Sierra de Gredos 2019 per Daniel Landi

La silenciosa saviesa de la natura se’ns escapa entre les mans, amb prou feines fregant les seves raons. 2019 ha estat l’any més difícils de tots els coneguts. Un any marcat per una sequera històrica, un any de set i calor que va acabar, en un gir maquiavèl·lic, amb grans pluges a la verema. Tan poc durant tot l’any i tant al final! L’absència i l’excés.

La vinya és font d’inesgotable generositat i esforç. Vinyes que, contra tota raó, ens entreguen una bondat incomprensible, com si d’una mare es tractés. No és un any per caps cartesians. Ens sentim petits davant la grandesa de l’Univers i el cel estrellat. Un any que ens torna a recordar el nostre paper secundari. Vinyes capaces d’adaptar-se i destil·lar finesa malgrat tot, amb tot i per sobre de tot. No parem de sorprendre’ns.

Tardor assossegada i plujosa, hivern càlid i lluminós. La primavera despertava amb una brostada primerenca, que va estar seguida de dies molt freds a l’abril, una nevada el dia 5 i una forta gelada tardana el dia 25. El vent va portar una floració irregular i després va arribar la sequera. La major sequera que haguem vist mai. Ni una gota des del 5 de maig. Les rouredes viraven a marró a finals de juny i el verd estrepitós dels castanyers respirava pansit en terres esquerdades. El bestiar agrupat sota la salvadora ombra de l’alzina. La calitja ensordia els nostres ulls. Calor a plom.

Baies més petites i intenses que mai, perfumades i saboroses. Una verema avançada i, aleshores, a mitjans de setembre, llavors, arribà la pluja. Dia rere dia plovent durant més d’una setmana, i immediatament després, molta calor un altre cop. El tròpic de Gredos. Com si d’una pedregada silenciosa es tractés, les baies es van inflar primer, després es van esquerdar a l’interior del gotim i acte seguit es van deshidratar, encara verdes en alguns casos.

No recordo una verema on haguem treballat més i millor, una verema més exigent, una verema on haguem estat més meticulosos i un equip més unit. Mariners enmig de la galerna, alpinistes en la frontera de l’oxigen, allà on et jugues el ser o no ser i el teu company i el coratge són els teus millors aliats.

Una anyada que té records dels darrers anys imparells a Gredos. Quan el llim es compacta, comprimeix l’arrel i ens ofereix un taní més secant i de guix. Un taní que en res s’assembla amb la rapa, però sí amb els nostres sòls en anyades seques. Una anyada per a guardar i polir. El ric fruit amb espines.

I allà, en condicions extremes, hi ha dues vinyes que sempre mostren la seva millor cara: El Reventón i Rumbo al Norte. No parem de sorprendre’ns amb les nostres vinyes, capaces d’adaptar-se i destil·lar finesa malgrat tot, amb tot i per sobre de tot.

El Reventón, acostumada a la calor de Cebreros, sembla entendre millor la sequera i els seus sòls de pissarra, amb una mica mes d’argila a l’interior de la roca, equilibren el suc com si es tractés d’un comptagotes.

La grandesa de Rumbo al Norte es fa encara més palesa en aquest tipus d’anyada. Com una illa del nord al bell mig de la península. Impassible. Aquí el llim gris de profunditat ofereix una reserva hídrica vital que fa única aquesta vinya. Aigua i fulles verdes per a un estiu extrem. Un vi fragant, lleuger, més eteri que mai, amb el caràcter d’Umbrías o d’un poulsard del Jura, si es permeten comparacions per explicar el perfil del vi. El menor indici de calor. Granit líquid i aire.

Dates de verema i producció:

El Reventón: 26 de setembre, una bota de 500 litres.
Cantos del Diablo: 27 de setembre, un foudre de 1.200 litres.
Tumba del Rey Moro: 28 de setembre, una bota de 700 litres.
Las Umbrías: 29 de setembre, un foudre de 1.000 litres.
Las Iruelas: 1, 2 i 3 de octubre, un foudre de 1.400 litres.
El Tamboril (blanco): 1 d’octubre, una bota de 300 litres i una damajoana de 54 litres.
El Tamboril (tinto): 2 d’octubre, un foudre de 1.000 litres.
Rumbo al Norte: 4, 7 i 17 d’ octubre, una bota de 700 litres.

Amb prou feines unes poques ampolles en una anyada molt curta. La singularitat de l’escassedat assotada per la pols dels terres àrids. Entre les roques, allà a la frontera, on s’alça la garnatxa per a oferir-nos la seva escassa fruita plena de vida, energia i frescor. Ningú millor que ella entén aquests anys mediterranis. Sempre alçada, sempre orgullosa de la seva condició, com un baluard des del qual divisar la terra promesa. Vins que necessiten temps, vins per ser beguts quan la vinya s’alci per sobre de l’anyada.

Respirem satisfets i esperem la següent anyada amb més energia que mai.

Hits: 50

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *