Relat breu per a una quarantena

L’hora de l’amontillado

Per Antonio Flores

Monti corria amb la velocitat d’un llamp pel celler que coneixia pam a pam. Havia arribat de la vinya amb només dos mesos,  acabat de deslletar i amb l’olor de la ventrada encara impregnant la seva pell.

La seva mare, una gosseta de celler, havia parit al setembre cinc cadells, dos mascles i tres femelles, i l’amo, que per aquelles dates estava de verema, es va encapritxar d’ell; inquiet, despert, vivaç i llest com els ratolins als quals mantenia a ratlla en el celler. El nom l’hi va posar Juan “el Canilla” el dia que el va sorprendre llepant un salidero de la bota d’amontillado vell, el preferit de D. José.

El celler de sostres alts i murs amples estava enclavat a San Mateo. Orgullós i desafiant com el mateix barri, amb la seva planta de nau Catedralícia, es resistia a morir.

Els Ahumada, sis generacions al capdavant del celler i ell, José Ahumada y Velasco, amb més de setanta anys a la seva esquena. Sense fills, però amb la força i les ganes intactes com el dia que el seu pare li entregà les claus, el maletí com cal i la seva venencia. “José, el celler no és teu, teva és la responsabilitat de cuidar-lo”. I així ho va fer durant cinquanta anys. El primer que arriba tots els matins i el darrer en marxar. El negoci es mantenia amb prou feines amb tres soleras i més de seixanta botes que recolzaven aquelles etiquetes que havien donat tanta glòria i prestigi a Jerez i al cognom Ahumada. Fino Constanza, com la vinya que el fundador va comprar a principis del XIX a la millor finca de Jerez, trenta mujades de terra albariza que cada any donava most suficient per a rociar les soleras. Amontillado Viejo Ahumada, l’orgull de la casa del que D. José deia que més que un vi era un perfum i olorós el Virrey “que ressuscita a un mort”, apuntava Paco “el Triste” mentre prenia un glop de la bota per alegrar els dies freds de gener.

Aquell matí de maig va començar el dia amb una lleu brisa que escampava la dolça olor dels gessamins del pati per tot el celler. Monti, que havia dormit on es guardava la llenya darrere de l’alambí vell, portava una estona darrera del rastre d’un ratolí al qual perseguia des que va arribar la primavera. A tres quarts de vuit, va sentir el forrellat de la porta, l’amo havia arribat i, darrere d’ell, els homes del celler cadascun amb la seva olor: a tabac, cafè, colònia, sabó, suor… cadascun diferent i tots recognoscibles i als quals, a la seva manera, Monti festejava amb multitud de piruetes i lladrucs.

D. José va entrar al seu despatx amb el Pedro, el capatàs. Li quedava un llarg dia de feina i l’havia d’organitzar. La quadrilla havia d’acabar la corrida d’escala de la solera de fino i el boter, a agafar dos salideros que el dia abans havia vist a les botes d’Oloroso que, amb l’arribada de la calor, començaven a traspuar per les juntes de les dogues.

Amb diligència acabà de despatxar amb el capatàs, qui a les nou havia de rebre un camió cisterna amb vint botes de sobretablas fino que havia comprat al celler gran, el que confinava amb ells. Dos segles de bon veïnatge i diverses ofertes de compra que D. José havia refusat una darrera l’altre.

Va començar a revisar el correu, factures i comandes, sobretot factures, que s’apilaven a la safata d’entrada. Tot i que l’havia agafat gran, no li feia fàstics a la revolució informàtica i se’n sortia prou bé amb els fulls de càlcul, les presentacions en Excel, Internet… “Qui no s’adapta al canvi, morirà pel camí”, acostumava a sentenciar quan despatxava amb l’Agustín, el jove comercial que, amb incredulitat, contemplava la seva destresa davant la pantalla de l’ordinador.

Monti acabava de recuperar el rastre a les taquilles del personal, on guardaven la roba i, sobretot, el més important, un autèntic tresor per als ratolins: el menjar. El rastre es barrejava amb les aromes de truita, xoriço, filets empanats i després, tornava al celler.

El sol, que anava guanyant terreny, començava a caure a plom sobre Jerez, fent presagiar un dia llarg i calorós.

Paco “el Triste” acabava de regar el celler i l’aire fresc i humit l’anava embolcallant a poc a poc.  

Allà estava D. José,  amb la venencia a la mà, registrant la solera d’amontillado, amb aquell ritual heretat de pares a fills i en el que gairebé sobren les paraules. Juan “el Canilla”, davant d’ell amb una gerreta a la seva mà dreta i un guix a l’esquerra, avançava amb precisió mil·limètrica; dues passes i es paraven; enfonsava la venencia a l’entranya de la bota i la treia plena d’or líquid, un traç curt com una fuetada i el vi a la seva copa i al nas. Bota rere bota avançaven lentament i les seves siluetes anaven difuminant-se en la penombra del celler.

Llavors el va veure, gairebé al final de l’andana, darrere d’una tina petita, negre com un fumall, menut, prim, amb els seus bigotis fins i la seva llarga cua grisa. Les seves mirades es creuaren, trenta metres de distància i una polseguera groguenca d’albero ho va cobrir tot, el ratolí va córrer cap al seu cau. Allà estava la seva salvació, amagada darrere de la bota vella plena de salideros que el boter havia estroncat com si fossin ferides. El Monti va arribar abans, arraconant-lo entre la paret i un sac de falcs que algú havia oblidat. La boleta negra i gris tremolava i el ratador, amb els muscles en tensió i les orelles aixecades, esperava donar el cop de gràcia quan un so metàl·lic i greu inundà el celler, començaven a sonar les campanades al rellotge de l’ajuntament. Monti dubtà, va emetre un amenaçador grunyit i, a tota velocitat, es va perdre pel corredor buscant l’amo. El va trobar a la sagristia, puntual com sempre amb una copa a la mà i, sobre la taula obert un petit cartutx de paper d’estrassa que desprenia una aroma rebatedora, feia olor de llardons, aquells que Jacinto, el carnisser, preparava tots els matins i que, segons en Pedro el capatàs, deixaven en bolquers als de Chiclana.

D. José, amb la parsimònia d’un oficiant, en va agafar un i apropant-lo a la copa el va mullar amb un raig de vi daurat i brillant. Monti, atent i amb la mirada fixa en el seu amo, es llepava gaudint del moment, aquella estoneta era el més important, ja caçaria el ratolí un altre dia. El seu amo i ell, cara a cara, sols en silenci, una carícia i el premi a la seva boca, deliciós i cruixent. La darrera campanada es filtrà a través de les estores d’espart que tapaven els grans finestrals del celler, acabaven de tocar les onze i era “l’hora de l’amontillado”.

© cientovoland

A Jerez, el 19 de març del 2020

Antonio Flores
Els vincles d’Antonio Flores amb González Byass venen marcats des del seu naixement, ja que va néixer al celler on el seu pare n’era el Director de Producció, jubilant-se amb més de 50 anys en actiu. Graduat en Enologia per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, s’incorporà a l’equip tècnic de González Byass el 1980. Actualment, és l’enòleg i Master Blender de González Byass especialitzat en vins de Jerez. Ha rebut el prestigiós guardó Len Evans 2009 atorgat per l’Internacional Wine Challenge, que premia la seva feina durant els darrers cinc anys de manera consecutiva, Millor Enòleg del Món 2016, Millor Enòleg Espanyol 2016, personatge de l’Any 2016 Wine Up i personatge del món del vi 2019 Verema. L’any passat va guanyar amb Cuatro Palmas Amontillado el Champion of Champions a l’Internacional Wine Challenge. Ha dirigit nombrosos tast tant nacionals com internacionals a Madrid Fusión, Alimentaria, London Wine Fair, Vinexpo, Vinoble, Decanter, Verema, Institute of Master of Wine i la Federación Española de Enólogos. Així com tasts magistrals a Nova York, Toronto, Vancouver, Londres, Shanghai, Pequín, Taipei, Hong Kong, Macau, Kuala Lumpur, Singapur, Brussel·les, Dublín, Berlín, Austràlia, Nova Zelanda, Tokio i Manila. També dirigeix i coordina el Sherry Master by Tío Pepe. A les xarxes socials està present com a @Hacedordevinos i, a més, protagonitza dues sèries formatives sobre el vi de Jerez: Hacedor Responde i Los Pilares del Jerez.

Hits: 152

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *