Al 91 vaig caure en un cup de bon vi i vaig veure la llum: hi havia zones vinícoles més enllà de Rioja. Des de llavors la meva obsessió em porta a difondre la bona nova sense descans. Un pelegrinatge al Priorat em va obrir els ulls i em va obrir una porta fins llavors desconeguda. Ja a casa, a un programa de la tele local amb Mitxel Ezquiaga, em va permetre obrir una secció anomenada La Buena Vida a la qual es presentaven restaurants, vins i altres elements del gaudi. Alhora vaig fer un programa de televisió centrat en la cuina i els vins que es va anomenar Sopa de Ganso (la picada d’ullet als Germans Marx és, fonamentalment, perquè “Groucho i Jo” va ser un llibre que em va ensenyar que en aquesta vida el pitjor que es pot fer és prendre-s’ho tot massa seriosament). Avui segueixo a El Diario Vasco tant a les pàgines de paper com a la xarxa però sense complicar-me la vida. La meva obsessió pels vins m’ha obert mons que ni em podia imaginar així que aquí segueixo, un dia vaig fundar els iRekonductibles i ens reunim un cop al mes al celler del restaurant Rekondo a Sant Sebastià. I fins ara, no hi ha res que pugui millorar aquesta proposta.

Hits: 6

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *